Tema: La Bretanya - Juliol 2019

11/07/2019

Vannes - Íle de Saint-Cado - Pont-Aven - Concarneau - Quimper

La costa sud i el furt dels aneguets

Abans de marxar de Vannes, vam aprofitar per fer una volteta final. Vam veure que era una ciutat molt animada i amb molta vida, molta més de la que ens pensàvem. Els comerços de dintre de la muralla eren comerços pels vilatans i no pels turistes, contràriament al que acostuma a passar en aquests llocs. A més, vam entrar a la botiga Du Pareil au même i vam comprar unes peces de roba maquíssimes i divertidíssimes a la Merlès.

A uns 35 Km de Vannes ens vam aturar per visitar la Íle de Saint-Cado, un poble-illa a la ria d'Étel unit a la terra per un pont. De fet, més que una ria, es tracta d'un petit mar de més de 20 Km2 en el que l'aigua salada i l'aigua dolça es barregen al ritme de les marees, el que ha originat una barrera de sediments (sorra) que l'aïllen en molts aspectes, aconseguint que se succeeixin llacunes, platges salvatges, maresmes i conques ostrícoles entremig dels molts illots que hi ha. L'aparcament estava molt ple, però vam poder deixar el sidecar perfectament

Tot i que l'illa i el pont criden molt l'atenció, hi ha un petit illot d'uns vint-i-cinc metres de diàmetre que fa que els teus ulls se'n vagin al seu damunt i et preguntis què fa una casa amb la porta i les persianes de color blau cel en aquell lloc. Es tracta de l'antiga casa del guarda dels vivers d'ostres i l'illot, que es va batejar amb el nom de Nichtargér, és accessible a peu amb la marea baixa.

El poble és un antic port de la sardina i va prendre el nom d'un eremita que hi visquè durant el segle VI que després va ser elevat a sant i per qui es va construir la capella (s. XII, tancada malgrat que havíem llegit que a l'estiu era oberta) que és Monument Històric. Enfrontat a la capella, hi ha un calvari que data de 1832 i la resta són una trentena de cases que s'organitzen en base a tres carrers i una plaça i una font votiva (s. XVIII) coronada amb una creu celta (afegida el segle XX). Nosaltres vam fer un recorregut al voltant de l'illa per un caminet que va ser accessible amb la cadireta (amb alguna petita dificultat).

Sortint de l'Íle de Saint-Cado, teníem previst buscar un lloc per dinar i just passat l'Étel vaig veure una zona comercial en la que hi havia una boucherie amb plats preparats, una pizzerie-rostisserie, una boulangerie i l'American's Snack, un restaurant estil dinner americà en el que vam decidir demanar-nos uns entrepans i unes frites.

L’únic creuament entre la costa del Pays de Lorient i la del Pays d’Auray, el Pont-Lorois, travessa el riu Étel i connecta Belz amb Plouhinec. Completat el 1841, va ser destruït dues vegades (el 1894 i el 1944) i de fet el pont actual es va inaugurar el 13 de setembre de 1956 i deu el seu nom a Édouard Lorois, prefecte de Morbihan des de 1838 fins a 1848. La seva longitud total és de 237 m. Però nosaltres ens vam acostar a veure'l perquè teníem ganes de refrescar-nos una mica mullant-nos els peus.

Ens vam dirigir cap a Pont-Aven, poble famós a partir de finals dels segle XIX perquè s'hi va instal·lar una colònia artística que hi va imprimir nous colors i hi va impregnar un esperit bohemi. El pintor Eugène Henri Paul Gauguin es va convertir en el centre d'un grup de pintors experimentals coneguts amb el nom d'Escola de Pont-Aven que van constituir l'anomenat simbolisme. El seu estil de pintura va començar a transformar-se des del començament de l'impressionisme fins a un estil molt més personal que ha marcat la història de l'art pictòric. Molt turístic, ens va costar trobar un lloc per aparcar, però com que el sidecar no deixa de ser una moto pot aparcar de forma no legal del tot. Vam veure un munt de galeries d'art i botigues per a turistes d'un cert nivell, però una de les primeres coses que ens va cridar l'atenció va ser el lavabo adjacent al pont sobre el riu Aven.

En un stand promocional de La Bretanya vam girar una ruleta i ens va tocar una bossa amb informació turística i una bossa de patates fregides d'un productor local, després vam fer una mica de passejada per les passarel·les i ponts d'un dels circuits al voltant del riu.

