Tema: El Sud del Sud. Crònica Sudafricana

Aquesta crònica ha estat publicada a Mototurisme.cat. Concretament aquí Mototurisme :: Rutes, cròniques i viatges


----------------------------------------------------------------------------------------------------------

Durant 23 dies del mes de novembre de 2011, en Monxo i un servidor vàrem visitar els 3 països més australs del continent africà. Això m’ha permès solucionar el problema meta-geo-físic que tenia amb en Ra-mon de si el Sud del Sud, és el Nord. Ara ja ho puc confirmar. Tal com ho sospitava, el Sud del Sud és el Nord.

No ha estat cap “aventura” africana, tal com el tòpic ens fa pensar. Ha estat un autèntic viatge de Turisme en Moto, és a dir de Mototurisme. Hem estat als 3 països més rics del continent, amb un nivell d’infraestructures i serveis comparable (i moltes vegades superior) a qualsevol país d’Europa

Àfrica canvia. Dels grocs i vermells del nord a tots els matisos del verd sub-saharià, ara cal afegir el gris i negre de l’asfalt. El mateix color que tenim a casa nostra.
http://www.indexmundi.com/map/


Cap problema a les fronteres, ni de seguretat enlloc. L’allotjament ha estat variable, però jo diria que superior a tot arreu al comparable europeu. Els preus d’una nit amb esmorzar, ha variat de 15 a 40€, amb una excepció a Sesriem, a l’entrada del Parc Nacional del Namib on va ser de 60€ la nit ( amb sopar i esmorzar inclòs) i una altra a Grootfontein on va ser de 10€ (sense esmorzar). A Sud-àfrica, la possibilitat dels “Backpackers” http://en.wikipedia.org/wiki/Backpacking (res a veure amb els albergs o els “Hostels” europeus) i dels B&B ens han permès escollir entre una gran oferta de qualitat i preus. Senzillament. has de tenir el temps per buscar.


Ruta feta




El viatge en avió va ser tant comfortable o descomfortable com qualsevol viatge d’avió de més de 16 hores. Vam escollir fer escala a El Caire per tal d’estalviar i viatjar de nit per no perdre un dia. No és aconsellable. Millor pagar 100€ més i fer-ho directe o amb una escala més propera (Amsterdam, Paris, Madrid...) i viatjar en el mateix dia, ja que pràcticament no canvia el fus horari (+ 1 hora).



Cinc hores d'espera a l'aeroport de El Caire



Vam tenir la sort (gràcies Storm) de trobar-nos amb en Xavier i la Júlia, que ens van acollir a casa seva i ens van fer de cicerones per Johannesburg (gràcies de tot cor). Això ens va permetre d’estalviar molt de temps i sobretot mals de cap.


En Xavier, la Júlia i en Montxo


Molt interessants els articles seus a la Vanguardia i les reflexions sobre Àfrica i el món en general. Aquesta és el seu blog: HugeDomains.com - XavierAldekoa.com is for Sale (Xavier Aldekoa) Molt aconsellable el seu e-book “Viaje al corazón del hambre”. Es pot descarregar gratuïtament aquí 'Viaje al corazón del hambre', de Xavier Aldekoa


Recuperant forces









Hem aconseguit les 4 fites que ens havíem marcat . http://www.mototurisme.cat/viewtopic.php Hem fet gairebé 9.500 km (200 amunt-200 avall segons la moto) amb un consum mig de 5.6 litres/100 km. Jo diria que d’aquests 9.500, 9.200 per un asfalt immaculat i encara diria que uns 8.500 en línia recte. Vull dir que hem fet tirades de 200 km sense ni un revolt...


Quilòmetres i quilòmetres rectes




Les motos, (llogades a Motorcycle Hire in South Africa with Karoo Biking - Motorbike Rentals/Hire) unes V-Storm 650 han anat perfectes....per asfalt. Autonomia (uns 300 km), comoditat, cap vibració, capacitat de carrega, aplomades als revolts, protecció al vent suficient...res a veure amb les GS650 de la Patagònia (veure "GH" Patagònic). Ara, a la que sorties de l’asfalt, les coses canviaven i aquí la BMW li donava 100 voltes a la japonesa. Potser era la unitat que dúiem, però un recorregut curt d’amortidors (que no vàrem poder regular per dur trencada la rodeta que ho permet), una direcció inestable, un excés de pes, una frenada inexistent i uns neumàtics mixtes, Pirelli Scorpion MT gens adequats per anar per pista (sobretot de sorra) la feien gairebé indomable.


Karoo-biking. Molt professionals


El Kalahari em va decebre força. Tot i haver preparat una ruta teòrica de 200 km de pista, ens vam trobar la sorpresa de que ja estava asfaltada. 200 km de recte a uns 42ºC. Tant pla que no hi havia cap perspectiva. Els matolls i acàcies que envoltaven la carretera no et deixaven veure més enllà de 50 metres al voltant. Monòton, calent,.... avorrit.


Parada per hidratar-nos i reposar de la llarga recta



Sort que ens recuperàvem al arribar a les tendes dels campaments. Totes les comoditats d'un hotel




El delta de l’Okavango, és una altre cosa. Un delta immens (entre 15.000 i 22.000 km2, com les províncies de Barcelona, Tarragona i Girona juntes) que desapareix al mig del desert a 940 metres d’altitud. Amb una indústria turística molt desenvolupada que aplica el principi de “menys però més” com a tot el país. Vull dir, menys turistes, però amb major nivell adquisitiu. (igual que a Lloret, diguem-ne.... :lol: :lol: ) Això implica que si no t’espaviles, pots acabar pagant molt i molt per els serveis. A Maun, la capital, pots trobar de tot (des de un Fast-Food a un restaurant de 5 estrelles).


