Tema: La Bretanya - Juliol 2019

06/07/2019

Berga - Auch - Condom

Inici de vacances

El mes de juliol començava en dilluns, de tal forma que era complicadíssim per mi agafar-me tres setmanes completes, així que vaig haver d'agafar-me del dijous de la primera setmana al dimecres de la tercera, però mentre feia totes aquestes càbales a la Núria li van agendar una auditoria pel dijous i el divendres de la primera setmana, complicant-nos molt l'aprofitament dels dies, així que vam decidir el mateix divendres marxar cap a Berga a l'hora que es podés, doncs era igual arribar-hi tard i no calia tocar res de l'equipatge, doncs duríem una bossa específica amb la primera muda i deixaríem la roba bruta allà. El dissabte, va ser dutxar-nos, esmorzar i sortir de ruta en direcció nord, doncs ens dirigíem cap a La Bretanya i Normandia.

La nostra intenció era fer etapes no gaire llargues per tal que la Merlès no s'agobiés, però intentant no haver d'agafar contínuament autovies i autopistes ni perdre massa temps en la pujada i en la baixada. Sobre el mapa, la primera etapa ens deixava una mica al mig camí entre Tolouse i Bordeus, doncs tot i no ser molts quilòmetres, sí que comptàvem que trigaríem una bona estona i que havíem de fer descansos llargs. Vaig estar mirant els pobles que hi havia per allà i la disponibilitat d'allotjament i em va fer gràcia el poble de Condom. A l'hora de la veritat, ja en ruta el dissabte, vam anar empitjorant les nostres previsions: com que no havíem matinat i ens havíem trobat bastant trànsit, al punt del migdia estàvem passant per Tarascon-sur-Ariège, on ens vam aturar, circumstància que va aprofitar la Merlès per estirar les cames.

Els locals que teníem a la vora estaven tancats o es veien del tipus restaurant per entaular-se, vam seguir cap al riu i al Quai Armand Sylvestre vam trobar una espècie de kebab i una pizzeria que més tard vam descobrir que tenia molt bons preus, decidint-nos pel primer tot pensant que aniríem més ràpids.

Mentre dinàvem a la terrassa, la Merlès va començar a moure's i va acabar caient de la cadira, donant-se un cop contra una caixa de la llum, llavors vam baixar les escales que hi havia a tocar d'allà a una espècie de balcó sobre el riu que era l'entrada als lavabos i allà vam curar el cop amb aigua miraculosa, tornant cap a dalt ja amb un somruire a la cara.

Ens feia gràcia entrar a Tarascon, doncs està agermanat amb Berga i havíem passat pel davant molts cops i la veritat és que ens va agradar. De fet, des de la mateixa terrassa teníem una bona vista de la Tour du Castella, l'antiga fortificació que controlava el pas del riu, però feia massa calor, estava molt amunt i teníem una bona ruta per endavant, així que vam decidir deixar la visita turística a la torre i a la resta de la part alta del poble, antigament dintre de la muralla medieval, per a un altre moment. Això no treu que la Núria no aprofités per fotografiar la torre mentre la Merlès i jo buscàvem un lloc a l'ombra per fer una migdiada fictícia.

Vam aprofitar que havíem creuat a l'altra riba del riu per circular per la D618 enlloc de fer-ho per la coneguda i principal N20 una estona i vam seguir ruta, aturant-nos només per repostar fins que vam arribar a Auch. Tot i que podíem circumval·lar la capital històrica de Gascunya, vam entrar-hi i vam anar cap al centre històric, vam aparcar el sidecar, vam entrar a un Carrefour Express a comprar berenar per la Merlès i vam dirigir-nos cap a la Place de la Libération, presidida per l'ajuntament i guarnida per una font central a la que donava ganes de ficar-s'hi per la calor que feia.

Com que totes les terrasses estaven al sol i els bars no tenien aire condicionat, vam anar cap a la Rue de la République, que fa d'unió de la Place de la Libération i de la Place de la République o, el que és el mateix, de l'ajuntament i la catedral i vam seure a l'ombra a la terrassa del Lou Troket, on posaven bona música.

