Tema: El Far West, USA, 2015

Vam trobar el Flamingo Las Vegas Hotel & Casino, vam deixar les motos a l'aparcament, vam fer el check-in, després de creuar una bona part del casino i tot un centre comercial, i vam quedar per anar a la piscina, però ens la vam trobar tancada! L'horari era fins les sis de la tarda, no ho enteníem, però era així. Vam aprofitar i ens vam fer unes fotos pel jardí de l'hotel abans d'anar a canviar-nos un altre cop.

Vam quedar al cap d'una estona, quan els neons i les enormes pantalles dels hotels ja estaven encesos, enlluernant la ciutat i enlluernant-nos a nosaltres, que anàvem bojos girant el cap d'una banda a l'altra.

Ens vam acostar a l'espectacular Harley-Davidson Las Vegas Cafe, un local amb una Harley-Davidson Heritage Softail a escala com deu vegades més gran traspassant la façana de l'edifici.

Vam entrar al local, que estava decorat amb tota mena de detalls Harley-Davidson i objectes de col·leccionista, com una jaqueta de pell de serp d'en Jon Bon Jovi dissenyada pel Gianni Versace, i vam demanar-nos unes cerveses, obtenint a canvi les cerveses sol·licitades i dues sorpreses: una segona cervesa de franc i una enganxina del Barba-Rossa Beach Bar de Castelldefels darrere de la barra.

Hi havia tot de motos, unes quantes de sèrie penjades en un carrussel que havia de passejar-les pel restaurant, però que estava aturat, i unes altres transformades al primer pis. Tampoc no hi havia ningú actuant a l'escenari ni casant-se a la Chopper Chapel, on vam fer-nos una foto de conya, però amb la por al cos per si alguns de nosaltres acabàvem tatuats i casats amb ves a saber qui, tal i com passa a les pel·lícules.

No va ser pas per por al compromís, sinó perquè el Jaume va dir que era massa car que vam marxar a sopar a una altra banda, al restaurant Bubba Gump, un local pertanyent a una cadena de restaurants de marisc inspirada en la pel·lícula de 1994 'Forrest Gump'.

Ens vam acostar a la façana principal de l'Hotel Bellagio, al costat del Caesar's Palace, per gaudir de l'espectacle hidromusical que ofereix cada mitja hora de les 15:00 h a les 20:00 h i cada quart d'hora de les 20:00 h a les 24:00 h. Es combinen els raigs d'aigua de la font i els altaveus que emeten la cançó 'Fly me to the moon'.

Tot l'Strip de Las Vegas és pur espectacle, des de les motos dels policies fins a les pantalles més grans que et puguis imaginar i les passarel·les per creuar els carrers ajuden a gaudir de tot aquest espectacle.

De tornada al nostre hotel, vam demanar-nos uns beures, vam ficar diners (1$) en una màquina escurabutxaques i vam intentar (no en sabíem pas) jugar fins que al final vam cobrar el nostre premi d'un centau de dòlar.

El Jaume ens va dir que ja en tenia prou i que se n'anava a dormir perquè estava molt cansat, però els altres tres teníem ganes d'una mica de gresca, doncs dúiem dies fent bondat, estàvem a Las Vegas, ja havíem ficat una mica d'alcohol al cos i l'endemà no havíem de fer ruta. A tocar de l'hotel vam trobar el bar Yard House, on la música era decent, i ens hi vam quedar fins gairebé l'hora de tancar.

Vam sortir de Yard House amb ganes de veure alguna cosa més de Las Vegas, però el que vam fer va ser ficar-nos en una terrassa on beure i ballar, tot i que la música no ens va agradar gens i vam marxar. Vam travessar algun hotel, és a dir algun casino i algun centre comercial, i vam voltar una mica mentre ens acabàvem les nostres últimes consumicions.

Tot i que el Jaume ens havia abandonat per anar-se'n a dormir, nosaltres el vam recordar, doncs el trobàvem a faltar després de tants dies junts. I fins aquí tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas...

El reportatge original a 10/08/20 Far West - sergibuda.cat

11/08/2015

Las Vegas

Resacón en Las Vegas

No ens vam llevar pas d'hora, però tampoc no volíem perdre el temps, així que un cop ens vam trobar vam sortir de l'hotel i vam buscar un lloc on esmorzar alguna cosa. Ho vam fer en una cafeteria estil Starbucks prop de l'hotel i d'on havíem començat la festa la nit anterior. Feia moltíssima calor i els grans cartells de neó, ara apagats, seguien cridant l'atenció.