Capvespre al campament


La nostra suite a Maun



Restes que deixen alguns animals quan saben que hi ha algun rei aprop :lol: :lol:



El nostre barquer a la descoberta de l'Okavango. La barca és un troc buidat







Al mateix passa a Kasane, pas gairebé obligat per anar a visitar les cataractes Victòria i porta d’entrada nord del parc nacional de Chobe. Aquest parc, juntament amb el riu del mateix nom, és el lloc perfecte per veure gairebé el compendi sencer d’animals africans.













Arribada a les cataractes Victòria






Només cal veure un mapa per entendre que la frontera amb Namíbia és totalment artificial. Un llarg dia de 950 km ens va permetre arribar a les portes del Parc d’Etosha, acabat d’incendiar i impossible de creuar en moto. Amb la informació dels viatgers sobre la dificultat de veure animals i lo depriment del paisatge cremat (més el preu de l’allotjament i la entrada) vàrem decidir seguir fins la Costa dels Esquelets, porta d’entrada al desert de Namib (el més antic del món) i punt de cria per els lleons marins.


Restes de naufragi



El desert i el mar a tocar


A Cape Cross, la major colònia de lleons marins d'Àfrica














La sorra del Namib, diferent a qualsevol altre desert que conegui. Fascinant




Amb això vam complir el objectius, però com que teníem ganes de més, vam allarga uns 3.000 km la ruta per anar a ciutat del Cap, Cap d’Agulhas (el cap més septeptrional d’Àfrica i punt de trobada de l’oceà Índic i Atlàntic), les Drakenberg (cadena muntanyosa, frontera amb Leshoto i Patrimoni de l’Humanitat) abans de tornar a Johannesburg i aprofitar per visitar Soweto i el museu de l’Apartheid.



Efectes col·laterals de la investigació sobre les cerveses locals


Cap d'Agulhas. Autèntic lloc de trobada dels dos oceans


Les famoses xemeneia de Soweto. Fan "pònting" entre elles



El museo de l'Apartheid. Un cop de puny a la consciència. Una vergonya per tota l'Humanitat



Cal afegir el desastre de la guia de Botswana de l’editorial Bradt que tot i ser del setembre de 2011 estava totalment desfasada en quant a preus i referències (restaurants, hotels, et...). En canvi va ser molt útil la informació del GPS (gràcies Panotxa) els mapes de Welcome to Tracks4Africa ens van ajudar moltíssim, tant a les carreteres, com a les pistes i sobretot en la informació de gasolineres, allotjaments, càmpings, etc...

Fins aquí el resum del viatge.

Ara si no teniu son i encara us queden ganes, podeu llegir amb més detall el viatge de cada país.

Botswana
Botswana - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


Antic protectorat britànic de Betxuanalàndia des de 1884, va aconseguir la independència el 1966. és dels pocs països que no ha sofert cap cop d’estat des de la seva independència i això li ha donat una estabilitat que li ha permès tenir el creixement econòmic més alt del món des de la seva independència. Una economia basada bàsicament en els diamants, la ramaderia i actualment el turisme.

,


Botswana és un país més gran que Espanya i Portugal junts, amb una població de prop de només 2 milions d’habitants que parlen 28 idiomes diferents (!). El 70% del territori l’ocupa el desert del Kalahari i gran part del reste la zona inundable del Okavango. El punt més baix del país es troba a 518 m.s.n.m i el més alt a 1.489 m.s.n.m. I malgrat tenir un 38% de seropositius te uns nivells de cobertura vacunal superiors al 80%


El mateix dia que vam recollir les motos vam enfilar cap a la frontera, per tal d’entrar a Botswana per la RN4. En una gasolinera vàrem trobar el primer boiximà i també la primera sorpresa. Tal com imaginava, era petit, molt fosc de pell, però...anava amb una RT1200 vermella nova de trinca! i vestit impecablement de cap a peus amb tot l’equip de motorrand. No em vaig atrevir a fer-li cap foto, però això ja anunciava que no anàvem a cap país molt pobre.

La segona sorpresa va ser la frontera. Absoluta eficàcia europea. Us asseguro que és més complicat entrar a Gran Bretanya (i no diguem Estats Units) que a Botswana o Namíbia. Preparats com anàvem per la típica frontera caòtica africana, la neteja, l’ordre i l’eficàcia en els tràmits em va sorprendre (tot el contrari del que més endavant ens vàrem trobar a Zimbawe).


La primera nit vam dormir a les afores de Lobatse, en uns bungalows impecables i on sospito que érem els únics ostes. La idea era sortir d’hora per entrar ja al Kalahari i desprès de travessar la capital (Gaborone) intentar fer una pista que al Google Earth s’adivinava dura i força transitada entre Molepolole i Kang.






La primera nit a Lobatse. Sols per tot el campament. Els bungalows de luxe. 20€ per cap 1099

Seguim les sorpreses, dels 324 km, en teoria 220 eren de pista. Al arribar-hi, ens trobem una carretera immaculada, recte com un pal de telèfon dels d’abans, perfectament asfaltada i pintada i amb diòptrics (crec que es diuen així) al terra. Avorrida i monòtona. Sense cap perspectiva, a 38ºC i ni un sol revolt!











Al mapa figurava un punt d’aigua a uns 5 km de la carretera. Aquesta és la pista que hi duia, i aquesta és la manera com varem sortir.......Evidentment, varem tenir que parar a l’ombra per refer-nos 49-50-51





La part agradable va ser arribar a Ganzhi guanyant un dia sobre el previst, i anar a parar a un hotel on per 20€ vam tenir un bungalow high class amb piscina inclosa. El sopar en un restaurant popular ens va costar 3€ (arròs i carn no identificada).