De tornada a la Place Paul Gauguin, ens vam abocar a la barana sobre el riu per mirar els aneguets, embaladint-nos-en tant que a la Merlès li va caure el xumet de la boca i, tot i que jo el vaig arribar a tocar a l'aire dos cops amb la mà que no subjectava la nena, va desaparèixer endut pel corrent fluvial.

La Merlès es va trasbalsar per la pèrdua i nosaltres li vam dir que sí que l'havia perdut, però que com a compensació havia fet feliç un aneguet del riu. A partir d'aquell moment, va començar a explicar-nos alguna cosa, tot i que per aquelles dates encara no parlava i només deia quatre paraules mal comptades, així que el que explicava era inintel·ligible. Però és que no parava! I a més anava posant cares de disconformitat. I si tot això no fos prou, quan veia el riu es posava a buscar el xumet, assenyalava l'aigua i seguia explicant la seva tràgica història en la que al final no vam saber si els aneguets eren bons o dolents.

La popularitat i la importància de Pont-Aven, però, és anterior a l'època dels pintors bohemis. Per una banda, el riu és navegable des de la seva desembocadura al mar fins al poble (10 Km), el que implicava que els vaixells que arribaven al moll estaven segurs i protegits. Per altra banda, el sinuós riu que salta entre els blocs de pedra per després omplir el tranquil estuari ho fa amb la vigorositat suficient com per fer girar unes quantes rodes de molí. De fet, en l'actualitat se n'han restaurat i estan en funcionament catorze molins, a més d'unes quantes rescloses que guien l'aigua cap a ells.

La Merlès, seguia encaparrada en explicar-nos la seva malaurada història sense parar de gesticular i buscar el xumet. És que hi havia tres circumstàncies que agreujaven el problema: ella anava constantment amb el xumet a la boca en aquella època, el xumet que havia perdut era nou d'aquell dia i a la bossa que dúiem mentre passejàvem per Pont-Aven no hi havia cap xumet de recanvi.

Ens va agradar força Pont-Aven, que tenia milers de racons que pagaven la pena, i potser li hauríem d'haver dedicat més temps, però també és cert que hi havia força gent i era car. Pels amants dels dolços, a tenir en compte que hi ha unes delicades galettes de mantega amb una olor única que s'elaboren artesanalment i que fins i tot van donar nom a una pel·lícula. El cas és que ja no ens quedava més temps i vam haver de tornar a la carretera.

Disset quilòmetres més enllà de Pont-Aven, vam decidir aturar-nos, doncs havíem arribat a Concarneau. Vam entrar al poble i vam seguir les indicacions cap al port, allà vam veure unes naus militars i la ville-close, que era el nostre objectiu. Per sort, a les dues bandes de l'entrada del nucli murallat hi havia uns grans aparcaments que ens van facilitar la tasca de trobar un lloc on deixar el sidecar.

A través de dos petits ponts llevadissos vam accedir a l'interior de la ville-close per la Rue Vauban, que porta el nom de l'enginyer militar Sébastien Le Prestre de Vauban, teòricament cèlebre pel seu mètode de setge, tot i que nosaltres el tenim present per totes les edificacions defensives que porten el seu segell. De fet, les muralles de Concarneau, malgrat que originàriament són del segle XIII, deuen el seu aspecte actual a la remodelació d'en Vauban el segle XVII.

Està farcit de botigues de souvenirs i restaurants i nosaltres hi érem a la pitjor hora del dia, doncs hi havia molta gent i a més encara feia calor. Vam trobar, però, una botiga de roba que estava força bé i on la Núria es va firar unes bruses.

Les muralles disposen d'un parell de portes (la Porte aux Vins i la Porte du Passage) per accedir als molls, doncs encara avui Concarneau és el principal port tonyinaire d'Europa i el tercer de França de pesca fresca, pesca que arriba sobre les deu del vespre i que se subhasta a quarts de set del matí, horaris que no van coincidir amb la nostra visita.

Vam tornar a agafar el sidecar per dirigir-nos a Quimper, en concret a l'Appart'Hotel Terres de France, on havíem reservat un allotjament a mig camí entre un apartament, un alberg i una residència d'estudiants bastant ben situat. Un cop instal·lats, vam sortir a buscar un lloc per sopar tot passejant pel centre peatonal. A tocar del mercat, vam decidir-nos per La Taverne de Maitre Kanter per sopar la mar de bé a la seva terrassa. A més, vam poder gaudir del concert que hi havia davant del Bar des Amis i vam poder comprar llet i alguna altra cosa al Carrefour City d'allà al costat.