El David i jo vam anar cap a Eaglerider perquè ell tenia un problema amb els llums i jo rebia un avís de temperatura alta a la pantalla. No va haver cap problema: van canviar una bombeta fosa de la moto del David i a mi em van dir que no fes cas de l'avís. Com en altres ocasions, algú va aparèixer disposat a parlar-nos en castellà, però, això sí, remarcant que era nascut als Estats Units.

De tornada a l'hotel, vam carregar a les motos la roba bruta i vam tornar cap a Eaglerider, on li van subjectar amb unes brides l'alforja caiguda a la moto de la Núria i on vam aprofitar per xafardejar la bonica botiga i firar-nos algunes coses, entre elles unes ulleres de sol per a mi i per tots unes cintes de roba amb un producte a l'interior que feia la impressió de ser sorra i que s'havien de posar en remull amb aigua freda per tal que aquest producte es transformés en un gel de tal forma que lligada la cinta al coll o al front el gel anés alliberant fred per tal de contenir la calor (vam pensar que tot valia per creuar el Death Valley l'endemà). Tot seguit, vam anar a fer la bugada a Wash Tub Laundry.

Se'ns havia fet més tard del que esperàvem i, malgrat no ser gens glamurós, vam decidir dinar alguna cosa al Carl's Jr. que teníem just davant. Estàvem totalment fora del circuit turístic i vam poder veure una escena de la vida real quan hi va haver un xoc entre dos cotxes i va aparèixer la policia.

Tornant cap a l'hotel amb tota la feina feta, vam aprofitar l'intens trànsit i els semàfors per fer-nos unes fotos enmig de tots els grans hotels de l'Strip de Las Vegas.

Teníem pendent anar a la piscina i no ens podíem encantar gaire, doncs estranyament la tancaven d'hora. Ens vam posar els banyadors i ens vam ficar a l'aigua, que estava força calentona, mentre vèiem que hi havia tot tipus de llocs on estirar-se a prendre el sol i prendre alguna beguda i que molta gent també es prenia les begudes a l'aigua i llavors vam comentar que era molt possible que tanquessin d'hora la piscina perquè la gent anava bevent (estava prohibit entrar aigua, s'havien de consumir begudes del bar) i a partir de segons quina hora potser ja hi hauria tanta gent borratxa que seria perillós pel risc d'ofegament.

Aquell vespre volíem anar a Fremont Street, la zona hotelera i casinera original de Las Vegas abans que l'Strip tingués tanta tirada (el Flamingo, el nostre hotel, va obrir el 1946 i no va ser pas el primer, però no va ser fins els anys 60's i 70's que van començar a obrir hotels amb milers d'habitacions i vam haver d'esperar al segle XXI, amb l'obertura dels Bellagio, Venetian, Palazzo, Wynn i Encore per tal que els grans resorts d'aquesta zona acaparessin la major part del turisme). L'auge de l'Strip havia suposat el declivi de Fremont, però el projecte Fremont Street Experience havia fet que recuperés part del protagonisme. Vam buscar on aparcar i vam trobar una zona d'aparcament de motos just davant del Hogs & Heifers Saloon, un bar molt recomanable amb bona música i bona decoració (potser hauríem d'excloure els sostens que hi ha penjats). Com tot a Las Vegas, no és de veritat, les cambreres són un pèl massa amables i no em crec que s'ho passin tan bé com sembla. De tota manera, el David va pensar en empadronar-s'hi, malgrat que jo vaig troba a faltar alguns bikers de veritat i unes converses sobre motos i viatges, tot i que sí que vam parlar-ne una miqueta amb un client.

Després d'una consumició, vam sortir del bar i vam recòrrer els dos-cents metres de 3rd Street que ens separaven de Fremont Street.

La Fremont Street Experience destaca bàsicament per unes llarguíssimes tirolines, el tancament al trànsit i per la cobertura del carrer amb una espectacular pantalla semicilíndrica.

Si els neons de l'Strip eren espectaculars i conegudíssims, els de Fremont eren tan o més coneguts i molt més icònics. Eren els que apareixien al vídeo de la cançó 'I still haven't found what I'm looking for' dels U2 i a tantes pel·lícules i ara nosaltres hi érem al davant. Això sí, no sé si perquè veníem de la zona de resorts, on tot és espectacularment gran, o perquè la pantalla que fa de sostre ho eclipsa tot, el cas és que ens va donar la sensació que no eren pas tan grans com els imaginàvem.