Aquí la sorpresa no va ser gaire agradable. Com bons propietaris de BMW, vam demanar oli per el motor (a part del de la cadena) que en Monxo portava a dins la seva bossa. En algun lloc és va obrir i us podeu imaginar el resultat. Per sort, i com l’experiència és un grau, portava la roba en bosses de plàstic dins la bossa. La part més afectada van ser les eines i algun recanvi. Després de molta estona intentant netejar el desastre, la resta del viatge la bossa va anar girada i malgrat el sol, al cap de 1 mes encara estava greixosa al tocar-la.



















20€ per piscina i bungalow. La compra diària al “súper”
No és veu bé, però tot,tot, estava “pringat” d’oli...




Sortint de Ganzhi varem trobar aquest camionet. Anava a les mines de diamants. Crec que no és pot conduir amb el permís A-2


Després d’un esmorzar a base de tot el que havíem comprat al Spar (per cert, molt aconsellable tant per les cerveses com per el menjar preparat que hi venen i que vam utilitzar molt durant tot el viatge, tant aquí com a Namíbia) sortim amb intenció d’arribar a Maun abans del migdia. Total només eren 273 km d’asfalt calent i recte. Tot perfecte fins 10 km abans d’arribar-hi on just en unes obres, la moto d’en Monxo comença a estossegar per acabar aturant-se 200 metres més enllà. Estava sec de gasolina!. Amb tota la por al cos de que em passes el mateix, el vaig abandonar per arribar-me fins a Maun a buscar gasolina.









Al mig del no-res però a 10 km de Maun la moto d’en Monxo va dir prou. Varem tenir d’improvisar un embut i protegir-nos amb la jaqueta del fort vent que dificultava omplir el dipòsit

Com a curiositat, l’any 1954 per impedir la disseminació de la febre aftosa van construir una tanca d’Esta a Oest que travessa tot el país i on et fan control del menjar que portes i t’obliguen a passar per una piscina desinfectant tant les motos com les sabates. Tipus el que hi havia aquí quan les vaques boges.

Ja instal•lats a Maun, una ciutat amb tots els serveis i orientada gairebé al 100% al turisme, Ja instal•lats a l’Audi Camp, vam aprofitar la tarda per conèixer una mica els voltants. Vam intentar avançar per la pista que porta cap a Savuti i Kasan travessant el Parc Nacional Chobe.

Segona experiència en pista per les Suzies. I primer desengany. La pista, ampla, tova, amb sorra però sense exagerar, es va fer tant difícil de negociar i el risc de caiguda era tant alt, que vam decidir parar a fer un tast sota unes acàcies i tornar a Maun per anar a treure’ns la pols a la piscina i seguir amb la investigació sobre les cerveses locals que havíem iniciat.











Audi Camp, un bon lloc per trobar altres viatgers, acampar i recuperar-te.







Pista que duia directament cap a Kassane. A més d ela dificultat de la pista, havi l’inconvenient de travessar el Parc Nacional que està prohibit



A l’endemà, vam canviar d’allotjament i vam dedicar tot el dia a visitar el delta de l’Okavango amb unes barques que en diuen mokoro fetes del tronc d’un arbre del mateix nom. A la nit ho vam celebrar amb unes cerveses, un billar i un sopar britànic al restaurant Sport de Maun.




El segon dia a Maun varem tenir que canviar d’allotjament. Varem sortir guanyant










Termites







El nostre guia de la barca es fa fer un far de remar. Es guanyen el preu que cobren. Només els habitants d’aquest poble a l’entrada del Delta de l’Okavango, estant autoritzats a portar turistes. La navegació amb motor en aquesta zona, està prohibida, excepte per els serveis sanitaris, la policia i l’administració.











entrant ens vam creuer amb altres visitants que ja tornaven. Les dones també fan de guies




Mokoro, del tronc buit d’aquest arbre en fan les barques



Vist que no podíem travessar el Parc del Chobe, vàrem tenir que donar tota la volta per Natal per arribar a la tarda a Kasane, on vam tornar a deixar reposar les motos durant 2 dies. L’únic incident va ser a l’arribar a la gasolinera de Gweta. Haver gasolina, n’hi havia, però no hi havia electricitat fins al vespre. (“That’s Africa”). Encara portàvem el bidonet que feia dos dies havia utilitzat per portar la gasolina amb en Monxo, però clar, el dúiem buit.... 90 km a 70 km/h en sexta un punt de gas per una carretera recta i tòrrida no és el viatge en moto més aconsellable. Ens vam plantejar de buidar la gasolina d’un dipòsit a l’altre per que aquest intentes arribar fins a Natal per omplir els bidonets. Al final vam decidir tira endavant i fer pràctiques de sensibilitat de la ma dreta. Varem fer 356 km amb un sol dipòsit!













Els animals que anàvem trobant compensaven l’avorriment de la ruta i la preocupació per quedar-nos tirats.



Si Maun era turistic, Kasane és exclusivament per els turistes i per els control de fronteres. Aquí s’ajunten Zambia, Zimbawe, Namíbia i Botswana. Es car, però té una avantatge: pots trobar de tot.

Després de voltar gairebé tots els campament i hotels assequibles (!) segons la guia i les informacions dels foros, vam trobar un “super-luxury” bungalow a tocar del riu Chobe. 2 nits per refer-nos. Perfecte. Abans, però, mentre buscàvem l’hotel en una pista de sorra, la roda de davant va quedar clavada i vaig anar per terra. Per sort, la velocitat era baixa i només vaig patir un fort cop al peu. Sort de les botes!. No ho he dit, però malgrat la calor, sempre anàvem equipats al màxim.

