Pàgina 1 de 3 123 L'últimL'últim
Resultats 1 al 10 de 29
Like Tree4M'agrada

Tema: Campervacances 2020

  1. #1
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425

    Campervacances 2020

    02/08/2020
    Sitges - Pàrquing de les Morreres
    Primera nit en camper

    Teníem reserves fetes per anar amb el sidecar cap a Galícia, però cada dia hi havia més brots de la pandèmia i s'aconsellava no moure's gaire (per altra banda, es deia als estrangers que les destinacions eren segures), així que vam decidir cancel·lar-ho tot i mirar-nos una alternativa. L'alternativa va ser la furgoneta de la Montse, que ens donava independència respecte a l'allotjament (a qualsevol banda podíem dormir) i a la distància a casa (si en un moment donat volíem tornar a casa, per lluny que estéssim, podíem fer-ho ni que haguéssim de fer torns de conducció, mentre que en el sidecar el desgast físic era molt superior). A més d'aconseguir que la Montse accedís al canvi de vehicle durant uns dies, vam comptar amb la col·laboració dels meus sogres, que van portar-nos la furgoneta des de Berga i es van endur el cotxe de la Núria. Així doncs, el dia 1 d'agost vam carregar-la i vam ancorar la cadireta que normalment anava al sidecar i el dia 2 només vam haver d'agafar la nevera portàtil.








    A un quart d'onze del matí vam arrencar la furgoneta, però ens vam aturar ràpidament al forn Enrich per esmorzar, doncs així no embrutàvem res a casa, però en realitat vam acabar sortint de Sitges sobre les onze del matí.








    De Sitges, a Vilanova i La Geltrú, d'allà cap a Vilafranca del Penedès i a continuació Igualada, on vam agafar l'A-2, però només vam fer un tram d'una desena de quilòmetres, doncs vam sortir per dirigir-nos al supermercat BonArea de Jorba per proveir-nos de pa (no n'havíem comprat a l'hora d'esmorzar, tot i ser en un forn boníssim), més embotit i formatge, gel, llet i alguna coseta més.








    Sobre les dues del migdia, vam aturar-nos a Tremp i vam mirar-nos els restaurants que hi havia a peu de la travessia, decidint-nos pel Bar Restaurant Llac Negre, on ens vam demanar unes olives per picar, espaguetis a la bolonyesa, crema de verdures, mandonguilles amb bolets (no sípies, que és el que ens havien cantat) i llonganissa a la brasa, tot els plats excepte les olives del menú i plats dels que la Merlès podia menjar perfectament, com així va acabar fent.








    A tres quarts de quatre de la tarda sortíem de Tremp en direcció al nord. En principi, havíem dit d'anar cap a la Vall de Boí i durant el dia anterior i dinant havíem estat buscant per internet on es podia acampar. La primera nit no volíem complicar-nos massa i vam decidir anar cap a la Vall de la Noguera Pallaresa, on semblava que n'hi havia més.








    Al límit entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà i a peu de la carretera N-260, ens vam aturar al Pàrquing Les Morreres i vam deixar la furgoneta en un forat entre altres furgonetes, vam agafar aigua, els banyadors i tovalloles i vam sortir a passejar.








    Vam demanar com arribar al riu i ens van dir que passéssim per sota de la carretera i agaféssim la carretera antiga, que ens duria cap al Congost de Collegats en menys d'un quart d'hora.








    El quart d'hora que ens havien dit era molt relatiu, doncs depenia del ritme i de la voluntat dels caminants i amb nosaltres hi anava una boicotejadora sense malícia més pendent de pals i pedres pel camí que del camí en sí. En tot cas, no ens podem queixar d'ella i ràpidament vam tenir al nostre abast visual el pas més estret del Congost de Collegats entre les serres de Peracalç i del Boumort.








    Com que no havíem preparat gens el viatge, moltes de les vistes, visites i situacions anaven a ser sorpresa, com ho va ser trobar-nos una escultura rememorant la visita d'en Jacint Verdaguer.