Ens va sorprendre molt la quantitat de casaments que se celebraven tant a l'ajuntament com a la catedral, però encara més que en cadascun d'ells hi hagués codi de color, doncs no podia ser de cap altra manera que tantes persones vestissin la mateixa tonalitat. A més de comentar el tema dels casaments, també vam fer una passejada, descobrint que es tracta d'una ciutat més turística del que pensàvem i molt costeruda (existeixen uns carrers -Pousterles- que ja tenien escales a l'edat mitjana per tal de baixar al riu o a alguna de les portes de la ciutat, a més de molts altres carrers amb escales més noves), tot i que a la Merlès el que li va agradar va ser poder còrrer cap aquí i cap allà lliurement.

A tocar de la catedral, però just a l'altra banda de per on vam començar la passejada, ens va cridar l'atenció la Casa en Colombages, una casa de´l segle XV de quatre plantes amb la planta baixa de pedra massissa i els desmanegats nivells superiors d'entramat de fusta amb maons vermells. Hi destaca a més per estar on està i per conservar el traçat antic del carrer, a més de ser molt visitat perquè al seu interior hi ha instal·lada l'oficina de turisme.

Realment, ens va agradar força i va quedar pendent una visita una propera vegada, però ja dúiem una horeta aturats i havíem d'arribar a Condom, per tant vam anar cap a la moto i vam continuar la ruta.

En arribar a Condom, ens va costar una miqueta (no vam perdre més de deu minuts) trobar l'hotel Le Logis des Cordeliers. Vam aparcar, vam fer el check-in, vam descarregar, ens vam posar els banyadors i vam aprofitar la piscina una estona abans no ens vam tornar a vestir i vam anar caminant cap al centre. Vam mirar quines opcions hi havia per sopar i vam seure al Café des Sports per fer una cervesa tranquil·la mentre decidíem on sopar, en acabat ens vam dirigir cap a tocar de la catedral, on vam trobar-nos una escultura de D'Artagnan i els seus mosqueters que data de 2010.

Prop d'allà, vam demanar taula a L'Origan, un restaurant-pizzeria que ens va agradar i on ens van dir que havíem d'esperar una mica, estona que vam aprofitar per passejar una mica més mentre la Merlès feia el cabra. Finalment, ens van donar una taula a l'interior, on vam passar calor, doncs el forn de llenya de les pizzes afegia temperatura a la pròpia del mes de juliol, però també s'ha de dir que el sopar va estar molt bé.

La Bretanya - sergibuda.cat

07/07/2019Condom - La Rochelle

Arribem a l'Atlàntic

Vam tenir dubtes si aprofitar el matí per Condom o per la zona, però finalment vam decidir esmorzar, carregar i marxar en direcció a La Rochelle.

A l'alcada de Port-Sainte-Foy-et-Ponchapt, vam decidir aturar-nos per estirar les cames, donar de dinar a la Merlès i dinar també nosaltres, adaptant-nos a l'horari francès, i vam tenir la sort de trobar una zona verda amb taules, alguna d'elles a l'ombra.

A tres quarts de quatre vam decidir entrar en un poble del que no recordo el nom per descansar i refrescar-nos i després donar unes quantes voltes sense trobar cap bar ni el centre del poble, finalment vam arribar a una placeta amb una terrassa en la que ens va costar força que ens servissin (semblava que tancaven i vam demanar si podíem prendre alguna cosa, rebent una resposta positiva, però van trigar molt a demanar-nos què volíem i a portar-nos-ho i ja no et dic res quan vaig tornar a entrar a demanar un altre cop per a la Núria perquè la Merlès li havia tirat la consumició pràcticament sencera, només explicant que estava tota la família que regentava el bar asseguda en una taula menjant...).

Ens vam allotjar a l'hotel Le Yatchman, al Quai Valin, és a dir al rovell de l'ou, no com vam fer pujant a buscar el ferri cap a Irlanda. Un cop vam haver fet el check-in, descarregat i aparcat prop d'allà, ens vam ficar a la piscina de l'hotel per refrescar-nos.

Poc després, sortíem a fer un vol i buscar un lloc per sopar. Vam entrar per la porta de la Rue des Canards, a tocar de l'hotel, per tal d'ensenyar-li a la Núria un forn de pa que havia vist tornant de l'aparcament i per la Rue Saint Nicolas vam dirigir-nos a creuar el Canal de Rompsay i entrar a la zona més turística per la Rue Saint-Sauveur. Després d'estudiar el restaurants i la seva disponibilitat, vam acabar sopant a Le Pass'port.

