Tema: Campervacances 2020

06/08/2020

Boí - Barruera

El romànic de La Vall de Boí

Com que a l'hora d'anar a dormir no havia tingut gens de pressa, a la Merlès li va costar llevar-se, de fet vam haver de despertar-la nosaltres quan pràcticament eren les nou del matí.

De tota manera, va espavilar-se prou ràpid, doncs un cop va ser vestida, li va faltar temps per anar a buscar la Gisela i posar-se a jugar amb ella a la taula més petita que dúiem.

A un quart d'onze del matí teníem la visita, és a dir que sobre les deu del matí ens vam acomiadar dels nostres veïns i vam anar cap a la porta de Sant Joan de Boí. Coneixíem de la importància de les pintures de les esglésies de la vall i que els originals estaven al MNAC, però ens va sorprendre saber que durant el segle XX és quan es va donar a conèixer tot aquest patrimoni a partir d'una visita d'en Puig i Cadafalch amb Mossèn Gudiol, Josep Goday, Adolf Mas i Guillem Marià Brocà (van sortir de Barcelona en tren fins a Bagnères-de-Luchon, passant per Narbona i Tolosa de Llenguadoc, i van continuar via La Vall d'Aran a peu o en somera, superant el Port de Caldes de 2.500 m. i condicions atmosfèriques adverses) arran d'una altra visita d'en Domènech i Montaner una desena d'anys abans. En les seves notes, en les que hi ha inclosos plànols dels edificis amb les mesures que van prendre durant aquella expedició, hi van destacar les pintures, les talles i les característiques arquitectòniques comuns de les construccions (tres naus, pilars rodons, cobertes de fusta, tres absis coberts amb voltes, etc.).

Quan un educa una filla mai no sap si aconseguirà fer-la pujar com els arbres de la Rambla, però com a mínim sí que pot comprovar si en segons quines circumstàncies fa un bon paper i s'ha de dir que la Merlès, malgrat tenir només dos anys i mig, sí que el va fer. Per tant, tots tres vam poder gaudir la visita a aquesta joia del romànic català.

Ens vam acostar a la botiga de queviures i la Núria va proposar prendre alguna cosa al bar del costat, llavors li vaig dir que fes un te tranquil·lament i que la Merlès i jo estaríem al parc infantil una mica més abaix. Quan la Núria va venir a la Plaça de Riu, on érem nosaltres dos, vaig veure la furgoneta dels congelats davant la botiga i vaig anar a comprar el gel que ens calia. Amb aquests relleus, a més, vam aconseguir optimitzar el temps d'esbarjo al parc infantil per a la Merlès.

Vam acabar de recollir-ho tot i vam pujar fins a Taüll, arribant-hi a dos quarts i mig d'una i deixant la furgoneta a l'aparcament a tocar de la carretera, just davant de l'església de Sant Climent de Taüll, un aparcament en el que, segons havíem llegit per internet, hi havia qui hi pernoctava.

Estàvem a dijous i per internet (l'única forma possible) les primeres entrades disponibles eren pel dilluns o el dimarts següent, així que ens vam haver de conformar amb admirar des de fora l'església, veient la planta basilical (si haguéssim entrat hauríem vist que es tractava de tres naus separades per columnes cilíndriques), el sostre empissarrat a dues aigües (interiorment, és de fusta), l'absis, les dues absidioles i la torre llombarda de planta quadrada amb sis pisos d'alçada i cinc arcs cecs per pis.

Taüll és més turístic que no pas Boí i està ple d'allotjaments, restaurants i botigues de tot tipus i, curiosament, a la plaça del poble hi ha l'església de Santa Maria de Taüll, una església de les mateixes característiques que Sant Climent, però més petita i amb una torre de quatre pisos. Les dues es van construir a la mateixa època i es van consagrar amb un dia de diferència, van compartir parroquialitat, però a partir del segle XVIII, Santa Maria va ser l'única parròquia del municipi, mentre que Sant Climent va exercir de capella del cementiri modern.

Va costar una mica convèncer la Merlès per fer tota la pujada fins a Santa Maria, però la va fer i a l'hora de baixar vam distreure-la una mica entrant en una botiga de souvenirs, jugant asseguts a terra mentre la Núria comprava pasta, salsa de tomàquet i formatge i ensenyant-li que des d'on érem es podia veure Sant Climent.