    Tot seguit, vam arribar a l'Argenteria, una particular formació rocosa vertical de la que hi brolla aigua que ha anat formant curioses formes amb les sedimentacions càlciques. Aquestes formes ondulades, cobertes de gel durant els dies freds de l'hivern, emeten un reflex platejat segons la incidència de la llum solar. A més, segons es diu, va influir en la inspiració d'Antoni Gaudí pel disseny de La Pedrera i de la façana del naixement de la Sagrada Família.








    Vam mirar de baixar al riu, però era del tot impossible per allà. Llavors, va arribar un treballador d'una empresa d'esports d'aventura i es va col·locar per fer una foto, nosaltres el vam avisar que acabaven de passar uns kaiaks i ell ens va contestar que a aquella hora hi baixaven moltes embarcacions, com vam poder comprovar al cap d'un moment.








    Aprofitant que teníem amb nosaltres algú que coneixia força la zona, vam preguntar-li on ens podíem acostar a la llera del riu. Ell ens va aconsellar que agaféssim el nostre vehicle i anéssim una mica més amunt, així que vam tornar enrere i vam agafar la furgoneta.








    Ens vam dirigir al trencall de Baén, el vam agafar i just abans de creuar el riu pel pont ens vam aturar al voral. Des d'allà vam poder baixar fins el riu sense cap problema. La Merlès no va trigar gens a ficar-se a l'aigua, sense ni tan sols esperar-se a tenir els braçals posats. De tota manera, tal i com ens havia explicat el nostre informador, l'aigua estava molt fresca i, tot i no ser un dels punts on el flux fluvial és més fort, calia estar atent, així que és lògic quela Merlès es cansés relativament ràpid (sa mare només hi va posar els peus i ja en va tenir prou).








    Un cop refrescats convenientment, vam fer el quilòmetre i escaig que ens separava de Gerri de la Sal per anar a comprar aigua, però no vam veure cap botiga i vam continuar fins a Sort deu quilòmetres més al nord.








    Vam anar a comprar i com que ja eren tres quarts de vuit del vespre vam decidir seure a la terrassa del Bar Pey per prendre alguna cosa i demanar sopar per a la Merlès. Van arribar les gerres de cervesa ben gelades mentre ens miràvem la carta i finalment vam demanar patates braves, seitons, quatre croquetes i dos pinxos amb una mica de pa amb tomàquet. Lògicament, vam sopar tots tres.








    Mentre la Núria demanava el compte i pagava, la Merlès i jo vam travessar la calçada de la C-13 per entrar al Parc del Riuet, un gran parc infantil al que la nena hi va accedir a través d'un tobogan mentre jo ho feia per les escales.








    Vam tornar cap a l'aparcament de Les Morreres, on, per a la nostra sorpresa, érem molt poquets els que anàvem a passar la nit. Vam posar la Merlès a dormir i vam anar a seure a una de les taules de pícnic que hi havia a tocar de l'escultura d'homenatge als raiers per prendre unes cerveses de les que dúiem a la nevera.








    La Merlès, però, es va sentir estranya tota sola en un llit desconegut per a ella i ens va reclamar, així que la vam treure a fora amb nosaltres fins que vam decidir que el dia ja s'havia acabat. La Núria va dormir amb la nena al llit de dalt i jo vaig dormir tot sol al de sota.





    A Albur li agrada.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  2. #2
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    El reportatge original a

    02/08/20 Campervacances - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  3. #3
    Usuari Registrat
    Data d'ingrés
    25 feb, 18
    Localització
    baga
    Missatges
    57
    ets un crack dels reportages.
    A sergibuda li agrada.
    Citar Citar      

  4. #4
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    Cita Iniciat per SUBI1314 Veure missatge
    ets un crack dels reportages.
    Merci, però crec que no m'ho mereixo.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  5. #5
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    03/08/2020
    Pàrquing de les Morreres - Llavorsí
    Cultura i esport en família

    La Merlès no es va despertar fins les vuit del matí i quan ho va fer ens vam dedicar a fer mandres una estona abans de posar-nos a esmorzar a la mateixa taula que al vespre ens va servir per acabar el dia.







