35 Clásica PMZ
Jo vaig sortir el divendres a primeríssima hora de la tarda directament de la feina i la Núria ho va fer des de casa, trobant-nos a la gasolinera Bonarea de Jorba, un bon lloc per quedar perquè apart de gasolinera, hi ha bar, restaurant i botiga.







Vam fer el viatge per la via ràpida habitual, és a dir N-II fins a Anglesola, llavors per Balaguer i Alfarràs, Benavarri, la drecera per Puebla de Castro fins a El Grado i cap a Ligüerre de Cinca per l'A-138, doncs no volíem que se'ns fes gaire fosc i de fet la Núria va agafar una mica de fred i li vaig haver de deixar la samarreta paravent que duia per si de cas.







Era un risc que vam còrrer contra la voluntat de la Núria, però així ja hi érem i a més teníem un bungalow reservat que ens permetia escalfar-nos bé (fins i tot podíem fer una dutxa calenta) un cop allà, és a dir que era un risc força controlat.







Ja instal·lats i esperant que arribés el Pasqual amb una amiga (compartíem amb ells el bungalow), ens vam dirigir cap a la carpa, on vam prendre una cervesa i ens vam saludar amb els amics que vam trobar.







Al cap d'una estona, van acabar arribat els nostres companys de bungalow, els vam saludar i els vam deixar que es posessin còmodes per poc després anar a sopar plegats.







Acabats de sopar, vam fer una mica de sobretaula i ens vam barrejar amb la gent, que ajoritàriament es va repartir entre els que es van quedar dintre de la carpa i prop de la barra de bar i els que es van col·locar al voltant de la foguera. De tota manera, no vam allargar pas gaire la nit.







Ens vam llevar i ens vam anar espavilant, el Pasqual ens va dir que anaven a sortir de ruta i ens va convidar a compartir-la, però nosaltres vam preferir deixar-los anar al seu aire, quedar-nos a Ligüerre i participar en les activitats programades, començant per l'esmorzar a la carpa.







Vam tornar cap al bungalow per preparar-nos per sortir de ruta sota un cel molt tapadot que ens feia témer una possible pluja.






El cel es va obrir completament sobre nosaltres mentre anàvem en direcció a Salinas de Trillo, un petit poble a 780 m d'altitud sobre la falda del puig San Marcos, a la part baixa del qual hi ha una sèrie de manantials salins antigament explotats que van acabar reivindicant la seva importància en el topònim local.






Però no ens hi vam aturar pas a contemplar la mansió pairal del segle XVI coneguda com a Casa Palacio en la que hi destaca la seva torre rodona, sinó que vam continuar cap a Troncedo.







Tot i no haver fet ni quatre quilòmetres des de Salinas de Trillo, ens vam acabar enfilant fins els 1.008 m d'altitud i bona prova d'estar al capdamunt d'un turó és la disposició esglaonada dels habitatges del poble.







Primer en el seu corral i després anant a passejar, vam poder conèixer un dels habitants més ben cuidats, doncs el seu propietari el mimava d'allò més per la seva capacitat a l'hora de trobar tòfones.







Sobre un tossal en un dels extrems de la localitat, hi ha les restes del castell del s. XI, una fortalesa més gran que la resta de la zona i des de la que hi ha contacte visual amb les de Muro de Roda i Samitier. Només queda dempeus una part de la torre de l'homenatge, de planta pentagonal exteriorment i rectangular interiorment, on compta amb una superfície d'uns seixanta-quatre metres quadrats. De tota manera, nosaltres ens vam quedar en el que havia estat el pati d'armes i no només perquè allà hi hagués preparat un bon almuerzo...






Vam haver de deixar la que segons algunes webs és la setena localitat medieval més interessant de la província d'Osca per tornar cap a Ligüerre de Cinca pel mateix camí pel que havíem arribat.







Quan ens vam acostar a la carpa, ja havia començat el concurs de paelles i estaven tots els equips cuinant-les, entre ells l'equip dels Motrix, que no feia pas gaire que havien arribat.






Per dinar en vam agafar de tres i com que vam repetir de dues, en vam tastar quatre. Les quatre estaven bones, tot i que a una d'elles li faltava una mica de sal i un pèl més de repòs.







Mentre encara estàvem entaulats, es van entregar alguns trofejos i premis, entre ells el pernil al guanyador dels competidíssim concurs de paelles que havia servit per dinar.


Vam acabar la sobretaula i vam anar a fer el cafè (en realitat, un te i un cubata) al bar del càmping, després una mica de migidiada i tornem-hi que no ha estat res fins que va arribar l'hora del berenar, quan ens van oferir rosquillas acabadetes de fer amb xocolata desfeta.






Com havia passat el dia abans, quan es va fer fosc va començar a baixar la temperatura, per això la gent que no es va quedar dintre de la carpa es va començar a concentrar al voltant de la foguera, on es van anar succeint converses i cerveses.






Vam veure com feien a la brasa de la foguera la cansalada i la longaniza que, ben acompanyades de mongetes cuites, ens van servir per sopar.






Va haver una espècie de concurs de gintònics, que més que un concurs era la possibilitat de prendre's un gintònic bo en una copa de vidre i va començar la festa, tot i que nosaltres tampoc no vam allargar-la massa.


© Pasqual






Haver anat a dormir d'hora no va significar pas llevar-nos a trenc d'alba, però sí que vam tenir temps d'anar a recollir el mañoalmuerzo a la carpa i esmorzar a l'aire lliure.






Després de l'esmorzar i de saludar-nos amb tots els amics que vam anar trobant, encara vam tenir temps d'acomiadar-nos dels nostres companys de bungalow, que marxaven cap a casa seva.






A nosaltres només ens quedava recollir (aquest cop era fàcil) i anar a tornar la clau abans de pujar a les motos i tornar per allà per on havíem vingut.






De la resta del viatge, la veritat és que no hi ha gaire més per explicar, només que vam posar gasolina i vam reposar una mica a Algerri i que no vam agafar pas cap autovia.