Tema: Campervacances 2020

11/08/2020

Vilamòs - Genos

Entrem a França i anem d'spa

Vam aprofitar les instal·lacions del càmping per dutxar-nos tranquil·lament i esmorzar abans de recollir-ho tot per marxar cap a Bagnères-de-Luchon.

Un cop al municipi de la Gascunya, vam acostar-nos al balneari, però no hi podia entrar la Merlès, així que vam agafar-nos alguna cosa per dinar a la Pain Patisserie Viennoiserie Secrets de Pains i ens vam dirigir cap a Balnéa, un centre termal i lúdic que, segons el fulletó de publicitat que nosaltres teníem, recordava a Caldea i estava prop de la nostra ubicació. El que no comptàvem és que havíem de fer el Col de Peyresourde. De tota manera, vam arribar-hi, vam aparcar i vam dinar els entrepans que havíem comprat una estona abans.

Vaig haver de comprar-me un banyador perquè no està permès l'ús de banyadors que no vagin arrapats a la pell, però no vam tenir cap altre entrebanc per entrar-hi i gaudir de les dues hores de bany. Als espais on no podia entrar la Merlès la Núria i jo hi vam entrar per torns i un cop fora de les instal·lacions li vam donar el berenar a la nena, que se l'havia guanyat.

El balneari està a tocar del Lac de Génos-Loudenvielle, al voltant del qual hi havia tota mena de raons per quedar-s'hi: un parc aquàtic, un circuit d'aquests de penjar-te dels arbres amb cordes, un parell de pistes amb salts i corbes per fer en bicicleta, patins o skate, lloguer de barques i kaiaks, un circuit atlètic... El que no hi havia era un lloc on prendre una cervesa! Vam fer una bona volta i vam acabar tornant a la furgoneta.

Els dos càmpings estaven plens i hi havia una sèrie d'aparcaments en alguns dels quals no estava permès pernoctar-hi i en d'altres no ho teníem clar. Al final, vam acabar aparcant en un el que que crèiem que no podíem pernoctar, però en el que hi havia altres furgonetes amb tota la pinta de quedar-s'hi a passar la nit. Amb el tema de dormir solucionat, vam anar al mercat que hi havia a la plaça entre la D25 (la carretera) i el Chemin de Cazalis, on vam acabar comprant uns bols ceràmics artesanals.

En tot cas, teníem pendent prendre alguna cosa fresqueta i finalment vam seure a la terrassa de L'Oustaou, on ens les van servir. No vam poder gaudir-les tranquil·lament perquè vam rebre un missatge que ens deia que el tiet Josep ja no estava amb nosaltres, vam brindar per ell i jo vaig parlar amb ma cosina Núria per conèixer els detalls i començar a veure quines possibilitats teníem per acomiadar-nos d'ell.

El primer que havíem de planificar, però, era on sopar i per això vam recòrrer tots els restaurants que hi havia a Loudenvielle (el conegut L'Oustaou, L'Ardoise, L'Escapade i Croq'Pizza) mentre la Merlès es dedicava a jugar i a demanar-nos que li compréssim tot el que veia a les botigues.

No va ser pas per l'ós bru de fusta que hi havia a la porta que ens vam decidir per sopar a la Brasserie L'Escapade, sinó per la raclette de muntanya que vam demanar-nos.

Vam sopar molt bé i en acabat vam tornar cap a la furgoneta, però ens vam trobar l'aparcament buit i vam decidir anar a l'àrea per autocaravanes que teníem més a la vora, sense que hi podéssim accedir, així que vam voltar el llac i vam buscar un lloc on aparcar on hi haguessin altres pernoctadors.

El reportatge original a 11/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

12/08/2020

Génos - Aínsa

Temps mort

A última hora del dia anterior ja vam estar estudiant opcions per internet i al matí vam acabar de decidir-nos per anar cap a Aínsa, deixar la Núria i la Merlès a l'hotel que anàvem a reservar i jo continuar cap a Barcelona per assistir a la cerimònia del tiet i un cop acabada tornar cap a Aínsa, quedant-me a dormir pel camí si feia falta. Amb l'ordre del dia clara, vam esmorzar, vam recollir i vam agafar la carretera, deixant enrere una zona fantàstica per fer vacances amb criatures en la que ens hi hauríem estat alguns dies més.

Tal i com havíem planejat, vaig deixar-les a l'Hotel Mesón de L'Aínsa amb tot el que podien necessitar i vaig continuar viatge. Elles dues van dinar en un restaurant proper a l'hotel, mentre que jo vaig menjar un entrepà en una àrea de servei de l'A-2. Ja per la tarda, la Núria i la Merlès van pujar al centre històric d'Aínsa.