    Era un quart d'onze quan vam tenir-ho tot recollit (a més de les coses que havíem tret per esmorzar, vam haver de plegar els llits, tornar a instal·lar la cadireta de la Merlès i lligar convenientment amb cintes o pops tot el que dúiem entre els seients per evitar que sortís volant si hi hagués un incident) i vam reiniciar la ruta.







    Vam tornar a anar fins a Sort, doncs a l'entrada pel sud havíem vist que hi havia l'Oficina de Turisme del Pallars Sobirà. Vam aparcar i vam pujar les escales fins a l'oficina, però no podíem entrar-hi tots tres perquè l'aforament màxim era de dues persones i a més no podien entrar nens. Això sí, ens van donar uns colors i una llàmina per pintar que la Merlès va utilitzar mentre jo l'acompanyava i la Núria s'informava.







    Amb tota la informació rebuda per la Núria i transmesa per ella a la resta de la família, vam decidir dirigir-nos cap a Llesui, un petit poble d'un centenar d'habitants a 1.417 metres d'altitud a la Vall d'Àssua, al nord-est de Sort, al terme municipal del qual s'hi annexionà el 1976.







    El motiu principal de pujar fins a Llesui va ser visitar l'Ecomuseu Els Pastors de la Vall d'Àssua, un museu instal·lat a l'edifici de les antigues escoles on l'ovella xisqueta comparteix protagonisme amb el pastor. Explica la comunió Vall d'Àssua-ovelles-pastors, en què consisteix l'ofici, els mots emprats, les eines i altres estris habituals, el calendari i la climatologia, la xolla, l'evolució al llarg dels anys, el present de l'ofici a Llesui i la resta de la vall, les noves tecnologies i la seva influència i, finalment, llança una mirada al futur.







    En sortir del museu ens vam endur una sorpresa, doncs ens vam trobar amb el Forni dels Motrix, que havia pujat amb els seus pares per anar a dinar al Restaurant Casa Kiko, el restaurant que va inventar el típic postre de la vall anomenat filiberto i on, segons ens va dir, s'hi menja força bé. Nosaltres, després de saludar-los, el que vam fer va ser un cop d'ull a les restes de l'església de Sant Pere de Llessui, és a dir al campanar, els peus de la nau i alguns fragments de les naus perimetrals i de l'absis.







    Era prop de la una del migdia quan vam enfilar la carretera de tornada al fons de la vall, així que havíem de començar a pensar en dinar i vam anar cap a La Guingueta d'Àneu, on no ens va convèncer cap dels locals que hi havia. Vam decidir llavors acostar-nos a Esterri d'Àneu, on sí que ens va convèncer un restaurant en el que ens van dir que havíem d'esperar-nos una miqueta, estona que vam aprofitar la Merlès i jo per estirar una mica les cames pel centre del poble.







    El local escollit va ser el 957 Gastrobar, on vam demanar-nos bunyols de parmesà, pizza de cinc formatges, espaguetis negres amb salsa de ceps i de postre unes trufes de la Pastisseria L'Aneuenca. S'ha de dir que tant per qualitat com per servei la vam encertar d'allò més, tot i que no ens agradés que ens cobressin el que ens van cobrar per aigua de l'aixeta filtrada.







    Amb la panxa ja plena, tot i la calor que feia, vam fer una petita passejada pel centre del poble, on es va fer veure el pont romànic del segle XIII amb els seus vint-i-vuit metres de llargada, una arcada gran central i una altra de més petita al costat de ponent, és a dir del costat d'on veníem nosaltres.







    Mirant de tornar cap a l'aparcament a tocar del CAP on havíem deixat la furgoneta per un camí diferent, vam topar amb un parc infantil davant del Pavelló Poliesportiu i vam haver d'estar-nos-hi una estona.







    Vam tornar cap a La Guingueta d'Àneu per mirar quines activitats de les que es feien a Parc Aventura by Roc Roi eren adients per a una nena de dos anys i escaig. Entre el tir amb arc, el trekking i el rem en canoa/kaiak, paddle surf o big SUP només ens recomanaven el kaiak i això és el que vam fer durant una mitja hora.







