Tema: Nordkapp 2012

25/07/2012

Uppsala - Örnsköldsvik

514 Km.

El primer hytter i la primera nit amb llum

L'alberg es tractava d'una residència d'estudiants que durant l'estiu llogava les habitacions lliures, amb una cuina molt completa i gran, igual que el menjador.

Una mitja hora més tard d'arrencar el recorregut de la jornada, vam tenir aquesta meravellosa sorpresa motoritzada.

En aquesta zona, les àrees de servei eren temàtiques, com l'àrea xinesa o la vikinga, en la que vàrem fer la primera aturada del dia, moment que vam aprofitar per posar-nos els xubasqueros perquè es va posar a ploure.

Vam seguir trobant-nos avions militars mentre avançàvem direcció nord sota un cel amb núvols i clarianes i una temperatura agradable.

Circulàvem per Kustvägen, que és una zona turística, però les úniques parades van ser per repostar en gasolineres més econòmiques que no pas més al sud, en les que el pagament es feia majoritàriament de forma automàtica al mateix surtidor.

Poc després de les dotze del migdia, la Núria va aturar-se al voral per immortalitzar el moment en el que la seva Kawasaki Vulcan 900 arribava als primers 100.000 Km!

Per Suècia, quan veus el senyal de radar ja pots començar a frenar, doncs al cap de menys de 300 metres segur que hi ha el radar preparat per enxampar-te. Això sí, sempre estan col·locats en creuaments, incorporacions o altres llocs perillosos i la velocitat permesa va decreixent esglaonadament, per exemple primer dels 90-100 Km/h als 80 Km/h i després als 60 Km/h.

La ciutat més important que vam veure en tot el dia va ser Sundsvall, que no arriba als cinquanta mil habitants i que és coneguda com Stenstaden (La Ciutat de Pedra) perquè els edificis del centre es van edificar en pedra després d'haver patit quatre grans incendis entre el 1721 i el 1888 que van destruir-la per complet.

En aquesta zona de Norrland ja vam començar a veure aigua per totes bandes, de tal forma que al final no sabies per on t'apareixeria ni si estractava del mar, d'un llac o d'un riu. A més, com a conseqüència directa, van començar-se a succeïr ponts espectaculars, com el que passa per sobre del riu Ångerman.

El ritme era bo i encara podíem continuar una bona estona, però la guia ens deia que als voltants d'Umeå hi havia pocs llocs on allotjar-se i que a més eren cars, així que vam decidir posar-nos a buscar un càmping amb l'ajuda del GPS, doncs no es veien indicacions per enlloc, i prop d'una indústria paperera vam trobar-ne un que feia bastant goig, però que estava ple. De tota manera, vam comprar pa a la botiga i vam dinar en una taula amb banc incorporat.

En sortir d'aquell càmping per anar a buscar-ne un altre ens va començar a diluviar al damunt, la sort va ser que no va durar pas gaire.

Poc més tard, arribàvem al Càmping Solbacken, on vam instal·lar-nos en els primers hytters (96 €) de tot el viatge, un de quatre places per la Txaro, el Pedro, la Núria i jo i un altre també de quatre per la Rosa i el Jordi, seguint els sistema de torns que havíem organitzat.

Com que era prou d'hora, ens vam relaxar, vam descarregar, ens vam instal·lar amb tota la tranquil·litat i la parsimònia del món i ens vam prendre una cerveseta.

El Pedro, el més llest de tots, va aprofitar que feia sol i que la temperatura era força agradable per llançar-se a la piscina. A mi em va fer una mica de mandra, sobretot després d'haver anat amb el xubasquero posat bona part del dia.

Teníem el cotxe tot obert perquè encara no havíem acabat de descarregar i roba que havíem començat a estendre per tal que s'eixugués i de cop i volta va caure un xàfec que ens va obligar a recollir-ho tot corrent, mentre ens anàvem empapant.

Això sí, el xàfec tampoc no va durar gaire aquest cop i va tornar a sortir el sol, moment que van aprofitar la Txaro, la Rosa, el Pedro i el Jordi per anar a voltar una mica, mentre la Núria i jo ens estiràvem una estoneta per descansar, doncs ja dúiem acumulats més de 3.400 quilòmetres en moto en només cinc dies.

Després del passeig dels uns i de la migdiada dels altres, el Pedro, el Jordi i jo ens vam posar a deslligar i baixar la Vulcan 800 del Pedro mentre la resta anaven avançant en la preparació del sopar.

