Tema: Nordkapp 2012

29/07/2012

Nordkapp - Langfjordbotn

309 Km.

Comencem a descobrir Noruega

Ens vam llevar i ens vam anar espavilant, tot i que l'edifici de lavabos estava a una certa distància i feia fresca per passejar-se a mig vestir. Vam esmorzar una mica al menjador comunitari i vam recollir els trastos.

Com que havíem vist que al Pedro se li havia fos el pilot de la moto, vam decidir anar cap a la gasolinera que hi havia a Honningsvåg per mirar-nos-ho i tractar de solucionar-ho.

Un cop a la gasolinera i mentre vèiem tot tipus de vehicles, vam descobrir que no s'havia fos la bombeta, sinó que havia petat el fusible. Canviar-lo no era un gran problema, però volíem saber per què havia passat i vam veure que la parrilla porta-equipatge s'havia partit i havia tibat del cable que alimentava el llum de fre del cofre, partint-lo i provocant el curtcircuit. Vam desconnectar el llum de fre del cofre, vam treure el cofre, vam subjectar-ho tot amb unes cintes i vam canviar el fusible fos.

Com que allò és la fi de la fi d'Europa, per començar el viatge de tornada havíem de fer a l'inrevés una part del camí que havíem fet el dia anterior de pujada a Nordkapp.

Vam aturar-nos a la platja que havíem vist el dia anterior plena d'agrupacions de pedres. Ens va semblar molt curiós i en la més alta de totes vam voler deixar constància del nostre pas. A més, com que la botiga de souvenirs estava tancada, la Rosa va agafar una pedra com a record.

Al cap de molt pocs quilòmetres i uns tres quarts d'hora de ruta, vam aturar-nos al voral per deixar els vehicles i acostar-nos caminant a un assecador de peix que vam veure. Jo no nego que no fossin bons els peixos, però feien moltíssima pudor.

Vam continuar la ruta, però al cap d'una estona vam tornar a aturar-nos, aquest cop per posar-nos els impermeables perquè s'estava posant a ploure. Per estones, vam deixar el nivell del mar i vam agafar més alçada, de tal forma que vam poder veure prop nostre neveres a les zones obagues. A l'hora de repostar, vam triar una gasolinera Statoil, on comprant un got-termo tens cafè de franc cada cop que repostes, oferta que va triomfar entre els meus companys de viatge (jo, com que no en prenc...).

Durant el repostatge, vam acordar dinar de restaurant perquè el temps no acompanyava gens (molt tapadot, amb molta humitat quan no pluja i temperatura per sota dels 10º C), així que a tocar de la gasolinera vam entrar en una espècie d'hamburgueseria, Det Lille Kjøkken, on vam estar-nos-hi més temps del que hauríem volgut, però vam dinar prou bé per 107 €. A la sortida, vam estar xerrant amb un noi que ens va dir que també tenia una Vulcan, de manera que el vam intentar convèncer per tal que assistís al Vulcan Rally.

Com que vam acabar sortint de dinar vora les quatre de la tarda, pràcticament vam engegar per començar a buscar un lloc on dormir, doncs havíem acordat que no se'ns fessin més enllà de les cinc abans no comencéssim a buscar. En tot cas, vam arrencar direcció Narvik per l'E6.

Vam trobar una zona en la que s'estaven fent obres, aquí un pont, aquí un túnel, aquí reasfaltant... Hi havia tasques de manteniment (els hiverns havien de ser duríssims) i tasques de canvi de traçat.

Vam passar per Talvik, una localitat d'uns tres-cents habitants, el nom de la qual deriva segons una teoria de la unió de les paraules "tall" (pi en català) i "víkr" (entrada en català) del noruec antic i segons l'altra teoria de la corrupció de la paraula "Dálbmeluokta" (badia de boira en català) en Sami del nord. A la vila hi destaca l'església, que és la que va donar nom a la granja al voltant de la que va anar creixent el que amb el temps es convertiria en Talvik.