En acabat, vam voler aprofitar les hores de relativa fresca per acabar de donar una volteta, ens vam 'perdre' per l'entramat de carrers medievals i vam tornar a sortir al port per sota de la Tour de l'Horloge del s.XVIII.

Vam anar recorrent el front marí cap a la Cours des Dames, des d'on la vista de la Tour Saint-Nicolas, la torre més alta de les dues torres del s.XIV que controlen l'entrada al port amb els seus quaranta-dos metres, és espectacular, encara que mirant-la per fora no puguis gaudir del laberint d'escales i passadissos del seu interior, que fins i tot inclou una sala voltada d'estil gòtic. La perspectiva tenia inclosa la vista del Phare Rouge, el Phare Vert una mica més allunyat, una nòria i unes models excepcionals, ajudat per una llum privilegiada per ser un quart d'onze de la nit.

Vam tornar a ficar-nos pels carrerons estrets del centre històric i vam anar a buscar una botiga de conveniència, on vam comprar llet per l'esmorzar de la Merlès, una ampolla gran d'aigua, que sempre va bé, i un parell de refrescs.

De tornada al moll, vam aprofitar per mirar-nos el port un altre cop, ara ja amb una altra llum, vam veure un grup de dansaires al carrer que van fer que la Merlès mogués el cul una mica i vam intentar que no es fixés en el parc infantil que hi havia davant mateix de l'hotel. Per cert, quan vam entrar a l'hotel, ja els vam demanar si podíem allargar l'estança una nit més, doncs ens havia encantat la ciutat i volíem aprofitar l'endemà per gaudir-la a fons.

La Bretanya - sergibuda.cat

08/07/2019La Rochelle

Turisme relaxat

Un cop llevats, dutxats i vestits, vam anar a la boulangerie Saint Nicolas a comprar-nos l'esmorzar i d'allà cap a la placeta que hi havia a la confluència de Rue de la Fourche i Rue Sardinerie, on hi havia uns quants locals que ens havíem mirat el vespre anterior per sopar-hi tant per la bona fila que feien com per la placeta i l'ambient. De tota manera, si no havíem pogut sopar, tampoc no vam trobar on seure i esmorzar, però allà al costat, a la Place de la Solette, vam poder seure en uns bancs. A més, vam aprofitar per entrar al pàrquing on hi havia el side per recollir alguna cosa.

Amb les panxes plenes, ens vam dirigir un altre cop al nucli antic de l'altra banda del canal, on ens va sorprendre que molts dels carrers eren porxats, prova de la molta activitat comercial que hi havia (els venedors es protegien de la pluja i del vent oferint la seva mercaderia sota els porxos després d'haver pagat la taxa corresponent), i que estava farcit de palauets i cases senyorials.

Ens vam acostar a Les Halles, el mercat del centre de la ciutat, al davant del qual hi havia tot de paradetes que omplien la plaça sencera. Sota la teulada de l'edifici del segle XIX, les parades són majoritàriament de formatge i d'ostres d'Oléron. És bastant atracció turística, però vam veure com hi compraven els vilatans, com també eren molts vilatans els que es demanaven unes ostres llestes per menjar i una copa de vi per assaborir allà mateix. A nosaltres a aquella hora del matí no ens va venir de gust menjar-nos unes ostres i només vam xafardejar.

Vam fer una volta per la zona més comercial, la Merlès i la Núria es van estar emprovant roba i fins i tot es van comprar alguna cosa i tot passejant vam tornar a aparèixer al Cours des Dames, on una font ens va ajudar a suportar la calor.

Allà al costat teníem una barca al mig del passeig que feia de restaurant i que a la Núria li havia fet gràcia el dia anterior quan el va veure. Vam mirar l'oferta cuilinària i els preus i vam decidir dinar-hi, però abans ens vam acostar a O'Délices de Véro, un local on venien menjar per emportar, on vam comprar una ració de pasta per a la Merlès.

De tornada a Le P'tit Bleu, la barca-restaurant, ens vam demanar unes sardines a la planxa, uns calamars i unes gambes que ens van confirmar que havíem escollit bé i no només per l'emplaçament.