El centre històric és molt maco, però els seus carrers són molt costeruts, així que es van cansar bastant durant la visita, doncs a més l'hotel està a la part més baixa de la ciutat. Per això van acabar sopant (molt bé) al restaurant de l'hotel i van pujar a l'habitació per relaxar-se una estona, durant la qual vaig arribar-hi jo amb ganes de descansar, com vam acabar fent tots tres.

El reportatge original a 12/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

13/08/2020

Aínsa - Alquézar

Del Sobrarbe a la Sierra de Guara

Des d'on érem, les vistes d'Aínsa eren espectaculars, però tampoc no volíem passar-nos el dia mirant-la des de la distància, així que ens vam dutxar, ens vam vestir, vam baixar a esmorzar i vam carregar la furgoneta.

Per evitar tota la pujada cap al casc antic, vam aparcar la furgoneta a l'aparcament municipal més proper al castell, que és per on vam entrar a la ciutat medieval la Núria, la Merlès, l'Anna i jo. El gran pati d'armes conserva pocs elements de la construcció original romànica del segle XI, però un d'ells és particularment destacable, la Torre del Tinent amb una curiosa planta pentagonal que actualment alberga un EcoMuseu.

Sortint per l'altra banda, vam aparèixer a la Plaza del Castillo, que enllaçava amb la Plaza Mayor, una enorme plaça de forma trapezoïdal amb porxos (tots diferents) a ambes bandes i amb edificis originals dels segles XII i XIII, els de major esplendor de la vila.

Igual que no ens vam plantejar fer el camí de ronda del castell, tampoc no ens vam plantejar pujar al campanar de l'església parroquial de Santa Maria, de dimensions úniques en el romànic aragonès i amb sageteres per a la defensa, doncs amb la nena era del tot inviable. Sí que vam poder admirar l'alçada de la torre i la senzilla portada de quatre arquivoltes.

El nucli urbà medieval declarat Conjunt Històricoartístic comprèn el recinte dintre de la muralla construïda en ampliar-se l'original. El seu traçat s'organitza al voltant dels dos carrers que baixen des de la Plaza Mayor (Calle Mayor i Calle Santa Cruz), és visible per conservar-se la pròpia muralla o els edificins adjacents a ella i encara es conserven cinc de les set portes que hi va haver: Portal de Abajo, Portal de Afuera, Portal Alto, Portal de Tierra Glera i Portal del Callizo.

Vam fer, doncs, un recorregut d'anada i tornada des de i fins a la Plaza Mayor, on vam poder veure que sota els porxos i a ambdues bandes de la plaça hi havia una premsa comunitària per extreure el most del raïm.

Vam seure a la terrassa del Restaurante Brasería Albás, a la mateixa plaça, per hidratar-nos i reposar una mica després de tota la passejada.

Vam tornar cap a la furgoneta i vam agafar l'A-2205, la carretereta que ens havia de dur cap a Alquézar, entrant al Parque Natural de la Sierra y Cañones de Guara per la seva zona est.

En arribar a Alquézar, ens vam dirigir cap a l'aparcament de l'entrada del poble, però ens el vam trobar tot ocupat, igual que totes les places que hi havia en la pujada cap a l'aparcament superior, on finalment vam deixar la furgoneta. Ens va tocar caminar una mica, però a canvi vam poder gaudir d'una primera visió panoràmica de la monumental vila des del mirador Sonrisa al Viento.

Ens vam dirigir cap al barri Arrabal i directament ens vam posar a buscar un lloc on dinar, doncs ja era una mica tard. Vam trobar lloc a la terrassa del Restaurante O'cado i ens vam demanar el menú del dia. Després ens vam passar per l'oficina de turisme, vam esperar que obrís, però no és que estés tancada, sinó que qui hi treballava també era el guia en les visites que es feien, així que anava a ser complicat trobar-la oberta. De tota manera, vam poder veure que hi havia una visita guiada més tard i que podríem informar-nos telefònicament.

Com que ens va semblar que era un lloc adient per quedar-nos-hi, vaig anar a buscar la furgoneta mentre la Merlès i la Núria anaven a un altre ritme, les vaig recollir pel camí i vam anar tots plegats al càmping, on no vam tenir problema per llogar una parcel·la i instal·lar-nos. Una altra cosa va ser banyar-nos a la piscina, doncs s'havia de demanar hora i deixar la tovallola i la resta de pertinences a la plaça assignada. Una mica estrany, però finalment ens vam poder banyar i vam aprofitar el temps d'espera per comprar aigua i pa a la botiga i jugar una mica al llit elàstic.

Com que no vam poder apuntar-nos a la visita guiada, vam decidir sopar del menjar que dúiem a la nostra parcel·la del càmping i després tornar cap al nucli d'Alquézar, aparcant aquest cop a l'aparcament a l'entrada, per donar una bona volta a la vila.