Tot i ser bungalows per quatre persones i justets d'espai, vam sopar tots plegats en el que només hi dormien dues tot apretant-nos una miqueta.

A la terrassa de l'edifici principal i sota un cel que enlloc d'enfosquir-se s'anava aclarint cada cop més, vam prendre uns patxarans i uns Bacardís amb cola mentre decidíem que l'endemà faríem nit a Rovaniemi i que el dia següent passaríem tot el matí a la casa del Pare Nöel i al creuament del Cercle Polar Àrtic, confirmant que pujaríem per Finlàndia i endarrerint un dia l'arribada teòrica a Nordkapp.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

26/07/2012

Örnsköldsvik - Rovaniemi

648 Km.

Ja som tres motos

Després de barallar-nos el Jordi, el Pedro i jo amb uns mosquits enormes que hi havia a les dutxes masculines i que no morien per molts cops que els fotessis amb les xancletes, vam preparar-nos per continuar el viatge, però aquest cop era diferent perquè el Pedro i la Txaro també venien en moto i per tant vam haver de lligar la bossa amb les coses de càmping al centre del remolc per tal de nivellar-lo i donar-li una mica de pes.

Els primers quilòmetres ens en vam adonar que cada cop hi havia més aigua per tot arreu, que les cases ja eren gairebé totes de fusta i del color vermellós característic i que cada cop sovintejaven més els senyals de rens i ants.

A l'hora de fer el primer repostatge i l'esmorzar, vam entrar en el supermercat que hi havia a tocar per aprovisionar-nos gastant corones sueques, doncs n'havíem canviat més de les que havíem necessitat.

Vam seguir fent viatge tot el matí, intentant empapar-nos tot el possible de tot allò que entrava pels nostres ulls, conscients que trigaríem molt a tornar a estar per aquí i això si hi tornàvem mai.

A migdia, per tal de seguir gastant corones sueques i no perdre massa temps (aquesta era una altra jornada maratoniana amb l'afegit d'entrar a Finlàndia, on no teníem ni idea del ritme que podríem portar), vam decidir menjar en un fast-food en un dels repostatges. Va tocar fer-ho en un Frasses, on ens va costar pronunciar allò que volíem demanar i on vam descobrir que tenien una espècie de salers amb condiments (cheddar, curri...) per afegir a les patates fregides que van encantar a la Núria. Durant l'àpat, va tornar a caure un d'aquests xàfecs imprevisibles i molt intensos i ens va sorprendre com hi havia gent que no li donava la més mínima importància (una dona prenent el cafè a la terrassa ni es va moure).

A tocar de Haparanda i per tant de la frontera finesa, vam trobar la primera (o va ser la primera que nosaltres vam veure) indicació que marcava el Cap Nord, tot i que no la vam seguir perquè es tractava de la ruta que no entrava a Finlàndia i que havíem descartat.

Va coincidir que havíem de repostar, però segurament ens hi hauríem aturat igualment a Haparanda, la ciutat més oriental de Suècia, doncs veure'ns pràcticament a Finlàndia ens va fer moltíssima il·lusió.

En un petit parc allà mateix, les figures de nens plorant ens recordaven els horrors de les guerres i en especial representaven un memorial al nens finesos evacuats a Suècia durant la Segona Guerra Mundial.

Vam travessar el riu Tornio per entrar a Finlàndia, doncs el riu fa de frontera, a més de donar nom a la ciutat que va pertànyer a Haparanda fins que Suècia va cedir Finlàndia a Rússia el 1809.

La principal diferència a l'hora de circular per Suomi (el nom del país en el seu propi idioma), és que el trànsit és molt menys intens que per Suècia. A més, els boscos són molt més atapeïts i està ple de senyals de precaució per rens i ants.

En els cent-i-escaig quilòmetres des de Haparanda fins Rovaniemi vam veure un munt de senyals avisant-nos de la presència d'un radar, però a diferència de Suècia, veure el senyal no era sinònim de veure el radar. A més, eren d'un model més antic, com el de l'autovia de Castelldefels sortint de Barcelona, que va posat en alt, el que passa és que estaven posats de cara o bé per controlar els vehicles del carril contrari. El cert és que ens van fer circular per sota del límit màxim de velocitat en tot moment.

En arribar a Rovaniemi, vam dirigir-nos, amb l'ajuda del GPS, al Hostel Rudolf, on havíem reservat habitacions per internet un dia abans per 177 €. L'aparcament era a la part del darrera i a la part del davant un cartell t'indicava que havies d'anar a un hotel a uns vuit-cents metres a buscar la clau, és a dir que vam haver d'agafar el cotxe per recollir la clau.