Talvik, des dels inicis del segle XIX, ha estat un nucli comercial, però la zona és essencialment pesquera i ramadera i bona prova d'això és la quantitat de bestiar que vam trobar-nos. Entre les construccions de fusta, ens van cridar l'atenció els graners, doncs molts d'ells tenien l'entrada en alt.

Els paisatges eren espectaculars amb muntanyes que sortien del mar, núvols que es recolzaven a les muntanyes, neus que s'acostaven al mar... Per això, haver d'aturar-nos perquè algú havia de fer alguna cosa no era pas un entrebanc, sinó una oportunitat per fer més fotos o simplement admirar el que teníem davant dels nostres ulls.

Vam seguir trobant molts trams en obres, alguns dels quals fins i tot una mica perillosos per lliscants, i meravelles de la natura en forma de muntanyes sorgint de l'aigua.

Vam trobar el Camping Altafjord a Langfjordbotn, vam demanar disponibilitat d'allotjament i, malgrat que hi havia bungalows, ens van oferir una caseta per 108 €.

Ens vam anar instal·lant alhora que anàvem revisant dades de la ruta: on érem, els quilòmetres que havíem fet (gairebé tots els dies en fèiem menys dels que pensàvem que anàvem a fer, doncs les carreteres eren més lentes de l'esperat i ens aturàvem molt per fer fotos i gaudir dels llocs), on pensàvem que podríem arribar l'endemà, la previsió del temps...

Mentre els quatre motoristes ens anàvem treient la roba de moto, obríem l'equipatge, ens posàvem còmodes i totes aquestes coses, la Rosa i el Jordi aprofitaven per fer una volteta, descobrint un txoko amb xemeneia central.

Tan bon punt com van tornar a la caseta que havíem llogat, ens vam posar a preparar el sopar i, quan va estar preparat, vam seure tots sis a taula.

La Núria va posar-se a preparar coses per l'endemà i jo a fer còpies de seguretat de les fotos del dia mentre els altres quatre estiraven una mica les cames i el dia ja no va donar per gaire més.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

30/07/2012

Langfjordbotn - Bardu

369 Km.

Paisatges increïbles

Com cada dia, el despertador va sonar a les set del matí, ens vam anar espavilant, vam esmorzar, vam recollir i vam carregar l'equipatge. Al final, sortíem a les nou i cinc minuts.

Vam començar la ruta on l'havíem deixat el dia anterior, és a dir a l'E6 en direcció a Narvik, amb les motos al davant i gaudint d'un entorn natural espectacular. Entre altres curiositats, vam trobar-nos que hi havia senyals de trànsit diferents per assenyalar la presència de rens i ants.

Al cap de poqueta estona, vam aturar-nos desordenadament en un eixamplement del voral perquè vam veure un riu amb tot de roques i l'aigua obrint-se amb virulència pas entre i per sobre de les roques. L'anècdota va ser trobar un bolet.

El cotxe, que havia anat darrera de les motos fins aquell moment, va arrencar abans que els motoristes estéssim preparats, però al cap de ben poquet vam arribar a l'alçada del cotxe, doncs estava aturat en un mirador sobre el fiord en un port de muntanya.

Vam continuar la ruta per l'E6, buscàvem un lloc on reparar el suport de la parrilla de la moto del Pedro i seguíem gaudint d'un paisatge encisador que no et deixava de sorprendre, com també ens va sorprendre trobar-nos un elf en una gasolinera poc abans d'esmorzar.

A Storslett, finalment, vam trobar un taller en el que ens podien arreglar el suport, es tractava d'Storslett Auto AS Meca Car Service, on tot un professional va soldar-lo i li va afegir un reforç.

Vam tornar a arrencar, però tampoc no vam fer gaires quilòmetres, doncs vam trobar un salt d'aigua amb un lloc on aturar-se just al davant i no ens vam poder resistir a fer-ho.