Vam recòrrer amunt i avall tot el tram de Fremont Street de 4th Street a Main Street, el que està dintre de la Fremont Street Experience, però després d'entrar a la gran botiga de roba Harley-Davidson vam decidir recòrrer també un tram de Fremont Street fora de la Fremont Street Experience. Lògicament, la concentració d'establiments turístics va caure en picat, però en canvi vam poder veure una sèrie de cartells lluminosos també molt icònics i que formen part de l'imaginari de Las Vegas.

De tornada cap a Fremont Street Experience, anàvem buscant ja on sopar i ens va soprendre l'hamburgueseria Heart Attack, doncs s'anunciava com a causant d'aquest tipus d'irrigació sanguínia insuficient per la quantitat de menjar greixós que contenen les seves hamburgueses. A més, hi afegia una bona dosi de masclisme vestint els cambrers com a metges i les cambreres com a infermeres. En tot cas, vam passar-hi de llarg i als peus de la torre de l'Slotzilla, la tirolina que sobrevolava Fremont Street, vam poder veure un cartell rèplica del conegut 'Welcome to fabulous Las Vegas'. Estàvem gaudint de Las Vegas, però ni per casualitat anàvem a veure ni una desena part del que havíem previst veure, de tota manera sí que volíem fer un àpat en un hotel i per això vam entrar-hi en un que crec recordar que era el Binion's Steakhouse. Vam fer un sopar correcte, però no pas espectacular.

Després de sopar, vam tornar cap a Hogs & Heifers Saloon, però no vam tornar a entrar, sinó que només vam agafar les motos per marxar cap a l'hotel, que l'endemà havíem de matinar força.

El reportatge original a 11/08/20 Far West - sergibuda.cat

12/08/2015

Las Vegas - Bishop

We survived Death Valley, but I still haven't found what I'm looking for

Ens vam llevar a les cinc del matí per acabar sortint a les sis. Havíem tingut tota la nit unes quantes ampolles d'aigua i les cintes màgiques a la pica del lavabo amb un munt de gel (a la immensa majoria dels hotels en els que vam allotjar-nos als Estats Units o bé tenies nevera a l'habitació o bé hi havia màquina de gel comunitària) i esperàvem suportar la calor.

Havíem tingut molts dubtes entre passar pel Death Valley, creuar-lo transversalment o evitar-lo completament afegint uns dos-cents quilòmetres a la ruta i havíem decidit no prendre una decisió fins el dia abans. Jo vaig apretar per passar-hi, doncs em feia il·lusió, però a més de la calor, hi havia un altre argument en contra: semblava que hi havia una clàusula del contracte de lloguer de les motos que no ens permetia entrar-hi. No vam tenir gaire en compte aquest últim tema i respecte a la calor, havíem comprovat que tot allò era un desert, per tant les altres rutes no ens garantien no patir calor extrema. La decisió estava presa i vam anar a buscar la Interstate 15 per sortir de Las Vegas en direcció sud, tot i que encara dintre del terme municipal vam agafar la sortida 33 per circular per la State Highway 160 fins que una hora i mitja després vam deixar-la a l'alçada de Pahrump seguint les indicacions del primer cartell anunciant el Death Valley National Park.

Mitja hora de desert més tard i després de tornar a entrar a Califòrnia una setmana després d'haver-la deixat, érem a Death Valley Junction, ens vam dirigir a Amargosa Opera House Hotel Cafe per descansar una mica, hidratar-nos i esmorzar, però ens el vam trobar tancat i barrat (la sensació no era que fos massa d'hora, sinó que no hi havia pensament d'obrir). Vam deixar les motos al voral, vam hidratar-nos, algú va pixar, algú va fumar i crec que tots vam fer fotos.

Passaven de les vuit del matí, nosaltres encara teníem els cossos estranys per haver matinat i haver circulat amb una certa fresqueta i poca roba, la calor encara no apretava massa i el cel estava enterenyinat, posant difícil al sol molestar-nos. En aquestes circumstàncies encaraven el repte de travessar el Death Valley, un dels Parcs Nacionals més grans dels Estats Units i el lloc més baix, més sec i més calorós (de fet, té el rècord oficial de la temperatura més alta mai registrada de tot el planeta i durant el mes d'agost la màxima mitjana se situa en 45,9ºC, la mínima en 29,8ºC i la mitjana diària en 37,9ºC).