Ens vam instal·lar i vam anar a les zones comunes a parar taula per sopar (a Finlàndia era una hora més tard) i per connectar-nos a una deficient xarxa wifi per veure si teníem resposta al mail per reservar per dormir a Nordkapp.

Tot i que ens va semblar que Rovaniemi no tenia gaire a veure (ens va semblar una ciutat soviètica de les que es veuen als reportatges, fins i tot els cotxes -o molt vells i atrotinats o de luxe i nous- i la gent ens van donar aquesta impressió), vam sortir a donar una volteta pel centre amb una temperatura molt agradable per ser gairebé les dotze de la nit i ser a deu quilòmetres del Cercle Polar Àrtic.

Vam veure un bar anomenat Hemingway's que feia bona fila i vam entrar a prendre alguna cosa i va resultar un bar molt acollidor on vam passar una estona força agradable.

En sortir del bar, vam desfer el camí cap a l'alberg i tot i ser la una de la matinada, seguia sent de dia i fent bona temperatura, tot i que les moltíssimes referències al Pare Nöel ens fessin pensar en neu i fred.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

27/07/2012
Rovaniemi - Inari

352 Km.

Santa Claus, el Cercle Polar Àrtic, rens i llacs

Havíem anat a dormir tard, a Finlàndia és una hora menys i teníem un dia força atapeït, així que vam procurar no encantar-nos gaire a l'hora de recollir i carregar els trastos a les motos i al cotxe.

A uns vuit quilòmetres de Rovaniemi vam trobar el pàrquing del Santa Park (16 €/persona), on pràcticament no hi havia vehicles a aquella hora, vam aparcar i ens vam dirigir cap a l'entrada mentre ens sorprenien els llums entremig dels arbres.

Un cartell a l'entrada explicava que el parc es va construir a l'interior de la muntanya i que es van haver d'excavar totes les galeries que el composen. Després de llegir-lo, vam avançar pel passadís que s'endinsava a la muntanya mentre anàvem entrant al nadal en ple mes de juliol.

Vam trobar-nos un elf que sorprenentment parlava una mica de castellà i sabia unes quantes paraules en català i que ens va convidar a entrar en una bola d'aquestes de record que s'agiten i es veu la neu com cau suaument (o te la tiren al damunt a mala llet!).

Arribaves a una petita placeta on hi havia milions de peluixos i altres records a la venda amb personal (elfs) molt amable i un ordinador amb pantalla tàctil, webcam i connexió a internet per tal que puguessis gravar i enviar missatges en vídeo.

Tal i com s'indicava en el cartell de l'entrada, dintre del parc es creua el Cercle Polar Àrtic (és l'únic lloc del món on es pot fer de forma subterrània) i la Princesa del Gel et pot expedir un certificat (previ pagament d'uns calerons, és clar).

Convidats per la Princesa del Gel en persona, vam entrar en una habitació plena de figures d'animals tallades en el gel, on també hi havia el tron de la princesa, una barra i un llit també de gel. El Pedro i jo no teníem pas fred allà dins i ho vam voler mostrar a la càmera de fotos i no sé si va ser de l'energia acumulada o què, però en seure al tron de la princesa, vaig carregar-me un dels recolza-braços, circumstància que va precipitar la nostra sortida, evitant-nos l'intent de vendre'ns uns xupitos en un got de gel.

Pels pèls vam arribar a la classe que donaven dues elfes per convertir-te en un d'ells i així poder ajudar el Pare Nöel a repartir regals per tot el món.

Com que ja ens havien explicat alguns dels secrets més ben guardats, vam poder pujar en uns trineus que ens van portar al màgic món on es fabriquen les joguines que es regalaran a tots els nens.

Tot passejant pel parc vam poder anar veient els diferents models de trineu que ha utilitzat en Santa Claus durant tots aquests anys i fins i tot vam tenir l'oportunitat de pujar-hi a més d'un.

A continuació, va haver una representació teatral en la què els personatges van ballar, van riure, van plorar i es van enamorar davant nostre i de la resta d'espectadors.

Vam anar a veure el protagonista de tot el muntatge, amb qui et podies fer una foto (pagant, és clar) i endur-te-la en paper o en un pendrive. La Rosa i el Jordi es van fer la foto i en acabat, en Santa Claus em va cridar i em va dir a cau d'orella que quan es jubili jo podria agafar la seva plaça.

