Tema: NordKapp 2010

Hola, sóc en Siso i, amb la meva filla Paula, ja fa dos mesos que vam arribar del nostre viatge a Cap Nord. Les vivències, emocions i records s'han aposentat i em disposo a relatar-vos com ens va anar, què vam veure, per on vam passar, és a dir, feta la preparació i el propi viatge, ara toca gaudir de la tercera part: la crònica. Desitjo que us agradi.

Pel que fa a la presentació, motivació i preparació em remeto al publicat en el bloc que ens va servir d’enllaç permanent amb amics i familiars durant el viatge.

Em plantejo fer un repàs de cadascuna de les etapes que vam realitzar i al final faré valoració de la moto, dels complements i estris que ens vam emportar i de les estadístiques i despeses generals que ens va comportar.

Senzillament avanço que el quilometratge total va estar d’uns 10.800 i que havíem previst 16 etapes dins d'un màxim de 20 dies. L’idea era pujar per la via més directe (Suècia i Finlàndia) i anar baixant pels fiords noruecs. Finalment vam emprar 18 dies per fer el següent recorregut:

La nit abans de marxar, amb l’equipatge preparat. Ja ens hi cabrà tot això? Quins nervis !!!

Ens llevem a dos quarts de sis. A les sis enfilem la rampa del garatge i descanso. Feia dies que patia per encarar aquest primer obstacle amb la moto amb tant de pes sense haver-li agafat la mida i el tacte. Autopasta i més autopasta. Esmorzem i dinem dels bocates que ens hem emportat. Travessem França a velocitat no gaire més per sobre dels 130 km/h permesos.

Entrem a Alemanya amb força calor i arribem a Mannheim a les sis de la tarda. Un aperitiu de dotze hores de moto. El GPS ens porta a l’Etap Hotel que hi havia introduït, però sense fer-ne reserva. De fet no vam reservar cap hotel del viatge; segurament surt un xic més car però no et lliga ni condiciona les etapes.

Ens instal·lem, dutxem i anem a sopar i, aquesta seria una constant, cada vespre, mentre fem el toc, fem diari i balanç del dia.

Ens llevem a dos quarts de set i sortim, esmorzats, a dos de vuit. Ahir vam complir amb l’etapa prevista i avui tenim l’objectiu d’arribar a Copenhaguen, som-hi !!.

A la poca estona parem en una gasolinera, doncs s’ha posat a ploure força. Ens posem els paravents (dels baratillos del Decathlon) i comprovem que són còmodes de posar i treure i treuen feina als sofisticats components dels equips BMW

Les autopistes alemanyes, a pesar de les continues i permanents obres de manteniment, ens permeten avançar a un ritme increïble, tot vigilant de no fer nosa als qui realment van molt ràpid.

Cap a les tres de la tarda arribem a Puttgarden on paguem el peatge per a pujar al ferry que ens ha de dur fins a Rodby, on ja estarem a Dinamarca.

El procés és ràpid i en tot moment et trobes guiat. Nosaltres, als deu minuts, ja enfilàvem la rampa d’accés al vaixell. Cal extremar la precaució en les zones humides o possibles taques d’oli damunt de la planxa.

Alhora de fermar la moto sí que ens vam haver d’espavilar tot sols i, amés, ens va tocar una corretja que no premsava i la vam haver de refer. Finalment ho vam solucionar.

A mig trajecte, que dura una mitja hora, trobem al germà del nostre ferry que va en sentit contrari. La mar està arrissada i ens movem bastant. La Paula acaba un xic marejada.

Baixem i ens preparem per continuar al mig d’una forta ventada. Entenem doncs la gran presència de molins de vent, dels vells i dels nous.

Ens parem a fer la foto del pont que ens situa a Dinamarca. De ponts, túnels i ferrys ... ens en queden uns quants.

Arribem a Copenhaguen i tornem a tirar de GPS per arribar a l’hotel a les sis de la tarda. Iniciem la cerimònia de desmuntatge de maletes i bosses. Ja ens surt més bé i a mesura que vagin passant els dies, tan muntar com desmuntar, serà bufar i fer ampolles.

Endreçats i canviats, anem a donar una volta per la ciutat. Anem cap el Parc Tivoli on, amés d’un munt d’atraccions, hi ha actuacions i espectacles en directe. La pluja, guspirejant, ens hi acompanya. De tornada a l’hotel parem a sopar i, força cansats, cap al llit.

Ens llevem d’hora, esmorzem i a les vuit travessem el llarguíssim pont de Malmo. Tenim la intenció d’arribar a Estocolm, però desviant-nos de l’autopista per anar a visitar un parell de castells.

Entrats a Suècia podem apreciar el seu “fantàstic” sistema de guarda-rails.

I els llargs camions que hi circulen.

