Pàgina 2 de 2 PrimerPrimer 12
Resultats 11 al 18 de 18

Tema: El Far West, USA, 2015

  1. #11
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448

    A la planta superior, l'exposició estava dedicada a la saga cinematogràfica de Harry Potter, el jove mag que sorgí de la imaginació de J.K. Rowling. Entre els objectes, el Barret Seleccionador, que determina a quina de les quatre cases (Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw o Slytherin) ha de pertànyer cada estudiant que arriba a Hogwarts, estava a disposició per fer-se fotografies, però sense tocar-lo, amb un empleat que te'l posava al damunt del cap.







    La següent aturada va ser a l'estudi vint-i-quatre, un estudi de 1935 en el que s'han rodat pel·lícules com 'Jezebel', 'Sergeant York', 'The big sleep', 'Calamity Jane', 'A star is born', 'Sayonara', 'The spirit of St. Louis' o 'Blade runner' i sèries com 'Flamingo road', 'Scarecrow and Mrs. King', 'Full house' o 'Friends', la sèrie que ha rebatejat l'estudi. En tot cas, es tracta d'un estudi en el que ja no es grava res, doncs està dedicat a exhibir els vehicles emprats a la saga Batman.







    Vam tornar a sortir a l'exterior i ens vam dirigir al nostre microbus per continuar amb el tour, que ens va fer entrar en alguns dels tallers de construcció de decorats sense baixar del vehicle, el que deixa constància del tamany d'aquests tallers.







    A la següent aturada la nostra guia es va acomiadar de nosaltres, doncs havíem arribat a l'edifici final de la nostra ruta. A l'inici, vam trobar-nos amb explicacions i objectes relacionats amb l'inici de la pel·lícula: esbossos, maquetes, dibuixos originals, ninos, vestits... la tasca del departament artístic, una tasca que podies imitar en alguns panells interactius.






    Mentre ens sobrevolaven avions, zeppelins i fins i tot cotxes, vam poder veure vehicles a escala, maquetes, una càpsula gravitacional i una escombra que estava preparada per volar.






    No vam poder jugar amb l'escombra voladora, però sí que ho vam poder fer en l'escena d'una taverna de la pel·lícula 'El Senyor dels Anells' preparada per crear una il·lusió òptica per l'espectador.







    Vam poder veure l'escenari principal de 'Two and a half men', la sèrie de comèdia protagonitzada durant les primeres vuit temporades per en Charlie Sheen i acabada després de dotze temporades uns mesos abans de la nostra visita.







    També hi havia el decorat del cafè Central Perk, amb el seu famós sofà i les grans tasses de colors, però no era pas l'únic de la divertida sèrie 'Friends', doncs també hi havia el futbolí i la nevera del pis dels nois, els maniquins dels actors amb vestuari emprat a la sèrie i molts altres objectes i fotos.







    Fent una mica de cua, vam poder pujar a una de les motos de Batman i participar en una escena de persecució que després podies comprar. El decorat era tot ell una escenografia virtual, el que es coneix col·loquialment com un croma, i en un monitor podies veure't per així actuar amb més naturalitat.







    Ni la Núria ni el David ni jo vam comprar el vídeo, mentre que el Jaume no va voler fer la cua i es va posar a jugar amb un personatge d'animació que imitava els moviments que ell feia.







    En una altra sala vam veure tot de vitrines amb objectes molt preuats, com algunes estatuetes de premis Oscar, l'Smith & Wesson model 29 de calibre 44 de 'Harry el Brut', el dirigible de 'Blade runner', l'exoesquelet que va vestir en Tom Cruise a 'Edge of tomorrow', la capa de 'Superman', objectes de la saga Harry Potter, l'extractor d'errades de 'Matrix' o el barret i les botes que Larry Hagman lluïa en el seu paper de JR a 'Dallas'.






    L'última parada era, com no podia ser d'una altra manera, la botiga de regals i records, anomenada Central Perk, tot un paradís per als cinèfils i els seguidors de sèries. En el meu cas en concret, vaig comprar un parell de tasses del Central Perk, una per a mi i l'altra per a la Vicky.