Vam tornar cap a l'hotel, passant a tocar de l'Église Saint-Sauveur, una església d'estil Louis XIII, reconstruida a finals del segle XVII sobre una església primitiva del segle XII, i un cop a l'habitació ens vam posar els banyadors i vam anar a la piscina.

Després del bany, jo em vaig acostar a una bugaderia propera que havíem vist durant els passejos per posar una rentadora, no pas de roba, sinó de bolquers, doncs la Merlès n'embrutava uns quants cada dia. Quan ja estava acabant d'eixugar la roba, van aparèixer les dues dones que em venien a buscar i amb elles vaig entrar a La Guignette, una espècie de taverna destartalada en la que servien per gots o ampolles una beguda, la guignette, que podia ser de diferents colors. Més tard, consultant per internet, vam saber que es tractava d'un aperitiu a base de vi i de fruita.

Amb la bugada ja enllestida i la roba neta a l'habitació de l'hotel, vam tornar a sortir a passejar i al Quai Duperré vam seure a la terrassa de Les Enfants du Rock, un local farcit de fotos i referències als grups de rock més famosos.

Com que ja teníem bastant vista tota aquella zona del port vell, ens vam dirigir cap al Quai du Gabut, on hi havia tot de restaurants, un a tocar de l'altre. Nosaltres ens vam decidir per un del tipus informal, el Kadoura, on vam sopar la mar de bé, acompanyant el menjar amb unes cerveses de blat La Bête Blanche.

Tot aquell districte es veia bastant nou, exteriorment era de fusta i de colors diferents i llampants i suposo que intentava recordar les antigues cases dels pescadors. Realment, curiós i agradable.

Al final del moll i a tocar de la bocana del port custodiada per les dues torres, vam trobar una sorpresa amagada, La Belle du Gabut, un autèntic centre cultural d’esdeveniments, popular, gratuït, de gran diversitat artística, lloc de reunions intergeneracionals, escenari obert a totes les tendències artístiques, espai participatiu de la vida local i cruïlla d’animacions que a nosaltres ens va semblar interessant, però no vam poder gaudir-lo plenament per la barrera idiomàtica, així que només vam prendre'ns una cervesa en calma, que feia molta calor i no volíem deshidratar-nos.

Ja enfilant el camí de tornada cap a l'hotel, vam poder gaudir de la vista de tres de les quatre torres més famoses de La Rochelle, la Tour de Saint-Nicolas i la Tour de la Chaine que tanquen el port i al fons la Tour de la Lanterne, que en el passat a més de la funció de far havia realitzat la de presó.

Malgrat que ja era tard, vam aprofitar que havia baixat una miqueta la temperatura (seguia sent alta, però) i vam deixar que la Merlès jugués una estona al parc infantil de davant de l'hotel. Hi havia passarel·les, passadissos, cordes... i ella va jugar tota sola, amb nosaltres i fins i tot amb alguna altra criatura. També es va acostar al carrussel, però el que la va enlluernar totalment va ser la font d'aigua nebulitzada que brollava del terra.

La veritat és que tots tres, no només la Merlès, que és la que va protestar, ens hi hauríem estat una bona estona més, però era tard i havíem d'anar a dormir, que l'endemà teníem ruta.

La Bretanya - sergibuda.cat

09/07/2019

La Rochelle - Nantes - Vannes

Entrem a La Bretanya

Vam sortir de La Rochelle i ens vam dirigir per carreteres secundàries cap a Nantes, alentint molt la nostra marxa l'elecció de ruta, però vam acabar arribant-hi i dirigint-nos cap al centre, on vam aparcar el side.

Ens vam acostar a la catedral, tal i com havíem fet el 2007, i també en aquesta ocasió vam decidir no entar-hi per manca de temps. A més, la Merlès havia de menjar ja i vam decidir anar a buscar un lloc on seure, prendre alguna cosa i servir-li el dinar. Vam agafar la Rue de Verdun i ja vam poder admirar algunes de les construccions que vam anar veient.

A la confluència d'aquest animat i comercial carrer amb la Rue du Château i la Rue de la Marne hi ha una plaça de forma triangular, la Place du Pilori, on vam aprofitar la terrassa del Bar-Brasserie Le Pilori per descansar, hidratar-nos i donar de dinar a la nena.

Tota aquella zona era molt comercial, vam passar per davant d'unes Galeries Lafayette instal·lades a l'antic edifici dels grans magatzems Decré que el 1931 es va convertir en la botiga més gran d'Europa, i vam veure un C&A en l'antic edifici del Marché de Feltre.