De tota manera, encara no havíem entrat al Death Valley National Park, sinó que ho vam fer uns vint-i-sis quilòmetres després de la nostra aturada a Amargosa Cafe, quan vam travessar el senyal indicatiu, com en la majoria dels parcs sense que hi hagués una guixeta per cobrar-te.

No dúiem ni tres quilòmetres quan vam tombar a l'esquerra per agafar la Furnace Creek Wash Road per anar cap al primer dels dos punts que teníem marcats al mapa del Death Valley. Vam circular en direcció a les Black Mountains i vam començar a pujar-les.

Tot i haver un aparcament una mica abans, vam pujar fins dalt de tot, on també hi ha aparcament. Érem a 1.668 m. d'altitud, a Dante's View, un mirador espectacular sobre el Death Valley.

No vam voler fer cap passejada perquè havíem d'economitzar esforços i energies i vam tornar a pujar les motos. Vam desfer el camí fins a la CA-190 i vam continuar ruta mentre descobríem que el terreny s'anava ondulant i ens presentava tonalitats sorprenents.

A peu de la carretera i a mà esquerra vam trobar l'aparcament del Zabriskie Point, vam deixar les motos i vam fer els dos-cents cinquanta metres que ens separaven d'aquest lloc místic i espectacular. Les vistes de les ondulacions de tons daurats creades per la sedimentació i l'erosió del que va ser el fons d'un petit mar o llac salat et deixen bocabadat. A més, per a un fan dels U2 com jo, ser allà on es va fer la foto de la portada del disc 'The Joshua tree' (la majoria de la gent creu que hi ha el joshua tree, però no és així), el seu millor disc, em va posar com una moto.

Ni vam recòrrer cap dels camins que t'endinsaven en aquell paisatge de pel·lícula ni ens hi vam estar més estona de l'imprescindible perquè la calor estava apretant de valent i les nostres reserves d'aigua anaven minvant més ràpid de l'esperat tot i que intentàvem racionar-les, però és que havíem comès una errada imperdonable, que va ser no fer cas a les recomanacions de la direcció del parc sobre portar quatre litres d'aigua per persona i no va ser aquesta l'única, doncs tampoc vam accedir-hi amb els dipòsits plens perquè havíem pensat omplir-los on hi havia l'Amargosa Cafe i allà no hi havíem trobar pas cap gasolinera a l'hora de la veritat.

Sabíem que hi havia una gasolinera i això, en principi, ens havia de tranquil·litzar, però a mi se'm va encendre el llum de la reserva i vulguis que no els quilòmetres se'm van començar a fer molt llargs, encara que només van ser cinc fins que a mà dreta vam trobar l'aparcament de The Oasis. Vam entrar per una mena de tunel i vam pujar amb l'ascensor fins a la recepció, on ens van indicar que només a dos quilòmetres hi havia la gasolinera.

La gasolinera va ser la més cara que vam trobar en tot el viatge i per això no vam omplir els dipòsits, sinó que vam fer la bajanada de calcular una mica el que ens faria falta fins a la propera gasolinera, com si els quatre duros que ens anàvem a estalviar signifiquessin alguna cosa en relació al cost de tot el viatge.

A Furnace Creek, on hi havia la gasolinera, també hi havia un càmping, un camp de golf (!) i el Visitor Center, on hauríem d'haver validat el nostre Park Pass. A més, en aquest Visitor Center hauríem pogut gaudir d'aire acondicionat, tornar a omplir d'aigua les nostres ampolles i veure una pel·lícula sobre el parc, però nosaltres només teníem entre cella i cella fer via i no passar massa temps allà.

Vam passar per Stovepipe Wells Village, on hi ha on menjar, on comprar alguna cosa, una altra gasolinera i Mesquite Flat Dunes, unes espectaculars dunes de sorra blanca (a Death Valley hi ha cinc llocs on veure dunes, tot i que aquestes són les més conegudes i visitades). Aquesta era una visita que teníem com a possible si anàvem molt bé de temps i no feia gaire calor, doncs passejar per les dunes és força cansat i la calor que emana de la sorra pot traspassar perfectament la sola del calçat, complicant força el passeig. A més, és al capvespre quan la llum solar incideix de la millor manera per gaudir de l'espectacle de les diferents tonalitats de la sorra, per tant vam passar-hi de llarg.

