Benvingut! Si estàs llegint aquest missatge vol dir que no estàs registrat en el nostre fòrum. Prem AQUÍ per registrar-te amb uns senzills passos.
D'aquesta manera podràs gaudir de tots els avantatges i característiques de la nostra comunitat.
LinkBack URL
About LinkBacks
El dia anterior havíem deixat l'E10 per agafar la 818 en direcció a Gravdal i Ballstad per buscar allotjament, arribant als afores de Ballstad a Sjøstrand Rorbuer & Fisk, que és on ens vam allotjar, però no vam veure res d'aquest poble pesquer que està a la petita illa de Ballstadøya per l'hora i per la distància. Per esmenar aquesta errada (el propietari del càmping d'Stokmarknes ens l'havia recomanat), després d'esmorzar vam agafar les motos i el cotxe i ens vam acostar al centre d'aquesta vila a l'est de la muntanya d'Skottinden, doncs era molta distància per fer-la a peu amb el temps que teníem i al cotxe no hi cabíem tots.
Sobre tres quarts de deu del matí (més tard de l'habitual, però ja havíem visitat Ballstad), vam acabar de carregar l'equipatge, vam tornar enrere fins a la coneguda E10 i vam continuar la nostra ruta fins que vam agafar el trencall cap a Nusfjord i Rorbu per la carretera local Fv807 mentre ens anava plovent intermitentment.
Nusfjord és el poble de pescadors per excel·lència de l'illa de Flakstadøya, però aquesta activitat ha anat perdent pes en l'economia local enfront del turisme, fins al punt que per entrar-hi s'havia de pagar una entrada de 50 NOK, doncs més que un poble, amb només una cinquantena de persones vivint-hi, és un museu. Sí que érem turistes i sí que anàvem a fer el turista, però allò ens va semblar massa i no hi vam entrar. Això sí, vam mirar i vam fer fotos entre els arbres, els matolls, els cartells i els assecadors de bacallà abans de marxar.
Possiblement, més que les 50 NOK per cap va ser que no anàvem pas sobrats de temps (havíem d'agafar un ferri i dos dies abans ja n'havíem perdut un) i que estava plovent el que va provocar que no entréssim a Nusfjord, en tot cas un Arc de Sant Martí va semblar que ens donava la raó davant de la impassibilitat de les ovelles.
Vam tornar a l'E10 i mitjançant ponts i túnels vam seguir avançant en direcció a Å, passant per localitats com Flakstad, Ramberg, Mølnarodden, Hamnøy, Moskenes, Sørvågen o Tind.
Vam passar un túnel i vam aparèixer en un aparcament, aquest era el final de l'E10 i l'aparcament per poder visitar Å. En tot cas, després d'aparcar el que vàrem fer va ser el segon esmorzar, després vam entrar a una botiga de souvenirs en la que la Núria i jo ens vam comprar uns brodats amb el logo d'Å i finalment vam agafar el camí que ens duia realment al poble.
Pràcticament el primer que vam veure va ser la Bakeriet på Å, un forn tradicional de pedra i a la llenya que data de 1878 i elabora pa deliciós i pastes de canyella entre altres especialitats. A més de visitar-lo i malgrat haver menjat just abans, no vam poder estar-nos de comprar-hi alguna cosa.
En aquelles dates, encara es tractava d'un poble de pescadors que havia evolucionat cap al turisme, però actualment s'ha convertit en un poble-museu a l'estil de Nusfjord amb pagament per entrar-hi. A l'agost del 2012 es podien visitar el Norsk Fiskeværsmuseum (museu de la pesca noruega) i el Lofoten Tørrfiskmuseum (museu de la pesca del bacallà a les Lofoten), però l'horari no va coincidir amb la nostra visita.
A la una del migdia vam marxar d'Å pel Camí del Rei Olav, que és el nom d'aquest tram de l'E10, per dirigir-nos al port de Moskenes, on vam arribar-hi mitja hora més tard.