A Odeshog sortim de la E4 per anar al Castell de Vadstena La carretera és preciosa, però molt lenta per la gran quantitat de radars a cada entrada i sortida de poble. De tant en tant guspireja, però el dia aguanta. Trobem als moteros alemanys amb els que vam coincidir embarcant a Puttgarden. Allí amb prou feines ens vam saludar i ara parlem una bona estona.

Avancem fins a Mjolby per tornar entrar a l’autopista, on parem a dinar. Tornem a sortir a Koping per anar cap a Mariefred. La carretera va passant per una gamma de verds que no s’acaba entre prats i boscos. Les cases i altres construccions són d’un uniforme color vermellós i ens sorprèn la seva senzillesa.

Arribats a Mariefred fem gasolina i ens indiquen per anar al Castell de Gripsholm . És diumenge, potser per això és tancat, i ens conformem en voltejar-lo tot admirant els seus jardins i vistes.

Anem passant cap a Estocolm. Una forta pedregada deixa la moto impol·luta dels centenars de mosquits que, post-mortem, hi viatjaven de gratis. La pluja, un fenomenal embús a l’entrada de la ciutat i un munt d’obres en el seu interior provoca que arribem a les vuit tocades del vespre a l’hotel.

Ja es nota perfectament l’allargament de les hores diürnes. Però el dia ha estat intens i només sortim de l’hotel per anar a buscar quelcom per a menjar a la mateixa habitació. Ens connectem amb el netbook, fem diari i deixem la volta a Estocolm per l’endemà.

Ens llevem més tard que en els dies anteriors i, només de fer-ho, la Paula em felicita el 50è aniversari. Baixem a esmorzar i, equipats, ens disposem a donar una volta per la ciutat. L’objectiu d’avui és arribar a Pitea, però la pluja i el trànsit ens ho faran escurçar.

Anem passant i, tot just sortir d’Estocolm, ja ens hem de posar les capelines. Avancem i, essent quasi les dotze del migdia, fem gasolina i ens cruspim uns temptadors frankfurts que la caixera té cura d’ensenyar-nos quan paguem el tiquet. Al cantó de la caixa tenen uns rodets calents en que les salsitxes en qüestió van donant voltes fins a tenir un aspecte irresistible.

Continuem per la E4 que tan aviat té format d’autopista com de carretera general. Tan ahir com avui (com en el que queda de territori escandinau) la temperatura és directament freda. A veure si ens entenem: deu graus al mes de juny, per més que estiguem a Suècia, és fred. Quasi me’n penedeixo de no haver agafat el forro interior de l’equip. Afortunadament la Paula sí que el porta.

A mesura que anem pujant cap el Nord es va notant que les distàncies entre pobles són més grosses, és a dir, hi ha menys població ... i menys gasolineres. Arribo justet a una d’automàtica en que he de pagar amb moneda quan l’ordinador de la BMW ja em deia que feia cinquanta quilòmetres que no tenia suc (més endavant ja parlaré bé d’aquest ordinador). A partir d’ara no apurarem els quatre-cents quilòmetres d’autonomia i farem gasolina amb més marge.

Ens donem per satisfets en arribar a Umea. Busquem un hotel i resulta que avui serà l’únic dia en que tinguem dificultat en trobar-ne. Sembla ser que hi ha un congrés que omple la població. A la quinta va la vençuda i arribem a n’un que altres motoristes ja han apamat. Instal·lats surto a comprar menjar i unes ulleres de sol que la Paula ha perdut mentre maniobrava per fer una foto en marxa.

Tot esmorzant la fem petar (és a dir, la Paula s’hi entén en anglès i m’ho tradueix) amb uns moteros noruecs, una parella que, cadascú en la seva moto, també pugen a Cap Nord però amb més dies.

A les vuit anem passant sense un objectiu prefixat, només anar pujant en direcció Nord cap a la frontera finlandesa. Just abans d’arribar-hi s’atura la pluja que ens acompanya des de primera hora i parem a gastar en gasolina les corones sueques que ens queden.

Al migdia arribem a Haparanda i entrem a Finlàndia. Podem tornar a usar els euros i decidim no tocar l’hora dels rellotges doncs a Noruega hauríem de tornar-hi i per un dia no paga la pena. Decidim avançar fins a Rovaniemi.

Com que hi arribem d’hora, a les quatre de la tarda, passem de llarg i anem a visitar el Santa Park, una mena de parc temàtic dedicat a Santa Claus. Però resulta que és tancat fins a finals de juny.

Ens acostem a passar la ratlla del Cercle Polar Àrtic.

Demano al GPS un càmping i ens n’indica un a l’entrada de Rovaniemi. Reculem cinc quilòmetres i “estrenem” el primer hytter. Amb diferència, serà el millor i més econòmic que trobarem. Ens agrada la comoditat de descarregar la moto tenint-la al cantó i a la vista.

Acabem de sopar, són les onze de la nit i quin sol que fa. Sortim a veure el llac i, tot seguit, trucar, navegar, anotar i dormir. Pràcticament a tots els càmpings, i en els hotels per descomptat, trobarem connexió a internet, quasi sempre de franc.