Va ser un dia molt ben aprofitat, excepte per l'incident dels aneguets furtadors de xumets, i estàvem cansadots, així que no vam fer ja gaire res més que anar tornant cap a l'hotel per dormir.

La Bretanya - sergibuda.cat

13/07/2019

Quimper - Pleyben - Huelgoat - Saint-Thégonnec - Lannion

Religió i llegendes

Vam sortir de Quimper amb la idea de visitar alguns recintes parroquials (conjunts arquitectònics francesos formats per una porta monumental, un calvari, l'església i una ossera). Durant el segle XVI (època de prosperitat econòmica a la zona entre Morlaix i Brest) se'n van construir uns quants i van rivalitzar entre ells. El calvari de Pleyben data de 1555 i descriu trenta escenes de la vida de Crist en un enorme pedestal de portes triomfals. El nivell de detall de les figures és extrem, fins al punt de poder reconèixer la vestimenta pròpia de l'època.

Vam anar cap a Huelgoat, ens vam dirigir al centre i vam donar alguna volta fins que vam trobar un lloc on aparcar. Llavors ens vam dirigir a la Place Aristide Briand i vam seure a la terrassa del Bar La Paillote, on vam prendre alguna cosa mentre miràvem què fer.

Vam tornar a tocar del llac perquè allí hi teníem la moto i vam canviar la cadireta per la motxilla per endinsar-nos al bosc. Per cert, el llac és artificial i va ser creat entre els segles XVI i XVIII per abastir d'aigua les mines de plom locals.

Vam entrar al bosc per una escala que hi havia a la Rue des Cendres, entre un restaurant i Le Moulin du Chaos, un antic molí senyorial fet de blocs tallats de granit durant el segle XVI, l'edifici més antic de Huelgoat.

Vam baixar les escales que conduien a La Grotte du Diable, la cova en la què, segons un dels baixos relleus de la capella de la Mare de Déu del Cel de Huelgoat, l'arcàngel Rafael va encadenar el dimoni Asmodeus. Nosaltres, descreguts que som de vegades, vam veure una cavitat entre les roques que deixava sentir i veure el riu passant per sota.

Tot i que es podia anar per on es volgués, hi havia un camí i de tant en tant escales i baranes en punts concrets. La passejada, doncs, era agradable i apte per tothom, així que hi havia una bona quantitat de gent, tot i no estar massificat. Vam passar per Le Chaos de Rochers, un autèntic riu de roques granítiques eruptives, Le Théâtre des Verdures, un escenari a l'aire lliure que data del segle XVIII, i Le Ménage de la Vierge, una formació rocosa en la que amb una mica d'imaginació es poden descobrir alguns estris del parament de la llar de la Mare de Déu.

Una de les formacions més espectaculars i famoses és La Roche Tremblante, un monòlit de 137 tones de pes i uns 7 metres de llarg que l'atzar va col·locar estable i estàtic sobre un punt de suport que permet que oscil·li amunt i avall quan s'aplica força sobre el punt correcte, força que pot aplicar qualsevol persona col·locant-se degudament i empenyent amb els ronyons.

La següent fita en la nostra visita al bosc va ser Le Champignon, un parell de roques, una més petita i l'altra, de més de dues-centes tones, sobre la primera, donant al conjunt l'aparença de bolet.

Es tracta d'un bosc meravellós, bressol de moltes llegendes, algunes d'elles celtes, que manté intacte la memòria del temps. Es diu que si pregunteu als habitants de Huelgoat on es troba el seu jardí, probablement us respondran 'al bosc'. Però si el que voleu esbrinar és com es van formar aquestes formacions rocoses, us respondran que el gegant Gargantua, de pas per la regió, va demanar hospitalitat als vilatans del bosc i aquests li oferiren un bol de farinetes de blat sarraí, que el gegant va enfuriosir i vam marxar cap a la costa i que va llençar al bosc totes les roques que va anar trobant per camí. També us diran que per les nits les fades i els korrigans surten dels seus amagatalls per gaudir del bosc. Com si tot això no en fos prou, la història diu que La Grotte d'Artus vetlla les restes d'Artur Cor de Lleó i que a Le Camp d'Artus potser hi hauria d'haver el seu tresor, confiat a uns esperits guardians per la màgia d'en Merlí. Per últim, però es podria seguir durant hores, explicaré que hi ha una placa recordant que l'escriptor de la generació beat Jack Kerouak i la seva família eren fills de Huelgoat.