Durant el passeig, vam agafar informació del recorregut de passarel·les, tot un reclam turístic del poble, com ho són també l'espectacular castell-col·legiata de Santa María la Mayor situat al capdamunt d'una penya i l'església parroquial de San Miguel Arcángel, que a més estan molt ben il·luminats quan es fa fosc.

Ja de tornada al càmping i abans de posar-nos a dormir al llit inferior de la furgoneta, vam creuar la carretera i vam entrar a la terrassa del Restaurante Las Melias, on vam demanar-nos unes cerveses fresquetes per relaxar-nos i comentar el dia.

El reportatge original a 13/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

14/08/2020

Alquézar - Berga

El canó del Riu Vero i el final de les vacances

Aquest potser va ser el dia que més d'hora ens vam llevar i ja posats vam decidir no perdre temps: ens vam llevar, vam anar al lavabo o vam fer les necessitats a l'orinal, vam esmorzar, ens vam dutxar i vam recollir.

Vam tornar cap a Alquézar, vam aconseguir aparcar un altre cop a l'entrada del poble (ens estalviava un bon tram de forta pujada a l'hora de tornar) i ens vam dirigir a la Plaza Rafael Ayerbe, que és on començava el recorregut de les passarel·les, pel qual la Núria havia comprat les entrades per internet. Vam descendir a través del Barranco de la Fuente amb un terra força irregular en el que en alguns trams hi vam trobar passarel·les de fusta que el feien més accessible. Si bé és cert que molta estona vam caminar per l'ombra, també és cert que hi havia força humitat i per tant patíem molta xafogor. Al final, entre el factor xafogor i el factor accessibilitat, la Merlès s'ho va fer venir bé per tal que la Núria la carregués una petita estona a l'esquena.

En arribar a la llera del riu, ens vam desviar per veure la Cueva Picamartillo, però les indicacions no eren clares i vam pensar que era una gran cavitat que es veia a una certa alçada a la paret de l'altra riba, és a dir que no la vam trobar. Això sí, ja que érem a tocar del curs fluvial, vam ficar els peus a l'aigua, doncs no es poden deixar escapar aquestes oportunitats.

A continuació vam trobar unes passarel·les metàl·liques aèries construïdes per l'ajuntament (les anteriors, de fusta, havien estat finançades amb fons europeus), però vam tornar a baixar a la llera del riu.

Vam començar a sentir la remor provocada per l'assut i ens hi vam anar acostant fins a veure'l, però no només vam veure el salt d'aigua per sobre de la petita presa, sinó que també vam veure la piscina natural i gent banyant-s'hi. Convidava a fer-ho, així que vam saltar entre les roques, ens vam posar els banyadors i ens vam endinsar a les fresques aigües.

Vam passar un altre cop per sobre de les roques per tornar al camí i a les passarel·les metàl·liques aèries que ens van dur de l'assut a la central hidroelèctrica, gaudint del tram més maco de riu i de gorja.

Les últimes passarel·les ens van dur al Mirador del Vero, on vam gaudir de les espectaculars vistes dels riu, el barranc i Alquézar. A partir del mirador, una pista plena de pedres, molt empinada, sense ombra que transcorre entre oliveres, ametllers i horts que es va fer molt pesada i més si tenim en compte que vaig haver de carregar-me la Merlès a l'esquena perquè prou esforç havia fet ja.

El final del recorregut ens va deixar al Barrio Arrabal i vam buscar un lloc a l'ombra on poder prendre alguna cosa fresqueta. Vam acabar seient a la terrassa del Restaurante Peña Amán.

Com que ja ho teníem tot recollit, només vam haver de pujar a la furgoneta i engegar. A Monzón no vam veure on aparcar i vam continuar ruta, el mateix ens va passar a Binéfar i vam buscar per internet on dinar a Tamarit de la Llitera per tal que no ens passés el mateix, doncs anava passant el temps i s'anava fent tard. Ens vam decidir pel Restaurant Nou 9, no vam tenir problema per aparcar-hi al davant i a més vam dinar la mar de bé demanant-nos el menú del dia.

Vam continuar la ruta fins que a les sis de la tarda tocades vam arribar a Berga. Vam aturar-nos davant de casa dels sogres i vam descarregar-ho tot, doncs no podíem entrar la furgoneta al garatge perquè no hi cabia per l'alçada. La Merlès tenia clar què era el que no volia que es perdés i es va encarregar de carregar-ho, com si no es refiés de nosaltres. I aquest va ser el final de les nostres campervacances.

El reportatge original a 14/08/20 Campervacances - sergibuda.cat

L'índex amb els enllaços als reportatges diaris a Campervacances 2020 - sergibuda.cat