De tornada cap a l'aparcament, encara vam aturar-nos un cop més per comprar una barra de pa poc abans de tornar a passar per davant de l'església de Sant Climent de Taüll.

La Núria i la Merlès es van quedar al parc infantil que hi havia entre l'església i l'aparcament i jo vaig instal·lar el fogonet a tocar de la furgoneta per bullir la pasta i després afegir-li salsa de tomàquet, tonyina i formatge.

Ens va fer cosa posar-nos a cuinar al parc infantil i per això ho vaig fer a l'aparcament, però a l'hora de menjar sí que no vam tenir problemes en parar taula en un dels bancs, doncs no vam ser pas els únic que ho vam fer i a més així la Merlès va poder seguir jugant tan bon punt com va acabar de dinar.

Volíem quedar-nos algun dia més a la vall, però preferíem fer-ho en un càmping, així que vam tornar a Barruera a veure si teníem sort i la vam tenir. Vam poder instal·lar-nos a l'ampliació del càmping, a l'altra banda del carrer d'on era l'edifici de serveis, en una zona amb una quinzena de parcel·les i uns lavabos. Eren les quatre de la tarda i aprofitant que teníem ombra, vam estirar-nos una mica per relaxar-nos, tot i que la Merlès no va trigar gaire en posar-se a jugar primer amb les seves joguines i poc després amb altres criatures que hi havia al càmping.

Ja descansats i quan ja no feia tanta calor, vam anar a les piscines municipals, que per cert són climatitzades i allà ens vam endur la sorpresa de trobar-nos la Neus, el Jordi, la Sansa i l'Erola. Van marxar abans que nosaltres i vam quedar que després ens passaríem a veure'ls per la seva parcel·la (també estaven al càmping), com així vam fer.

Ells estaven recollint perquè marxaven l'endemà, així que els vam deixar tranquils després d'haver pres una cervesa plegats i vam quedar que ja ens acomidiaríem quan marxessin. Llavors vam demanar taula al bar del càmping i vam sopar unes tapes i una pizza per després anar a dormir.

El reportatge original a 06/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

07/08/2020

Barruera

Vida de càmping

Pràcticament el primer que vam fer després de llevar-nos va ser col·locar la taula i les cadires sota una ombra per esmorzar, llavors van aparèixer el Jordi, la Neus, la Sansa i l'Erola per acomiadar-se de nosaltres mentre la Merlès preguntava per què havien de marxar. En acabat, vam recollir, ens vam dutxar i ens vam vestir.

La Merlès va fer un grupet d'amics amb la resta de criatures d'aquella part del càmping i es va dedicar a jugar amb totes elles durant una bona estona.

A quarts d'una del migdia vam decidir anar a visitar l'església de Sant Feliu de Barruera, doncs ens havien comentat que, encara que les entrades es venessin per internet, si t'hi presentaves i hi havia lloc, podies pagar l'entrada al moment.

Res més lluny de la realitat, doncs la mesura s'havia pres per tenir registre de qui hi havia en cada moment per si fes falta rastrejar els contactes d'alguna persona. Per tant, un cop ben informats, ens vam connectar a la pàgina web i vam aconseguir entrades pel següent torn.

És una església més petita que les altres que havíem visitat que s'ha anat adaptant als usos i necessitats al llarg del temps. Ja d'entrada, té dos absis que són de dos moments constructius diferents (un del segle XI amb arquets cecs i bandes llombardes i l'altre del segle XII amb carreus totalment diferents).

Ens vam acostar a l'oficina de turisme i la veritat és que no ens van informar gaire i a més, com a mesura de prevenció de propagació del virus, no ens van donar cap mena d'informació escrita.

Entre una cosa i una altra, se'ns havien fet pràcticament les dues del migdia i vam entrar a Restaurant Casa Milagros per fer el menú del dia, un pèl car, però el menjar era correcte.

Com el dia anterior, vam decidir anar al càmping i estirar-nos a l'ombra per passar l'estona, tot i que la Merlès més que relaxar-se el que va fer va ser jugar una estona i finalment anar-se'n amb els veïns per seguir jugant.

Vam decidir no anar a la piscina primer per mandra i després perquè es va fer tard, però sí que havíem de sortir a donar una volta. Algú ens havia comentat que prop de l'entrada a la piscina hi havia cabres i altres animal, ens hi vam acostar i fins i tot els vam donar una mica d'herba per menjar.