La següent tirada vam aconseguir que fos de gairebé una hora, deixant enrere Sørkjosen, Rotsundelv, Røtsund, el petit port de la lína de ferri Røtsund-Ulløybukt, Nordmannvik i Olderdalen, des d'on surten els ferris que et duen cap a Tromsø, Trollvik i Birtavarre, malgrat que ens hi hauríem aturat milers de vegades perquè hi havia constantment davant dels nostres ulls un espectacle de la natura.

Entre els dos túnels que comuniquen Birtavarre i Skarvdalen vam trobar un lloc perfecte per aturar-nos a dinar, doncs tenia unes vistes perfectes a la badia, les muntanyes al fons amb neu permanent, un salt d'aigua a l'altra banda de la carretera, molt aparcament, taules i bancs.

Al final, ens hi vam estar una hora i mitja, de quarts de dues a les tres de la tarda. Com que dúiem fets només uns cent seixanta quilòmetres, vam decidir no aturar-nos o aturar-nos el mínim imprescindible, tot i que les vistes seguien convidant a fer-ho.

A tres quarts de cinc de la tarda vam veure un supermercat Rema 1000 a tocar d'una gasolinera a Nordkjosbotn i vam aprofitar per comprar alguna cosa que ens feia falta i repostar, a més de mirar què hi havia pels voltants per anar a dormir.

A Moen teníem Buktamoen, un lloc ple de serveis, entre ells lloguer de hytters, gasolinera, estació d'autobusos, aparcament i àrea de descans per camioners, però estava ple.

En canvi, al Bardu Camping & Turistsenter, a la localitat de Bardu, sí que vam trobar allotjament, en concret un gran hytter per tots sis amb dues habitacions, un altell, cuina, menjador i sala d'estar per uns 146 €. El càmping era maco, estava net i tenia molt a la vora un Rema 1000, però no admetia el pagament amb targetes que no fossin noruegues i el servei de wifi no ens va permetre connectar-nos.

Fins a l'hora de sopar, vam descarregar fotos, preparar la ruta de l'endemà, estirar les cames, organitzar l'equipatge i preparar el sopar, que va consistir en amanida d'enciam, tomàquet i all per compartir i uns ous ferrats amb cansalada viada del Berguedà.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

31/07/2012

Bardu - Andenes

380 Km.

Arribem a les illes Vesterålen i Lofoten

La veritat és que la Núria i jo vam dormir la mar de bé, tot i l'estretor de l'altell. De bon matí, vam complir amb els nostres horaris, llevant-nos a les set, arreglant-nos, esmorzant lleugerament, recollint i començant la ruta a les nou. Això sí, llavors vam entrar un moment al Rema 1000 per comprar alguna cosa més i retornar envasos.

Vam sortir a la carretera sota un cel molt tapadot i al cap d'una estona van començar a caure gotes i es va posar a ploure i amb pluja intermitent vam continuar durant una bona estona.

Poc abans (de fet, van ser uns pocs metres) de deixar l'E6 per agafar l'E10 a la localitat de Bjerkvik, vam aturar-nos a repostar i a consultar el mapa per confirmar que allà ens havíem de desviar. A més, vam aprofitar per anar al lavabo, fer-la petar una mica i gaudir de l'entorn, doncs aquest poble al comtat de Nordland està situat al final del Herjangsfjorden, que és un braç de l'Ofotfjorden, i les vistes són espectaculars.

L'E10 ens va portar al Tjeldsundbrua, un pont en suspensió que creua l’estret de Tjeldsundet entre la part continental i l’illa de Hinnøya al comtat de Troms og Finnmark amb una longitud de 1.007 metres. Forma part d’una xarxa de ponts que uneixen les illes de Vesterålen i Lofoten amb la part continental, és a dir que ja havíem arribat a les famoses illes i a més ens havia sortit el sol.

Res més superar el pont, vam arribar a una rotonda i ens vam desviar lleugerament de la nostra ruta per aturar-nos en una parada d'autobús des d'on es té una bona visió del pont per fer el nostre esmorzar fort. Ens hi vam estar només un quart d'hora i vam continuar ruta.