Aquella mateixa nit ja vàrem decidir el que faríem: el 1er dia visita el P.N. de Chobe on està prohibit entrar en moto, així que vàrem tenir que llogar un 4x4 dels que es dediquen a portar turistes. A la tarda, aniríem a veure la posta de sol des del riu, moment que els animals s’apropen per abeurar i per tant molt fàcils de veure. El 2on dia, el dedicaríem íntegrament a visitar les cataractes Victoria.

El.P.N. de Chove http://www.botswanatourism.co.bw/chobeNationalpark.php]http://en.wikipedia.org/wiki/Chobe_National_Park http://www.botswanatourism.co.bw/chobeNationalpark.php[/url]


Pujats al cim d’uns ridículs 4x4 amb pinta de cotxe de Mr. Magoo i acompanyats per un matrimoni de jubilats anglesos que planejaven anar a passar el Nadal a Costa Rica (em va sembla entendre que no vivien de la jubilació mínima espanyola...) vàrem visitar una mínima part del P:N. Una mena de programa de Rodriguez de la Fuente africà. Elefants, lleons, hienes, girafes, antílops, aus de tot tipus, tamanys i colors... i fins hi tot un lleopard que va fugir al acostar-nos. Aquí deixo una representació. No semblava que els animals estiguessin molt impressionats per la nostra presència, malgrat els intents del guia en fer-nos creure que allò era “salvatgissim” i “perillosíssim”.




















































De tornada a l’hotel i com a bons turist-xais vam aprofitar el capvespre per remuntar una mica el riu i veure la posta de sol des d’una barca plena de japonesos que competien en veure qui la tenia més llarga (la màquina de fotografiar, clar). Tot i el tòpic, és molt aconsellable fer aquesta sortida, especialment en època seca. Els animals s’apropen al riu a beure i donen ocasió a gaudir d’imatges inoblidables. Màgia només trencada per la incontinència xerraire i exclamacions d’admiració del que podríem anomenar inserso-aventura-Tapioca.





































Zimbabwe

El segon dia a Kasane, el varem dedicar integrament a visitar les Cataractes Victòria. Aprofitant el trobament nocturna amb una parella de metges bascos d’una coneguda ONG i que no teníem permís per entrar a Zimbabwe amb les motos, varem llogar un taxi-furgoneta per fer el viatge. A prou feines 80 Km, però amb una frontera, que ara si, em retorna a les típiques i tòpiques fronteres africanes. Com anècdota, explicar que anoten la numeració del cada bitllet de 10 dòlars que hem de pagar per fer el visat d’un dia.




Fent els papers per entrar a Zimbauwe en unes “còmodes” instal•lacions


Ara toca fer cua

En tot el dia no em trec del cap les històries del exiliats blancs de Zimbabwe desprès de l’expropiació forçosa per part del President Mugabe i les seves milícies de totes les propietats en mans de blancs. Això a portat a Zimbabwe el dubtós honor d’ocupar el número 173 (d’un total de 187) de l’Índex de Desenvolupament Humà 2011 del PNUD (| Human Development Reports) quan el 2005 ocupava el número 151.

La petita part que varem veure del país no et permet fer-te’n una idea. La ciutat de Victoria Falls és d’ un estil colonial, estava força ben cuidada i prou neta sense arribar ni de lluny al grau de Kasane. La visita al P.N de les cataractes és un passeig molt agradable on s’agraeix l’ombra de la vegetació i les espurnes d’aigua que el vent feia arribar. Com sempre en aquests llocs, les cataractes s’escolten abans de veure-les i aquella remor fa que la tensió per arribar vagi pujant. D’aquí el nom indígena de Mosi-oa-Tunya, el fum que trona. De cop en un tall del terreny, en un congost llarg de més de 1 quilòmetre, una cortina d’aigua cau amb tal força he intensitat que no s’endevina el fons. Espectacle impressionant que no et permet comentar res (perquè et quedes bocabadat i perquè encara que ho fessis ningú et podria escoltar per la fresa que hi ha)

Personalment em va impactar molt més Iguazú al poder tenir una perspectiva més ample del salt. Aquí, l’única manera de veure-les senceres és des de l’aire. Evidentment, fora del nostre pressupost.














G










Aquest pont és la frontera entra Zàmbia i Zimbabwe




Aquest és l’accés al pont i per tant a la frontera. El pont és d’un sol carril i per tant el pas és alternatiu. Molt amablement, em van deixar dirigir el trànsit internacional una estoneta










Aquest és el riu Zambeze, frontera entre Zàmbia i Zimbabwe




Aquests no tenien cap problema per passar de país.







Sortint de la visita a les cataractes, vam donar un petit vol per Livingston. Aquest Baobab diuen que és el més gran d’Àfrica. No ho sé, perquè el mateix m’han dit a Senegal, a República Centreafricana a Guinea Bissau. En tot cas, el cartell diu que té més de 1000 anys i 18 metres d’ample per 23 d’alt




Així se les gastaven els colons britànics. Aquest antic hotel, encara està funcionant. Visitat per el Príncep de Gales, està ple de salons, música en directe i qualsevol sofisticació que ens podem imaginar. Al final del viatge vaig concloure que la millor cervesa, sens dubte, era la zimbabwesa. A les fotos de sota estàvem en plena “investigació” de cerveses i qualitat del servei.....










Al vespre vam tornar al hotel a preparar el dia següent. Volíem marxar ben d’hora ben d’hora per poder entrar a Namíbia i arribar a temps al PN d’Etosha.

Però una cosa és voler i l’altre poder.....