En la nostra visita llampec a la capital del Departament del Loira Atlàntic, ens vam deixar portar per la guia turística que dúiem, que ens va indicar que ens dirigíssim a la Place Royale, una plaça concebuda a finals del segle XVII per l'arquitecte nantenc Mathurin Crucy i que necessità de la destrucció de les muralles medievals per a la seva construcció. Acollí una font monumental gairebé un segle més tard i des dels seus inicis va tenir un marcat caràcter comercial que amb el pas del temps ha quedat en vocació, potser perquè durant uns anys va concedir molt del seu espai al trànsit rodat com a rotonda.

Ens van sorprendre les set-centes escultures que ens hi vam trobar. Es tractava del projecte Reconstituer de l'artista de Le Mans Stéphane Vigny, una al·legoria visual de la reconstrucció en un escenari, la Place Royale, que va ser reconstruida després de quedar molt malmesa durant la segona guerra mundial. Quina és la diferència entre la reconstrucció i la còpia? Aquesta és la pregunta que ens plantejava i ho feia amb una col·lecció d'escultures 'prefabricades' fetes de pedra reconstituïda, com els típics nans dels jardins. A més, al costat de rèpliques de David, Venus de Milo de Michelangelo o La Victòria Alada de Samotràcia, reproduccions de déus, al·legories de les estacions i escenes de la pintura clàssica, hi havia facsímils de columnes, pedestals, gerros, animals, tot en un laberíntic arranjament que convidava els visitants a perdre's (nosaltres ho vam fer) en aquest museu de falsificacions.

En aquell moment, no ho sabíem, pero la instal·lació formava part del projecte Le Voyage à Nantes, un catàleg de sorpreses d'art contemporani que aterra durant l'estiu a Nantes, dirigit pel director artístic i agitador urbà Jean Blaise, i que n'incorpora alguna de forma permanent, engrandint poc a poc la colecció d'art urbà. De la possibilitat de ser part d'una d'aquestes instal·lacions no se salven espais, monuments ni edificis emblemàtics, doncs l'única regla que han de complir és que sorprenguin, facin somriure i/o tinguin alguna utilitat i justament per això és normal que hom toqués, s'hi pugés, dibuixés o petonegés les escultures.

Per la Rue Crébillon ens vam endinsar en el Barri Graslin, un barri elegant ideat per Joseph Louis Graslin a finals del segle XVIII. Les botigues d'aquesta zona tenen la fama de ser cares i elegants i de fet el nom del carrer és la base etimològica del verb nantès crebillonner, que significa anar a passejar davant dels aparadors. El centre neuràlgic d'aquest barri és la Place Graslin, una plaça d'elegància burgesa en la que hi destaquen el Théâtre Graslin, l'edifici de l'òpera, i la Fontaine Graslin.

Tornant enrere, vam entrar al Passage Pommeraye, una galeria comercial de la primera meitat del segle XIX d'estil barroc, on hi destaca sota el sostre de vidre la monumental escala central en ferro, a més de tota mena de decoració en forma de columnes, làmpares, medallons amb cares de personatges famosos i fins i tot vint estàtues al·legòriques del comerç, la indústria, les belles arts, l'espectacle i les ciències.

Aquesta galeria comercial, juntament amb la Place Graslin i la Brasserie La Cigale, un restaurant Art Nouveau de finals dels segle XIX, van ser escenari de la película Lola (1961) del director Jacques Demy. Nosaltres ens vam saltar la visita al restaurant i a la galeria vam mirar-nos tots els aparadors, visitant la botiga Nature & Découvertes, on vam comprar una maleteta isotèrmica.

No volíem entretenir-nos gaire més, així que vam anar directes cap al castell, el Château des Ducs de Bretagne, on només vam entrar al pati d'armes un momentet, tal i com havíem fet el 2007. Allà ens vam tornar a sorprendre per una altra de les instal·lacions de Le Voyage à Nantes, el Payssage Glissé, un tobogan que permetia gaudir d'una forma diferent del baluard Saint-Pierre, des de la Tour des Espagnols als peus del pont llevadís. Era de franc, però l'alçada mínima no permetia que la Merlès s'hi llancés, així que vam marxar cap al sidecar i vam tornar a agafar la carretera.