Per cert, no comento res de la moto perquè no hi ha res a comentar, senzillament fantàstica.

Ens llevem d’hora i sortim esmorzats a dos quarts de vuit. En funció de com vagi passant el dia decidirem si arribem o no a Cap Nord. El dia comença esplèndid i només ocasionalment es tapa i guspireja. El paisatge és preciós i més variat que el suec.

Abans del migdia arribem a Inari i decidim visitar-ne el Museu Siida que intenta recollir els costums i tradicions de la cultura saami, altrament dita lapona. És una visita recomanable. Aprofitem per dinar en el seu restaurant.

A pocs quilòmetres de sortir d’Inari ens desviem a l’esquerra i veiem el primer rètol que ens indica el nostre destí de NordKapp.

Des d’aquí i fins quasi la frontera amb Noruega, s’estén una carretera d’immenses rectes però amb pronunciades pujades i baixades. Una autèntica muntanya russa. Encara sento les rialles i crits cada cop que, posant-hi força valor, acceleràvem sense saber si l’asfalt continuava o ens l’havien tret de cop.

S’entén el que vull dir?

L’entrada a Noruega tampoc té desperdici. Però que hem fet?

Parem a fer un mos i decidim acabar d’arribar fins a Olderfjord. És el poble en que s’hi ha de passar necessàriament anant i tornant de Cap Nord. Agafarem un hytter per a dos nits i així l’endemà ens estalviarem de fer i desfer maletes i farem el darrer tram descarregats. El dia s’ha anat enfosquint i les possibilitats de veure el sol de mitjanit són directament nul·les.

Sortim a dos quarts de vuit amb l’idea de passar el dia visitant la zona després d’arribar al somiat Cap Nord. Estem a poc més d’un centenar de quilòmetres i volem agafar-ho amb calma i esmorzar a mig camí. El dia està tapat, però de moment aguanta. Enfilem la bonica carretera que va resseguint la costa.

Ja n’havíem vist algun, però ara ens aturem per retratar-los:

A partir de mig trajecte el cel es va anar ennegrint i progressivament, i amés de la pluja, van incorporar-s’hi el vent, la boira i la neu, és a dir, ja hi érem tots. Vaig veure marcar els tres graus positius. Per acabar-ho d’adobar la idea d’esmorzar a mig camí, no va estar encertada i no vàrem trobar cap hostal, bar o similar, fins a la mega-instal·lació que a Cap Nord hi tenen muntada.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat ... així hi hem arribat.

Afortunadament ens deixen entrar als pocs que esperàvem, doncs no obren fins les onze i encara en faltava mitja hora. L’esmorzar i el cafè amb llet tot ho arreglen. El bar està atès per dos amables nois de Canàries (dins d’Europa no devien trobar cap lloc més llunyà de casa seva). De dins estant no es veu res de l’exterior, la boira és molt espessa i resem perquè aclareixi.

Fem sort i sortim ràpidament a fer La Foto i unes quantes més.

Tornem a dintre que s’hi està força més bé. Comprem uns records a la botiga, ens connectem i dinem.

Donem una volta per la resta d’instal·lacions, veiem el recomanable quart d’hora de pel·lícula que hi passen sobre el Cap Nord i anem passant de tornada. Torna a ploure i renunciem a anar a visitar el poble pescador de Gjesvaer com era la primera intenció.

De cop millora el temps i ens permet gaudir de les vistes que ens havíem perdut a l’anada.

Amés dels prop de quaranta euros que cal pagar per entrar a les instal·lacions de Cap Nord, també cal satisfer, anant i tornant, un peatge d’uns quinze euros per a l’ús i manteniment de túnels i ponts, i que trobem força més justificat que no pas el primer. Ja ho diuen, si no vols gastar, no surtis de casa.

Arribats al hytter celebrem la fita.

Etapa de transició en la que teníem idea d’arribar a Narvik i apropar-nos a les Illes Lofoten, però la pluja ens ho farà escurçar un xic. Sortim esmorzats a dos quarts de nou i amb els equips d’aigua posats. El dia serà molt canviant de temps i, com sempre, aprofitarem les estones de bo per fer fotos.

Durant una estona seguim a una colla de motoristes. Finalment els passo doncs el soroll de la petadora del darrera (per això els seus companys li devien fer anar) és insuportable.

Anem avançant per la inacabable E6 i és quan comencem a entendre que el més espectacular del viatge tot just comença. La Noruega dels fiords i grans muntanyes.

Parem a fer gasolina i el toc. Se’m peta el cable en que connecto l’auricular Midland al GPS (bàsicament per escoltar la música amb més qualitat que per bluetooth). Coneixedor de la seva fragilitat (ja els compro de quatre en quatre) agafo el que portava de recanvi.