De tota manera, totes aquestes raons per gaudir de la passejada va arribar un moment que no van ser suficients per a la Merlès i es va posar a dormir. Nosaltres vam acabar la volta que ens havíem plantejat i vam tornar a sortir a tocar de Le Moulin du Chaos.

Allà mateix teníem la Crêperie Bar La Grotte, on vam decidir menjar alguna cosa ràpida. La Merlès seguia dormint i jo em vaig demanar una truita farcida de pernil dolç. El primer tall de truita enlloc d'endur-me'l directament a la boca el vaig posar davant del nas de la Merlès, que sense ni tan sols acabar d'obrir els ulls se'l va fotre. Li vaig anar donant truita fins que vaig haver-me de demanar una per a mi, doncs va menjar-se'n prop de tres quarts.

Entre que no eren massa ràpids i l'incident del despertar amb gana de la Merlès, vam acabar trigant bastant més tard del que pensàvem. Vam anar a buscar el side i vam continuar la ruta.

A una mitja hora de Huelgoat, hi ha Saint-Thégonnec, la nostra següent visita. Com a Pleyben, es tracta d'un recinte parroquial. En aquest cas, el calvari data de 1610 irepresenta la passió de Crist a la base i la crucifixió a la part superior. Com a curiositat, un dels botxins de Crist del costat sud té les faccions del rei Enric IV. A banda de l'art dels escultors, el nivell de detall de les figures és degut a la delicadesa de la pedra de Kersanton que es troba als voltants.

L'església data de mitjans del segle XVI i es va construir en estil gòtic, però va patir diferents reformes fins al segle XVIII i de l'original podríem dir que només es conserva el campanar. Hi ha vitralls de gran bellesa, nombroses estàtues i retaules policromats. L'ossari es va fer servir com a capella funerària i a la seva cripta hi ha una escena (s. XVIII) amb deu figures de mida natural en roure policrom i d'estil barroc.

No vam ser capaços de trobar Guimiliau i el seu calvari amb dues-centes estàtues, però feia calor i teníem ganes d'arribar a l'hotel. Teníem una reserva a l'Hotel Arcadia als afores de Lannion, prop de l'aeroport i una mica al mig del no res, però tenia piscina i un cop instal·lats vam poder gaudir-la. A més, quan ens vam demanar unes cerveses per prendre-les al jardí, ens van posar cacauets. El problema el vam tenir a l'hora de sopar, doncs el restaurant del costat estava tancat, així com la boulangerie de l'altra banda, així que em vaig acostar a un McDonald's que hi havia a uns tres quilòmetres i vam sopar a la terrassa de l'habitació.

La Bretanya - sergibuda.cat

14/07/2019

Lannion - Côte de Granit Rose - Dinan - Saint-Malo

Roques roses, lluites en barca i un salconduit

El jardí al que hi podíem accedir des de la terrassa de la nostra habitació va servir per tal que la Merlès hi jugués una mica de bon matí, abans d'esmorzar (el teníem inclós), carregar la moto i sortir de ruta. Per cert, la boulangerie veïna tampoc no va obrir de bon matí.

Vam sortir en direcció nord fins que vam trobar el mar i llavors cap a l'oest, aturant-nos en un mirador per gaudir de la panoràmica sobre la Plage de Trestignel amb la Íle de Tomé i la resta d'illes i illots, un d'ells amb un far al damunt, davant la costa.

Però no va ser fins que vam arribar al Point de Vue Turquet de Beauregard (nou topònim del Point de Vue du Sémaphore des del 2015, quan la família Yves Turquet de Beauregard va cedir gratuïtament l'espai a la ciutat) que vam veure les famoses roques que ens havien dut cap allà.

Ens va costar bastant trobar un lloc per aparcar, doncs el parking de la Rue Saint-Guirec, amb capacitat per a uns cent-trenta cotxes, estava ple, igual que tots els carrers propers, i desconeixíem l'existència del Parking de la Cale de Porz-Kamor, un gran aparcament de terra al final de la Rue Aimée Fournier. Per sort, el sidecar tot i ser ample com un cotxe petit, és més curt i vam poder deixar-lo d'aquella manera no gaire lluny.

Ens vam dirigir cap al Phare de Mean Ruz o Phare de Ploumanac'h, doncs indica l'entrada al pas que porta al Port de Ploumanac'h. Es va construir en granit rosa per tal d'harmonitzar amb l'entorn classificat i protegit circumdant després que les tropes alemanyes destruissin l'original de 1860. Passejant com un ramat de cabres per un mar de roques de gran tamany i un color inquietant, vam acabar a la Plage Saint-Guirec.