    De tornada a terra ferma, vam seure a l'ombra de la carpa que hi havia instal·lada i vam demanar-nos alguna cosa fresca a l'autobús que feia de bar, deixant que la Merlès pugés sobre nostre i passejés amunt i avall per la zona de gespa.







    Les zones on acampar que coneixíem no ens acabaven de fer el pes i a més la Núria havia estat uns anys enrere a un càmping a Llavorsí que permetia anar caminant al poble i garantia uns serveis (bàsicament lavabos) que agraíem, així que ens vam acostar al Càmping Riberies, que per cert és municipal, vam demanar disponibilitat i ens hi vam instal·lar. Vam deixar l'Anna i el Drac ben asseguts vigilant la furgoneta i vam marxar cap al poble.







    Vam caminar els tres-cents metres que ens separaven del poble i vam entrar a la Plaça de Biuse que és bàsicament l'únic lloc de tot el poble que no toca la carretera i on podíem arribar amb el cotxet de la nena, doncs és ple de graons per arreu.







    Necessitàvem gel i ens vam acostar al petit supermercat per comprar-ne, trobant-nos una cua força llarga que ens va fer suposar que teníem per una estoneta, així que vam fer dos equips, l'equip d'anar a comprar gel i dur-lo a la furgoneta i l'equip d'anar a divertir-se al parc infantil.






    A la Taverna Arnui va costar que ens fessin cas i a més la cambrera va ser eixuta com una esponja quan ens va dir que no tenia ni tindria taula per sopar, vam buscar un altre lloc on fer-ho i vam acabar a l'Hotel de Rei, on ens vam demanar un plat combinat de llom, una torrada amb botifarra i xampinyons i unes aletes de pollastre.






    De tornada al càmping, vam aprofitar que hi havia una mica d'ambient al bar per seure a la terrassa i prendre una cervesa la Núria i un combinat de Bacardí amb Coca-Cola just abans d'anar a dormir a la furgoneta repartint-nos els llits tal i com havíem fet la nit anterior.




    A Albur li agrada.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  6. #6
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    El reportatge original a 03/08/20 Campervacances - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  7. #7
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    04/08/2020
    Llavorsí - La riba del Flamisell
    Dia calorós i nit fresca

    No vam matinar pas, però tampoc no ens vam llevar molt tard i el primer que vam fer va ser instal·lar-nos en una taula que teníem a la vora i esmorzar plegats.








    Vam recollir el parament, vam rentar el que havíem fet servir per esmorzar i el que havíem utilitzat el dia anterior, vam aprofitar el vàter i vam dutxar-nos (quin plaer!) i també vam jugar. Va ser un matí tranquil, tan tranquil que vam acabar sortint del càmping a un quart d'una del migdia.








    Volíem visitar alguna formatgeria, vam trucar a un parell i ens van dir que no feien visites, llavors vam decidir acostar-nos a alguna, la primera que trobéssim, que va ser la Formatgeria Montsent de Pallars a Rialp. Allà vam comprar un formatge tou amb cendra (els hauríem comprat tots!), vam preguntar per les visites i vam obtenir la mateixa resposta. Quan vam preguntar si en sabien d'alguna que en fés, ens van venir a dir que s'havien posat d'acord i la veritat és que tenia tot el sentit del món, doncs a més de les complicacions per fer visites amb les mesures de seguretat requerides a aquests petits tallers, s'afegia el nul o fins i tot negatiu rendiment económic amb grups tan reduïts i el risc de contaminar un producte alimentari. Per tant, després de mirar-nos els formatges i de comprar-ne un, vam tornar a pujar a la furgoneta deixant de banda el nostre propòsit de visitar una formatgeria.








    Com que el dia anterior, buscant un lloc on comprar, havíem passat per Gerri de la Sal i ens havia agradat, vam decidir aturar-nos-hi, utilitzant l'aparcament que hi ha i que ens va permetre aparcar en una de les poques ombres que hi havia. Des d'allà mateix vam poder gaudir de la vista del pont medieval d'una arcada de mig punt que descansa sobre dues massisses barbacanes assentades sobre la roca, que data del segle XI i va constituir una via de comunicació fonamental per ser l'única forma de creuar el riu en tota la vall durant un període bastant llarg.