Arribem a l’indescriptible zona d’Alta. Fem el que podem amb la camera, però ni de bon tros es pot comparar amb el que retindran els nostres ulls.

Anem avançant, sempre per la E6 i vorejant el mar de Barents.

Carretera, l’E6, quasi tot el trajecte en molt bon estat de conservació i, essent el juny, amb molt poc trànsit. Afortunadament la contemplació de les vistes evita esplaiar-se amb el puny de gas.

Una forta turmenta ens fa desistir d’arribar a Narvic. A Gratangsbotn veiem la indicació d’un hotel. És ple i ens ofereixen un pseudo-hytter (una construcció propera a l’hotel, de fusta i amb quatre dependències). Vist el temps qualsevol diu que no. Hi coincidim amb una parella motera de Galícia. Sopem i ens connectem al restaurant de l’hotel.

Ens llevem d’hora i, equipats, baixem cap a l’hotel annexa per esmorzar-hi. Tota la nit ha estat plovent i encara dura. Marxem a dos quarts de nou amb la intenció d’arribar al darrer poble de les Lofoten. Aviat deixem l’E6 i entrem a l’E10.

Només sortir m’adono que l’ordinador em marca que la bombeta davantera esquerra està fosa. Aprofito per fer gasolina i, sota el seu sopluig, canviar-la. És el primer cop que m’hi trobo i necessito vint minuts llargs per a fer-ho (i això que és el cantó fàcil). Tornant me van explicar que hi ha un model d’Opel que, per a canviar la bombeta, s’ha de desmuntar la parrilla del davant. Està clar que, avui dia, prima més l’estètica que la pràctica.

La Paula, sempre amb cura de que la camera no es mulli, va recollint el trajecte. El temps no es pot triar i aquest és el que ens ha tocat.

Anem avançant al bell mig d’espectaculars i abanderades vistes.

Arribem a Svolvaer. Estem a mig trajecte i parem a prendre quelcom per escalfar-nos i assecar-nos.

Els Déus de l’Univers i del Temps haurien de tenir en compte que ves a saber quan tornarem a trepitjar aquesta terra i que, per un cop que venim, ens haurien de protegir millor. Persevero en el meu agnosticisme............psssssse, calla, calla, que sembla que el cel es trenca !!!

Parem a constatar que això són els Alps arran de mar.

Platges de sorra blanca i assecadors de peix.

Les Lofoten es travessen, enllaçant illa amb illa, per túnels i ponts inacabables.

Arribem a Moskenes, on demà agafarem el vaixell fins a Bodo. Parem a dinar-hi i a preguntar-ne els horaris. El primer surt a les sis i el segon a dos quarts d’onze que, vist el “tute” que portem, serà el que agafarem.

I ja som a A, valgui la redundància, el darrer poble de les illes. Anem a buscar allotjament.

Trobem aquest hytter que, més que una cabana, és una autèntica vivenda familiar. La mestressa insisteix en que és el que li queda i, sobretot, que difícilment trobarem res més en tot el poble. Veig el poble força buit, però aquesta sinceritat i desinterès em commouen i, atès el preu raonable, ens hi quedem.

Instal·lats, anem a donar un tomb pel poble que, per les seves dimensions aviat és vist. El que no s’abasta són cadascuna de les seves perspectives de postal. Comprem menjar i el primer plat serà un sobre de sopa de peix que ens fa gràcia per ser de la marca Lofoten. Exquisida.

Fa un fred que pela i la Paula es posa a refugi al hytter.

El valent se’n va a donar una volta pel port, però als cinc minuts s’hi repensa.

Ens llevem a les vuit, esmorzem tranquil·lament i anem a tornar la clau a l’amable propietària. Ens dirigim a Moskenes doncs cal ser-hi mitja hora abans de la sortida del ferry. Hi arribem amb quasi una hora d’antelació i ja hi ha cua. Xerrem amb uns moteros alemanys i uns altres de Galícia.

Arriba el ferry, hi pugem, estaquem la moto i comencem a recollir les imatges de la sortida de Moskenes. Ja ens ho havien anunciat, inoblidables.

Deixem les Lofoten, una de les fites recomanades, imprescindibles, del viatge.

Les quasi quatre hores de trajecte, donen per connectar-se, descansar i dinar.

Arribem a Bodo. Ens posem les capelines i anem passant cap a l’objectiu previst per avui, Mo i Rana. Etapa de transició.

Quina negror !! Tornem a passar el Cercle Polar Àrtic, ara de baixada. Hi ha una mena de complex, però no ens hi parem doncs fa molt fred i vent.

Ara plou, ara no plou.

Arribem a Mo i Rana. Trobem hytter en un càmping on coincidim amb els gallecs que hem trobat pel matí. El hytter no té lavabo i cal d’usar-ne un de comú. Pretenen cobrar-nos i ens cobren les mantes apart. Si en comptes d’un empleat arribo a parlar amb l’amo, hores d’ara sabria el que és un català emprenyat. Sortim a comprar menjar a un supermercat proper.