Vam seure a la magnífica terrassa del luxós Hôtel Castel Beau Site, però ens van ignorar totalment i vam acabar marxant just quan la Merlès es despertava. Vam entrar al Restaurant Au Rest a Terre, on tampoc no ens van tractar gaire bé, doncs va costar que ens donessin una taula, vam haver d'acabar reclamant per tal que ens demanessin la nostra comanda, que va consistir en una pizza per a la nena i unes begudes per a la Núria i per a mi, i vam haver d'implorar clemència per tal de poder demanar una segona ronda de begudes.

Vam tornar a fer ruta seguint la costa en direcció oest, passant per diverses platges i ports en els que no ens deixava de sorprendre l'efecte de la marea baixa. No vam ser capaços de trobar l'Íle Renote tot i arribar a l'aparcament de l'entrada i en arribar al Port de Plaisance de Trébeurden vam decidir que ja havíem tingut prou de roques roses i vam girar cua.

Ens vam dirigir cap a Dinan i un cop allà cap al centre, trobant un aparcament enorme a la Place du Champ Clos, tot i que no creguis que estava farcit de llocs lliures, doncs de fet nosaltres vam aparcar estil moto en una illeta en la que no havien pogut fer una plaça d'aparcament per ser massa curta per a un cotxe. Llavors vam endinsar-nos pel Passage de la Tour, trobant-nos un petit concert a peus de la Tour de l'Horloge, una torre de vigilància del segle XV amb una alçada de 45 metres amb més importància de la que sembla, doncs a més de ser actualment un atractiu turístic visitable pujant cent cinquanta-vuit graons (impossibles amb la cadireta) que t'asseguren una magnífica panoràmica de la ciutat, el permís del Duc de Bretanya François II implicava un reconeixement d'estatut polític a la ciutat en general i a la burgesia en particular, doncs en aquella època les torres amb rellotge necessitaven d'aquest permís per ser construïdes.

Per reforçar aquest reconeixement, la Duquessa Anne de Bretanya va donar el 1507 una campana de dues tones i mitja que es va batejar com Anne, però que es va fondre el 1906 per fabricar-ne una altra idèntica a l'anterior i batejada com Duchesse Anne que és actualment al capdamunt del beffroi, un dels dos que queden drets en tota la Bretanya.

Tot el centre s'organitza en un traçat medieval amb carrers gremials, calçades de llambordes i cases de fins a cinc segles d'antiguitat amb entramat de fusta, acabades en un triangle punxagut i suspeses per columnes de pedra que en molts casos donen lloc a porxos. De fet, a la Place des Merciers ens vam trobar una grua de grans dimensions treballant en la neteja de l'ensorrament d'una casa.

Durant la passejada vam poder sentir parlar en els principals idiomes europeus i no és d'estranyar no només per com estava de ple l'aparcament, sinó perquè la quantitat de turistes que la visiten és superior al mig milió de persones.

Anàvem passejant sense rumb fixe, vam passar pel nucli format per la Rue de l'Horloge, la Rue de la Poissonerie, la Place des Merciers, la Grand Rue, la Place des Cordeliers i la Rue de la Lainierie fis que vam agafar la bonica i costeruda Rue du Jerzual, on ens vam fixar en els porticons de les finestres de la planta baixa d'alguns edificis i la seva curiosa obertura per convertir la finestra en un mostrador amb sostre. Aquest carrer és preciós, però s'ha de tenir en compte que el desnivell és important (hi ha punts on arriba al 35%), que les llambordes estan molt castigades, provocant que en alguns punts anar amb una cadireta de rodes petites sigui força complicat, i que o bé se segueix endavant o bé es gira cua perquè els pocs carrers adjacents no són una alternativa.

La Rue Jerzual acaba en la Porte du Jerzual, on el carrer passa a anomenar-se Rue du Petit Fort. També hi trobem cases dignes de destacar, com la Maison du Gouverneur, una casa amb entramat de fusta del segle XV originàriament propietat d'un teixidor artesà que va acabar en mans del governador de la ciutat, tot i que mai no hi va viure per no estar protegida intramurs.

Vam acabar al port del riu La Rance, que és navegable des de la seva desembocadura a Saint-Malo fins a Dinan. De fet, la ciutat deu bona part de la seva importància a la prosperitat que aquesta sortida a les seves mercaderies els va proporcionar fins al seu declivi al segle XIX. Per això també la baixa que havíem fet va ser l'entrada principal a la ciutat durant força temps.