    A quarts de quatre de la tarda sortíem dels estudis, vam caminar uns deu minuts fins a Olive Avenue amb Hollywood Way sense que hi hagués ni una ànima pel carrer ni veiéssim on dinar. Llavors vam estar esperant l'autobús 222 uns tres quarts d'hora (ja pensàvem que no passaria pas) i vam baixar a Hollywood Boulevard amb Vine Street. En total, va ser una hora i mitja de viatge. Això sí, com a mínim, quan vam baixar de l'autobús ens vam endur la sorpresa de veure les icòniques lletres HOLLYWD a l'horitzó.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  2. #12
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448






    Vam veure l'estrella dedicada a Alfred Hitchcock, algun edifici diferent i una escena curiosa, doncs no vam saber si hi havia un policia en moto, si un policia havia aturat una moto o si tot era una escena que s'estava filmant, tot això mentre ens dirigíem cap al 6654 de Hollywood Boulevard per menjar els millors hot dogs de tot Califòrnia a Skooby's, però ens el vam trobar tancat.







    Passaven de les cinc de la tarda quan vam entrar al pub/bar esportiu Rusty Mullet a la confluència de Hollywood Boulevard amb Las Palmas Avenue. Ens vam demanar unes cerveses fresques, hamburgueses i tacos.






    Vam entrar a Hollywood & Highland Center, unes galeries comercials a cel obert presidides per dos grans elefants que disposen del millor mirador a Hollywood Boulevard per gaudir de la vista de les icòniques lletres HOLLYWD a Mount Lee.







    Sortint de les galeries comercials, vam veure que la botiga Harley-Davidson estava oberta, vam entrar i en un moment de distracció del Jaume li vam comprar un brodat com a regal.







    Vam tornar a agafar el metro fins a Pershing Square per tornar cap a l'hotel, on vam arribar sobre les nou del vespre, quan començava a fer-se fosc. Estàvem força cansats (a més de les visites, els llargs desplaçaments havien sumat cansanci) i ens havíem posat les botes amb el dinar a mitja tarda, així que no vam pas pensar en sopar res.







    En tot cas, abans de posar-nos a dormir, jo vaig tornar a abraonar-me a una finestra per tornar a fotografiar la teulada on es va gravar el vídeo de la cançó 'Where the streets have no name' dels U2.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  3. #13
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448
    El reportatge original a 03/08/20 Far West - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  4. #14
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448
    04/08/2015
    Los Angeles - Palm Springs
    Agafem les motos!

    Després de llevar-nos, esmorzar les gofres i recollir-ho tot, vam fer el check-out a l'hotel i vam demanar-nos un taxi per anar a Eaglerider a buscar les motos, doncs carregats com anàvem i amb l'experiència del transport públic dels últims dos dies vam creure que era la millor opció.








    Ens vam sorprendre quan vam arribar a Eaglerider perquè, tot i saber que era una nau industrial, aquesta era més gran que no ens pensàvem, n'hi havia una altra al costat encara més gran que també era seva i estava plena de motos i el personal que hi havia a l'exterior estava entregant motos a dojo.








    Primer vam haver de fer tota la paperassa a la botiga, una botiga preciosa amb tots els models Harley-Davidson i Indian a la venda a més de roba i accessoris. Ens van insistir molt per tal que contractéssim una assegurança per les 'llantas' (ens parlaven en anglès i una mica en spanglish), nosaltres no ho acabàvem d'entendre i vam demanar moltes explicacions fins que ens van dir en anglès 'flat tire', és a dir una punxada. Vam fer números i l'assegurança diària per les quatre motos durant els disset dies que les anàvem a tenir eren diners que no compensaven (això pensàvem) si teníem una punxada i havíem de pagar una grua. Això sí, si en teníem més d'una sí que pagava la pena, però la nostra esperança era no punxar.








    Les nostres motos, com la resta de les motos que anaven a lliurar aquell matí, estaven preparades amb una etiqueta amb el nom de cadascú i una enganxina indicant quan la recollíem i el número de dies que la llogàvem. El Jaume tenia preparada la Harley-Davidson Heritage Softail sense pantalla que havia reservat.