    A més del magnífic pont, sota del qual vam poder veure gent refrescant-se, el que vam veure, però no vam poder visitar, són les salines que tanta importància van tenir en la història d'un poble al que van acabar afegint-li el cognom i n'hi havia per tant, doncs quan les salines estaven en plena explotació la producció podia arribar a assolir 1.900 Tm per temporada.








    Vam mirar de dinar, però per una banda els menús que s'oferien eren d'aquells de sortir rodolant i no en teníem ganes i per l'altra no vam trobar on poder instal·lar-nos a l'ombra per dinar del menjar que dúiem, així que vam decidir marxar en direcció al Llac de Montcortés i aturar-nos a Peramea, doncs ens havien recomanat a l'Oficina de Turisme que el visitéssim i ens venia de pas.








    Vam seure en una taula a l'ombra de la terrassa del Bar l'Om per prendre alguna cosa fresqueta acompanyada d'unes patates fregides de bossa perquè ja eren tres quarts de dues i encara havíem de decidir què fèiem per dinar. Ens va sorprendre molt gratament la carta i vam demanar-nos hummus, guacamole i pico de gallo amb totopos, una amanida de formatge de cabra, albergínia fregida amb mel, formatge Tou de Til·lers arrebossat, un parell de croquetes de pollastre i pa amb tomàquet mentre l'om que dóna nom al bar (de fet, les restes del monumental om que va morir el 2015 després de viure més de 150 anys) ens quedava davant nostre, al costat dels safarejos i l'abeurador.








    La vila closa de Peramea conserva pràcticament inalterat el traçat medieval del segle XI, amb les restes del castell i l'església d'origen romànic dedicada a Sant Cristòfol a la part més alta, des d'on parteixen els dos carrers principals, el Carrer Major i el Carrer de Sant Cristòfol o dels Arcs. A les façanes de molts dels edificis es poden veure escuts nobiliaris i porxos i al sostre d'aquests mateixos edificis teules àrabs vermelloses pel color de l'argila local que es va emprar per fabricar-les. Situada sobre el Pui de les Forques, en un extrem del Pla de les Corts i a més de nou-cents metres d'altitud, paga la pena invertir-hi una estona per recòrrer els seus carrers, encara que sigui amb la calor que feia quan vam visitar-la nosaltres.








    Deixant enrere Peramea, vam continuar per la carretera fins que vam agafar el trencall que indicava Peracalç, Mentui i Calestany i un mig quilòmetre més endavant vam aparcar en el que havia de ser un lloc idíl·lic per pernoctar-hi, però que a nosaltres ens va semblar un aparcament petit, sense ombra, amb pas de vehicles i amb el terra inclinat. De tota manera, quan vam baixar de la furgoneta i vam tenir a la vista l'Estany de Montcortès se'ns va oblidar tot això.








    Ens vam acostar a la riba i una parella amb la que ens vam creuar ens va indicar que entréssim pel segon punt d'accés, doncs allà hi havia una plataforma que facilitava l'acció. Vam posar el banyador a la Merlès i li va faltar temps per voler-se ficar dintre, per això em vaig haver de preparar jo també a correcuita. L'aigua estava calentona (nosaltres l'esperàvem ben freda) i això va ajudar a convèncer la Núria per tal que també es banyés una mica.








    L'altitud de 1.030 metres ens va fer pensar que l'aigua estaria freda, però el seu origen càrstic (amb els Estanys de Basturs, l'únic dels Pirineus d'origen no glacial, segons ens diuen els experts, tot i que els habitants de la zona creuen en una antiga llegenda), la poca renovació i circulació de l'aigua (aportacions subterrànies compensen l'evaporació i un petit rierol) i les seves dimensions (30 metres de fondària màxima i un perímetre gairebé circular de 1.320 metres) fan que els estius s'escalfi el suficient com per fer agradables els banys. I malgrat, per aquestes mateixes raons, ser un llac oligotròfic, vam poder veure alguns peixos que van nedar amb nosaltres abans no tornéssim a vestir-nos per marxar.