Llevats i esmorzats, comprovo nivell d’oli i n’afegeixo un raig. Sortim que deuen ser les nou i la intenció és arribar a Trondheim. En comptes de seguir per l’E6, irem a buscar la costa passant per Tosbotn i Venesund tot seguint la carretera turística Rv17. Sortim amb pluja però aviat veiem l’Arc de Sant Martí.

Comprovem que Sant Martí ha canviat d’idea. A pesar de tot la carretera i el paisatge compensen.

L’únic incident del viatge, si així se’n pot dir, és la rebentada de la roda del darrera. Ara és quan toca parlar bé de l’ordinador de la moto. Sense ser la pantalla requerida, tot de cop apareix un triangle vermell en insistent intermitència i, cada pocs metres, la lectura de la pressió del pneumàtic que anava baixant progressivament. Aquest pre-avís ens permet buscar un lloc idoni per a parar i intentar-ne la reparació.

Vist que la rebentada és doble (quelcom amb forma d’u?) i que, essent el primer cop que uso aquest sistema, no me’n surto gens bé ni del primer forat, decideixo trucar a l’assegurança. Afortunadament no plou.

El servei d’Axa va estar excel·lent, tenint en compte que la grua va sortir a buscar-nos des d’uns vuitanta quilòmetres d’allà on érem, s’entén perfectament la tardança de dues hores des de la primera trucada. Posats a demanar, si haguéssim estat informats, les dues hores no s’hagueren fet tan llargues. El GPS va ser útil per indicar-los el lloc exacte on érem, per cert, força allunyat de tot arreu i amb molt poc trànsit.

Que bruta que està la moto ! I la grua, ve o no ve?

La grua retorna al seu origen, Bronnoysund, a favor de la nostra ruta, que està just al cantó d’un taller generalista de pneumàtics. Allí ens munten l’única coberta disponible en la nostra mida, una Pirelli Diablo que, vistos els resultats, no descarto repetir-la. El cost va ser l’equivalent al que a Girona me costa canviar ambdues rodes. En fi, més es va perdre a Cuba.

Sortim del taller a les quatre de la tarda, quatre hores després de la punxada. Està clar que avui no arribarem a Trondheim. Ens ho agafem amb calma i parem a fer un bon dinar i, tot seguit, continuar gaudint de la bonica Rv17. Més endavant la carretera s’acabarà de sobte sense més alternativa que pujar en un ferry. Avui, en ser el primer, ens sorprèn. En els propers dies serà una operació rutinària.

Vam trobar varis d’aquests xais tan estrambòtics literalment assentats al mig de la carretera.

A les vuit del vespre arribem a Grong, trobem càmping i hytter, sopem i descansem que el dia ha estat intens.

Sortim, esmorzats, a les nou tocades. Amb destí, avui de pocs quilòmetres, a Trondheim. Fins ara no hem pres cap jornada de descans i ens proposem disposar de la tarda sencera per visitar la ciutat que, ens han dit, s’ho mereix.

A la poca estona comença a ploure. Ens trobem dues motos, provenen d’Estepona i també han passat per Cap Nord, segons indiquen els vistosos rètols que duen a la pantalla. Els tornarem a trobar d’aquí a un parell de dies.

Arribem a l’entorn del migdia i busquem un hotel cèntric. Descarreguem i ens hi instal·lem. Baixem per buscar lloc per dinar i ens trobem una multa a la moto, envoltant el puny de gas amb una goma d’aquelles de lligar pollastres, per haver-la deixat a sobre de la vorera. Trasllado la moto a un aparcament proper i, segons indicacions, encara tinc uns dies per satisfer-la.

Dinem a prop i tornem a fer una lleugera migdiada. D’immediat sortim a visitar la ciutat. No ens havien enganyat.

Travessem el Pont de la Ciutat Vella i arribem a l’impressionant Catedral Nidaros i l’adjacent Palau de l’Arquebisbe.

Tornem donant un passeig per l’animat centre. Hi ha un “mercadillo” amb parades de tota mena i amb moltes similituds als que tenim per les nostres contrades. D’artistes, arreu.

Sortim esmorzats a dos quarts de nou i disposats a fer, vist en la distància, l’etapa més maca de totes les que es fan i es desfan. El projecte és arribar a Geiranger tornant a prescindir de l’E6, o sia, costejant per Aure, Kristiandsund, Molde i passat Isfjorden encarar la famosa Ruta dels Trolls per acabar al fiord que pren el nom del petit poble que tenim per fita.

Prendrem tres ferrys. No ens plourà i no m’entretindré a descriure els paisatges doncs, digueu-me de pocs recursos, se m’han acabat els qualificatius explicant les meravelles vistes en els dies anteriors. Avui tot serà més, o així ho recordem.

Passat Aure prenem el primer ferry que enllaça Barlaupen i Norskehavet. Ens toca esperar una estona.