    El servei, en general, va ser extraordinari, només ens va estranyar el tema dels cascs, doncs havies d'agafar-te'n tu un dels que hi havia a la carpa, que ni estaven nets ni ordenats per talles (en molts ni tan sols es veia la talla). En tot cas, tots vam trobar-ne algun amb el que ens vam sentir prou còmodes. En canvi, a l'hora de lliurar-nos les motos sí que vam tenir un bon suport, amb explicacions del funcionament de la moto i del candau, explicacions que van ser una mica més extenses quan van entregar la Harley-Davidson Fat Boy que tenia reservada a la Núria (el masclisme habitual en el món de les motos).








    A l'hora de reservar les motos, pagant una quantitat extra, podies assegurar-te el model escollit, com passa amb els cotxes de lloguer, i en cas de no haver disponibilitat d'aquell model en concret et podien lliurar un altre equivalent o superior, però vam creure que no calia i de fet al David també li van lliurar la moto que havia reservat, una Harley-Davidson Dyna.








    Jo havia reservat una Indian Scout, que era més econòmica i em venia de gust provar, però tenia preparada una Triumph Bonnevile (els equivalents eren la Bonneville i la Harley-Davidson Sportster). Em vaig queixar perquè entenia que no eren equivalents (potser en preu de compra sí), doncs una tenia 55 CV i l'altra 100 CV i a més vaig explicar que la Núria en tenia una i que a mi se'm carregaven molt els genolls quan la duia. Em van dir que me la canviaven per una Harley-Davidson Dyna. Van anar a la nau del costat i en van treure una customitzada (estava molt maca, però em va semblar que l'havien fet aprofitant peces). A l'hora de donar-me les explicacions, van obrir les alforges i van treure un tornavís de grans dimensions i un martell (!), li van posar gasolina i quan la van engegar van començar a fer cops de gas perquè deien que estava freda i s'apagava, però estàvem a més de trenta graus!








    Entre una cosa i una altra, al final ens hi vam estar una hora i mitja, vam acabar sortint a les onze del matí i encara ens havíem d'acostumar a les motos i al trànsit, per tant vam desistir de visitar les Watts Towers, com el dia anterior havíem deixat pendents les visites a Rodeo Drive (Beverly Hills), la Brea i el Farmers Market.








    Per sortir de Los Angeles sense complicacions bàsicament vam anar cap al sud fins que vam trobar la Pacific Coast Highway, però s'ha de dir que sí que va ser senzill, però no va ser pas ràpid, doncs el trànsit era molt lent per les limitacions de velocitat i pels moltíssims semàfors. Al cap d'una hora i quart de ruta havíem recorregut només uns cinquanta quilòmetres i estàvem circulant per Huntington Beach, al comtat d'Orange, als afores de Los Angeles.








    Travessar la luxosa Newport o Corona del Mar a la temperatura que estàvem va ser un autèntic calvari. De fet, a la Núria se li va aturar la moto i va costar una miqueta que tornés a engegar perquè suposem que se li va escalfar. Excepte a petits trams al costat del mar, com a l'alçada d'Abalone Point, un petit cap al comtat de Mendocino, en els que se circulava per una autèntica carretera, la resta era una avinguda de dos carrils per banda amb trànsit dens i molts semàfors.








    No estàvem fent la ruta estàndard per anar de Los Angeles a Palm Springs, però és que anàvem en moto i volíem gaudir, per això havíem anat cap a la costa i per això anàvem a buscar l'Ortega Highway, catalogada com a Scenic Byway i en relleu en els nostres mapes motards de la casa Butler. Vam escapar del trànsit intens i dels semàfors per gaudir de les corbes i fregar els estreps per l'asfalt fins que ens vam aturar a Hell's Kitchen Motorsports Bar & Grill.








    Era un quart de tres i havíem recorregut uns cent-trenta o cent-quaranta quilòmetres. Vam aparcar les motos i vam travessar el bar per anar a seure a la terrassa del darrere, on ens vam demanar uns entrepans. De tota manera, vam fer un cop d'ull a la decoració interior, on hi destacava un taüt refrigerat.