Vam anar cap el riu, però en passar pel gran parc infantil la Merlès ens va demanar insistentment que la deixéssim jugar i nosaltres no ens vam poder resistir i vam deixar que saltés una miqueta, prometent-li que després hi tornaríem.

El que volíem era passar per sobre del Riu Noguera de Tor a través dels trenta-dos metres i mig del pont penjant construit el 2004 amb plataforma de fusta d'un metre i mig d'ample, pèndoles flexibles d'acer i ancoratges al terreny mitjançant daus de formigó armat amb pilars d'acer recoberts de fusta .

En aquella zona del riu vam coincidir amb uns quants pescadors de truites convenientment equipats que en cas de pescar-ne alguna l'havien de tornar a l'aigua.

Malgrat que ja eren les vuit del vespre, tal i com li havíem dit a la Merlès una estona abans, en tornar a passar pel parc infantil ens hi vam aturar per tal que ella hi jugúes una estona. Mentre, la Núria va anar a comprar alguna cosa que ens feia falta i que jo no havia pogut comprar al matí perquè hi havia molta cua a l'Agrobotiga que teníem prop del càmping i se m'estava desfent el gel que havia comprat al supermercat L'Escudeller.

Com aquell que diu, en tornar al càmping, preparar el sopar i fer l'àpat ja vam donar per acabat el dia, tornant a dormir tots tres plegats com estàvem fent les últimes nits.

El reportatge original a 07/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

08/08/2020

Barruera

Animals de granja

Com la majoria de dies, no ens vam llevar d'hora i vam haver de despertar la Merlès perquè anant a dormir tard no hi havia manera que es despertés a una hora raonable. Després ens vam dutxar, vam esmorzar a l'ombra i vam tornar la furgoneta a l'estat que gairebé la permet moure's: sense foscurits a les finestres, amb el llit plegat, la cadireta instal·lada i l'equipatge ja col·locat i subjectat o preparat.

La Merlès, però, no va participar de l'activitat recollidora i organitzativa i es va dedicar a jugar amb les altres criatures, un gos i algun progenitor.

Malgrat que no teníem entrades ni en podíem aconseguir, vam voler acostar-nos a Erill la Vall per veure, ni que només fos per fora, l'església de Santa Eulàlia, una de les quatre principals esglésies del conjunt romàmic que és Patrimoni de la Humanitat. L'aparcament a l'entrada del poble ens va permetre deixar la furgoneta i entrar caminant al petit poble, que és més aviat un conjunt d'hotels i altres alotjaments.

A l'oficina de turisme ens havien parlat i després al càmping ens havien dit que estava molt bé del Centre de Fauna d'El Pont de Suert, on podies donar de menjar i fins i tot tocar carpes, però estava complet, així que com a alternativa vam anar a La Rutlla Espai de Vida i Natura, un espai on veure animals de granja. Mentre esperàvem, la Merlès va aprofitar per jugar en un sorral i nosaltres dos vam prendre alguna cosa a la terrassa tot pensant que no era mal lloc per dinar.

Primer de tot, ens van ensenyar l'euga, un animal que havia estat anys fent feina i que gaudia d'una relativa jubilació deixant-se tocar i muntar pels nens.

Dintre del tancat vam poder saludar cabres i cabretes primer i ovelles i ovelletes després, però no només les vam saludar, sinó que també vam poder acariciar-les, agafar-les i fins i tot donar-les menjar.

Dins d'una de les gàbies hi havia una conilleta que havia tingut descendència. Havíem d'intentar no molestar els catxapons i per això hi vam anar entrant de dos en dos i vam procurar estar en silenci.

Mentre les ovelles seguien al seu aire, el nostre guia va obrir la gàbia de les gallines i les va deixar sortir, però aquestes no van deixar que les criatures les agafessin i es van dedicar a escapar-se.

També vam poder veure ànecs, paons blaus i perdius que estaven dintre de les seves gàbies i un grupet d'oques que passejaven per tot arreu vigilant-nos.

El que ja no va cridar tant l'atenció a la Merlès va ser veure l'hort que tenien a la part de dalt, la més propera a la carretera i és que potser s'hauria d'haver començat per veure l'hort i després veure els animals.

De fet, tant ella com la resta de criatures es van tornar a activar quan vam tornar cap avall per sortir de les instal·lacions, doncs hi havia uns quants animalets pasturant tranquil·lament. Per cert, eren els animals que havíem vist parcialment i des de la llunyania el dia anterior per la tarda.