Baixem i continuem cap a Kristiandsund on parem per treure efectiu d’un caixer. Al no poder-ne treure, l’empleat de l’oficina bancària ens diu que ha de ser amb una tarja amb xip i la nostra és una prehistòrica amb banda magnètica. Més endavant ens adonarem que posant-hi el codi secret habitual funciona com les de xip, No és neix ensenyat, ni nosaltres ni l’empleat.

Continuem cap a Molde i, abans d’arribar-hi, parem a dinar.

Passat Molde agafem el segon ferry del dia que ens trasllada de Solsnes a Afarnes. Veiem que el ferry està atracant i difuminem al lent Volvo per no perdre’l.

Anem resseguint varis fiords per apropar-nos a Isfjorden.

I ens situem a l’inici de la Ruta dels Trolls, en noruec Trollstigen.

El d’abans era de "veritat", aquestes deuen ser trolls escupidores.

Contemplem des del mirador, voltem per les paradetes que hi ha muntades i fem el toc. Per primer cop en molts dies ens traguem els polars, fa calor.

Continuem per acabar de fer el port i anar baixant cap al tercer ferry.

Aquest ens porta de Linge a Eidsdal.

Tenim Geiranger a la vista.

Un quilòmetre abans d’arribar-hi parem i agafem habitació al Grande Fjord Hotel. Comprovareu que, fins ara, no he anomenat cap càmping ni hotel, però les habitacions i menjador amb vistes al fiord el fan molt recomanable. El preu està en línia amb tots els de Noruega, és a dir, per a nosaltres, car.

Endreçats i canviats, anem a donar una volta pel petit poble. Comprem uns records, la Paula prova un John Deere Adventure i tornem a sopar un buffet en que provem vàries preparacions de salmó. Païm el sopar i les vivències del dia, ens connectem i cap a descansar.

Sortim esmorzats de l’hotel per ser a les nou al moll d’embarcament de Geiranger, mitja hora abans de la sortida del ferry que ens ha de dur fins a Hellesylt on continuarem ruta fins a Bergen, però desviant-nos per visitar l’església de fusta de Borgund, al municipi de Laerdal.

Fem cua i temps envoltats dels participants d’una trobada de clàssics, preciosos.

Amb la moto aparcada (en els ferrys que no passen per mar obert, no cal estacar-la) ens disposem a gaudir, durant els vint quilòmetres i poc més d’una hora, del recorregut entre penya-segats i salts d’aigua, quin més maco que altre, destacant-ne l’anomenat Les Set Germanes pels corresponents dolls que s’hi han format.

Ens creuem amb un ferry de mida igual al nostre i ens dona la justa perspectiva de l’imponent alçada d’aquestes parets.

Arribats a Hellesylt, continuem cap a Lote, on prenem la E39 fins al proper ferry.

El ferry ens porta de Lote a Anda, on girem per dirigir-nos a Laerdal.

Abans tornem a pujar a un ferry, el tercer i darrer d’avui, entre Mannheller i Fodnes.

Passem pel cantó de les acaballes de la Glacera Jostedal. Llàstima, l’accés ens hagués desviat molt del nostre recorregut i, finalment, no es pot visitar tot.

Parem a dinar i fer gasolina a Laerdal, on ens pensàvem que estava, però ens indiquen que encara ens falten uns vint quilòmetres fins a la petita i curiosa Església de fusta de Borgund

Acabada la visita ens disposem a afrontar els dos-cents cinquanta quilòmetres que encara ens queden fins a Bergen. Passarem per un munt de túnels, el més espectacular i llarg del Món serà el Túnel de Laerdal de més de vint-i-quatre quilòmetres, però en farem un d’onze, dos de vuit i incomptables de més petits. Ens aniran que ni fets a mida per refugiar-nos de la intensa pluja que ens acompanyarà la resta del dia i que ens farà endreçar la camera.

Arribem a la bonica Bergen, la ciutat més plujosa de Noruega, a les vuit del vespre. Busquem hotel cèntric, posem a eixugar l’equip, guants i botes, i sortim a sopar. Estem cansats i demà serà un altre dia.

Ens llevem i, vestits de carrer, baixem a esmorzar al buffet de l’hotel. Coincidim amb les dues parelles, una de Galícia i una d’Estepona, que venen de Cap Nord i vam avançar, ara fa dos dies, sortint de Trondheim. Ens expliquem les aventures del camí. També parlem amb un matrimoni de Barcelona que, en cotxe i en sentit contrari, venen d’Oslo. Ens aconsellen vàries visites de la capital noruega.

Efectivament, en contra de la primera idea de deixar Noruega embarcant a la seva punta Sud, Kristiansand, per arribar a Dinamarca via Hirtshals, hem decidit allargar un dia més i arribar-nos fins a Oslo per acabar de fer més completa la volta escandinava i, de passada, haver estat a la capital.