A l'hora de sortir, vam sentir que ens cridaven i vam veure l'elf que ens havia donat la benvinguda parlant una mica de castellà que venia cap a nosaltres per regalar-nos una moto feta amb globus inflables on havia escrit "Perros del Ebro" per la samarreta que jo duia posada.

El cert és que ens ho vam passar de conya i això que alguns teníem els nostres dubtes abans d'entrar-hi... Allà mateix, a l'aparcament, vam preparar-nos i vam cruspir-nos l'esmorzar.

Tot seguit, vam voler anar cap al pas del cercle polar, però no vèiem per on anar-hi. De fet, tot buscant vaig arribar a l'aeroport, on hi havia un cartell amb indicacions de distàncies semblant al que estàvem buscant.

Després va resultar que era molt més senzill que no pas el que ens pensàvem: només calia seguir la carretera. Vam entrar al recinte i vam buscar un lloc on aparcar.

Quan estava a punt d'aparcar vaig veure l'oportunitat de posar la moto just davant del famós cartell indicatiu i em vaig endur la bronca per fer-ho, però al cap d'un moment ja estaven les tres motos allà i una parella d'alemanys estaven fent cua amb les seves BMW's.

Després d'aparcar correctament les motos i tenint en compte que veníem del parc de Santa Claus, no vam poder evitar el seguir jugant com si fóssim criatures.

El complexe lúdic és més aviat un centre comercial en el que hi ha tota mena de trolls, peluixos, joguines, records, souvenirs, menjars, joies, roba... Tot allò que pugui estar relacionat mínimament amb el Cercle Polar Àrtic, Santa Claus o Lapònia hi és, excepte brodats per armilles moteres.

Lògicament, el que atrau més l'atenció és la línia al terra representant el paral·lel de latitud N 66º 33' 45" i tothom juga a estar a les dues bandes, travessar-lo agafats de la mà (vam veure un grup de més de cinquanta persones que ho va fer així), donar-se la mà amb algú a l'altra banda...

I allà mateix hi ha el senyal indicador de direccions i quilòmetres fins algunes ciutats europees que tants cops havíem vist fotografiat. Això sí, el vam customitzar una mica...

També hi havia repartides una sèrie de construccions que venien a ser una exposició de les diferents construccions de la zona al llarg dels segles i un altre Santa Claus amb el que fer-te una foto després de passar per caixa.

Bastant més tard del que havíem previst inicialment, però contents per tot el que ens havíem divertit, vam agafar la carretera amb la sensació de que el viatge estava començant aquell dia.

Tot i que no teníem gaire clars els horaris finesos, vam aturar-nos pràcticament al primer restaurant que vam trobar, aprofitant també per repostar a la gasolinera que hi havia al costat. Per dinar, vam acabar demanant per 72,70 € uns plats sense tenir clar del tot el que demanàvem, però va estar tot molt bo.

Vam continuar viatge cap al nord i en un moment donat la Txaro va començar a fer gestos que no enteníem: havia vist un ren! Al cap de no gaire, vam trobar-nos un al mig de la carretera i vam començar a veure'n algun de tant en tant, però vèiem més parades d'autobús o llacs (estava ple) que no pas rens.

I vam aturar-nos per repostar en una gasolinera i va resultar que hi havia un ramat de rens per allà i ens hi vam poder acostar i ells es van acostar a nosaltres. De fet, semblava que el ramat fos un atractiu turístic dels venedors d'artesania.

Per l'E75 direcció nord només deixàvem d'estar envoltats per boscos quan teníem aigua d'algun llac a algun cantó (o a ambdós alhora) i continuàvem veient rens, que feien que circuléssim vigilant de no trobar-nos-els al mig de la carretera o intentant creuar-la.

Després d'aturar-nos en una botiga pensant que era un càmping, vam aturar-nos en el Camping Uruniemi, on vam demanar disponibilitat i vam llogar un bungalow per a vuit places a molt bon preu (110 €).

Vam instal·lar-nos en el magnífic bungalow, que fins i tot tenia sauna al seu interior, i la Núria i jo vam aprofitar per posar una rentadora. A més, aprofitant una de les visites al quarto de rentar, vaig llençar-me en pilotes al llac, així que puc dir que jo m'he banyat al cercle polar àrtic, tot i que sortís corrent de l'aigua per ficar-me a la sauna.

Mentre jo m'estava una estona a la sauna, altres van sortir a passejar pel càmping, gaudint de les vistes del llac Inari i d'un txoko amb llar de foc central.