Namibia
Namíbia - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure


Era fosc quan sortíem de l’hotel. No arribaven a 70 Km els que ens separaven de la frontera, però teníem de travessar de nou el PN de Chobe. El control era una barrera i un guardià adormit que ens senyalava l’interior d’una cabanya sense cap més explicació. A l’interior (molt ordenat) hi havia unes llibretes perquè cadascú anotés les dates personals i del vehicle. A la sortida, sant tornem-hi. I desprès ens queixem de la burrocràcia i dels funcionaris d’aquí (!).



Control i autoregistre per travessar el Parc Nacional de Chobe

Quan arribem a la frontera, ens en duem varies sorpreses. La primera, està tancada fins les 7 del matí. La segona, és un servei de seguretat privat el que n’està al càrrec enlloc dels habitual policies i militars i la tercera, un cop van obrir, tenien el millor (almenys el més ràpid) sistema informàtic que he vist en una frontera. En menys de 3 minuts ja estàvem a l’altre costat. Net i ràpid.




Frontera entre Botswana i Namíbia. Tancada de 6 de la tarda a 7 del matí.




Sense comentaris


Durant tot el dia varem conduir per la franja de Caprivi. Un caprici més de les potències colonials i fins fa poc no gaire segur degut al veïnatge d’Angola i la seva llarga guerra civil. Aquesta franja està ocupada per la selva en gairebé 15.000 km2 dels 20.000 km2que té, (aproximadament Girona, Lleida i Girona juntes) amb només 80.000 habitants. El 1890 ( Enllaç) va passar a forma part de l’Imperi Alemany (Colònia de l’Àfrica sud-occidental) Àfrica Sud-occidental Alemanya - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure per tal de poder comunicar per terra amb la Colònia de l’Àfrica Oriental Alemanya http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80frica_Oriental_Alemanya actual Ruanda, Burundi i Tanzània.]Enllaç[/url]

Al voltant de la carretera es veien poblacions molt més precàries que les que havíem vist a Botswana. La carretera seguia impecable, recta, ben asfaltada. La por que teniem a trobar-nos sense combustible va ser totalment falsa. Gasolineres cada 200 km. ben assortides i netes. El preu, exactament igual al de Botswana. Desprès de gairebé 900 km vam arribar a Grootfontein on vam decidir fer parada i fonda i deixar els 150 km que ens faltaven fins al PN d’Etosha per l’endemà. Desprès de més de 2hores buscant algun B&B o lloc per dormir, el més econòmic que vam trobar eren 60€ per persona. Per sort, un home (blanc) amb un 4x4 ens va ajudar i desprès d’acompanyar-nos a diverses cases, totes plenes, i ensenyar-nos fotos de les seves KTMs ens va indicar un càmping a uns 10 kms de la ciutat.

Al càmping Mahorí s’arriba per una magnifica pista ample i dura. Bàsicament és tracta d’un descampat amb 4 bungalows rodons i dos edificis. Un son els serveis, l’altre la vivenda del propietari. Un suís jubilat al que li patinava una mica la neurona, però molt simpàtic i xerraire. Estàvem sols a excepció d’una parella d’austríacs amb qui vam compartir sopar i una part del camí del dia següent. Preu: 10€.

Desprès de la dutxa reconfortant i d’un parell de cerveses amb els companys centreeuropeus, vam gaudir d’un preciosa posta de sol abans d’encendre el foc per fer un excel•lent sopar de carn de zebra, d’antílop i de ????? a la brasa.

En Kurz i la Manuela (November | 2011 | manuray) son una parella d’austríacs de prop de Salzburg que desprès d’uns anys d’estalvi (cinc crec recordar) varen demanar una excedència de un any. Aquest temps van decidir dedicar-lo a conèixer el Sud d’Àfrica i Austràlia. Desprès de volar a Sud-àfrica, van tardar un mes per aconseguir i preparar les dues motos que duien. Una DR6550 i una KL650 de segona ma, les quals pensaven tornar a vendre al cap dels 6 mesos per tal de volar cap a l’altre continent. Com que també tenien pensat anar a Etosha, a l’endemà vam fer el camí junts fins a Tsumeb on ens vam separar ja que els ritmes eren molt diferents (i nosaltres no teníem 6 mesos.....)

Desprès d’arribar a les portes del PN d’Etosha i gaudir de les magnifiques instal•lacions d’un hotel de 5 estrelles, informats del preu del lloguer de cotxe i de les condicions en que estava el Parc desprès dels recents incendis, vam decidir girar cua i improvisar el camí fins a Swakopmund.







Càmping Mahorí. 10€ la nit en bungalow




Compartint el sopar amb la parella d’austríacs. Carn?










Ha que no sabeu amb qui em va fer pensar el tipus de bossa que duien d’equipatge?...Oi, Steelman i Stelvio? 



Swakopmund, Swakopmund Municipality és un dels llocs fora d’Alemanya amb el percentatge més elevat d’habitants que parlen alemany. Es va construir per fer la competència a Walvis Bay (situada 33 kms més al sud) port d’entrada de l’Imperi Britànic. Els edifici és van desmuntar a Alemany i traslladats peça per peça per tornar-los a muntar aquí. Ja us ho podeu imaginar. Si d’una cantonada en surt una persona disfressada de tirolès, no ens hagués sorprès gens. Aquesta sensació d’estar a Alemany fora d’ella també la vaig tenir en algun lloc de l’interior de l’estat de Rio Grande do Sul a Brasil.

Aquí vam gaudir d’un excel•lent sopar a base de peix i vam reposar al B&B Desert Sky






Al matí 90 km per anar a Cape Cross Cape Cross - Wikipedia, the free encyclopedia hi ha una pista de sal de 120 km on trobem vaixells embarrancats, venedors de fòssils, potabilitzadores d’aigua salada (el sobrant s’utilitza per regar contínuament la pista). Dunes a un costat i l’oceà a l’altre. Fantàstic!