Vam decidir quedar-nos a dinar, doncs a més d'una carta que ens va convèncer, teníem un munt d'espai amb gespa en el que hi havia un petit llit elàstic, un sorral i tot de joguines.

Vam escollir el menú de mitjana de vaca vella a la pedra, doncs ens venia de gust un àpat de categoria i un dia en què no apretava tant la calor era ideal per fer-ho.

La Merlès va menjar dels nostres plats, però pràcticament ja havia acabat quan va arribar la carn, tot i que aquesta circumstància no va ser pas un problema, doncs quan ens va demanar aixecar-se de la taula i anar a jugar li vam dir que sí.

Va estar jugant amb altres criatures i sola a estones fins que vam acabar de dinar i li vam dir que havíem de marxar. Llavors, va intentar amb un cert èxit allargar l'estada amb l'excusa de perseguir una gallina que s'havia escapat.

De tornada al càmping, va voler fer uns salts al llit elàstic que hi havia a l'entrada de la zona principal, davant de l'edifici de serveis i bar.

Després d'uns quants salts, ens la vam endur a l'interior del bar i la vam intentar entretenir amb un llibre d'aprenentatge de roba, però no va haver manera i finalment vam haver de tornar al llit elàstic.

Semblava que volia ploure, però no ens podíem quedar sense fer res, així que, acompanyats de l'Anna, ens vam abrigar una miqueta i vam decidir anar a fer una caminada que ens havien recomanat a l'oficina de turisme, la ruta del salencar, una passejada de mitja hora d'anada i mitja hora de tornada. Creuant el pont penjant, vam accedir a un camí que uns dos-cents metres més endavant es bifurcava.

Lògicament, per fer més amè el passeig, vam haver de jugar una mica, explicar històries de llops que perseguien a tres porquets i de cuques de llum que il·luminaven els trossos en què el frondós fullatge enfosquia el camí, però en tot cas vam poder anar a la petita península que ens duia el camí de la dreta i creuar a través d'unes passarel·les cap a l'altra banda, arribant a un observatori d'aus sobre el petit pantà de Cardet. I si bé els cartells explicatius de la fauna autòctona parlaven de granotes, papallones, ànecs, el màgic Bernat pescador, orenetes i esquirols, nosaltres només vam veure uns quants aneguets i peixos de diferents colors i tamanys.

De tornada al càmping després de passar un altre cop pel parc infantil, vam preparar-ho tot per sopar a la parcel·la mentre s'anava fent de nit i els llamps il·luminaven de tant en tant el cel, aconsellant-nos no perdre el temps i anar a dormir, tal i com vam acabar fent.

El reportatge original a 08/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

09/08/2020

Barruera - Vielha

Adéu Vall de Boí, hola Vall d'Aran

Sobre les nou del matí vam començar a treure'ns la mandra de sobre i poc després ja havíem muntat la paradeta de l'esmorzar a la mateix ombra que els dies anteriors (a la nostra parcel·la hi havia ombra sobre la furgoneta, però no a la resta, a aquella hora i no podíem moure-la perquè les branques dels arbres llavors no ens haurien deixat aixecar el sostre). Després, uns ens vam entretenir recollint-ho, rentant plats, plegant el llit, treient els foscurits i d'altres ho van fer amb uns llibres.

Ens vam dutxar, ens vam vestir, ho vam acabar de recollir tot i vam fer el check-out al càmping, però abans de marxar la Núria i jo ens vam relaxar prenent alguna cosa fresqueta a la terrassa mentre la Merlès gastava energies al llit elàstic.

Vam deixar la Vall de Boí per entrar a la Vall d'Aran, vam travessar Vielha, vam veure on era el Val d'Aran CamperPark i vam anar cap al Saut deth Pish, però poc abans d'arribar-hi ens vam ficar a l'Airau Naturau Sauth deth Pish, una zona de pícnic amb quatre taules de pedra i dues barbacoes a tocar del riu Varradós a la que vam arribar agafant el desviament que hi ha a un quilòmetre i escaig del salt d'aigua. Hi havia força gent, però ens vam poder instal·lar en una taula i dinar.

Quan ens vam tacar les mans, ens vam acostar al riu, ens vam ajupir amb compte de no relliscar i vam mullar-nos les mans en les fredes aigües que corrien muntanya avall.