Una urgència urinària va fer que ens aturéssim a la Gullesfjord Kontrollstasjon, un acolorit edifici de disseny i amb el sostre cobert per vegetació que a hores d'ara encara no tinc clar què és, tot i que sembla una espècie de barreja entre una ITV i un control dels Mossos. Vam aprofitar per treure'ns els impermeables i els fumadors a més van practicar el seu vici.

Just en aquell punt, vam abandonar l'E10 per agafar la 85 direcció Sortland, però un cop davant del port de la principal ciutat de les Vesterålen, en el que vam veure l'Hurtigruten i un vaixell militar, vam agafar l'Fv82 enlloc de continuar per la 85 creuant el pont que ens separava, en canvi sí que vam creuar el pont que uneix Kringlen i Liland, com també vam creuar el que ens va dur fins a l'illa d'Andøya.

Tan bon punt com vam haver creuat aquest últim pont que ens conduia a l'illa d'Andøya, vam deixar la carretera Fv82 per endinsar-nos a Risøyhamn seguint les indicacions de gasolinera.

Vam recòrrer tota l'illa per anar cap al punt més septentrional, és a dir a la ciutat d'Andenes, el nom de la qual en nòrdic antic té el significat etimològic de "Punta d'Andøya".

Vam anar directament a Whalesafari Andenes, la major empresa d'avistament de balenes de l'Àrtic i la de més èxit mundial segons la Whale and Dolphin Conservation Society, on ens van confirmar que la primera sortida era a les quatre de la tarda, però que la suspenien per mala mar, que no sabien si més tard es podria fer i que ja dirian alguna cosa a les cinc. Vam decidir no comprar entrades per l'endemà i esperar a les notícies de les cinc.

Allà mateix vam trobar uns fulletons d'un càmping proper i, tot i que encara no havíem dinat, ens hi vam acostar per descobrir que no tenien places lliures. El passeig, més llarg del que indicava el fulletó, va ser agradable i ens va permetre descobrir la silueta de Bleiksøya, una petita illa en forma de con que és un paradís per a totes les espècies d'aus que hi viuen o hi mengen.

En el camí de tornada a Andenes, vam veure uns hytters molt nous amb molt bona aparença, ens hi vam aturar, però estaven tots tancats i no vam trobar-hi ningú, tot i que sí que hi havia una adreça a Andenes com a dada de contacte.

L'adreça a Andenes era la del Thon Hotel Andrikken i a la recepció ens van oferir habitacions a l'hotel o en un alberg, els hytters que havíem vist i uns altres a Andenes mateix. Cap de les opcions no era pas econòmica, però sent on érem i havent-nos-hi de quedar si volíem fer l'excursió marítima, ens vam decidir per les cases a Andenes, cap on ens hi vam dirigir.

Vam repartir les cases i les habitacions, vam descarregar l'equipatge i vam tornar ràpidament caminant cap a Whalesafari. A dos quarts de cinc encara no ens sabien dir si hi hauria sortida aquella tarda, així que al bar d'allà mateix, entre els objectes decoratius del qual hi havia un quadre en el que apareixia l'illa de Bleiksøya, ens vam demanar unes pizzes per 129 € amb les begudes.

Finalment, ens van dir que no se sortia i que l'endemà tampoc no ho tenien clar, de tota manera vam agafar les entrades amb el risc de perdre els diners o d'haver de quedar-nos més temps. Tot passejant, vam tornar a peu cap al nostre allotjament, veient pel camí un tractor amb cadenes, el far, nius de gavines i casones decadents mostra d'un passat bastant més gloriós.

Mentre ens acabàvem d'instal·lar, vam comentar que no enteníem com no ens havien deixat llogar només una casa, doncs eren prou grans i ni que dos haguéssim hagut de dormir en matalassos inflables al mig del menjador i més si tenim en compte el preu, que van ser 2.300 NOK, és a dir uns 311 €. En acabat, vam sortir plegats a passejar per Andenes.

De tornada a les casetes, vam fer unes cerveses, vam descarregar fotos al netbook, vam preparar el sopar, ens el vam cruspir i poc a poc vam anar desfilant cap a les habitacions per posar-nos a dormir.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

01/08/2012

Andenes - Stokmarknes

186 Km.

Balena a la vista!

