Un any més he pogut anar a la trobada hivernal d'Arguis, una bona manera/excusa per retrobar amics i coneguts d'altres contrades amb els que havia compartit sortides i viatges.
Però no sóc dels que els agrada anar repetint el mateix, Arguis és prou lluny de casa per arribar-s'hi coneixent /recorrent diferents llocs.
Aquest cop, aprofitant que estrenava neumàtics mixtes amb un dibuix bastant "agressius", vaig anar embolicant la idea de traçar una ruta mixta per pistes i carreteres secundàries.
Havia de ser quelcom senzill, almenys sobre el "paper", no era qüestió de fer filigranes amb la moto carregada.
Així que vaig triar arriba fins a Puente de Montañana per carretera i començar a endinsar-me en l'interior de la Ribagorça.
Sabut és que per carretera arribes a qualsevol lloc i rapit, però a cada banda et deixes un munt de llogarrets i paisatges que be valen dedicar-hi una estona.
https://www.escapadarural.com/que-hacer/montanana
El Pont de Montañana pren el nom del petit poble de Montañana, allà dins d'una petita vall on s'arriba per una carretera fins al peu mateix de la plaça del poble.
Només travessar el fil d'aigua del rierol ja enfilo pista amunt per un traçat humit en força bon estat, no sense abans haver baixat les pressions dels neumàtics amb la intenció d'assegurar millor tracció.
A mida que deixo el poble als meus peus m'envolten petits prats fins que la pista es trenca una mica però segueix sent visible.
Durant una bona estona, el traçat puja i baixa però es deixa fer tot i estar trencat i moll en alguns trams.
Uns kms més enllà arribo a una pista on la conducció és relaxada.
Un tros agradable per fer un altre llarg tram de terra.
Les vistes amb el dia net com el que vaig tenir eren espectacular, la successió de trams més o menys bons feia que el viatge sigues amè.
Per aquí les baixades s'allargaven darrere de cada revol, la humitat seguia present i això feia que haver baixat les pressions dels neumàtics hagués sigut un encert.
Arribant a les cases d'Olson i Modor la pista es recobri d'un llim molt fi, degut al polsim de la terra batuda al pas dels remats de béns que amb l'efecte de la humitat a estones el terra relliscava molt i la pèrdua de tracció era fàcil... aquestes alçades només quedava tenir tacte amb el gas i mirar endavant.
Uns kms abans de Graus deixo les pistes per reseguir carreteres secundàries fins a entrar a l'àrea de l'espai natural de la Sierra de Guara.
A l'alçada d'Alquezar deixo el track per arribar-me a Arguis pel recorregut més curt, volia arribar amb temps per plantar la tenda amb llum i trobar-me els amics.
Aquest any la temperatura a Arguis no fou tan baixa com altres vegades, la gent seguia el ritual de les retrobades a la vora de la fogera, anades i vingudes al bar... fins a l'hora d'anar a dormir, el normal en aquests esdeveniments.
L'endemà la cremallera de la tenda sonà de manera ronca i pesada, la gebrada caigué a l'obrir l'avancer, les motos semblaven haver envellit sota la capa blanca de les fundes,l a glaçada era evident.
Desmuntar les tendes tot acomiadant-se dels amics, carregar la moto per resseguir el tram que vaig deixar per reconèixer, i un esmorzar lleuger per continuar direcció a Belsué.
Avui passaré per sota del pic de l'Àguila, dins la Sierra de Guara, fins al mirador del Salto de Roldan, un tram curt però de gran bellesa i solitud.
Tot i la bondat de les imatges d'aquests dos dies voldria remarcar que hi han llargues pujades i baixades amb pedres i un llim fi...que no surten -és que un no pot estar fent equilibris i fotos a la vegada-.
Si hagués de repetir-la ho faria en època seca, és preferible la pols al fang, o amb una moto lleugera i amb neumàtics de tacs en bon estat.
Deixant a part el fang és una sortida factible amb maxi-trail, sempre que és sàpiga el que es porta, i un mínim de traça per moure's fora l'asfalt.
Després, per asfalt i pistes, fins a Barluenga dono per acabat el reconeixement del track, la resta és carretera secundària fins a Adahuesca.
Aparti d'aquí buscar la A-22 i navegant entre la boira fins a prop de Tàrrega on vaig veure el sol un altre cop... i sense parar fins a casa.