Vam sortir de Death Valley, tot i que no de Death Valley National Park, superant la Serralada Panamint per Towne Pass, a 1.509 m. d'altitud, però quan vam tornar a descendir tots aquests metres ens vam endinsar en Panamint Valley, que tot i ser força llarg (105 Km) és estret i més en el punt en el que el vam creuar (només uns 11 Km). Crec que va ser el lloc on més calor vam passar, però també un altre paisatge meravellós.

Just abans de sortir de la vall, vam deixar a mà esquerra Panamint Springs Resort i una altra gasolinera, llavors la carretera va començar a ondular-se i a guanyar alçada per superar la serralada Argus per Father Crowley Point, on hi ha un mirador en el que ens vam aturar per veure un paisatge de dolls de lava fosca i cendres volcàniques que sobtadament deixen pas a l'escletxa del Rainbow Canyon, una gorja per on acostumen a fer maniobres de vol caces militars.

Jo tenia moltíssimes ganes de veure l'autèntic joshua tree que apareix al disc dels U2 i recopilant informació abans del viatge vaig saber que no era a The Joshua Tree National Park, on jo l'hauria anat a buscar, sinó que era a l'oest del Death Valley National Park, on érem en aquell moment, que havia mort per causes naturals l'any 2000, que les seves restes estaven a terra, que hi havia un altre joshua tree jove prop seu, que no era lluny de la carretera CA-190, que hi havia una placa amb la llegenda 'Have you found what you're looking for?' i que també hi havia records que anaven deixan els fans de la banda, però no vaig descobrir on era exactament. Guiant-me per les fotografies de l'Anton Corbijn, per les penjades a la xarxa i per algunes explicacions, vaig calcular que unes deu milles més enllà del mirador ens havíem d'aturar a l'esquerra en un lloc al voral en el que s'havia de veure el rastre de la resta dels visitants i cap allà ens vam dirigir.

.

El que va venir a continuació va ser tota una demostració d'amor per part de la Núria i d'amistat per part del Jaume i el David, doncs es van començar a patejar el maleït desert buscant l'arbre podrit només per fer-me feliç. No el vam trobar, van insistir en continuar buscant-lo i vaig haver de ser jo qui digués que ja n'hi havia prou i que marxàvem, al cap i a la fi ja havia trobat el que havia estat buscant... Ja hi haurien altres viatges quan la posició ja estés marcada al Google Maps.

Vam continuar per la CA-190 fins que aquesta va trencar cap a l'esquerra en direcció a Olancha, llavors nosaltres vam seguir recte per la CA-136 cap a Lone Pine mentre teníem al fons Sierra Nevada i el David patia una mica per la gasolina de la seva moto, doncs a la pantalla indicava que quedava poca autonomia.

Lone Pine, malgrat haver patit un fort terratrèmol el 1872, és un poble ancorat a l'època del Far West, amb molts edificis de fusta, que viu bàsicament del turisme per aquest fet i per estar situat entre moltes destinacions turístiques de primer ordre, com Mount Whitney, Sequoia National Park, Kings Canyon National Park, Mammoth Mountain, Death Valley National Park i Yosemite National Park.

Vam dirigir-nos al Jake's Saloon, un autèntic saloon del Far West a l'estil de l'Olive Oatman Restaurant & Saloon que havíem visitat ja feia vuit dies. Estava farcit de records i bitllets d'un dolar que vam estar mirant i comentant mentre ens preníem uns refrescs i unes patates fregides de bossa, doncs no feien dinars.

Just al davant i també en un edifici de fusta hi havia el Bonanza Mexican Restaurant, on vam entrar amb l'ànim de dinar alguna cosa ràpida i tirar, però en canvi van ser molt lents a l'hora de servir-nos i el dinar es va eternitzar.

Van ser tan lents que els meus companys no van voler demanar-hi els cafès i el te i van tornar al Jake's Saloon per fer-ho mentre jo aprofitava per entrar a DC Barbershop per tal que em tallessin el cabell i m'afaitessin.

Havia baixat força la temperatura, però encara feia calor a quarts de quatre de la tarda, quan vam agafar les motos per fer els prop de cent quilòmetres que ens separaven de Bishop, la nostra destinació. Tot i la baixada de la temperatura i la proximitat de Sierra Nevada, se'ns feia estrany veure publicitat d'estacions d'esquí i articles per no passar fred quan feia una estona estàvem a l'indret més calorós del planeta.