Ens vam llevar mitja hora més tard de l'habitual perquè no marxàvem d'Andenes fins després del safari marítim, però igualment vam recollir-ho tot i vam carregar els vehicles.

A un quart de deu ja érem a les instal·lacions de Whalesafari Andenes, ens van confirmar que sí que se sortiria i ens van donar a escollir anar en el vaixell més lent o anar en el catamarà, que és més ràpid però que es mou més. Vam escollir el catamarà i per tant teníem una estona d'espera que vam aprofitar per donar una volteta per allà abans no féssim la visita guiada al centre d'interpretació.

A un quart d'onze ens van repartir en dos grups per fer la visita guiada d'una hora de durada al centre d'interpretació, afegint-nos nosaltres al grup angloparlant.

A tres quarts de dotze havíem d'embarcar i el moll estava una mica allunyat, per això hi vam anar amb les motos i el cotxe, no tant per estalviar-nos la passejada com per tenir-los a la vora a la tornada, doncs al final ens hi anàvem a estar tot el matí.

Vam agafar seients i vam preparar-nos per a la travessia. Els monitors ens van donar alguna explicació i ens van informar que el vaixell que havia sortit abans, el més lent, havia captat amb els seus aparells que estaven a punt de sortir a la superfície unes balenes, així que anàvem a anar una mica ràpid i el vaixell anava a moure's bastant, doncs les onades no eren petites. Ens recomanaven que anéssim menjant i posaven a la nostra disposició galetes salades i no recordo què més. A les dotze vam salpar.

També ens van recomanar viatjar a coberta per tal que ens toqués l'aire, tot i que jo crec que ho van dir per no haver de netejar tant si passava alguna cosa. El cas és que poc a poc va anar buidant-se l'interior i les cares de molta gent eren tot un poema. Vam veure com estiraven a més d'una persona i la cobrien amb una flassada per tal que no agafés fred i fins i tot un parell dels monitors van passar un mal tràngol. De nosaltres sis, el Pedro és el que es va marejar més, mentre que jo el que vaig patir va ser por, doncs és la sensació que tinc en aquestes situacions.

Si normalment el catamarà trigava una hora en trobar-se amb el vaixell lent, en només mitja hora ja el teníem a la vista, igual que també teníem a tocar un altre vaixell d'una companyia rival.

Els motors estaven al mínim, els tres vaixells anaven pràcticament a la deriva, però intentaven agafar la millor posició, la tripulació ens va avisar per on apareixeria la balena i tothom es va posar a escodrinyar l'horitzó en silenci total. Impressionava. Sabíem per les explicacions anteriors que veuríem la bufada i una mica el llom i l'aleta dorsal i que només quan decidís marxar a les profunditats apareixeria durant uns instants la cua. A tres quarts d'una, vam veure el primer cetaci dels tres que finalment vam poder observar.

Eren pràcticament les tres de la tarda que ja teníem l'objectiu assolit amb l'avistament de tres catxalots, estàvem realment emocionats i la tornada al port, tot i ser també ràpida, no va suposar cap problema.

Personalment he de dir que sí que m'agradava la idea d'anar a veure balenes, però que em semblava car i no acabava de creure'm el tema de la garantia d'avistament. En canvi, un cop viscuda l'experiència no puc fer altra cosa que recomanar-la, doncs em va emocionar i impressionar força i crec que no vaig ser l'únic per les cares que fèiem en desembarcar.

Vam sortir del moll per anar directament a l'aparcament, on ens vam menjar uns entrepans a mode de dinar. En acabat, ens vam vestir per anar en moto i a un quart de cinc vam sortir de ruta amb l'afany d'arribar a Melbu per agafar el ferri cap a l'illa d'Austvågsøya.

Es va posar a ploure a bots i barrals i ens vam aturar a la porta del càmping amb piscines d'aigua calenta a l'exterior que el dia abans estava ple per posar-nos els impermeables i vam continuar ruta mentre les ovelles no s'atrevien a fer-ho.