    Vam anar a buscar la furgoneta i vam girar cua per tornar cap a la carretera per la que havíem arribat, agafant-la en direcció a La Pobleta de Bellveí, però encara vam poder gaudir de les vistes del llac i fins i tot encara ens vam aturar davant d'unes taules de pícnic a l'ombra que haurien estat una bona elecció per dinar-hi per fer una última fotografia, doncs és un paratge realment maco.








    En arribar a la Vall Fosca, vam agafar direcció nord fins que, passat Cabdella, vam arribar a un prat en el que hi havia més d'una desena d'autocaravanes i furgonetes. Vam buscar un lloc bo, vam aixecar el sostre, vam muntar els llits i vam col·locar les taules i les cadires disposats a passar un vespre tranquil.








    La Núria i la Merlès es van abrigar una mica abans de posar-se una a llegir i l'altra primer a jugar amb uns ninos i després a llegir uns contes. Jo em vaig dedicar a entretenir una mica la nena, servir unes begudes, canviar coses de lloc a la furgoneta (poc a poc, anàvem trobant el lloc idoni a tot el que dúiem), instal·lar la trona i preparar tot el necessari per cuinar el sopar.








    Van anar arribant més pernocatadors fins a superar la trentena de vehicles, tal i com vam poder comprovar quan vam fer una passejadeta per estirar les cames. En tot cas, nosaltres no teníem menjar per tothom, així que vam suposar que cadascú es preocuparia de la seva pròpia alimentació i per a nosaltres vam preparar de primer crema de verdures de tetrabrick per a la Núria i la Merlès i les restes dels espaguetis negres del dinar del dia anterior per a mi i de segon una truita de sis ous a repartir amb la que vam patir la manca d'estris tant per batre tots sis ous (sí, els hauríem d'haver ficat en una ampolla gran d'aigua, tancar-la i sacsejar-la, però en aquell moment no hi vam pensar fins que no va ser massa tard) com per donar la volta a la truita.








    La temperatura havia anat descendint encara més mentre sopàvem, però tot i així, en acabar-nos el menjar dels plats, la Núria i la Merlès van fer una caminadeta per tal d'ajudar a baixar el sopar mentre jo recollia i preparava les coses per anar a dormir.







    De tornada al vehicle, ens hi vam ficar dintre tots tres ja disposats a passar-hi tota la nit. Per això, vam posar el pijama a la Merlès i li vam donar la ració de llet. També vam decidir dormir tots plegats al llit d'abaix i així abrigar-nos amb l'únic nòrdic del què disposàvem.


    A Albur li agrada.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  8. #8
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    El reportatge original a 04/08/20 Campervacances - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  9. #9
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    05/08/2020
    La riba del Flamisell - Boí
    Records de La Vall Fosca

    La Merlès i jo vam dormir amb el cap a la part del darrere, mentre que la Núria ho va fer a l'inrevés; amb aquesta configuració vam poder tenir tots nòrdic i espai suficients. Podeu pujar-hi de peus que vam dormir de gust i m'hi jugo el coll que això pensareu en veient com dormia la Merlès a tres quarts de nou de matí, quan ja havíem tret els foscurits de les finestres per despertar-la.








    Ens vam rentar la cara i les mans al riu, que era molt fred, i vam preparar l'esmorzar, tot i que la Merlès estava més pendent de jugar que cap altra cosa.








    Amb molta parsimònia, vam anar recollint-ho tot, vam buscar llocs discrets on poder fer les nostres necessitats, vam treure-li a la Merlès la tovallola i el pijama que duia i vam vestir-la i pràcticament a les onze del matí vam deixar el campament.








    Realment, havíem passat la nit en un indret paradisíac, però posats a desenterrar morts, s'ha de dir que hi havia massa gent (sense arribar a ser molest, excepte per una furgoneta que va arribar a última hora, va aparcar un xic massa a la vora i de cara a nosaltres i va deixar anar el gos) i que les vistes, tot i ser molt maques, no eren espectaculars. De fet, dues corbes més amunt a la carretera el paisatge era molt diferent.