De tota manera, no vam poder estar-nos-hi molta estona, doncs el cel, que s'havia anat tapant des de feia estona, va començar a descarregar de la seva humitat els núvols negres que teníem sobre el cap enviant-nos gotes de pluja de gran tamany. Vam recollir a corecuita i vam menjar-nos les postres dintre de la furgoneta.

Vam veure com una furgoneta tenia seriosos problemes per sortir d'allà on era i nosaltres mateixos vam veure com les nostres rodes relliscaven al terra, però molt poc. Sota una intensa pluja, vam fer el recorregut cap a l'aparcament del Saut deth Pish, però enlloc d'aparcar en ell vam continuar i vam travessar el riu pel pont, doncs a aquesta altra banda hi havia un altre aparcament molt més petit, però que semblava que no ens donaria problemes per sortir d'ell després de l'aiguat. No plovia tan fort i vaig sortir de la furgoneta per comprovar que no gaire lluny d'on érem es podia veure el salt d'aigua i que el camí era accessible.

Vaig convèncer la Núria i tant ella com la Merlès em van acompanyar a veure el salt d'aigua. Realment pagava la pena mullar-se ben mullat per veure'l, però és que a més feia la sensació que no es tornaria a posar a ploure.

Amb la millora meteorològica vam decidir acostar-nos-hi més, vam descobrir que hi havia un port de muntanya preciós, un refugi, un segon salt d'aigua i un mirador.

De les dues cascades que formen el Saut deth Pish, la principal i la més espectacular fa prop de 20 metres d'alçada, i la inferior aproximadament 5 metres i les seves aigües provenen, subterràniament en gran part, de l'estany Long de Liat situat uns quilòmetres més al nord. Jo no em vaig conformar amb veure-ho des del mirador i vaig baixar als peus del salt gran, quedant-me amb les ganes de fer un bany.

Lògicament, el doble salt d'aigua crida l'atenció, però tot l'entorn és idíl·lic, doncs a banda del ja nomenat refugi hi ha el magnífic bosc de Siesso i el petit llac de muntanya de Varradòs, dues autèntiques joies.

Vam abandonar aquell paratge espectacular per la mateixa pista asfaltada, doncs no es podia fer per cap altra banda. Era complicat creuar-se amb un altre vehicle i s'havia d'estar atent als llocs més amples per deixar passar si era necessari. Això sí, tant el Saut deth Pish com les vistes durant el trajecte mereixien fer l'esforç.

Vam tornar cap a la capital aranesa i vam deixar la furgoneta en un dels grandiosos i cèntrics aparcaments gratuïts municipals, en concret en el P3.

Tot passejant, vam dirigir-nos cap al centre històric, entrant en ell per la Plaça dera Glèisa, després de saludar-nos amb uns cèrvols i començar a conèixer l'arquitectura aranesa.

Vam trobar un parc infantil i vam haver de deixar que la Merlès hi jugués una estona mentre la Núria aprofitava per entrar a la Parròquia de Sant Miquèu, una església construïda en estil gòtic tardà amb elements posteriors, com la torre del campanar, que en el moment de la seva erecció adquirí un aspecte fortificat perquè l'edifici formava part del recinte fortificat del castell i va haver de desenvolupar funcions de torre de defensa i torre de l’homenatge.

Quan vam aconseguir desenganxar la nena dels tobogans, vam entrar tots tres a l'església i la Núria ens va ensenyar el que ella ja havia vist: el retaule gòtic de l’altar major (segle XV) amb escenes de la vida de la Verge Maria i de Sant Miquel per una banda i per l'altra el Crist de Mijaran, una peça cabdal de l'escultura romànica catalana possiblement del taller d'Erill la Vall. Aquest Crist actualment en un estat fragmentari sembla ser que formava part d'un davallament monumental que s'ha perdut.

Vam fer una passejada pel centre que bàsicament va consistir a pujar pel Carrèr Sarriulèra, creuar l'Arriu Nere pel pont i baixar pel Carrèr Major.

La cerveseria Refu Birreria ens va cridar l'atenció i a més ens va convèncer per prendre-hi un parell de cerveses artesanals. Sorpresivament, entre les cerveses que tenien punxades n'hi havia una de La Sitgetana.

De tornada al Carrèr Major, vam seguir per ell fins arribar a la C-28 i llavors vam entrar al Passeg dera Libertat, on hi havia algunes botigues destinades a un públic d'alt poder adquisitiu a tocar d'altres més populars.