En menys d'una hora havíem arribat a Bishop per una bona carretera, la CA-168. Vam voltar una miqueta per trobar l'hotel, que no estava indicat, però vam arribar-hi, ens vam instal·lar a la nostra habitació quàdruple i el Jaume i jo ens vam acostar al centre amb les motos per xafardejar una mica què hi havia i si estava gaire lluny.

Després, tots quatre ens vam posar els banyadors i vam anar cap a la piscina, però l'aigua estava glaçada i, tot i la calor, costava molt ficar-s'hi. A més, els nostres cossos havien matinat, havien circulat en moto amb una mica de fresqueta i poca roba, havien patit la calor de l'infern durant hores i finalment una baixada gran de la temperatura, així que no estàvem per tirar coets.

Era un motel bastant senzill, per dir-ho d'alguna manera, tot i que per altra banda disposàvem d'una habitació quàdruple àmplia si comparem amb els estàndards europeus, el que ens va permetre que, quan vam sortir a fer una passejadeta decidíssim comprar a la botiga Joseph's Bi-Rite Market que havíem localitzat el Jaume i jo alguna cosa per sopar a l'habitació, posant així fi a un altre dia força especial.

El reportatge original a 12/08/20 Far West - sergibuda.cat

13/08/2015

Bishop - Bodie - Angels Camp

Bodie i Yosemite N.P.

El despertador va tornar a sonar a les set del matí, ens vam llevar i vam començar a espavilar. Vam esmorzar el que havíem comprat el dia anterior al supermercat i cap allà tres quarts de vuit del matí ja érem a la carretera.

Vam sortir de Bishop per la US Hwy 395 i de seguida vam poder comprovar que el paisatge era totalment diferent al que havíem estat veient els últims dies, doncs teníem a tocar els alts cims de Sierra Nevada i la vegetació era molt més frondosa. Si l'impacte visual era gran, potser ho era encara més l'impacte tèrmic sobre els nostres cossos, doncs la baixada de temperatura era realment apreciable.

Vam poder veure a mà dreta de la carretera un enorme llac que fins i tot tenia alguna illa en el seu interior. Es tractava del Mono Lake, un llac alcalí i hipersalí de 180 Km2 que es troba en una conca endorreica, que és la responsable de l'alt contingut en sal i conseqüentment de l'absència de peixos i de la formació de les torres de tosca que atrauen als visitants.

Una mica més endavant vam coincidir amb un grup de motos que vam avançar i que vam pensar que potser també aniria cap a Bodie, però no el vam tornar a veure.

Unes divuit milles després d'haver passat Leo Vining, vam agafar el trencall de la carretera Rd 270 a mà dreta per dirigir-nos cap a Bodie, uns vint-i-dos quilòmetres dels que els últims cinc són de pista.

Aquí sí que hi havia guixeta a l'entrada, però amb els nostres Park Pass no vam tenir pas cap problema per entrar-hi i dirigir-nos cap a l'aparcament.

El poble de Bodie va sorgir com a assentament d'un parell de desenes de persones al voltant de la petita veta d'or que va descobrir en William S. Bodey el 1859. Aquell primigeni assentament va anar creixent i es va acabar transformant en el poble que coneixem.

Malgrat les nostres fotos artifici de la descàrrega urinària, els únics lavabos que hi ha a Bodie són els que hi ha a l'aparcamenti sorprèn que no hi ha cap restaurant, bar ni botiga.

La ciutat va crèixer exponencialment els següents anys, sobretot a partir de la compra d'una de les mines per l'Standard Company, assolint el 1879 una població d'una desena de milers de persones.

Els edificis estan tal i com els van deixar els seus propietaris quan els van abandonar i per veure el seu interior s'ha de mirar per les finestres, excepte a unes poques cases a les que sí que s'hi pot accedir. Això ha permès que s'hi conservin en el seu lloc els objectes personals que hi havia. A més, les normes del parc indiquen que es tracta d'un escenari històric que està totalment protegit i per tant res no es pot collir ni extreure.

Els anys en els que es va extreure més or, les famílies, els miners, els lladres, els pistolers, els propietaris de botigues, les prostitutes i la resta d'habitants, entre els quals es deia que hi havia gent de tots els països del món, movien molts diners, doncs a més dels que guanyaven els propietaris de les mines hi havia els dels miners, que cobraven diàriament. I tots aquests diners miraven de transformar-los en alcohol els seixanta-cinc saloons que hi va arribar a haver a Main Street. Lògicament, aquesta barreja de diners i alcohol van convertir Bodie en una ciutat perillosa en la que els assassinats, els tirotejos i els assalts a les diligències eren habituals.