Vam sopar plegats dintre del bungalow i en acabat els que encara tenien forces van sortir a passejar per comprovar que el sol no s'acabava de pondre.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

28/07/2012

Inari - Nordkapp

457 Km.

Ja hi som!!!

Com cada matí, ens vam llevar, vam esmorzar alguna cosa, vam preparar-nos, vam recollir i vam carregar, però aquest era un dia diferent perquè el dia abans havia estat el primer en què vam tenir la sensació d'inici del viatge mític i aquell dia teníem intenció d'entrar a Noruega i arribar a Nordkapp.

Vam sortir a l'E75 per continuar per ella direcció nord, però a uns trenta quilòmetres havíem de girar a l'esquerra per agafar la 92, en el que anava a ser el primer desviament en el que anàvem a trobar indicat Nordkapp.

Aquesta nova carretera era més estreta i sense pintura, el paisatge va començar a semblar-se al que et ve al cap quan penses en la tundra (és que allò era la tundra!), no es veia rastre de civilització i a més es va posar a ploure una mica.

Havíem passat per França, Luxemburg, Alemanya, Suècia, Finlàndia i creuàvem la frontera per entrar a Noruega, però just abans havíem posat gasolina perquè era més econòmica i es podia pagar en euros.

A aquesta banda de la frontera vam trobar que hi havia una densitat de població més elevada i que les construccions passaven a ser totes de fusta i la majoria de color vermellós, però la resta seguia sent igual. En creuar el riu Tana a Karasjok vam tornar a encarar-nos direcció nord, començant a aparèixer muntanyes en les que es veien salts d'aigua i poc abans de Lakselv vam aturar-nos a menjar alguna cosa, per continuar ruta tot seguit.

Si el paisatge que ens vam trobar en entrar a Finlàndia ens va encantar i el dels voltants del llac Inari el vam trobar encisador, el que ens vam trobar des de l'entrada a Porsangerfjorden fins que vam deixar enrera Noruega setze dies més tard va ser espectacularment meravellós.

Entre el paisatge, els cartells que indicaven el nostre destí, les cases de fusta, els assecadors de bacallà (que havíem vist en tantes cròniques) i els rens que ens apareixien per tot arreu, anàvem flotant en un núvol, eufòrics i meravellats.

Vam passar alguns túnels, foscos i humits, en els que teníem por de trobar-nos algun ren i en els que ens va sorprendre que hi hagués portes que tanquen a l'hivern per evitar que es gelin i també vam veure una platja en la que hi havia columnes de pedres col·locades una al damunt l'altra.

Per arribar a l'illa de Magerøya, on hi ha Nordkapp, vam haver de travessar un túnel que s'enfonsa 200 metres sota el mar amb desnivells considerables tan a l'entrada com a la sortida, però és que està ple de ponts i túnels per tot arreu.

Vam agafar el trencall cap a Honningsvåg, tot esperant veure l'indicador del càmping, però el cas és que vam travessar-lo tot sense veure'l i el GPS que duia el cotxe deia que ens l'havíem passat. Vam aturar-nos, vam decidir tornar enrere i agafar camí a Nordkapp amb l'esperança de trobar-lo.

Al cap de poc, vam trobar el càmping, vam instal·lar-nos en una habitació pels sis (93 €) i vam anar al menjador compartit per escalfar-nos el menjar i dinar una mica, doncs començava a ser tard i si pujàvem a Nordkapp abans de dinar, ens quedaríem sense menjar.

Van ser uns pocs quilòmetres que se'ns van fer llargs i alhora curts; llargs perquè volíem arribar-hi de forma instantània i curts perquè la carretera i el paisatge eren espectaculars (o potser era l'emoció el que els feia espectaculars, però els vam gaudir força). Teníem ganes de posar-nos a velocitats il·legals per arribar-hi abans, però alhora la pujada d'adrenalina la volíem mantenir, doncs ens donava força i felicitat... Ni tan sols ens distreien els rens!

Finalment, vam arribar a les guixetes del peatge que s'ha de pagar per poder entrar i vam haver de fer cua darrere unes mobil-homes que hi havia. El cert és que és una tallada de rotllo impressionant que et fa baixar dels núvols al terra en un moment.

Vam deixar els vehicles a l'aparcament, però des d'allà no es veia la famosa bola del món, el que volia dir que no podríem fer la foto amb la moto davant de l'esculptura. Vam anar a buscar-la com posseïts!

Així doncs, vam anar de cap a fotografiar-nos amb la representació del globus terraqui que demostrava que havíem arribat al punt més al nord de tot el continent europeu.