Com que estava refrescant una miqueta, vam tenir excusa per entrar a Eth Hurat i demanar-nos una raclette acompanyada de pernil del bo i ceba marinada.

Sabíem que ens hi estaríem estona, però és que a més vam demanar-nos més formatge (golafres que som). Va ser un gran sopar, vam acabar sortint ja de fosc i vam agafar la furgoneta per anar al Val d'Aran CamperPark, però tot i no ser ni les onze de la nit ens el vam trobar ja tancat, així que vam seguir pel lateral de l'N-230 fins que vam poder girar cua, vam entrar al lateral en sentit entrada a Vielha i vam aparcar davant de les restes de l'església de Santa Maria de Mijaran, on vam dormir sense aixecar el sostre de la furgoneta per tal de passar més deaparcebuts.

El reportatge original a 09/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

10/08/2020

Vielha - Vilamòs

Animals salvatges

Després de llevar-nos i recollir, la Núria va entrar al Caprabo que teníem al davant per comprar algunes coses que ens feien falta.

No vam voler esmorzar allà on havíem dormit entre altres coses perquè ja havíem hagut de sentir algun veí queixant-se del grapat de pernoctadors que hi havia i vam acabar marxant i seient a la gespa que hi havia a la riba de La Garona.

Vam anar a l'Aran Park, un parc de fauna salvatge en semi-llibertat al coll d'Eth Portilhon dins del terme municipal de Bossòst. No vam poder aparcar i vam haver de buscar un lloc a l'N-141 una mica més amunt abans de comprar els tiquets i entrar al parc. La Merlès estava espectant, doncs li havíem dit que veuria molts animals, començant per les llúdrigues, que eren les primeres del recorregut.

El següent recinte era el dels cèrvols, on en vam veure un amb una cornamenta impressionant, però fixant-nos una mica més vam poder veure'n sis més al fons, estirats sota uns arbres.

Si espectacular va ser veure cèrvols, no ho va ser menys veure voltors comuns, que eren molt més grans que no pas esperàvem, de fet la seva envergadura va dels 2,40 als 2,80 metres. També imposaven per la forma amenaçadora del bec i pel collaret de plomes blanques sobre el plomatge alleonat del cos.

A continuació, hi havia tots seguits els recintes de les cabres dels Alps, els muflons i les daines, sense que nosaltres acabéssim d'identificar-los clarament, doncs els adults els reconeixíem per les banyes, però els petits no érem capaços de classificar-los, a més que no els teníem pas al costat i amb tota la vegetació costava distingir-los. Això sí, com que el camí havia fet una corba per anar pujant per la muntanya, també vam poder tornar a veure els cèrvols des del darrere.

Com que als contes d'Els Tres Porquets o La Caputxeta Vermella (per posar dos exemples) hi apareixen llops, la Merlès se sentia molt atreta per la seva presència en el parc i els primers que vam veure van ser els llops blancs de l'àrtic, amb potes més curtes, més pes corporal, pelatge blanc, una segona capa de pèl llanós i orelles i morro més curts i arrodonits que el llop gris per protegir-se del fred.

Ens vam deixar la vista buscant els cabirols i els isards entre les roques i els arbres i quan en vam trobar un la Merlès no va ser capaç de veure'l per molt que l'assenyaléssim. Això sí, pocs metres més endavant n'hi havia un altre que semblava col·locat a dretcient per tal que el fotografiessin.

Més o menys dúiem la meitat del recorregut quan vam arribar a la zona de descans, on hi havia taules, bar i lavabos, a més del recinte dedicat a alguns animals de granja.

El descans ens va venir molt bé, doncs des del recinte dels cèrvols pràcticament tot el camí havia estat pujada i algun tram pujada molt forta, però s'ha de dir que la Merlès ho va fer molt bé i només vam haver de carregar-la puntualment. Ja de baixada des de la zona de descans i mentre el cel amenaçava pluja, vam poder veure el recinte dels óssos bruns.

N'hi havia (o en vam saber veure) dos, un de més petit al fons i un altre al davant. Des del mirador on érem, hi havia primer un fossat de ciment i després el paratge natural que recreava el seu hàbitat.

El petit va estar la major part del temps estirat, però el gran no va parar de moure's, tot i que molta estona ho va fer pel fossat. Malgrat que segons indicava el cartell explicatiu el pes d'aquests animals puntualment supera els 230 Kg, a mi em va fer la impressió de pesar-ne més, doncs era molt gran, fins al punt que el respecte gairebé era por. Realment, la visita al parc va quedar plenament justificada amb l'observació d'aquests dos animals, que abans que els deixéssim van situar-se en una posició molt fotogènica.