    La Núria va demanar la clau del lavabo i va caure d'esquena en veure que el clauer era un disc de fre! Al final, entre que no van ser gaire ràpids i que nosaltres ens ho vam prendre amb tranquil·litat, ens hi vam estar una hora i mitja abans no vam tornar a la carretera.








    A poques corbes d'allà on havíem dinat teníem a la vista el llac Elsinore, un llac natural de 1.200 ha originàriament batejat com Laguna Grande. No ens vam aturar al mirador que hi ha a la falda de Santa Ana Mountains, sinó que vam baixar a la plana i el vam deixar a la nostra dreta per continuar per la Interestatal Route 74.








    És sorprenent des del punt de vista europeu el traçat rectilini de les carreteres estadounidenques, amb quilòmetres sense pujades ni baixades. A més, tot és gran, molt gran, ja sigui una granja de vaques o una illa de cases.








    Entre aquest traçat insuls, el trànsit lent a les zones urbanes i la forta calor, vam decidir fer una aturadeta per descansar tot aprofitant l'ombra i les taules del Restaurant Castañeda's Mexican Food (Home of the carne asada fries) de San Jacinto, que estava tancat en aquell moment.








    A continuació ens vam endinsar en el Mount San Jacinto State Park, un paradís situat entre alts pins, cedres d'olor dolça i roques llegendàries. Vam pujar fins els 1.650 m. per creuar Idyllwild, la més gran de les petites localitats de la zona, que no s'ha desenvolupat en excès per haver decidit ser un centre per fer senderisme, escalada, mountain bike i passejos a cavall, enlloc d'oferir la possibilitat d'esquiar.








    Ens vam aturar a Indian Vista, un mirador panoràmic en el que es recomana gaudir de la vista i buscar cornelles americanes entre el chaparral i els roures, falcons de cua vermella i corbs planejant pel damunt, sargantanes prenent el sol sobre alguna roca i, amb una mica més de sort i paciència, cèrvols, linxs vermells, guineus grises i coiots. Nosaltres teníem el Jaume, que és un expert a l'hora de trobar bitxos, però ens vam haver de conformar amb les sargantanes.








    El sol estava ja baix i nosaltres alts, així que vam tenir una certa pausa amb la calor, però quan vam tornar a la Esperanza Firefighters Memorial Highway per descendir cap a la vall de San Gorgonio vam anar recuperant temperatura, de tal forma que mentre esperàvem al pas a nivell a Banning, dins del comtat de Riverside, que passés un llarguíssim tren de mercaderies ja ni recordàvem l'agradable fresqueta de feia tan poca estona.








    Vam fer la major part dels quaranta quilòmetres que ens quedaven per la Sonny Bono Memorial Freeway i en arribar a Palm Springs no vam veure cap indicació del Palm Mountain Resort & Spa, així que ens vam aturar i vam buscar l'adreça en el mòbil del David, que s'havia instal·lat una app amb els mapes d'allà per on anàvem a passar. A l'hotel estaven fent reformes i la recepció era un contenidor habilitat, vam fer el check-in i a l'hora de pujar amb l'ascensor al Jaume li va caure la tarjeta amb tanta mala sort que va anar a ficar-se entre la porta i el propi ascensor, caient al forat. Vaig haver de tornar a la recepció, disculpar-me i explicar-ho en el meu anglès macarrònic. En tot cas, eren gairebé les nou del vespre quan ens instal·làvem en la nostra magnífica habitació quàdruple.







    Com que encara estava oberta per als hostes de l'hotel, no ens ho vam pensar gaire i vam anar de cap a la piscina per refrescar-nos una mica, doncs feia molta calor.








    Vam sortir a fer un vol i fins i tot vam entrar en el IHOP Restaurant, pràcticament l'únic que hi havia obert, per sopar alguna cosa a tres quarts d'onze de la nit. Per tant, vam anar a dormir sense haver pogut visitar la Coachella Valley Brewiong Co ni pujar al Palm Springs aerial tramway.