Evitar que s'entri als edificis evita que s'hagin de reforçar i anar arreglant els terres, que patirien en excés l'afluència de visitants. L'equip que preserva Bodie no ha restaurat cap edificis, sinó que s'ha dedicat a preservar-los tal i com estaven el 1962.

Al 'mar de pecat castigat per les tempestes de la luxúria i la passió' en què es va convertir Bodie, a més dels seixanta-cinc saloons hi va haver sales de joc, nombrosos bordells, caus d'opi, una oficina del banc Wells Fargo, quatre parcs de bombers voluntaris, una banda de música, estació de ferrocarril, tres diaris, sindicats de miners i de mecànics, una presó, Chinatown, un temple taoista i una estació de telègraf.

El crack de les companyies mineres de 1882 va significar l'inici del declivi de Bodie, tot i que abans de final de segle hi van arribar l'electricitat i una sèrie de novetats tecnològiques per intentar reflotar el negoci miner. Els miners i els diners, però, van marxar, la ciutat es va transformar en una comunitat orientada a la família i es van construir les esgésies metodista i catòlica. Però un parell de grans incendis el 1892 i el 1898 van deixar molt malmesa la seva economia, que va acabar de sucumbir amb la Gran Depressió, un altre incendi el 1932, la Segona Guerra Mundial i el tancament de l'última mina el 1942.

La despoblació total de Bodie va ser un fet i el 1961 va ser designada com a National Historic Landmark, creant-se el Parc Nacional l'any següent. És una zona dura per viure-hi, doncs, en part a causa de la seva altitud de 2.556 m., és un rar exemple del clima subàrtic d'estiu sec, amb nits especialment fredes (una mitjana de 303 nits glaçades a l'any ho diu tot) i vents forts que arriben als 160 Km/h. Durant l'hivern, es recomana accedir-hi amb esquís, raquetes o motos de neu, doncs molts 4x4 amb cadenes acaben colgats a la neu pols. En canvi, a la primavera el problema és el fang, que també dóna feina als serveis de remolc propers.

La visita l'hauríem pogut allargar molt més, però teníem moltes coses a fer i vam decidir que ja era hora de marxar, però els amants de la fotografia s'hi poden estar moltes hores fotografiant detalls i buscant enquadraments. També hi ha la possibilitat d'accedir-hi un dels dies (consultar el seu facebook) en què l'hora de tancament s'allarga fins a les deu de la nit, possibilitant participar en la visita guiada The Ghost Walk (18:00-19:30 h), en la que s'expliquent tenebroses i fantàstiques històries de fantasmes i llegendes de Bodie, la visita al molí fantasma (20:00 h) i la xerrada de l'astrònom Dave Hurst sobre l'univers (20:30 h) sota un cel ple d'estels i sense contaminació lumínica.

Vam desfer el camí que havíem fet al matí fins a Lee Vining, on vam agafar el trencall cap a la CA-120, la carretera Tioga Rd., seguint les indicacions cap a Yosemite National Park i Tioga Pass.

En sortir d'una de les corbes a mà dreta, se'ns va obrir davant nostre un espectacle de la natura, Ellery Lake des d'un dels punts més fotogènics i, com no podia ser d'una altra manera, ens hi vam aturar i vam fer les fotos pertinents.

Només unes tres milles (uns cinc quilòmetres) més endavant vam entrar a Yosemite National Park, el primer Parc Nacional declarat pel govern federal dels Estats Units, mercès als nostres Park Pass.

Vam continuar endavant, però només uns deu minuts, doncs ens vam tornar a aturar, aquest cop a Lembert Dome Picnic Area, una àrea de pícnic a peus de Lembert Dome, una immensa roca granítica en forma de cúpula que sobre surt dos-cents quaranta metres per sobre de Tuolumne River. Vam picar unes patates fregides i qui ho va necessitar va aprofitar els lavabos.

De tornada a les motos, no podíem deixar de mirar a banda i banda de la carretera, el paisatge es composava de boscos i de roques de granit i no paràvem de veure llocs on aturar-nos per gaudir-ho i fer fotos. Al nostre cap, però, encara no ens fèiem a la idea que vint-i-quatre hores abans érem al mig del Death Valley.