    Vam pujar fins a la Central Hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento, des d'on surt el telefèric de La Vall Fosca. Aquest telefèric havia sortit feia un quart d'hora, el següent sortia a dos quarts d'una del migdia, per tornar ho havíem de fer amb el mateix amb el que pujàvem o bé amb el de les cinc de la tarda i no hi havia servei de bar a dalt, és a dir que havíem de dur menjar i beguda amb nosaltres. Amb tots aquests condicionants, vam decidir deixar-ho per a una altra vegada, pedenint-nos de no haver pujat més d'hora.








    Vam desfer el camí i vam continuar més enllà d'allà on ens havíem llevat aquell matí fins a la Central de Capdella, doncs en una part de les seves instal·lacions hi ha el Museu Hidroelèctric de Capdella i volíem visitar-lo, però vam rebre la segona dutxa d'aigua freda quan ens van dir que només es podia visitar de dijous a diumenge, és a dir que ens vam haver de conformar amb una turbina de tipus Pelton que hi havia fora.








    Al voltant de la central s'hi havien construit vivendes pels treballadors i, com és lògic, altres instal·lacions, com per exemple el parc infantil en el que va estar jugant la Merlès aprofitant que hi passàvem pel davant en la nostra passejada.








    La següent visita va ser a Molinos, en concret al lloc on els fills dels empleats de FECSA van poder gaudir de quinze dies de colònies els estius del 1956 al 1993. La Núria, l'Oriol i la Montse hi van participar de petits i guarden un bon record que ens donar ales per superar la tanca d'un recinte deixat de la mà de Déu en el que ja no hi ha corredisses, ni crits, ni plors, ni riures. La pista de bàsquet només la va poder veure la Núria, que va rascar amb el peu la vegetació per ensenyar-nos que és cert, que el seu record no l'enganyava i que allà hi havia un terra amb ratlles pintades en el que havien botat moltes pilotes i pel que havien corregut molts parells de bambes amb el logo de FECSA. Entre arbres i altra vegetació, també hi havia els esquelets dels gronxadors i la tortuga (esberlada) a la que tantes vegades hi havien pujat els tres germans, com la resta dels nens.








    Vam fer un cop d'ull a la sala que havia fet de cinema, que a la Núria li va semblar més gran que no la recordava i vam anar cap a l'edifici principal, des d'on vam poder veure la piscina. Visualment, l'interior de l'edifici estava totalment destrossat, però semblava que estructuralment estava ben conservat. La Merlès i jo el vam veure com es veu a les fotos, però en canvi la Núria encara el va poder veure com era trenta anys abans un dia d'estiu qualsevol, com la resta d'antics usuaris que havien fet el mateix que nosaltres (les parets estaven plenes de pintades amb noms i anys).








    Ja que hi érem a la vora, em va fer il·lusió passar per Beranui, doncs guardo molt bon record del cap de setmana que hi vam passar un grup d'amics a casa del Joan Maria divuit anys abans, però només vam fer una volteta ràpida perquè la Merlès s'havia adormit durant el petit trajecte de menys de deu minuts.








    Per dinar, vam decidir acostar-nos a Senterada, doncs no es veia molta oferta en general. Tant a La Fàbrica com al Café-Bar Leonardo ens van dir que no podíem dinar, així que vam decidir anar cap a La Pobleta de Bellveí, on havíem vist que hi havia una braseria. Ni a la braseria ni a l'Hotel Arturo tenien lloc i ja ens començàvem a preocupar una mica. Vam decidir tornar a Senterada i mirar en un petit bar que ens havíem deixat i si allà tampoc no podíem dinar, buscar un lloc on preparar-nos nosaltres alguna cosa.








    A Casa Parranxo, que és com es deia el bar, hi havia lloc de sobra i a més el tracte va ser molt agradable. Bàsicament, hi havia amanida i hamburguesa, a nosaltres ja ens estava bé i ho vam trobar molt bo.








    Veient que a La Vall Fosca no ens sortien les coses com nosaltres volíem, vam decidir anar-nos-en en direcció a la destinació que teníem al cap quan vam sortir de casa, La Vall de Boí. Vam creuar els ports de La Creu de Perves i Viu de Llevata i vam arribar a El Pont de Suert, on vam buscar l'oficina de turisme, que era municipal i, per tant, bàsicament ens va donar informació del municipi.