El port ens el vam trobar molt animat i no només per les embarcacions d'esbarjo que hi ha ni per la quantitat de bars i terrasses, ni per la quantitat de turistes, sinó perquè s'hi estava celebrant una competició fluvial en la que uns equips en barca bé uniformats o ridículament disfressats s'enfrontaven de dos en dos creuant-se una barca amb l'altra i atacant-se mútuament un component de cada equip en una plataforma a la popa de la nau i brandant una llança als seus braçós. L'animat speaker, les veus aclamants dels espectadors, els seus riures i els crits amenaçadors, grollers i amb sorna que es llançaven els equips conformaven un paisatge sonor admirable. Per aquells a qui interessi, la final de les Joutes Nautiques la va guanyar Mariés du Plumaugat a Tuches de Guenroc després de nou assalts i el premi es va destinar a P'tits Corps Malade.

Ens hi vam estar una estoneta, però finalment vam decidir tornar cap al centre, però no pas per la costeruda Rue Jerzual, doncs no ens crèiem capaços de pujar la cadireta. Vam enfilar per la Rue du Port, des d'on teníem una bonica vista del Viaduc de Dinan, que es va construir el segle XIX per salvar la vall i donar un accés còmode a la ciutat, just quan l'entrada portuària començava el seu declivi, assegurant la prosperitat de la vila.

Feia molta calor i tot i ser molt més còmode perquè circulàvem per asfalt o voreres moderns, ens va costar una mica. En la llunyania, però encara participàvem del brogit de la competició.

Mirant de ser a l'ombra tant com podíem, vam fer una volta, en la que vam poder veure per fora la Basilique Saint-Sauveur, però ja estàvem cansats i la calor era molt forta, així que vam anar a buscar la moto i vam marxar, deixant també per veure l'església de Saint-Malo, el castell i la muralla, de la que es conserven quinze torres i quatre portes.

Havíem reservat el dia anterior un hotel amb aparcament per dues nits a la vila històrica intramurs de Saint-Malo, però quan ens hi estàvem acostant no vam parar de trobar-nos carrers tallats i gendarmes amb poques ganes de donar explicacions. En una petita plaça on el control eren un únic gendarme i una valla, vam explicar-li que teníem una reserva, que havíem d'arribar a l'hotel per descarregar l'equipatge i que a més teníem aparcament reservat. Ens va dir que necessitàvem acreditar-ho i llavors vam trucar a l'hotel, des d'on ens van dir que no teníem reservat l'aparcament (després vam comprovar que teníem un correu de prop de mitjanit en què ens avisaven que no ens podien reservar aparcament per a la primera nit), de tota manera al gendarme vam seguir insistint-li i al final més per pesats i per estar bloquejant una part del trànsit ens va deixar passar. Ens vam arribar a la Porte Saint-Vincent entre una munió de gent, vam aparcar el side i ens vam acostar caminant a l'hotel. Allà ens vam entendre millor: ens van confirmar que no teníem aparcament per aquella nit, però que ens donaven un certificat (salconduit) per poder entrar fins a la porta de l'hotel a descarregar i després ens van proposar aparcar a la mateixa Place de la Poissonerie de forma il·legal amb la garantia de no ser multats. Un cop instal·lats, ens van oferir aparcar al pàrquing davant de la Porte Saint-Vincent i em van donar una tarjeta per entrar-hi. Vaig passar el control, però vaig veure de reüll que el guarda sortia de la garita. Res més aparcar a la següent planta, va aparèixer per les escales, va venir cap a mi i va començar a parlar-me sense que entengués res. Finalment, em va dir que també tenia un sidecar i em va estar ensenyant fotos.

Vam sopar a la Crêperie Brasserie La Malouinière, on vam passar una mica de calor i on ens hi vam estar una bona estona més de la que esperàvem. De fet, vam haver d'anar sortint al carrer amb la Merlès per torns mentre esperàvem que ens servissin menjar. Havent acabat el sopar, vam voltar una mica i vam anar cap a l'hotel per agafar una jaqueta per a la nena i a la sortida la vam ajudar a enfilar-se al peix que presideix l'antic mercat del peix.