La nostra destinació era Vannes, doncs era una bona base per explorar la zona dels voltants i allà havíem trobat un apartament prop del centre que s'ajustava al nostre pressupost, tot i que després de reservar vam rebre un mail en el que ens deia que els llençols i les tovalloles no estaven inclosos i que havíem de pagar 10€ de suplement, malgrat que al web de reserves posava explícitament que estaven inclosos. A més, quan vam avisar via whatsapp que no arribaríem entre les cinc i les sis, sinó que ho faríem cap a dos quarts de set (vam acabar arribant a un quart i escaig, el que molta gent gent consideraria un endarreriment normal), la resposta no va ser pas cordial. Si a això li sumem que ens va intentar escaquejar l'aparcament i que quan ens el va ensenyar no ens va agradar massa perquè la finca no tenia cap tipus de control i la porta del nostre aparcament no tancava, les primeres impressions no van ser pas les millors, malgrat que vam veure de seguida que teníem molt propera una porta medieval.

Un cop instal·lats, vam decidir donar una volteta per trobar un lloc per sopar i situar-nos una mica. L'apartament el teníem a la Rue Lt. Colonel Maury, a tres-cents metres d'un supermercat i a menys de dos-cents de la Porte Prison i a més el carrer paral·lel, la Rue de la Fontaine, conservava edificacions del segle XIV al segle XVIII i estava plena de restaurants.

Ens vam desil·lusionar una mica perquè els llocs per sopar no ens acabaven de convèncer i ens semblava que un carrer, una porta i algun edifici aïllat que havíem vist mentre buscàvem l'apartament no justificava passar-hi dues nits en l'antiga capital bretona. Vam anar a mirar-nos els locals a tocar de la porta i ens van agradar, però semblava que un anava tancar i no teníem clar què passava amb l'altre. Llavors la Núria va proposar creuar la porta, que per cert tenia dos ponts llevadissos, un per carruatges i l'altre per persones. Vam veure edificis que tampoc no ens acabaven de fer el pes, molt poca gent, les botigues tancades. Ja érem a la Place Bûlée quan vam veure edificis una mica macos, encara que seguíem sense veure ambient, però com que encara era una mica d'hora vam decidir seguir passejant.

No vam fer gaire cas de la catedral, doncs era d'aquestes amb els carrers del voltant tant estrets que realment no les veus en el seu esplendor, i vam passejar per altres carrers fins que vam aparèixer a la Place Lucien Laroche, on va semblar que hi havia una mica més de vida, tot i que seguia estant tot tancat i no hi havia bars ni restaurants.

La Place de Lucien Laroche enllaçava amb la Place des Lices, la plaça on antigament s'havien celebrat els tornejos i combats dels ducs de Bretanya i en un raconet vam veure la Crêperie La Taupiniere, on vam decidir sopar unes galetes sarraïnes. Tot sopant, vam sentir una mica de xivarri i en acabat ens vam acostar al carrer per sota del mercat per descobrir que hi havia el Restaurant Derrière que feia molt bona fila i tenia música en directe i si no hagués estat perquè no hi havia lloc, encara hi hauríem fet una copeta.

Vam seguir la passejada en sentit contrari a la direcció del nostre apartament per la Rue Saint-Vincent, ja més comercial, més turística i amb més vida, fins que vam travessar la Porte Saint-Vincent.

A l'altra banda de la muralla hi havia la Place Gambetta, aquesta sí molt animada, amb restaurants, terrasses i alguna botiga de souvenirs. A continuació, la Rue du Port, amb unes quantes edificacions juntes dignes de foto.

La Rue du Port era paral·lela al Quai Eric Tabarly, un dels molls del port esportiu del canal Marle, on hi havia embarcacions de lleure, moltes d'elles velers, tot i que antigament hi atracaven vaixells mercants i sinagots, que són canoes de vela que s'empraven per agafar ostres salvatges. I allà al moll la Merlès va xalar d'allò més aprofitant una instal·lació artístico-decorativa per la que va còrrer amunt i avall.