    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  5. #15
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448
    El reportatge original a 04/08/20 Far West - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  6. #16
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448
    05/08/2015
    Palm Springs - Laughlin River
    The Joshua Tree N.P., el Mojave i la Route 66

    Vam matinar per anar a esmorzar a Ruby's Diner, un restaurant estil anys 50's del segle passat que havíem vist en el passeig del vespre anterior. Vam seure a l'interior, tot i que a la terrassa hi havia atomitzadors d'aigua que ajudaven a suportar la calor que feia a les set i poc del matí. Ens vam demanar una ABC omelette (truita amb bacó tallat gruixut, pebrot, formatge, alvocat i salsa casolana), uns Two eggs breakfast with bacon (uns ous amb bacó i patates), un Awesome egg sandwich (entrepà d'ous sobre formatge amb carn al gust i acompanyat amb patates) i uns Benedictine eggs.







    Vam tornar cap a l'hotel, en el que ens havia sorprès trobar-nos La Bíblia a la tauleta de nit, com passava aquí fa anys, i vam recollir les nostres coses.







    Les motos les havíem aparcat a l'altra banda de Belardo Road, en un aparcament públic a l'aire lliure que hi havia, per tant no vam haver de carregar gaire amb l'equipatge per dur-lo fins a les motos i lligar-lo.







    Per arribar a l'autovia, vam travessar Palm Springs, Rancho Mirage, Palm Desert, Indian Wells i Indio, una quarantena de quilòmetres amb molta calor i a poca velocitat, doncs el límit de velocitat era molt baix i nosaltres deixàvem un marge prudencial que en ser en milles encara era més gran (si podíem circular a 30mi/h, ho fèiem a 25mi/h). L'hora llarga que vam trigar se'ns va fer eterna.







    Vam entrar a la Sonny Bono Memorial Freeway en direcció est, poc més enllà es va convertir en la Christopher Columbus Transcontinental Highway, però sense deixar de ser la Interstate 10.







    Vam agafar la sortida 168 Mecca, Twentynine Palms, Cottonwood Springs Road, però just creuar per sobre de la Interstate 10 i quan ens indicava que estàvem a un quilòmetre del Joshua Tree National Park, un cartell deia que la següent estació de servei estava a quaranta-set milles (setanta-sis quilòmetres). Ens vam aturar per comentar-ho i com que no sabíem quina autonomia teníem i havíem vist un cartell a l'autovia que indicava una gasolinera molt propera, vam decidir anar a buscar-la i així no haver de patir.







    A vuit quilòmetres per l'autovia vam trobar una àrea de servei, vam repostar a la Chevron Chiriaco Summit i com que ja eren quarts d'onze tocats, vam entrar a prendre un refresc al Chiriaco Summit Coffee & Gift Shop, on vam descobrir el free refill, tot un estalvi per gent com jo que bevem molt i més quan fa molta calor.







    Ens va sorprendre veure alguns tancs, però tenia el seu sentit que hi fossin allà, doncs eren part del General Patton Memorial Museum, que està ubicat en aquell punt perquè és el lloc on hi havia l'entrada de Camp Young, un Centre d'Entrenament al Desert de la Segona Guerra Mundial. La seva missió principal és la de preservar la pau a través de les lliçons del passat i està presidit per una estàtua del militar acompanyat per un gos.







    Una hora més tard, tornàvem a ser a Cottonwood Springs Road per dirigir-nos cap a The Joshua Tree National Park, però amb els dipòsits plens i havent-nos refrescat una mica tant per haver begut alguna cosa freda com per haver estat una estona en un local amb aire acondicionat.







    Vam entrar al parc, però no vam trobar pas cap lloc on comprar els dos Park Pass que necessitàvem fins que a uns deu quilòmetres vam arribar al Cottonwood Visitor Center, on un Ranger molt amable ens va atendre i ens va dir que ja el compraríem en sortir del parc, que no hi havia pressa. També ens va recomanar pujar a Keys View, un mirador amb una bonica panoràmica de Coachella en el que estaríem més frescs. Davant d'aquesta afirmació, li vaig preguntar com de frescs estaríem si hi pujàvem i em va contestar que la temperatura podria ser uns tres graus més baixa que a la resta del parc.