Amb la nena protegida de les inclemències del temps, en realitat del possible aire perquè seguia fent moltíssima calor, vam pujar a la muralla per l'accés de la Porte Saint-Vincent i vam agafar lloc a tocar de La Grand Porte, és a dir que no teníem visió directa dels focs i vèiem els que s'entairaven prou, però és que hi havia moltíssima gent. Va ser la cloenda perfecta a un dia magnífic.

La Bretanya - sergibuda.cat

15/07/2019

Saint-Malo

Ciutat corsària

Com que havíem anat a dormir tard pel castell de focs del catorze de juliol, ens vam llevar amb la calma, la Merlès va preparar les visites del dia consultant el Google Maps i comentaris del Tripadvisor i vam baixar al menjador a esmorzar.

Ens estàvem allotjant a l'Hôtel Bristol Union, situat a la Place de la Piossonnerie, d'aquí que qualsevol entrada o sortida de l'hotel implicava jugar una estona al mercat al mig de la plaça.

Vam sortir per la Porte Saint-Vincent i vam esperar a la parada que aparegués el trenet turístic amb el que vam voltar la ciutat mentre rebíem les explicacions pertinents d'allò que vèiem.

Durant tres quarts d'hora vam recòrrer l'interior de la muralla i vam poder conèixer part de la història de la ciutat, que s'enorgull de no haver estat mai conquerida, malgrat que la gran majoria dels edificis són reconstruccions dels que hi havia abans dels bombardejos del 1944.

Vam anar a l'oficina de turisme, que està allà al davant a informar-nos sobre què podíem veure o fer i en sortir d'allà la Merlès va sentir com l'art la cridava.

Per no perdre gaire temps dinant, vam menjar-nos uns entrepans a Bakery Maison Hector i llavors vam anar al Quai de Tere Neuve per veure l'Étoile du Roy, una fragata corsària rèplica d'una del 1745 que està ancorada al port i és una de les visites recomanades a l'oficina de turisme, però va resultar que després de fer tota la caminada, el veler que hi havia no era aquest. Per tornar cap a la ciutat intramuralla ho vam fer per la Grande Plage du Sillon, des d'on vam poder admirar les vistes del Fort National i el Château de la Duchesse Anne.

Mentre la Núria i la Merlès gaudien d'una reparadora migdiada, jo vaig omplir les bosses de la roba bruta, les vaig carregar a la cadireta i em acostar a la bugaderia que hi havia a la intersecció de la Rue de la Halle aux Blés i la Rue de la Herse.

De tornada a l'hotel, em van avisar que ja podíem treure el sidecar de l'aparcament i ficar-lo en un pàrquing privat proper, així que el vaig anar a buscar i vaig fer totes les voltes necessàries per arribar-hi (segons per quina porta entres, és impossible arribar a segons quin punt, per tant, el primer és encertar la porta i després el camí correcte, doncs els sentits no alternen d'un carrer a l'altre, complicant molt la circulació).

Tots tres junts un altre cop, vam decidir fer un passeig pels llocs que ens havien agradat durant la visita guiada del trenet, aprofitant per visitar alguna botiga que ens va agradar, tot i que no vam acabar comprant res.

Durant el passeig, vam mirar també on sopar i ens vam decidir per la Crêperie Le Biniou, on vam poder agafar una taula a la terrassa i assaborir unes galettes. La Merlès, però, no va poder acabar l'àpat asseguda i vam haver de perseguir-la una mica, així vam fer baixar l'àpat i anar a dormir més lleugers.

La Bretanya - sergibuda.cat

16/07/2019

Saint-Malo - Cancale - Le Mont-Saint-Michel - Rennes

Massificació turística

Després d'esmorzar, vam demanar per treure el sidecar del pàrquing i quan hi vam arribar vam trobar que teníem un cotxe que no ens deixava sortir (havien venut dos cops la plaça). Van haver d'investigar, però finalment ens van deixar sortir. Vam carregar i vam deixar enrere Saint-Malo, però abans vam poder veure com l'Étoile du Roy sí estava llavors ancorat al Quai de Tere Neuve.

Enlloc d'anar directes cap a la nostra propera destinació, vam preferir anar resseguint la costa, d'aquesta manera vam poder veure platges i paisatges que d'altra manera no hauríem vist.

Ja dins la badia del Mont-Saint-Michel, hi ha Cancale, una vila coneguda per les seves ostres, que ja es consumien a l'època dels romans. Va ser proveïdora de la cort reial de marisc i de mariners. Vam aparcar a l'ombra del far, vam donar-nos una volta pel mercat d'ostres i vam comprovar el seu èxit amb la quantitat de closques que hi ha als voltants. Fins i tot, quan ja estàvem a punt de marxar, va arribar la furgoneta dels vins.