Vam tornar a creuar la muralla per la Porte Saint-Vincent, que data de principi del segle XVII, tot i que va haver de ser reconstruida el segle XVIII. A la part alta hi ha la figura del sant (Sant Vicenç Ferrer, malgrat méixer a València, va passar l'última part de la seva vida a Vannes i les seves despulles són a la catedral) i sota seu hi ha l'escut amb l'ermini (símbol de Bretanya) coronat amb tres torres que representen la muralla i dos llebres, un regal del rei de França a Vannes el 1532.

Per no fer el mateix recorregut que a l'anada, vam girar a Rue Porte Poterne, que com el seu nom indica, acaba a la Porte Poterne, molt més sòbria, decorada únicament amb una imatge de la mare de déu amb el nen.

Des del pont sobre el fossar, es veu l'edifici dels safareigs, que és curiós per tenir dos pisos, el més elevat amb el clàssic entramat de fusta bretó, i xemeneies, doncs es bullia aigua per fer blanca la roba.

Vam baixar a la part del fossar ara convertida en jardí, des d'on es gaudia d'una passejada agradable (o d'un lloc per còrrer, com va fer la Merlès) i d'una bona vista de la muralla, que s'ha conservat fins als nostres dies entre altres coses perquè durant el segle XVII es va vendre a particulars que la van utilitzar per construir les seves cases i el cost de recomprar-la no ha estat assumible quan s'ha plantejat derribar-la per deixar crèixer la ciutat lliurement.

Es conserva un 70% de la muralla i fins i tot hi ha una part de la muralla galorromana primigènia del segle III, però per a visitants inexperts com nosaltres el que hi destaca és la tríada de torres, la Tour du Connétable, la Tour Poudriére i la Tour Joliette. En tot cas, entre la muralla els safarejos, el port amb el seu ambient i el barri intramurs ens van convèncer que havíem escollit molt bé on establir la nostra primera base i vam anar a dormir amb un somruire a la cara.

La Bretanya - sergibuda.cat

10/07/2019

Vannes - Rochefort-en-Terre - Carnac - Vannes

Golfe du Morbihan

Vam sortir de Vannes i ens vam dirigir a Questembert per veure el mercat, doncs Les Halles de Questembert és un dels quatre mercats amb l'estructura de fusta que resten a França i a més és un dels més antics a l'hora de construir-lo, doncs data del 1552, tot i que va ser restaurat el 1675.

De tota manera, apart de la seva bellesa, la dada que més em va impressionar a mi és que és viu, doncs cada dilluns s'hi celebra el mercat setmanal i cada dimecres els agricultors locals hi ofereixen els seus productes.

De Questembert vam anar a Rochefort-en-Terre, que és molt a la vora. Malgrat que a l'entrada del poble hi vaig veure aparcaments, vaig seguir endavant per apropar-me el màxim i gairebé sense adonar-me'n m'hi vaig ficar dintre sense saber si estava permès i sense veure on aparcar. Finalment, vaig sortir per l'altre cantó i em vaig ficar a l'aparcament que hi havia a mà dreta. Totes les places de cotxe estaven ocupades i hi havia motos sobre la vorera, malgrat que unes tanques dificultaven el pas. Vam ficar-nos-hi i vam aparcar complicant la sortida d'una altra moto, però no teníem lloc per maniobrar.

Com que havíem creuat tot el poble pel carrer principal (en realitat, havíem entrat per la Rue du Château, havíem passat per la Rue des Scourtets i havíem sortit per la Rue Saint-Michel), vam intentar fer un recorregut diferent; vam baixar per la Rue Candre i vam aparèixer davant d'una porta de la muralla, però abans de tornar a pujar cap al centre vam decidir mirar què hi havia fora i vam trobar-nos els safarejos.

La pujadeta de tornada al centre va ser tot un regal, però per gaudir s'ha de patir. Vam entrar a la Col·legiata de Notre-Dame-de-la-Tronchaye. Construida el segle XIV, tot i que té alguna part del segle XII, és un dels edificis destacats. Nosaltres hi vam entrar per la sagristia i vam trobar-nos els que ens van semblar que eren el mossèn i uns quants feligresos fent tasques de neteja, manteniment i restauració.

A primers del segle XX, l'artista i propietari del castell en aquell moment Alfred Klots va organitzar un concurs en el que es premiava la casa amb les flors més maques. Tots els vilatans van voler guanyar el premi, així que les decoracions florals van pujar de nivell, aportant al poble una merescuda fama de vila bonica de veure que ha portat a més d'un a proclamar-la com la vila més maca de França. El cert és que el 2006 va guanyar quatre flors en el concurs Villes et Villages Fleuris, està inclosa en les llistes de Les Plus Beaux Villages de France i de les Petites Cités de Caractère.