En tot cas, l’objectiu d’avui sí que és arribar a Kristiansand, seguint la línia de la costa per la E39. Però primer ens disposem a donar un tomb per Bergen, aprofitant deixar l’equipatge a l’habitació fins al migdia.

La part que toca visitar de la ciutat té l’encant de les seves belles i velles cases de fusta i ens endinsem pels seus carrerons. Comprem uns records i, com que ha començat a ploure, decidim tornar a l’hotel a equipar-nos i anar fent ruta.

Aviat pujarem al primer dels tres ferrys que avui ens tocaran. Anem de tres en tres. Aquest ens porta des de Halhjem fins a Váge.

Només baixar, i fins al proper ferry, passem per una encantadora i frondosa carretera.

El segon ens porta fins a Agdestein, aquest cop gratis. L’anècdota és que calia buscar el revisor per pagar. Nosaltres ho vam fer i no el vam trobar. Finalment el vam localitzar i, com que ja era l’hora de baixar, va decidir perdonar-nos la taxa. Gràcies.

El tercer, que ens va portar de Arsvegen a Rennesoy, també té anècdota i és que ens pensàvem que el trajecte durava més i vam decidir dinar-hi. La fila que fèiem baixant sobre la moto, amb els cascs posats, però la Paula aguantant un plat a cada ma ... encara deuen riure. Aquí ens ho vam acabar.

Anem baixant, mai millor dit, cap a Kristiansand. El paisatge, les embarcacions recreatives, els tipus de construccions, el volum de trànsit i la lentitud del mateix, ens indiquen que som a la zona més turística de Noruega. Res a veure amb les solituds del Nord, dos mil quilòmetres més amunt.

Passem davant d’on haguéssim embarcat en primera idea. Continuem i, a les afores de la ciutat, en sentit Oslo, trobem un hotel.

Travessem, tot passejant, per un conjunt d’instal·lacions d’esbarjo i arribem a una zona exclusiva on, per a xulos nosaltres, hi sopem.

A les nou sortim esmorzats de Kristiansand i en tres hores ens presentem a Oslo. Trams de trànsit lent, combinat amb ràpides autovies. El temps, ara que això s’està acabant, excel·lent. Els paisatges, sense l’espectacularitat de dies enrera, continuen essent preciosos.

Arribats a Oslo ens dirigim a comprar els passatges pel ferry que ens durà, en quasi tres-cents quilòmetres de navegació, a Frederikshavn, ja a Dinamarca. Hem d’agafar una de les darreres cabines, grans i exteriors, que els hi quedaven i ens surt més car del que pensàvem. Quan contes les dos persones, la moto, l’habitació, el sopar de buffet i l’esmorzar, ja no ho sembla tant.

Disposem de sis hores per voltar per Oslo. Fem cas del consell rebut i anem a visitar el museu víking. Amb la comoditat de deixar els cascs i equips a un guixeta tancada, hi donem la volta completa. Interessant.

A fora hi dinem uns entrepans i ens dirigim al centre de la ciutat.

Arribats a la zona peatonal, que els noruecs són ben lliures d’anomenar-la com vulguin, busquem un bar i ens comprometem a berenar-hi si ens guarden els cascs i equipament. Acceptat.

És dissabte i l’”ambientillo” és similar a qualsevol de les nostres rambles. La Paula s’acaba comprant uns texans, no fos cas que a Girona se’ls hi haguessin acabat.

Complim amb el nostre compromís i descansem una estona. Després anem a buscar una gasolinera per acabar de gastar la poca moneda que ens queda. Com que el GPS s’entossudeix en portar-nos a garatges comunitaris sense sortidors, desistim i anem passant cap a l’embarcador.

Hem d’esperar mitja hora llarga a que arribi un mega-ferry d’un munt de pisos.

Ens instal·lem, dutxem i pugem a coberta per acomiadar-nos de Noruega. Ens ha agradat molt i segur que hi pensarem sovint.

Són dotze hores de trajecte. Sortim a dos quarts de vuit del vespre i arribarem a dos quarts de vuit del matí. A sopar i a descansar. Fins i tot es farà fosc.

Ens llevem a les sis per anar a esmorzar i baixar a les bodegues tan punt ho deixen fer, mitja hora abans d’atracar. Deslliguem la moto que ahir ens van fermar els especialistes del vaixell, la carreguem, ens equipem i esperem la sortida.

La part viatgera del viatge s’ha acabat, ara només resta la dura travessa de les autopistes europees. A pesar que no hi ha res que se sembli més a una autopista que una altra autopista, no ve d’un centenar de quilòmetres de diferència i decidim no repetir la pujada. Passarem per Luxemburg.

Importants embussos per travessar Hamburg. Amablement els cotxes ens permeten avançar.

Com dèiem a la pujada, les autopistes alemanyes deixen pujar la mitjana de velocitat ... i fan pujar la de consum.