A Crane Flat vam aprofitar per posar gasolina i picar alguna cosa, però no ens vam animar a fer la caminada cap al bosc de grans sequoies de Merced ni cap al de Tuolumne, doncs tant l'una com l'altra és una milla i mitja d'anada i el mateix de tornada, però aquesta tornada és tota de pujada (es pugen cinc-cents peus) extenuant. A més, allà mateix vam agafar la Big Oak Flat Road, que ens anava a endinsar al recorregut circular de Yosemite Valley.

Encara circulant per Big Oak Flat Road, no ens vam aturar a Half Dome View per admirar el paisatge perquè estava ple, vam seguir endavant, vam passar per un tunel i vam aturar-nos al primer mirador, on comença el camí per anar a Wildcat Falls, un salt d'aigua preciós, però dels menys coneguts del parc. Des d'allà no vèiem Half Dome, però el paisatge seguia sent espectacular.

Una mica més endavant, la carretera va començar a descendir fins a arribar al fons de la vall i enllaçar amb El Portal Road, que a l'alçada del pont Pohono ens va obligar a creuar-lo i començar el recorregut circular. Vam passar de llarg el trencall cap a Wawona i Fresno i una mica més endavant ja ens va aparèixer El Capitan, una formació rocosa vertical composta per un monòlit de granit de nou-cents catorze metres d'altitud que ha esdevingut un indret especialment atractiu pels escaladors. Conduíem permanentment bocabadats, doncs l'espectacularitat d'Eagle Peak, Sentinel Dome, Half Dome, North Dome i la resta de pics i formacions rocoses t'obliga a obrir la boca i a fer aturades allà on hi ha lloc per fer-ho.

Vam fer tot el recorregut circular per tornar-lo a començar i aquest cop sí agafar el trencall cap a Wawona i Fresno. De tota manera, només vam fer tres quilòmetres fins al mirador just abans del tunel de Yosemite. Des d'allà, teníem la panoràmica més coneguda de Yosemite, amb El Capitan i Bridalveil Fall ('La Cascada del Vel de la Núvia' en català) en primer pla, tot i que per l'època de l'any en què vam viatjar nosaltres no hi havia el famós salt d'aigua ni molts altres que es poden veure des de l'inici del desglaç fins al principi de l'estiu.

Eren quarts de cinc de la tarda i encara teníem un bon tros de ruta abans d'arribar a la nostra destinació, així que havíem de tornar a agafar les motos i marxar, descartant anar fins a Glacier Point (ja l'havíem posat com a opcional en funció de l'hora). Evidentment, si recomanen entre dos i tres dies per visitar Yosemite, nosaltres no podíem veure-ho tot en unes hores. En tot cas, vam aprofitar tot el recorregut per la Big Oak Flat Road (CA-120) per anar-nos empapant de tot el que vèiem i us asseguro que ho vam poder fer perquè vam trobar molt trànsit i vam haver de circular bastant més lent del desitjable.

Prop de les set de la tarda vam arribar a Angels Camp per Main Street, que acull botigues amb encant, el centre de visitants de Calaveras County, una fleca, dos restaurants i l’Utica Hotel. Molt pintoresc i acollidor a primera vista. Es tracta de l'única ciutat del Comtat de Calaveras i això que té poc més de tres mil habitants. De tota manera, és coneguda pel concurs anual de salts de granota, que va aparèixer a l'obra 'The Celebrated Jumping Frog of Calaveras' de Mark Twain i que es va celebrar per primer cop el 1928 per la inauguració de la pavimentació de Main Street.

En arribar a Angels Camp Bypass sense haver trobat el nostre hotel, ens va donar la sensació que s'havia acabat la ciutat i vam decidir donar la volta fins que vam entrar a l'aparcament que compartien O'Reilly Auto Parts i Rodz Grille per preguntar. Va costar una mica, però finalment ens van indicar que estava al final de tot de la ciutat. Com a Williams, estàvem allotjats a l'últim edifici.

Ens vam instal·lar a la nostra habitació, però no ens vam banyar a la piscina (crec que ja estava tancada, però en tot cas no ens hi hauríem ficat perquè no feia tanta calor i possiblement estava l'aigua freda).

Eren gairebé les nou del vespre quan vam sortir a sopar alguna cosa, ja sense ànims ni forces per fer una volta pel downtown d'Angels Camp. Vam anar cap a Rodz Grille, que el coneixíem per haver-nos aturat al seu aparcament per preguntar per la localització de l'hotel. Tenia un menú típic de diner i estava ambientat en automobilisme del tipus hot-rod. En acabat, cap a dormir.

El reportatge original a 13/08/20 Far West - sergibuda.cat