Nosaltres vam tenir la sensació d'estar en una vila de mentida, com en un decorat. No gaire diferent, per no dir igual, que la sensació en uns quants altres llocs d'aquest estil plens de botigues per a turistes i en els que sembla que no hi visqui ningú.

El cert, però, és que sí que hi viu gent, al voltant d'unes set-centes persones, i que la majoria de les cases són originals de pedra i construides entre els segles XV i XVII. Suposo que el fet d'estar tan ben cuidat i l'afegit de les flors fa que tot sigui massa perfecte i d'aquí la sensació que vàrem tenir.

Cap a quarts d'una, jo vaig anar cap a la moto per agafar el dinar de la Merlès i quan ja anava a tornar vaig veure arribar els propietaris de les motos que tenien complicat sortir per culpa nostra i vaig moure el sidecar primer per ajudar-los a sortir i després per posar-lo a l'ombra. Mentre, la Núria va comprar unes pastes a Le Puits des Gourmandises, una botiga d'especialitats bretones, i quan jo vaig arribar vam dinar plegats en un banc a la cèntrica Place de Puits.

Després de menjar una mica, vam continuar la passejada tot mirant-nos les cases, les flors i els aparadors de les botigues. Fins i tot, vam acabar comprant cacauets garrapinyats en una botiga abans d'arribar a la moto i saludar-nos amb una parella que anava en una Triumph.

La nostra següent visita era al jaciment megalític de Carnac i per arribar-hi vam optar per anar cap a la costa i crear a l'altra banda de la badia en ferri, enlloc de tornar cap a Vannes, però un cop a Port Navalo no ens va fer la impressió que es podés embarcar el vehicle. La Merlès i jo ens vam esperar a l'aparcament mentre la Núria confirmava que efectivament només podien embarcar persones.

Per tant, vam haver de tornar sobre les nostres passes i rodejar Vannes per anar cap a l'altra banda de la badia. Això sí, abans d'arribar a Carnac, ja vam poder veure uns quants menhirs arrenglerats des de la carretera i no és estrany perquè n'hi ha més de tres mil disposats en uns quants camps (Menec, Kerlescan, Kermario i el Túmul de Saint-Michel són els més importants), que estan vallats per evitar la seva degradació.

Vam buscar la Maison des Mégalithes i un cop allà vam aparcar el side a l'ombra. Ens vam mirar l'oferta que hi havia i vam descartar entrar al centre interpretatiu perquè la Merlès no ho hauria gaudit i entre el petit autobús i el trenet vam decidir-nos pel primer que sortís, que va ser el tren. Ens va dur primer de tot cap a la ciutat de Carnac, ens va ensenyar les seves platges, ens va explicar les salines de la zona, el clima (amb 2.000 hores anuals de sol, és de les zones de La Bretanya que en té més) i les possibilitats d'aprofitar totes les ofertes turístiques.

Els menhirs de Carnac van ser aixecats durant el neolític en un procés de segles de durada, entre el 4500 i el 2500 aC, per comunitats sedentàries que vivien en grans cases de fusta i fang i practicaven l'agricultura i la ramaderia. El paper de Carnac com a assentament té una antiguitat de 6.000 anys.

De tornada a l'aparcament del centre interpretatiu, vam donar de berenar i vam canviar el bolquer de la Merlès abans de tornar a la carretera, que com ja he explicat passava a tocar dels jaciments.

Com a bons mediterranis, l'efecte de les marees sempre ens sorprèn i ens captiva, sobretot quan es veuen embarcacions amb la panxa a terra.

També ens vam acostar al Port de Locmariaquer, un port esportiu i d'oci, on vam coincidir amb la parella de la Triumph a Rochefort-en-Terrre, amb qui ens vam tornar a saludar. Vam decidir no prendre res i marxar cap a Vannes.

Un cop a l'apartament, vam sortir a comprar al supermercat que hi havia a la vora i, malgrat que a la Rue de la Fontaine hi havia programat un concert a l'aire lliure, vam decidir sopar a l'apartament abans d'anar a dormir.

La Bretanya - sergibuda.cat