A Cape Cross, anomenat així per la creu que va fer erigir el portuguès Diego Cao, el primer europeu a arribar tant al sud d’Àfrica, té la colònia de lleons marins més gran d’Àfrica. Es calcula que dels més de 250.000 exemplars que hi havien, ara no superen els 50.000.

Aquí comença la famosa Costa dels Esquelets, ara zona protegida i que només hi pots entrar amb permís especial que has de negociar a Windhoek (la capital) unes 6 setmanes abans.



Només havia fet una pista de sal (a Bolívia) i no tenia res que veure amb això. Gairebé una carretera asfaltada si no fos per el vent lateral i que les frenades s’allargaven molt











Tot i l’aïllament, sense saber d’on, sempre surt algú que et vol vendre coses. En aquest cas, minerals




La creu original es troba a Berlin









Com podeu veure, per tot arreu hi han mascles que els hi agrada d’ensenyar els atributs 










Aquesta falsa imatge de dolça, és pot convertir en molt perillosa. Un mossegada et pot arrencar la ma















En aquestes tauletes “self-service” agafaves el mineral que volies i deixaves el preu que havia indicat, al pot de vidre. Ningú vigilava. De fet no hi havia ningú en molt quilòmetres

De tornada a Swakopmund, vam continuar cap a Walvis Bay amb la intenció de fer la pista que ens portaria cap a l’entrada del P.N. de Namib. No vam fer més de 60-70 km de pista quan ja vàrem veure que la cosa era difícil. Un vent de costat, l’hora (vam començar la pista de 308 km a les 3 de la tarda), les condicions de les motos (i perquè no dir-ho, les nostres) i el convenciment de que també hauríem de llogar un cotxe per entrar al P.N., ens van decidir de girar cua i tornar a dormir al nostre estimat B&B de Swakopmund.










Desprès del primer intent infructuós del desert i de la pista de sal, les motos es mereixen un rentat. No va haver manera que ens ho deixes fer a nosaltres


Vam aparaular un 4x4 per el dia següent i vam continuar la investigació sobre les cerveses locals.

El lloguer del cotxe va ser relativament barato (50€/dia). La pista fins a Sesriem (porta d’entrada del P.N. de Namib, no té res d’especial. Fins al trencant de Solitaire (quin nom tant encertat!) no hi ha res. Res, vull dir, res. A Solitaire (un encreuament de camins) sobreviu una mena de magatzem, bar, taberna, hotel, càmping, gasolinera treta directament del túnel del temps.




Desprès de repostar a Sesriem, intentem buscar un lloc per dormir. Els dos hotels que hi havia estaven plens. Ens van oferir llogar una tenda de càmping (“made in Decathlon”) per 50 € (!) sense estora, ni sac, ni res... Gràcies al GPS vam anar a buscar un hotel que vam veure a 47 km (el més proper) a la “NamibRand Nature Reserve”, la reserva privada de caça més gran d’Àfrica amb “només” 172.200 Ha (!) com des de la pista principal fins a l’edifici principal hi havia uns 12 km de pista polsegosa, ens estaven esperant el “manager” amb dues senyoretes amb una tovallola humida i un suc de poma fresc.

El lloc era només apte per reis (sense segona intenció, o no) i VIPs. Ja que hi érem vam aprofitar per visitar el menjador i la terrassa. Quan ens van dir el preu, aprofitant que era temporada baixa i estava d’oferta, eren 600€ per persona (només dormir), vam dir que anàvem a buscar tabac al poble del costat i que ja ens ho pensaríem.....

Total, vam recular uns 80 km endarrera per trobar el Camp XXX (no recordo el nom), que tot i semblar-nos car, desprès no ens ho va semblar tant. Vam aprofitar ben bé la piscina, i l’habitació que teníem donava a un abeurador que al vespre il•luminaven donant-nos l’espectacle increïble de tots els animals anant a beure a menys de 50 metres de la nostra terrassa. El sopar i l’esmorzar (el de l’hotel i el d’emportar) inclosos per 90€ per persona. Va ser el lloc més car dels que vam estar, però crec que van valdre la pena.

El desert de Namib, el més antic del món, té de diferent amb els altres que conec, el tipus de sorra. Molt més fina i vermella de l’habitual. Dunes gegants, numerades que varien de color segons l’hora del dia. Un espectacle únic.



Sembla que aquesta planta (que no recordo el nom, Drago potser?) només existeix aquí i a Canàries










Alguns habitants del desert










Solitaire em feia pensar en una pel•lícula del Far West tipus “la febre de l’or”. Maquinària i cotxes rovellats i un tenda-bar-restaurant-pensió treta del túnel del temps






Com veieu, la humitat i la pluja no son un problema aquí










Des de la terrassa de l’hotel hi havia un abeurador artificial que atreia tots els animals del voltant. A la nit era un espectacle indescriptible (i imfotografiable, almenys per mi).
Segons ens van explicar, per trobar aigua, els pares dels actuals propietaris fan tenir que fer un pou a 800 metres de fondària!





























De tornada a Swakopmund i havent acomplert els objectius inicials del nostre viatge, ens plantegem que per fer la tornada (1727 km) farem una petita volta de 3923 km per anar a veure Cape Town i les Drankensberg

Així que en els propers 2 dies farem els 1890 km que ens separen de Cape Town, on tornarem a fer parada i fonda durant 3 dies.