Ben tranquils estaven els llops negres que es podien veure des del mateix mirador per l'altra banda, doncs els ulls dels visitants del parc se n'anaven darrere dels óssos.

Un bon espai per a ells tenien els talps, però és normal si tenim en compte que aquests petits mamífers es dediquen a cavar túnels.

L'últim canis lupus que vam poder veure va ser el llop ibèric i encara que a les fotos només veiem un parell d'exemplars solitaris, vam poder veure'n uns quants organitzats jeràrquicament caminant en corrua. Ens vam quedar, però, amb les ganes de sentir algun dels cinc sons que emeten: el rugit, el grinyol, el lladruc, el gemec i l'udol.

Segons les espècies i les instal·lacions, hi havia animals més accessibles i d'altres més difícils de ser vistos. Vam arribar a trobar-nos alguns que gairebé els podíem tocar i en canvi altres que no vam arribar a veure o els vam veure amb molta dificultat, com el linx ibèric, que forma part de la llist vermella d'espècies amenaçades de la UICN.

En principi, les marmotes no són pas uns animals que hom consideri divertits, és més la imatge mental és la d'un animal que dorm i que dorm molt, però a l'Aran Park són dels animals que millor record deixen a la memòria dels més menuts (i dels més grans) perquè els encarregats d'aquesta secció reparteixen trossets de verdures entre la mainada per tal que puguin alimentar les marmotes i consegüentment els rosegadors s'apleguen a tocar de la tanca, talment com si el particular xiulet que usen per avisar-se d'un perill en aquest cas l'haguessin usat per fer un efecte crida.

De camí cap a la sortida, vam tornar a veure els cèrvols i les llúdrigues, però el cert és que la Merlès ja començava a estar una mica cansada. A l'edifici de serveis, hi havia una exposició sobre tot el que havíem vist, però a causa de la pandèmia gairebé tot el que era interactiu estava inutilitzat per evitar contagis, així que no va haver manera de motivar la nena per fer un cop d'ull, però també és cert que vam aprofitar-ho per passar ràpid per la botiga. Un cop fora, la Núria es va ocupar de dur-la al lavabo mentre jo anava a buscar la furgoneta, evitant que haguessin de fer la pujada per la carretera.

Vaig proposar acabar de pujar el port i dinar allà, però la Núria preferia no allunyar-nos més de Vielha, on teòricament ens anàvem a trobar amb la Montse i l'Isma aquell vespre, així que vam agafar la carretera cap a la capital aranesa tot buscant on aturar-nos per dinar fins que vam arribar al Càmping Forcanada, on vam demanar disponibilitat per passar la nit i ens hi vam instal·lar, aprofitant una taula de pícnic per dinar.

Un cop rentats els plats (els que acabàvem d'utilitzar i els que dúiem bruts) i de fer una mica el ronso, vam anar a la piscina del càmping, on ens vam banyar i on vam jugar.

Precisament a la piscina va ser on vam coincidir per primer cop amb una companya de la facultat de la Núria que casualment estava també acampada i casualment també era mare des de feia relativament poc temps. Precisament per això, tant ella com nosaltres ens vam haver d'adaptar a les necessitats de les nostres descendències i la nostra en particular va necessitar deixar la piscina, vestir-se i anar a jugar al parc infantil.

Igual que el dia anterior, vam intentar quedar amb el Roger, però no hi va haver manera (és el que té presentar-se sense avisar). Amb qui sí que vam quedar va ser amb la Montse i amb l'Isma, als que vam recomanar que aparquessin on ho havíem fet nosaltres el dia anterior i on vam repetir aquell mateix dia.

Ens va venir de gust sopar a base de pinxos i vam entrar a la Tauèrna Urtau, però estava plena i no ens hi vam poder quedar, llavors vam provar al Bar Restaurant Sidreria Era Plaça, on vam poder seure en una taula i sopar molt correctament.

La Merlès va sortir del restaurant mentre nosaltres encara estàvem sopant per jugar al parc infantil que hi havia al costa i que nosaltres vèiem des de la finestra. Ens vam unir a ella i, sense moure'ns de la plaça, vam xerrar una estoneta i ens vam acomiadar per anar a dormir.

El reportatge original a 10/08/20 Campervacances - sergibuda.cat