Vam seguir per la costa en direcció al Mont-Saint-Michel, però abans d'arribar-hi ens van desviar cap a uns aparcaments enormes. Allà, ens van considerar cotxe i vam haver de pagar els 20€ que costa aparcar i poder utilitzar l'autobús llançadora. Abans, però, vam obrir el debat de si agafar la cadireta o agafar la motxilla per portar la Merlès, doncs no recordàvem si hi havia gaires escales de la nostra humida visita del 2007.

Ens hauria agradat molt més tenir la imatge de nosaltres amb el sidecar davant de Le Mont-Saint-Michel, però el sistema era aquest i no es podia fer res. També s'ha de dir que hi havia com a mínim una quinzena de llançadores que ni tan sols donaven la volta, doncs es podien conduir des d'ambós costats.

Vam creuar la porta i vam trobar-nos una munió de gent espectacularment enorme i no era perquè a tocar de la porta s'hi concentrés més gent o perquè hi hagués alguna botiga o establiment turístic que congregués més gent, no. Estava tot a petar!

Van començar els graons que no recordaven i que convertien la visita turística en un infern per a aquells que portessin una cadireta. Veient que s'estava complicant tot molt, vam buscar un petit forat (a la foto sembla que estem sols, però jo no tenia ni l'espai per poder seure a terra) i li vam donar de dinar a la Merlès. I per tal que li toqués una mica l'aire, vaig haver de seure-la a una roca de la pared, doncs no hi havia espai enlloc més.

Vam veure clar que entre la gentada que hi havia, que feia que fins i tot patissis per si algú li queia al damunt a la nena o li fotia un cop amb una motxilla, la cadireta, les escales i la calor no podíem (ni ens venia de gust) visitar Le Mont-Saint-Michel, així que vam plegar la cadireta, la vam deixar en un racó, vam carregar la nena als braços i vam intentar veure alguna coseta sense moure'ns gaire.

Com que ens feia molta ràbia no poder fer la visita, ens resistíem a marxar i la Núria va fer una ullada a l'Église Saint-Pierre, una església originàriament fundada el segle VIII de la que ja no en queda res i sobre la que es va erigir en granit l'església romànica el segle XIV, tot i que va patir transformacions d'importància durant els segles XV i XVII.

Era tan espectacular la concentració de gent que ni tan sols ens vam veure capaços de demanar-nos uns entrepans i unes begudes per emportar-nos a qualsevol dels locals que hi havia.

El que havia de ser un conte de fades s'havia convertit en un petit malson i ens sabia greu, però encara vam tenir una sorpreseta més, doncs a tres quarts de dues no érem pas els únics que marxaven de Le Mont-Saint-Michel i la cua per agafar una llançadora era llarguíssima. De fet, crec que vam poder pujar a la sisena o setena que va arribar i encara vam tenir sort perquè vam tenir preferència per pujar per la cadireta.

Ens vam baixar a la zona hotelera que hi ha entre l'aparcament i la vila, vam entrar a Les Galeries du Mont-Saint-Michel i vam comprar unes patates fregides i unes begudes, vam agafar uns entrepans a Brioche Dorée i vam seure a dinar a la terrassa.

Vam tornar cap a la moto i vam marxar cap a Rennes. Ens va costar una mica arribar al pijo BW Premier Collection Le Saint Antoine Hôtel & Spa en el que teníem la reserva per no entrar a la ciutat per on tocava. A més, feia moltíssima calor i ens vam trobar amb problemes a un parell de carrers en els que ens vam haver de quedar aturats una estoneta. Això sí, després de fer el check-in i instal·lar-nos, el primer que vam fer va ser banyar-nos.

Vam sortir a passejar en direcció al centre de la ciutat i vam poder veure el Palais du Commerce, un edifici a cavall dels segles XIX i XX que ha acollit diverses institucions (borsa de valors, biblioteca, Escola Regional de Belles Arts, Conservatori Nacional de Música, oficina de correus, central telefònica i fins i tot un cafè) al llarg de la història, l'ajuntament i alguns edificis amb el típic entramat de fusta.

A la Rue Rallier du Bay vam trobar una plaça farcida de terrasses. Ens les vam mirar i finalment ens vam decidir per seure a la terrassa de Le Boeuf au Balcon, on vam sopar força bé, abans d'anar a l'hotel a descansar.

La Bretanya - sergibuda.cat