Sud-àfrica
Sud-àfrica - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La carretera fins al riu Orange, frontera natural entre Namíbia i Sud-àfrica, és avorrida, monòtona i sense més encant que els control policials amb radar. Sobrepassada la franja verda de l’Orange, el paisatge no canvia gaire. Terra vermella, polsosa que només trenca el color al voltant del punts d’aigua. Fins força després del riu Olifant, no és que el verd va guanyant terreny al vermell, a mesura que la temperatura també disminueix. Aquí comença la terra del vi, una de les 14 D.O. del vi a Sud-àfrica.

Progressivament el paisatge va canviant, fins que una magnifica catifa verda cobreix tot l’horitzó de muntanyes suaus i arrodonides.




No he trobat cap símbol millor per explicar aquest país que saber que hi ha 11 (onze) idiomes oficials, més 8 de reconegudes i d’altres que parlem minories no africanes, principalment asiàtiques. Després de la India és el segon país del món amb més llegues oficials.

Quan t’acostes a Cape Town des del nord, la típica imatge de la muntanya en forma de taula que presideix la ciutat presideix l’entrada. Porta d’entrada a la colonització europea, el mar i el cap de Bona Esperança condicionen la seva vida. Jove, universitària, mediterrània, noctàmbula. El primer que em sorprèn és la gran quantitat de cotxes de luxe circulant per el carrer. Aston Martin, Lamborghini, Ferrari, Lotus...son algunes de les marques que vaig poder identificar mentre estàvem aturats en un semàfor.

Aquí vam tenir la sort de trobar una habitació en una antiga casa senyorial reconvertida a hotel i amb un avi, imagino que amb més alcohol que sang, que ens va convidar a una barbacoa només arribar. 6 habitacions i 3 ostes, a part de nosaltres omplíem tota la casa.

Deixaré per la intimitat les nits de Cape Town. Només dir que aquí vam completar el nostre estudi de cerveses locals i vam seguir amb les d’importació i que tenia molt d’èxit la música cubana.



La table mountain al mig de la boira




L’hotel-palauet on tant bé ens van acollir












Curiosa estàtua feta amb caixes de Coca-Cola al port de Ciutat del Cap







La visita al Cap de Bona esperança, va ser passada per vent i aigua. Curiosament el far que van dur sencer des de Gran Bretanya, el van col•locar al cim d’un penya-segat però que no és el Cap en si mateix, ja que aquest queda més al sud però al mateix nivell del mar. El far es va deixar d’utilitzar molt aviat perquè la presència de freqüents boires feia inútil el seu emplaçament. Tot i així val la pena pujar-hi i entendre perquè durant anys s’ha cregut que era el lloc de trobada de dos oceans, l’Índic i l’Atlàntic.








L’edifici del far del cap, el van portar d’una sola peça feta a Anglaterra. El que no sé és com el van poder pujar fins allà dalt (ara hi ha un funicular). De fet va funcionar molt poc, ja que la freqüent boira de la zona (com el dia que nosaltres hi varem ser) el feia força inútil. Aviat en van construir un a nivell del mar i aquest va quedar per visitar i fer-se la foto.



Ni el dia, ni el mar varen ser molt amables amb nosaltres







Em va sorprendre trobar monos a la platja amb el fred que hi feia.



Recuperats i satisfets de Cape Town, vam decidir sortir amb cert grau de mal de cap, boca seca i parla dificultosa cap el veritable punt de trobada dels dos oceans, el Cap d’Agulhas. Anomenat així per el portuguesos perquè en aquest lloc l’agulla de la brúixola feia coincidir el Nord magnètic amb el nord geogràfic.

Abans, però vam fer una incursió per l’interior dels vinyers de el Breede River Valley i gaudir d’una cinquantena de quilòmetres de terra que ens va fer treure la son que arrossegàvem.

L’arribada la Cap d’Agulhas va anar precedit per la trobada amb un altre austríac (que deuen fer en aquell país?) que en solitari arribava al final del seu viatge desprès d’haver travessat tot Orient proper i la costa oriental africana amb la seva XT. Amb unes maletes de fabricació pròpia horribles (però segur que ben pràctiques), l’únic problema que havia tingut era el coixinet de direcció que el va tenir que canviar. Estava súper content de la seva moto.

Aquí ens vam allotjar en una casa, tota per nosaltres, desprès de tastar i comprar una selecció de vins sud-africans i anar a veure el restes d’un pesquer durant la posta de sol.



Vinyes sud-àfricanes




Cap d’Agulhas, autèntic punt de trobada dels dos oceans

https://lh3.googleusercontent.com/-d...0/DSC04780.JPG












No és d’estranyar que amb aquest cofres fets a mida, patis el coixinet de la direcció. No em faig fixar amb quin amortidor duia al darrera, però el pilot era molt alt (jo crec que 190 cm com a mínim) i amb aquest pes, imagino que el duia o reforçat o trencat desprès de travessar tot Àfrica.






Ara si, ara ja no podíem anar més al sud. El viatge arribava al final. Carretera i manta i de dret cap a les Drakensberg, darrer punt del nostre periple.

Drakensberg - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

Drakensberg Tourism Association - Home Page






Les Drakensberg és una cadena muntanyosa de gairebé 1000 km de longitud que fa frontera amb Lesotho, gairebé tota ella per sobre dels 2000 metres i el cim a 3.482 mts (Thabana Ntlenyana). Patrimoni de l’Humanitat, les fotos i les referències d’altres viatgers ens havien creat unes grans expectatives, però el clima, fins llavors tant bondadós, va dir la seva. Des del dia abans d’arribar a Underberg i fins arribar 2 dies després a Johannesburg, no va parar de ploure. Més de 900 km sota la pluja batent que va posar a prova el nostre precari equipament per la pluja (de fet qui pensava que plouria anant al Kalaghari?). El meu impermeable “Decathlon” aviat va quedar desfet i abandonat. El més preocupant va ser que el preciós equip Ruka d’en Moncho, calava aigua per el coll i per la mena de cremallera de plàstic que porta.