    No ens van recomanar el Càmping Can Roig i els preus que vam veure per internet del Càmping del Remei ens van fer una mica enrere, així que vam continuar fins al Càmping Boneta a Barruera, però allà ens van dir que estaven plens. Mentre la Merlès jugava una mica al parc infantil, la Núria es va acostar a la piscina municipal, on tampoc no vam tenir possibilitat d'entrar, llavors vam pensar que podíem tornar a Castilló de Tor o seguir endavant, que és el que vam acabar fent. Sobre un quart de set de la tarda vam arribar a Boí i vam deixar la furgoneta a l'aparcament d'autocaravanes.








    Encara feia molta calor, vam entrar a la terrassa del Restaurant Casos i les persones que hi havia assegudes en una taula ens van dir de mala manera que estaven tancats, com si nosaltres haguéssim de saber-ho i haguéssim de saber que ells hi treballaven i no eren uns clients. A la terrassa de l'Hotel Pey sí que vam poder seure per prendre unes clares fresquetes, tot i que tampoc no vam sentir-nos gaire estimats.








    Vam entrar a la antiga vila closa per una de les portes de la muralla i vam buscar una oficina de turisme, però no en vam trobar cap, encara que sí que vam veure alguna que altra 'i' en un cartell, però només es tractava d'un reclam per a turistes d'alguna empresa que oferia els seus serveis, doncs des d'allà sortien els taxis cap al Parc Nacional.







    Llavors vam acostar-nos a l'església de Sant Joan de Boí, però no vam poder pas entrar-hi, doncs les entrades d'aquesta i de la resta de les esglésies de la vall només es venien per internet, a més que ja estaven a punt de tancar.







    Ens vam quedar a l'escapça i ja dúiem unes quantes decepcions en un sol dia, vam seure a la gespa a tocar de l'església, des d'on podíem veure el proper poble d'Erill la Vall, destacant-hi el campanar. Mentre jo jugava amb la Merlès, la Núria va portar la nau a bon port aconseguint entrades per l'endemà al matí.








    La Núria i la Merlès van anar cap a la furgoneta mentre jo em creuava el poble per anar al supermercat a comprar gel, tot i que quan hi vaig arribar em van dir que s'havia acabat i que no n'hi hauria fins l'endemà.








    Ens vam instal·lar a l'espai entre la nostra furgoneta i la que teníem a la dreta i ja vam fer ben fet perquè una autocaravana que hi havia davant nostre es va moure i es va arrambar tant com va poder a la nostra per deixar espai a l'altra banda, on coincidia amb el vehicle d'uns amics o familiars. Tant exagerat va ser que vam haver de demanar que tanquessin una finestra per poder obrir la porta del conductor, però en cap cas no va moure's.








    A un quart de deu del vespre, vam posar-nos a sopar en aquell marc incomparable i quan ja havíem acabat i començàvem a recollir van arribar els propietaris de la furgoneta de la nostra dreta, una parella i una nena una mica més gran que la Merlès. Les dues nenes van començar a jugar i el noi ens va reconèixer, doncs es tractava d'un dels històrics de Mototurisme, tot i que feia temps que havia abandonat el vaixell. Vam estar parlant i no recordàvem amb seguretat si havíem arribat a coincidir en alguna sortida, tot i que ell tenia vista la meva moto del taller, doncs vilanoví com és, també n'era client.







    La Merlès va marxar amb la Gisela a l'altra furgoneta (un tros de furgoneta, el doble de gran que la nostra i amb tracció a les quatre rodes) i vam haver de posar cara de prunes agres per poder-nos-la endur a dormir al cap d'una estona, ja negra nit i molt més tard del que acostumava anar a dormir. Per cert, vam tornar a dormir tots tres abaix.


    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  10. #10
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    19 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    425
    El reportatge original a 05/08/20 Campervacances - sergibuda.cat
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

Pàgina 1 de 3 123 L'últimL'últim

Informació de tema

Usuaris veient aquest tema

Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)

Permissos de publicació

  • No pots crear nous temes
  • No pots respondre temes
  • No pots pujar arxius adjunts
  • No pots editar els teus missatges
  •