Vam seguir per l'Fv974, la carretera per la banda occidental d'Andøya fins que prop de Risøyhamn vam tornar a agafar l'Fv82 que havíem recorregut el dia anterior, però aquest cop sí que vam creuar el pont cap a Sortland.

Vam recòrrer l'illa de Langøya en direcció sud-oest per l'Fv82, resseguint la costa est i quedant-nos a l'abast visual el Møysalen i la resta de muntanyes de l'illa Hinnøya.

Vam creuar l'espectacular Hadselbrua, un pont a voladís que creua l'estret Langøysundet entre les illes de Langøya i Børøya. Juntament amb el pont Børøy, connecta l'illa de Hadseløya i la ciutat de Stokmarknes amb la veïna illa de Langøya.

Quan vam arribar a Melbu vam saber que havíem perdut el ferri per només uns deu minuts, així que havíem d'esperar fins l'endemà, és a dir que havíem de buscar on dormir. Vam tornar enrere fins a Stokmarknes, on hi havia un càmping, però no hi havia ningú a la recepció i vam decidir anar cap al Camping Turistsenteret a la petita illa de Børøya, però allà no vam veure per on accedir-hi (potser es feia per l'hotel proper) i a més a la Núria li va caure la moto a terra, augmentant el nostre nerviosisme, així que vam decidir tornar al primer càmping sense ningú a la recepció.

Es tractava de l'Stokmarknes Camping, un càmping petitó en el que ens vam trobar un cartell indicant que agafessis les claus dels hytters i que paguessis a recepció abans de les deu del vespre. En vam agafar dues i ens hi vam instal·lar.

Hi havia una habitació amb rentadores, però anaven amb fitxes i no sabíem com aconseguir-les, vam trucar al telèfon que hi havia escrit i ens van dir que estaven obertes i que quan paguéssim l'estada ens afegirien el preu de les rentadores que poséssim. Vam posar-ne dues i prop de les nou del vespre vam anar a pagar-ho tot, 880 NOK o al canvi uns 119 €.

Vam sopar en un dels bungalows (si n'ocupàvem dos, en aquell en el que només hi dormien dues persones era en el que cuinàvem i menjàvem) i després una estoneta de tertúlia, cervesa, descàrrega de fotos i preparació de la ruta de l'endemà.

Viatge a Nordkapp 2012 - sergibuda.cat

02/08/2012

Stokmarknes - Ballstad

160 Km.

Terra vikinga

Estàvem en un càmping singular i no només pel tema de la recepció, doncs a primera hora del matí ens vam trobar amb un ramat d'ovelles pasturant-hi i fent les seves coses que ens va fer patir per la integritat de les cintes que havien de subjectar l'equipatge a les motos i que havíem deixat penjant.

Una miqueta abans de les nou del matí vam sortir del càmping per fer els setze quilòmetres que ens separaven del moll a Melbu en el que havíem d'agafar el ferri.

Vam aprofitar per repostar just abans de posar-nos a la cua per pujar al ferri Sigrid i pagar els 60 € dels bitllets. Després d'uns trenta-cinc minuts de travessia en els que vam tenir temps de prendre alguna cosa i jugar amb peces de construcció i en els que hauríem pogut esmorzar en el visualment saborós self-service, vam arribar a Fiskebøl, a l'illa d'Austvågøya.

Ens vam retirar al voral per poder-nos preparar per anar en moto, doncs havíem deixat jaquetes, guants, bragues i cascs al cotxe per no haver de carregar-ho tot.

Tan bon punt vam tornar a estar equipats convenientment, vam a pujar a les motos, les vam engegar i vam tornar a la carretera per gaudir de la conducció i del paisatge.

Després d'aparcar i treure pa i embotit per esmorzar, ens vam endinsar a la vila de Kabelvåg, fundada el segle XII amb el nom de Vågan pel rei Øystein Magnusson, que va construir-hi una església i un hostal per a pescadors. De tota manera, hi ha vestigis que indiquen que des d'uns segles abans ja hi existia un assentament en aquell punt.