    Ràpidament vam tornar a agafar les motos i vam tornar a la carretera, que havia canviat el nom de Cottonwood Springs Road pel de Pinto Basin Road.







    Vam veure un aparcament a mà esquerre en el que hi havien alguns cotxes i un autocar i ens hi vam aturar. Es tractava del punt on comença Porcurpine Wash, una ruta circular de senderisme. La zona estava farcida d'uns cactus curiosos anomenats ós de peluix (Cylindropuntia bigelovii) i d'uns turistes francesos que anaven en l'autocar aparcat que ens van començar a fer fotos com si fóssim motards americans dels de les pel·lícules.







    Estàvem a cavall dels deserts del Colorado i del Mojave, feia molta calor, el límit de velocitat (no el recordo exactament) era baix, l'asfalt estava en perfectes condicions i el traçat era un seguit d'ondulacions. Tot convidava a deixar-se endur i gaudir (només ens faltava la banda sonora).







    Ja havíem vist roques i agrupacions de roques, però en arribar a White Tank en vam veure tantes que vam decidir aturar-nos al voral i acostar-nos-hi. Aquestes roques es van formar sota terra fa milers d'anys pel moviment de les plaques tectòniques i l'activitat volcànica, doncs al parc s'hi localitza una part de la falla de San Andrés i algunes ramificacions seves. L'erosió del terreny i les esquerdes provocades per l'activitat de la falla han fet que apareguessin aquestes roques a la superfície.







    Sense saber-ho, vam ser molt a tocar d'Arch Rock, un arc rocós de més de nou metres, i de Heart Rock, una de les imatges de The Joshua Tree National Park més penjades a Instagram pel que representa una roca en forma de cor de més de tres metres d'alçada, però com que en aquell moment no ho sabíem vam continuar la ruta i vam fer molt ben fet perquè no dúiem aigua i per fer aquestes caminades (per petites que siguin) en aquell desert és indispensable carregar-ne força.







    Ara ve la que faltava, doncs dúiem una hora i mitja al parc i només havíem vist algun joshua tree sol com un mussol. On eren aquestes iuques tan característiques que havien batejat el parc?






    Al final de Pinto Basin Road, a Pinto Wye, s'hi enllaçava amb Park Boulevard. Nosaltres ho vam fer girant a la dreta, per tant deixàvem pel proper viatge l'Skull Rock, una roca de grans dimensions que recorda una calavera humana, i Keys View, el mirador que ja hem comentat, però no teníem més temps (quan viatges, pots veure amb tranquil·litat i fins a l'últim detall unes quantes coses i deixar de veure'n moltes altres, pots passar a corre-cuita per tot arreu més per tenir la foto que no pas gaudir-ho i pots fer un terme mig entre aquests dos extrems, però en tot cas el normal és anar deixant coses pendents).






    A l'hora de sortir del parc per Utah Trail, vam trobar-nos la Twentynine Palms Fee Entrance, és a dir la guixeta per pagar l'entrada. Era una caseta al mig de la calçada amb una finestra per cada banda per donar servei tant als que hi entraven com als que en sortien. Va ser aquí on vam comprar els nostres Park Pass per entrar a tots els Parcs Nacionals.


    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  7. #17
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448




    Després d'una petita indecisió que ens va obligar a consultar el mapa, vam agafar Amboy Road per endinsar-nos en el desert en línia recta durant vint-i-set quilòmetres. El terreny era encara més àrid que al parc i la sorra s'amuntegava als vorals i a les calçades de les vies amb poc trànsit.






    Vam pujar una mica d'alçada per passar entre Sheep Hole Mountains i Cleghorn Lakes Wilderness Area, aconseguint circular alguns graus més frescs, però ràpidament vam tornar a perdre alçada i pujar graus de temperatura.