El resultat és que no vam poder anar al Sani Pass tal com desitjàvem. SA, Lesotho to upgrade Sani Pass En el seu lloc, vam gaudir de l’hospitalitat d’una família a Underberg. que pràcticament ens van fer despullar i treure’ns tota la roba (incloent els mitjons) abans de permetre’ns entrar a casa seva. Els esmorzars i la seva amabilitat ho van compensar llargament.

El Sani Pass és la frontera més alta d’Àfrica. El control fronterer està situat a 1.900 msnm 10 quilòmetres abans del coll que es situa a 2.873 msnm. El mar de boira i la pluja continua durant 2 dies, només ens van permetre imaginar-nos el que deu ser. Ho he posat a la llista de pendents (juntament amb la visita a Leshoto.

El dia abans de tornar la moto, a mig camí de Johann, el sol va tornar a sortir per rebre’ns i la temperatura a pujar. Johann,no té gaire història. Macrociutat amb barris separats i gairebé aïllats. Impossible no pensar en les ciutats nord-americanes. Centre de vidre i acer, i barris molt diferenciats i amb personalitat pròpia.

Aprofitem els dos darrers dies, sempre gràcies a l’ajuda d’en Xavier i la Júlia, de conèixer una mica de la vida nocturna de Melville i de visitar Soweto.

Tot i ser molt reticent, la visita al museu de l’Apartheid em va impactar. I molt.

Aconsellable 100% per veure i viure l’estupidesa, l’animalitat i el salvatgisme del homes.

S’ha d’estar emocionalment fort per poder retenir les llàgrimes.



















































Aqui és va jugar la final de la copa del Món (la de la “roja”)



Soweto




Des de les torres fan “ponting”












Des de la mateixa entrada al museu de l’Apartheid et volen fer viure el que va ser. I ho aconsegueixen....


















Resum

Durant 3 setmanes llargues hem fet una autèntic viatge de turisme en moto per la regió més desenvolupada d’Àfrica. He tingut un company de viatge immillorable, hem acomplert les quatre fites fixades, hem gaudit de la”millor moto del mon” i ens hem acostat a llocs, costums i història molt llunyanes dels nostres.
He après de la intolerància i el fanatisme dels humans, i del miracle de sobreviure en uns entorns extrems. He gaudit de nits on les estrelles es podien tocar, i de la fúria dels oceans quan es troben. He vist mirades transparent i d’altres prenyades d’odi. He patit calor, pluja, vent i em sento afortunat de haver-ho gaudit a sobre dues rodes. He vist belleses tant difícil de descriure que només el cor és capaç de copsar, els ulls no serveixen.

M’he divertit i em considero un afortunat per poder fer-ho, i ara de poder compartir-ho amb vosaltres (si és que algú a arribat fins aquí).

També espero haver-me fet una mica més savi.

Com deia en Ramon Trecet a l’acomiadar l’enyora’t programa de Dialogos 3:

“Buscad la belleza. Es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo”

Aquest cop, jo ho he fet en aquell Nord que es troba al Sud del Sud

Osti Pasqual, m'agrada que t'hagi agafat aquesta delera de penjar cròniques aquí, més que tot fer donar feina a en Miquel a indexar-les

Durant 3 setmanes llargues hem fet una autèntic viatge de turisme en moto per la regió més desenvolupada d’Àfrica. He tingut un company de viatge immillorable, hem acomplert les quatre fites fixades, hem gaudit de la”millor moto del mon” i ens hem acostat a llocs, costums i història molt llunyanes dels nostres.
He après de la intolerància i el fanatisme dels humans, i del miracle de sobreviure en uns entorns extrems. He gaudit de nits on les estrelles es podien tocar, i de la fúria dels oceans quan es troben. He vist mirades transparent i d’altres prenyades d’odi. He patit calor, pluja, vent i em sento afortunat de haver-ho gaudit a sobre dues rodes. He vist belleses tant difícil de descriure que només el cor és capaç de copsar, els ulls no serveixen.

M’he divertit i em considero un afortunat per poder fer-ho, i ara de poder compartir-ho amb vosaltres (si és que algú a arribat fins aquí).

També espero haver-me fet una mica més savi.

Com deia en Ramon Trecet a l’acomiadar l’enyora’t programa de Dialogos 3:

“Buscad la belleza. Es la única protesta que merece la pena en este asqueroso mundo”

Aquest cop, jo ho he fet en aquell Nord que es troba al Sud del Sud

Aquest comentari mereix un "QUINA ENVEJA"

No paris de viatjar, que m'agrada molt llegir i veure fotos...gràcies!

Nota: i gràcies pel GC.

Una crònica memorable d'un viatge impressionant.
De les que m'agraden... i mira que n'he llegit unes quantes...

Per emmarcar!!!
I no només el comentari final, eh! que és d'aquells que fa posar la pell de gallina

Ja ho saps, oi, que em va servir d'excusa per escriure't...

Gràcies, gràcies, graaaaaaaacies!!!

Per cert... les pintades a les parets de les darreres fotos...
Tinc una amiga que té una pàgina al facebook on recull tot el que els amics li van enviant.
Potser n'hi podríem fer arribar algunes?? Què et sembla? Sempre citant la font, com ha de ser!!
Sí, ja sé que no va de motos, però fins i tot vaig convèncer el McBauman perquè n'afegís una que sí que hi surt la seva GS!!


Paredes que hablan arte
La pàgina de facebook: https://www.facebook.com/Paredesquehablanarte
El seu blog: Paredes que hablan ARTE | Arte callejero de las paredes y el mobiliario urbano


(perdoneu que m'hagi desviat del tema)