Al ferri ens van fer preu de grup i ens va sortir per uns 342 € les sis persones, les tres motos, el cotxe i el remolc per un viatge d'unes tres hores i mitja que vam emprar per dinar uns macarrons que dúiem cuinats i envasats al buit des de Berga i per descansar una mica.
Vam arribar al port de Bodø a un quart de set de la tarda, vam desembarcar i vam anar directament a posar gasolina. No ens en sabíem avenir de ser en una ciutat de més de cinquanta mil habitants, amb el paisatge, els carrers i el trànsit que això comporta. Acabàvem d'abandonar les illes Vesterålen i Lofoten i ja les enyoràvem.
Sortint de Bodø, vam agafar l'Fv17, la carretera de la costa, i vam començar a buscar un lloc per allotjar-nos aquell vespre, però a diferents càmpings en els que vam demanar disponibilitat ens van dir que estava ple.
La veritat és que ens vam començar a posar una mica nerviosos, però finalment al càmping Mevik ens van oferir una casa d'un particular per uns 95 €. Estava bastant bruta i quan ens vam acostar a la recepció per pagar vam veure que també estava plena d'andròmines i brutícia, per això no és d'estranyar que el càmping acabés tancant i desapareixent i que per internet es trobin comentaris d'aquest tipus. En tot cas, vam poder sopar, mirar l'horitzó intentant retrobar les estimades illes i dormir.
Es necessita temps per llegir i mirar les fotos ... en el proper confinament tindré temps, ara vaig de bòlit.
04/08/2012Mevik - Majavatn356 Km.
Encara no eren dos quarts de nou que ja sortíem del càmping, doncs jo crec que vam espavilar més del que era habitual pel fàstic que ens feien alguns racons d'aquella casa.
El nostre plantejament pel dia era fer tants quilòmetres com fóssim capaços per la carretera que voreja els fiords, l'Fv17, utilitzant els ferris que anaven enllaçant trams de carretera, igual que ho feien els llarguíssims ponts i túnels.
Al terme municipal de Meløy, quan anàvem vorejant el Holandsfjorden en direcció a Forøy, ens vam veure en l'obligació d'aturar-nos per gaudir de l'espectacle d'Svartisen, el conjunt de glaceres format per Vestre Svartisen de 221 Km2, que és la segona glacera continental més gran de Noruega, i Østre Svartisen, que amb els seus 148 Km2 n'és la quarta.
A un quart i mig de deu del matí vam arribar al moll del port de Forøy, just per embarcar. Vam pagar els 42 € en total que costava i a dos quarts vam salpar en direcció a Agskardet, on vam arribar-hi al cap d'un quart.
En menys de trenta quilòmetres ja érem al port de Jektvik, on vam agafar el ferri que per 90 € ens havia de dur a Kilboghamn. En el trajecte d'una hora i escaig de duració vam aprofitar per menjar una mica de formatge navarrès i tastet sec berguedà.
Vam recòrrer els vint-i-cinc quilòmetres que ens separaven d'Stokkvågen o, el que és el mateix, de l'entrada al fiord Sjona per resseguir els seixanta-sis quilòmetres de la riba d'aquest fiord fins a Nesna, sorprenent-nos l'alta velocitat d'alguns dels vehicles que anaven en la nostra direcció i amb els que havíem coincidit al ferri.
En arribar al moll dels ferris vam entendre la pressa dels altres vehicles, doncs acabava de salpar un ferri i nosaltres havíem d'esperar-nos prop de dues hores. Vam aprofitar per repostar els vehicles, per dinar en una de les taules que hi havia al mateix moll i per veure ferris d'altres línies.
Vam pagar 57 € per un trajecte d'uns vint minuts que ens estalviava uns cent quilòmetres i una hora i vint minuts de ruta, per tant és molt lògic que es corri per agafar-lo o que no s'agafi i es volti el Ranfjorden.