    L'aire cremava com mai no he notat que cremés. Ens vam fer senyals i vam començar a rellevar-nos al capdavant del grup per no estar tan exposats durant més d'un quilòmetre perquè era insuportable. De fet, jo vaig posar el dit gros del peu sobre el següent dit i vaig poder notar que em tapava el sol i l'aire.







    Va anar desapareixent tota la vegetació i fins i tot les pedres, doncs vam acabar passant per una zona on tot el que hi havia era sorra. El descens cap a Amboy van ser uns trenta-set quilòmetres, però realment terrribles van ser els últims catorze, que es van fer eterns.







    Vam deixar les motos a l'ombra i vam entrar al bar, on vam començar a demanar begudes, començant per aigua i continuant per Coca-Cola, Sprite, sucs... Necessitàvem hidratar-nos amb urgència i a això hi vam dedicar tots els nostres esforços durant una mitja hora llarga.







    A tot això, havíem arribat a un dels trams que queden de la Historic Route 66 i a la calçada quedava reflexat amb la pintura indicativa. Com la resta dels turistes, vam fer unes fotos, però nosaltres érem els únics que les vam fer amb les nostres motos.







    El Roy's Motel & Cafe, enmig de quilòmetres de sorra i pols, és una icona de la Route 66 des que es va inaugurar el 1938 com a gasolinera. El Roy Crowl i el seu gendre Herman Harris eren tant forts de morro que fins i tot van instal·lar els pals elèctrics des de Barstow (120 Km) per tenir llum i el 1959, amb el complex obert vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana, van construir el mític cartell amb neons i la recepció del motel amb estil futurista i el sostre inclinat. El 1974, però, es va iniciar el seu declivi, tot coincidint amb l'obertura de la Interstatal 40. D'ençà aquest sotrac i sobretot a partir de la mort del Roy el 1977, ha anat canviant de mans i obrint i tancant la gasolinera, el motel i el cafè.







    Quan nosaltres hi vam estar, no estava en un dels seus millors moments, es veia deixat i amb la quantitat de gent que sembla que hi passava no és normal. A mode d'exemple, un parell de situacions no desitjables: els lavabos estaven brutíssims i no hi havia aigua i al bar no hi havia ningú servint-te, tenies neveres on agafar les begudes, estanteries on agafar aperitius i galetes, un home bastant gran assegut darrere la barra que et posava un got si li demanaves i una dona, també asseguda, davant de la caixa registradora al costat de la porta de la sortida. De fet, les begudes eren totes al mateix preu (em sembla recordar que 2$) per fer-ho més senzill.






    Sobre un quart de quatre de la tarda vam tornar a la carretera per circular per la mítica Route 66 en direcció est, compartint traçat amb la National Trails Highway fins passat Essex. Això sí, continuàvem circulant pel mig del desert, no un desert de sorra daurada i sense cap tipus de vegetació, sinó un desert amb poca i baixa vegetació i terra i pedres molt clares, però desert al cap i a la fi.






    Dúiem una hora i escaig de ruta quan ens vam aturar al Hi Sahara Oasis Inc. Gas Station & Convenience Store, on vam repostar gasolina i vam refrescar-nos tant amb l'aire acondicionat del local com amb les begudes. El bar i la botiga compartien espai, estava ple de records de la Route 66 i les begudes, tal i com anunciava un cartell que també recordava que el bar estava al mig del no res i sense cap alternativa a la vora, eren cares. De tota manera, teníem clar, pel viscut abans d'arribar a Amboy, que la calor ens condicionava el viatge i que havíem de preveure fer les aturades necessàries i hidratar-nos convenientment si no volíem patir les conseqüències.






    Bona part del traçat de la Route 66 era paral·lel a les vies del tren, el que ens va permetre veure un tren de mercaderies quilomètric (no estic exagerant) arrossegat per quatre màquines al davant i tres al darrere. Però no es tractava de cap excepció, el dia abans ja n'havíem vist un altre també espectacular al pas a nivell de Banning i durant els dies que vam viatjar pels Estats Units vam veure que era habitual un mombre així de màquines i inclús que n'hi hagués a la meitat del convoi, un convoi en el que es transportaven contenidors a un o dos nivells i remolcs de tràiler.