Sincerament crèiem que el cansament de tants dies no ens permetria fer una tirada tan llarga, però arribem a l’Etap de l’aeroport de Luxemburg. Sopem i ens refresquem doncs el dia ha estat calorós.

Travessem xino-xano Luxemburg sense parar-hi. Aviat agafem l’autopista i, Vive la France i l’Espagne, ja toca pagar.

Els quilòmetres ja pesen i la calor, especialment a la zona de Lyon, encara més. Arribem a casa a les sis de la tarda, contents de que tot hagi anat tan bé.

Estadístiques i valoracions:


Moto: Qualsevol moto de carretera o trail a partir de mitja cilindrada és perfectament vàlida per afrontar el viatge (segur que algú ho ha fet amb Vespino, però això ja és una altra història i plantejament). Per no pecar de marquista i intentar ser objectiu diria que si hagués de fer una llista de les cinc motos ideals per aquest tipus de trajecte, la BMW-R1200RT en seria una d’elles. La nostra no ha ni estossegat, ha estat perfecte.

L’equilibri entre comoditat, prestacions, capacitat de càrrega, sistemes de seguretat, facilitat de conducció, .. la situen, indiscutiblement, com a una de les millors ruteres del mercat.

Ha gastat 300 cc d’oli que per a 11.000 km és una quantitat molt discreta, és a dir, entre revisió i revisió, no n’hagués hagut d’afegir i confirma la tendència dels motors boxers a reduir-ne el consum passats els primers milers de quilòmetres.

El consum mitjà de gasolina ha estat de 6,2 litres/100km. Amb variacions importants des de 5 escassos quan contemples paisatges a quasi 9 quan t’esplaies a l’autobahn.


Estris: De tots els estris que ens vam emportar, detallats a la primera entrada de la presentació en el bloc, em ratifico en la necessitat i, mal està que ho digui, encert en cadascun d’ells. Destaco la gran utilitat del GPS, dels mapes i de la bossa suplementària en que no hi va entrar ni una gota d’aigua. Ens hem mal acostumat i, a partir d’ara, el netbook serà un altre imprescindible o quasi.


Despeses: Arriba un moment delicat i un xic incòmode. Per una banda, quan jo preparava aquest viatge m’interessava saber el pressupost en que s’havia de comptar. Per l’altra, permeteu-m’ho, tothom viatja com vol. Amb això vull dir que el plantejament és diferent si viatges tot sol, si viatges amb altres intrèpids moteros i dorms a qualsevol lloc o si ho fas amb la senyora o la filla, com és el cas. També m’interessa fer constar que un viatge com aquest no el puc pas fer cada any. Fet aquest preàmbul, continuo pensant que a molts us interessarà saber els nostres números i agafar-los com a referència, per més o per menys.

Despeses inherents a la moto: : Abans de sortir, es poden donar per gastats uns 600 €, 300 d’un joc de pneumàtics (si no tens la mala sort de rebentar, com jo), 200 d’una revisió i 100 de mig joc de pastilles de fre. Per la meva deformació comptable, prefereixo no entrar en el tema d’amortitzacions i imputacions ... doncs me vendria la moto ara mateix, ... , i en gaudeixo cada dia més (això no entra a cap balanç, caldria ser imaginatiu i buscar un compte compensatori a l’amortització de l’immobilitzat immaterial).

Despeses inherents al viatge (dos persones en una moto, 17 nits i 18 dies): : 950 € de gasolina, 85 € de l’autopista d’anar i tornar a França, 70 € de peatges i accés a Cap Nord, 380 € de ferrys (inclosa la part de ferry corresponent al trajecte d’Oslo a Frederikshavn) , 1.000 € de menjars i tocs i 1.700 de hotels (amb esmorzar) i hytters.

Comprovareu que faig servir números arrodonits, però certs i que s’han de prendre com a mitjanes d’un munt de circumstàncies. Tampoc hi he comptat l’apartat de regals i capricis, doncs aquí si que no acabaríem.

Total:: Prop de 4.800, sense l’esmentat apartat d’altres.

Desitjo que sigui d’utilitat i em poso a disposició per a qualsevol aclariment, en obert o per privat. Una abraçada !

Osti Siso... quina crònica més completa i documentada.
Només de pensar la feinada que hi ha a fer-la ja em vé febre.

Moltes gràcies per compartir-ho !!!

Osti que en sou de malparits, mira que penjar una crònica de NordKapp del 2009 i tot segui una del 2010 i ara en GearBox s'està pensant en posar la seva: MALPARITS !

Jo encara no hi he anat, bé si el 93 amb el Peugeot 205 ... però no és el mateix.
Ja ho començo a posar a "previsions" per l'any vinent ... Lituània i amunt !

Srs. Moderadors, si creuen que el mot que he emprat per explicar la meva enveja és malsonant i pot molestar a algú, poden posar-hi *** o el que més els vingui de gust.
Atentament, un envejós.