Al poc de baixar del ferri a Levang ens vam trobar una tarda amb un sol espectacular i una vegetació molt diferent, doncs hi havia molts arbres i boscos, tot i que seguia havent muntanyes pelades amb neveres de diversos tamanys. Vam decidir travessar Mosjøen sense aturar-nos-hi i posar-nos a buscar allotjament no més enllà de les cinc de la tarda, doncs els dos dies anteriors havíem patit força per trobar on dormir.
A les cinc menys algun minut vam veure el Fjellheimen Kro Motell Hytter a peu de la carretera a Majavatn, vam demanar disponibilitat i ens van oferir un parell de hytters amb plantes al sostre per 108 €.
Ens acabàvem d'instal·lar quan van aparèixer un parell de motos Harley-Davidson amb dues persones cadascuna. Es tractava d'una parella amb dues criatures i la moto del pare tenia problemes. Duien un mes fora i tornaven cap a Trondheim (a uns tres-cents quilòmetres). La mare amb un dels fills va seguir ruta i va aparèixer un cotxe amb uns amics que va recollir l'altra criatura mentre el pare intentava arreglar alguna cosa. Vam deixar-li les nostres eines i fins i tot li vaig donar la idea d'usar un espàrrec repara-punxades per tapar una fuga d'oli a la zona del canvi de marxes que li va permetre marxar cap a casa poc abans que nosaltres ens poséssim a sopar i anéssim a dormir.
05/08/2012Majavatn - Bud599 Km.
Com que havíem de fer molts quilòmetres i la Núria i jo érem els més lents a l'hora de sortir pel matí (el Pedro i la Txaro duien una maleta que carregaven al cotxe, igual que els meus sogres, mentre que nosaltres havíem d'encabir-ho tot a les bosses estanques Ortlieb i lligar-les convenientment a les motos), vam decidir que el cotxe comencés la ruta quan estés preparat (a les vuit del matí) i que nosaltres ja l'enganxaríem pel camí tot i sortir gairebé mitja hora més tard.
Ens vam trobar pel camí, però a l'hora de superar Trondheim les motos vam travessar-la i el cotxe la va circumval·lar, en tot cas tots vam deixar l'E6 poc després per continuar per l'E39.
Cap a tres quarts de dues de la tarda ens vam aturar en una àrea de descans per dinar plegats, a tres quarts de tres vam tornar a arrencar, però no vam fer gaires quilòmetres, doncs a Halsa vam agafar el ferri (47 €) que ens va dur a Kanestraum en menys de vint minuts.
Pel pont Straumsundbrua i els seus 412 metres vam passar del continent a l'illa d'Aspøya i d'aquesta illa vam passar a la de Frei utilitzant el Freifjordtunnelen, que transcorre més de cinc quilòmetres per sota del mar (de fet, és per sota del Freifjorden), després de pagar el peatge corresponent. Vam seguir saltant a altres illes, la més important de totes elles Bergsøya, per ponts de tot tipus i vam tornar a circular més de cinc quilòmetres per sota del nivell del mar per l'Atlanterhavs-tunnelen, també de pagament. Tot aquest conjunt de connexions que et porten de la part continental de Noruega a Kristiansund rep el nom de Krifast.
Però encara teníem per davant el plat fort de l'enginyeria de carreteres o com a mínim el tram més espectacular de tots, l'Atlanterhavsvegen o La Carretera de l'Atlàntic, una secció de 8,3 quilòmetres de llarg de la carretera comarcal 64 que recorre un arxipèlag als municipis de Hustadvika i Averøy, al comtat de Møre og Romsdal, amb vuit ponts, un pendent màxim del vuit percent i quatre zones de descans o miradors, segons la Viquipèdia. La vam fer d'anada, de tornada i un altre cop d'anada, ens vam aturar en la zona de descans amb bar, però no vam poder prendre'ns cap cervesa perquè només tenien begudes sense alcohol, i per gaudir-la al màxim el cotxe fins i tot va desenganxar el remolc a l'aparcament d'un supermercat.
Per recomanació d'una parella amb la que vam parlar al bar de La Carretera de l'Atlàntic, vam anar a Bud, un poble costaner a la mateixa península de Romsdal. Vam arribar-hi a les set de la tarda i vam anar directament al càmping Pluscamp Bud, on vam trobar una magnífica cabana en un càmping meravellós i molt ben cuidat per 142 €.
Vam sortir a voltar una mica (després de tants quilòmetres agraíem estirar una mica les cames) i buscar un lloc per sopar. Hi havia restaurants especialitzats en peix, ens vam acostar a un, però estava tancat i com que tampoc no ens feia gràcia pagar una burrada, estar estona buscant i entaular-nos excessivament, al final per 112 € ens vam demanar unes hamburgueses, unes patates fregides i unes llaunes de cervesa al MIX Bud Kiosk og Spiseri i ens ho vam prendre a la terrassa.
El poble es veia molt ben cuidat i es notava que hi havia una certa riquesa. De fet, a més de ser un poble de pescadors, era un poble amb una indústria al voltant de la pesca, amb assecadors de bacallà, fumadors de salmó i indústria conservera, tot això afegit al turisme, la restauració, els serveis auxiliars i el comerç, doncs ja al segle XVI era la vila amb més activitat comercial entre Bergen i Trondheim. Hauríem pogut dedicar-li més estona, però era tard i estàvem cansats.
06/08/2012Bud - Vassenden349 Km.
Ens vam llevar, ens vam anar espavilant i, com el dia anterior, vam decidir que el cotxe comencés la ruta quan estés llest (a dos quarts de nou) i que les motos ja l'atraparíem.
Havíem previst esperar-nos al ferri de Sølsnes, però ens vam trobar abans d'arribar a Molde, per tant vam fer plegats el túnel Fannefjordtunnelen que circula per sota de l'aeroport de Molde i el mar per arribar a l'illa Bolsøya, de la que se surt per l'altra banda pel Bolsøybrua, el pont de 555 metres que connecta un altre cop amb el continent.
Sense temps per aturar-nos-hi, a peu de carretera vam veure la Veøy Kirke, l'antiga església medieval de Veøy construïda en pedra cap a l’any 1200. És una església romànica amb arcs rodons dedicats a Sant Pere, disposa de 400 butaques i ha passat per una gran quantitat de remodelacions i restauracions.
El ferri ens va dur de Sølsnes fins a Åfarnes a la confluència dels fiords de Romsdal, Langfjorden, i Rødvenfjorden i ens va costar 45 € per a un trajecte d'uns deu minuts i poc més de tres quilòmetres.
Vam desembarcar a Åfarnes i vam continuar per la carretera 64, vam vorejar l'Isfjorden i un cop a Åndalsnes vam aprofitar per fer la compra en un Rema 1000 i repostar gasolina poc abans d'agafar el trencall cap a Valldal.
Vam encarar-nos a Trollstigen (en català l'escala del trol), una carretera mítica que ens feia molta il·lusió recòrrer. Just abans d'encarar el tram ascendent amb les onze paelles i desnivells de fins el 10%, vam veure uns trolls de fusta al càmping que porta el nom de la carretera, però estàvem tan excitats que no vam aturar-nos davant el senyal de trànsit d'atenció amb els trolls a fer la foto típica. Vam decidir pujar per separat per fer-la cadascú al seu ritme i a mi personalment se'm va fer curta, així que vaig fer-la també de baixada i vaig tornar a pujar.
La cascada Stigfossen cau del vessant de la muntanya uns 320 metres i hi ha altres salts d'aigua que fins i tot ens van mullar en algun dels revolts. Al pas hi ha un aparcament gran i un edifici de serveis amb una línia molt moderna des d'on surten els camins que et porten als diferents miradors.