    A Arrowhead Junction va acabar el tram de Route 66 i vam agafar la Route 95 direcció nord per dirigir-nos cap a la frontera entre els estats de Califòrnia i Nevada. Passaven de les cinc de la tarda i a més començàvem a agafar alçada, així que la calor ens donava una petita treva.







    Just passada la frontera estatal, vam trencar a la dreta per l'NV-163 Laughlin Highway i jo vaig aprofitar per erròniament treure'm el casc (dels quatre estats que anàvem a visitar en el nostre viatge, a Califòrnia i Nevada era obligatori, mentre que a Utah i Arizona no feia falta dur-lo). Això sí, vam començar a descendir en altitud i la temperatura va començar a pujar com empesa per un coet, donant la sensació d'entrar en un forn.






    Tal i com vam entrar a Laughlin River per Casino Drive, la Núria, que anava al davant del grup, va entrar a l'aparcament del In-N-Out Burger, va baixar de la moto, deixant-la al mig i dient que havia d'entrar al restaurant per accedir a l'aire acondicionat. El Jaume va aparcar i també va entrar, mentre que el David i jo vam aparcar correctament les nostres motos i la de la Núria. Jo vaig comentar que l'hotel, el Laughlin River Lodge, havia de ser molt a la vora i vam decidir que m'acostava per comprovar-ho. Efectivament, un quilòmetre més endavant hi havia l'hotel, així que quan la Núria i el Jaume van estar preparats hi vam anar cap allà.






    Vam aparcar davant de l'hotel i vam entrar a la recepció. No, no vam entrar a la recepció, això és el que ens pensàvem que anàvem a fer, el que vam fer va ser entrar al casino de l'hotel, el vam travessar i al final vam trobar el petit mostrador de la recepció, on vam fer el check-in.







    Vam descarregar les motos i vam pujar a l'habitació, que estava en un pis bastant alt des d'on podíem veure Bullhead City a l'altra banda del riu Colorado i ja dins de l'estat d'Arizona. Vam aparcar les motos a l'aparcament cobert, vam tornar a l'habitació per acabar d'instal·lar-nos i ens vam refrescar. El David duia una estona al bany quan la Núria li va preguntar com es trobava i va respondre que patia descomposició i no estava gaire catòlic. Tot semblava que era un cop de calor, així que li vam recomanar que omplís la banyera d'aigua freda i s'hi fiqués dintre.







    Per sort, va anar cobrant forces. Amb ell més o menys recuperat, tot i que dúiem apuntat a la nostra guia que podíem anar a sopar al Restaurant Bubba Gump de dins de l'espectacular recinte del Golden Nugget Casino, jo era de l'opinió de baixar a la piscina per acabar de refrescar-nos, encara que finalment es va decidir anar a l'hamburgueseria on ens havíem aturat en arribar.







    El cert és que vam anar ràpids, vam poder accedir fàcilment i el servei va ser el normal en un fast-food, tot i que jo únicament em vaig demanar beguda perquè la calor que havíem passat no m'havia deixat lloc per menjar res.







    Vam tornar cap a l'hotel, vam deixar les motos a l'aparcament cobert, lligant-les per parelles per tal que estessin més segures i vam tornar a travessar el casino per pujar a l'habitació.







    De tota manera, un cop de tornada a l'habitació, el Jaume i jo ens vam posar els banyadors, vam agafar les tovalloles i vam anar a la piscina, que tancava molt tard.







    Abans de tornar a pujar, vam aprofitar per voltar una mica per l'hotel, que era immens. Vam veure grans salons buits, centres recreatius, restaurants... Hi havia de tot! El cansament, però, ens va recomanar pujar i posar-nos a dormir.




    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  8. #18
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    448
    El reportatge original a 05/08/20 Far West - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

Pàgina 2 de 2 PrimerPrimer 12

Informació de tema

Usuaris veient aquest tema

Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)

Permissos de publicació

  • No pots crear nous temes
  • No pots respondre temes
  • No pots pujar arxius adjunts
  • No pots editar els teus missatges
  •