Era una localitat poc turística que ja des de l'Edat Mitjana va anar creixent aprofitant la pesca estacional anomenada Lofotfisket que principalment té lloc a l'àrea marítima coneguda com a Hølla, localitzada entre Kabelvåg, Svolvær i Skrova. Bona prova del futur prometedor de la vila eren els jocs per a la mainada pintats al mig del carrer que vam poder veure i emprar.

Havíem de continuar la ruta, vam retornar a l'E10 i vam seguir per ella fins que vam trobar la indicació de Rørvikstranda, una platja amb bon aparcament, bon accés, sorra blanca i aigua verda i transparent que et permet veure on trepitges i els peixos que neden al teu voltant, i Henningsvær, el poble que anàvem a visitar. En aquest tram, a més de l'espectacular paisatge, els ponts i els túnels, el que ens va cridar molt l'atenció va ser trobar gent acampada a qualsevol banda i quan dic a qualsevol banda vull dir que no havien instal·lat la tenda a recer, sinó que estava dalt de tot d'una roca a la mercè de qualsevol inclemència del temps.

Henningsvær és un poble de pescadors que es troba en diverses illes petites (principalment a les illes de Heimøja i Hellandsøja) enfront de la costa sud de la gran illa d'Austvågøja. El fet d'estar repartit per les illes suposo que és la causa principal de la construcció de molts dels edificis sobre el mar mitjançant columnes o estructures de fusta com a suport.

De tota manera, ens vam trobar un poble, a més de pesquer, turístic. Hi havia una zona farcida de restaurants i el target de moltes de les botigues eren turistes i com a prova hi ha la foto del cartell amb els idiomes que es parlaven en una d'aquestes botigues.

Vam engegar els motors i vam tornar a agafar la 816 en direcció a l'E10, creuant-nos amb unes motos i tornant a passar pels ponts que unien les illes, alguns dels quals estaven regulats per semàfors que alternativament anaven donant pas a un i a l'altre sentit.

Vam anar al Lofotr Vikingmuseum, però un cop vam veure els horaris vam pensar que era millor dinar abans d'entrar, doncs ja eren les tres de la tarda. Vam recular uns quilòmetres i ens vam instal·lar a Torvdalshalsen, un lloc de descans amb la millor vista sobre l'illa Vestvågøya en un turó al sud del llac Torvdalsvatnet amb taules llargues amb bancs i lavabos oberts tot l'any.

El Lofotr Vikingmuseum és un museu històric basat en la reconstrucció i l’excavació arqueològica d'un poble víking. El 1983, els arqueòlegs van descobrir un gran assentament de l’Era víking que es creu que es va establir cap a l’any 500 dC i es va abandonar al voltant del 950 dC. Les excavacions van revelar l’edifici més gran que s’ha trobat mai del període víking a Noruega, doncs la casa del cap mesurava 83 metres de llarg i 9 metres d’alçada. El museu inclou un edifici principal dissenyat per l’arquitecte noruec Gisle Jakhellnuna, la reconstrucció completa de la casa del cap, una farga de ferrer, dues naus (rèpliques de la nau de Gokstad, una a mida completa) i les seves casetes, i diverses reconstruccions destinades a submergir el visitant en la vida a l’època dels víkings. Nosaltres sis, després de veure plegats l'exposició i l'àudiovisual, ens vam separar una mica per parelles i la Núria i jo vam tenir la sort de poder pujar en el vaixell víking i ser partíceps del seu sistema de tracció a rems just quan es va posar a ploure.

Vam sortir del museu que ja eren quarts de set de la tarda, així que no ens podíem encantar i havíem de trobar allotjament tan aviat com fós possible. Després de vint-i-quatre quilòmetres, vam trobar-ne a Ballstad, per uns 128 € vam agafar una cabana del complex Sjøstrand Rorbuer & Fisk. A més, a un Rema 1000 proper vam reposar cervesa, coca-cola, suc, pa, tomàquet i salmó.