Gairebé a dos quarts d'una del migdia vam sortir de l'aparcament de Trollstigen per anar en direcció a Valldal, que estava a uns trenta-cinc quilòmetres. La carretera estava ben asfaltada i el traçat era divertit, de fet bona part del recorregut era el del riu Valldøla pel centre de la vall, però vam haver d'anar en compte per la quantitat d'animals (cavalls, vaques i ovelles) que vam trobar.
Vam arribar a Valldal a l'hora de dinar i vam aprofitar que teníem taules a la nostra disposició al moll per fer-ho. A més, havíem de decidir per on continuar la ruta, doncs podíem agafar allà mateix el ferri que recorria i feia la visita turística del Geirangerfjord o una mica més enllà agafar un ferri molt més curt per creuar-lo i continuar per carretera.
El debat estava obert perquè la carretera que teníem per endavant prometia bons paisatges i un port espectacular de baixada a Geiranger i el ferri ens assegurava veure un gran fiord, doncs com que cada dia anàvem perdent una mica de temps ja prevèiem que no en tindríem per fer-ho més endavant. Per acabar de complicar-ho, el vaixell turístic costava 257 € que finalment vam pagar per pujar-hi a bord.
El trajecte de dues hores de duració, malgrat fer-lo en unes alçades d'any en què els salts d'aigua tenien molt poc cabal, va ser espectacular, no és estrany si tenim en compte que estem parlant d'un fiord que és Patrimoni de la Humanitat. A més, vam tenir la sort de gaudir d'un temps esplèndid. Com la resta de la gent que estava a bord, ens vam tornar bojos i vam fer prop de quatre-centes fotos i dotze vídeos que he intentat reduir al màxim.
Durant el recorregut, vam creuar-nos amb el ferri de la ruta Valldal a Eidsdal que havíem desestimat agafar, l'Hurtigruten, un altre vaixell que feia el mateix recorregut que nosaltres en sentit contrari, un petit creuer, kayaks i alguna altra embarcació petitona. També vam poder veure el recorregut de la carretera 63 conegut com Ørnesvingen ("carretera de l'àliga" en català) amb les onze paelles que no anàvem a fer.
Vam preparar-nos per continuar la ruta per la carretera 63, que a partir de Geiranger començava un traçat ascendent que ens anava a fer pujar per sobre dels 1.000 m, canvian-nos el paisatge per muntanyes pelades amb moltes neveres, salts d'aigua i llacs, a més d'oferir-nos panoràmiques sobre el fiord.
Vam fer part del recorregut cadascú al seu ritme per tal de gaudir de la conducció i de les vistes sense condicionar a la resta, però sí que ens vam anar reagrupant allà on feia falta, com a l'hora d'agafar la carretera 15 en direcció Stryn a vint-i-tres quilòmetres de Geiranger.
A Geiranger havíem arribat a les cinc de la tarda, però havíem decidit fer ruta i arriscar una mica amb el tema allotjament perquè era la única manera d'avançar en el nostre viatge. Un cop ens vam posar a buscar on dormir, no les vam tenir totes amb nosaltres, doncs al primer lloc on vam preguntar estava ple. De tota manera, vam trobar una casa per 102 € al càmping Jølvassbu de Vassenden.
La nostra cabana estava entrant a mà dreta i tocant al riu Jølstra, per tant no és d'estranyar que el Pedro i jo ens remulléssim una mica els peus, tot aprofitant la bona temperatura que teníem, així com vam aprofitar les taules que teníem al voltant de la cabana per seure-hi una estona, fer la xerrada i prendre alguna cervesa, tot i que el dia ja no va donar per gaire més apart de menjar-nos ja a l'interior el sopar que com sempre preparava la Rosa en un 99%.
Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)
Permissos de publicació
1M'agrada
Citar