En un moment tant especial i emotiu, el Pedro i la Txaro van voler recordar el seu bon amic Txasko, de qui s'havien hagut d'acomiadar encara no feia ni un any i la millor manera que van trobar va ser fer-se la foto amb el mocador que ell sempre duia i que els va acompanyar durant el viatge.

Nosaltres dos, en canvi, vam voler fer la nostra particular reivindicació nacional desplegant una senyera i mostrant la samarreta dels Motards Independentistes.

Gràcies al Jordi i a la Rosa, vam poder-ho celebrar de la millor manera: brindant amb cava! Es van preocupar de portar una ampolla i copes i als peus del globus vam brindar i vam beure tots plegats per la fita aconseguida.

El següent focus d'atenció va ser el conegudíssim indicador de colors en el que hi ha les coordenades, però es va posar a ploure amb ganes i vam haver de marxar a aixoplugar-nos al centre de visitants.

Res més entrar-hi, vam seure en unes escales i vam fer un curiós amic. Vam aprofitar per continuar el que havíem començat a Rovaniemi: fotografiar el Pedro al costat de tots els trolls que anàvem trobant, però no perquè ens fes gràcia, sinó per comparar-los.

Allà hi havia una botiga de records plena d'articles amb la bandera noruega, trolls, rens... Vam comprar-nos uns brodats que feien referència al punt en el que ens trobàvem, algunes postals i els diplomes acreditatius del nostre pas i vam aprofitar les taules del bar per escriure les postals i descansar una miqueta.

Al pis inferior començava l'exposició, en la que es podien veure, en un llarg passadís que anava descendent, explicacions de la flora, la fauna i la història de Nordkapp i diorames i representacions de diversos tipus d'allò que s'explicava als panells informatius, que no estaven en català ni en castellà (tampoc no hi havia la possibilitat d'agafar una àudioguia).

Al final del passadís hi havia una sala d'actes/bar amb seients en tribuna i la sortida al mirador del rei, una terrassa en una obertura en el penya-segat que ofereix unes bones vistes del mar.

L'escriptor noruec Simon Flem Devold va suggerir el 1987 que Nordkapp per la seva situació, la seva fama i el seu simbolisme era un bon lloc per donar al món un missatge de pau i solidaritat. Per això, l'any següent es va reunir un grup de set nens de diferents països i continents per crear lliurement i en col·laboració alguna cosa que simbolitzés la seva creativitat, les seves emocions, la seva joventut, la seva llibertat i la seva fraternitat com a exemple per a la resta de la humanitat. El resultat va ser un conjunt de relleus en forma de moneda de grans dimensions que va captivar la nostra atenció pel seu simbolisme, que es manté viu a través de la Fundació The Children of the Earth que promou anualment un premi internacional.

Amb la tranquil·litat de saber que el peatge que havíem pagat en entrar al recinte servia per a una bona causa, vam fer un recorregut final, aprofitant per mirar el solemne senyal que indica que el regne noruec arriba fins aquell punt

Com que començava a pujar la boira i s'estava fent tard, vam decidir agafar les motos i tornar cap al càmping. A més, l'endemà tornaríem i acabaríem de veure el que no havíem vist (si és que quedava alguna cosa per veure), de fotografiar el que no haguéssim retratat ja i comprar el que penséssim imprescindible.

Vam tornar cap al càmping i vam veure que just al davant hi havia una espècie d'exposició de tendes i habitatges típics de les gents que habitaven aquesta terra anys ençà. Vam descarregar les compres i ens vam preparar per tornar a sortir.

Volíem anar al Bar Artico, que és un bar fet de gel que regenta un noi espanyol que acostuma a tractar bé a aquells que hi arriben, però primer vam aturar-nos a la gasolinera a l'entrada de Honningsvåg per repostar les motos.

El problema va ser que ens el vam trobar tancat i no vam saber esbrinar si es tractava que érem fora de l'horari o que aquell dia no obrien, tot i que vam estar mirant-nos-ho per totes bandes.

Vam entrar en un bar que hi havia a la vora, El Bar Corner, i ens vam demanar unes cerveses, ens van preguntar si volíem sopar i vam mirar-nos la carta abans de decidir quedar-nos. Deixant de banda prejudicis ecologistes, vam encarregar uns plats guisats de carn de balena i de ren que no ens van castigar les consciències el suficient per no deixar-nos dormir i més tenint en compte que al restaurant no ens van cobrar les primeres cerveses i vam acabar pagant 175 €.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat