Pàgina 2 de 7 PrimerPrimer 1234 ... L'últimL'últim
Resultats 11 al 20 de 66
Like Tree12M'agrada

Tema: Juliol 2016 a Irlanda

  1. #11
    Usuari Registrat Avatar de Ramon
    Data d'ingrés
    23 abr, 13
    Localització
    Vic
    Missatges
    2.729
    Cita Iniciat per sergibuda Veure missatge


    Mmmmm, quina bona pinta aquesta pinta d'Stout

    Fa un parell de mesos que amb uns amics vam fer una cata a la Companyia Cervesera del Montseny i és molt recomanable.
    Això és el que en vam ventilar

    L'última edició per Ramon; 20/07/2016 a les 20:30.
    Preocupa't més per la teva consciència que per la teva reputació.
    Perquè la teva consciència és el que ets, i la teva reputació és el que els altres pensen de tu, i això és problema d'ells.
    Citar Citar      

  2. #12
    Usuari Registrat. Avatar de Pasqual
    Data d'ingrés
    03 mai, 13
    Missatges
    592
    Bon viatge!
    Citar Citar      

  3. #13
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    Sitges - La Rochelle
    896 Km
    Canvi de rutina
    Feia molt temps que volíem anar a Irlanda i de fet també en feia molt que rebíem la newsletter de Turismo de Irlanda, però els dies previs a marxar vam anar de bòlit i en acabat vam acabar preparant-ho tot a última hora. De tota manera, vam acabar sortint a dos quarts d'onze del matí, que per a nosaltres no està gens malament.




    Havíem de pujar fins a Roscoff per agafar el ferri l'endemà i vam reservar un hotel a La Rochelle per fer una bona tirada i deixar-nos per l'endemà una jornada amb marge per arribar-hi. Això sí, no volíem pas ficar-nos en autovies o autopistes per fer els gairebé 900 Km, sinó que volíem gaudir tot el possible de l'etapa de transcisió que teníem per endavant i per això vam pujar cap a Igualada per fer el camí habitual cap a Osca.








    Un cop a Osca, vam anar cap al nord fins arribar a Sabiñánigo, després Jaca, Canfranc i el túnel de Candanchú, que ens va deixar en territori francès i amb una certa treva amb l'asfixiant calor que ens havia acompanyat des de Sitges.















    En un polígon industrial/comercial als voltants d'Auloron e Santa Maria vam veure una boulangerie i vam aturar-nos per picar alguna cosa i així continuar el viatge sense perdre massa temps i sense atipar-nos.










    Poc després, passàvem a tocar de la bastida del segle XIV del poble de Navarrencs, al costat del riu Gave d'Auloron, un poble que pel que es veu passant per la carretera (no va ser el primer cop que hi passàvem) bé paga la pena deixar-s'hi una estona per visitar-lo i per tant passava a ser una de tantes destinacions pendents.




    El dia se'ns va acabar fent una mica pesat perquè el trànsit per França ens va fer circular més lents del que hauríem volgut i a una hora d'arribar i just quan s'estava fent fosc, vam haver d'aturar-nos per posar-nos els impermeables. No ens va ploure massa, però encara ens va fer anar una mica més lents. Per acabar-ho d'adobar, un cop instal·lats a l'hotel vam sortir a passejar una mica, ens vam trobar els locals del Port des Minimes tancats i va posar-se a ploure amb moltes ganes, el que ens obligà a tornar a l'hotel per aixoplugar-nos.




    El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 07:57.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  4. #14
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    La Rochelle - Roscoff - Mar Cèltica
    529 Km + ferri
    Primera pinta amb música en viu
    A quarts de deu del matí sortíem de l'aparcament de l'hotel, que estava situat entre el Port des Minimes i la zona universitària, en direcció a Nantes, sense passar pel centre de La Rochelle, que també es mereixia una visita.




    Dúiem una hora i mitja de viatge quan vam decidir aturar-nos en una boulangerie per esmorzar, doncs no havíem esmorzat embotit del que dúiem perquè no havíem comprat pa.







    La quantitat de trànsit que hi havia més les cruïlles, els límits de velocitat i les rotondes feien caure bastant més ràpids els minuts que no pas els quilòmetres i tot i tenir temps de sobra per arribar-hi, teníem el dubte de si no acabaríem fent salat. I no sé si per distreure els conductors o per quina altra raó, la majoria de les rotondes en aquesta zona estaven decorades.















    També hi havia uns altres elements decoratius que anaven acompanyats d'un aparell a una certa distància que, entre altres coses, feia fotografies de tant en tant basant-se en criteris cinètics.















    Poc abans d'arribar a Nantes, però, vam entrar en una autovia i el ritme va augmentar considerablement. Vam travessar el riu Loira per l'impressionant Pont Saint Nazaire, que amb els seus 3.356 m és el més llarg de França, però realment impressiona més pels 60 m d'alçada que permeten el trànsit de vaixells de gran tonatge per sota seu. Seguíem per autovia i a bon ritme i vam començar a veure vehicles amb matrícules irlandeses i britàniques.










    Passat Saint Brieuc, vam haver d'aturar-nos per posar-nos els impermeables, tot i que prop de Nantes ja ens havien caigut unes gotes que vam suportar sense necessitat d'equipar-nos especialment.










    Quan vam ser a la vora de Roscoff, vam anar a un supermercat a comprar pa, aigua i algunes coses per picar que volíem pujar al vaixell, arribant al moll amb el temps suficient per embarcar.










    Vam agafar tot el que volíem pujar a bord, que prèviament havíem preparat, i vam lligar les motos utilitzant unes cintes i unes proteccions pel seient que hi havia a la nostra disposició. A més, les vam calçar pel davant i pel darrera.










    Vam buscar el nostre camarot, ens hi vam instal·lar, ens vam posar còmodes per a la travessia i vam anar a donar una volta per conèixer el vaixell i decidir què fer durant les hores que anavem a ser-hi.










    A partir de la nostra arribada al moll ja teníem la sensació d'estar de vacances i de començar un viatge de debó, així que vam decidir celebrar-ho i ens vam demanar unes cerveses (les primeres del viatge) i vam picar unes patates fregides i un cacauets de les nostres provisions.












    El vaixell va salpar, deixant enrera el port, Roscoff, França i el continent, avançant lentament sobre les ones, espectacle que no ens vam voler perdre i que ens obligà a deixar el bar i sortir a coberta.










    Vam xafardejar la botiga, el cinema i la resta del vaixell, vam mirar-nos els menús dels diferents bars i restaurants i vam decidir sopar al camarot d'allò que teníem al nostre particular rebost. Això sí, en acabat vam tornar a sortir i vam acabar en un dels bars prenent unes pintes de cervesa mentre hi havia música en directe.





    El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:12.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  5. #15
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    Mar Cèltica - Rosslare - Youghal
    265 Km + ferri
    Rock of Cashel i primer Bed & Breakfast
    L'esmorzar sí que el vam fer en un dels bars del vaixell, on teòricament no es podien consumir aliments ni begudes que no fossin comprats allà, no com en la majoria dels ferries en els que havíem pujat fins el moment.




    Quan vam entrar a la bodega per carregar les motos, vam veure que el calç de la roda del darrera l'havien tret i ens l'havien posat sota la moto en la part central, donant-li més estabilitat.







    Com que no sabíem què ens hi trobaríem, el primer que vam fer va ser aturar-nos en una estació de servei per repostar i així anar tranquils amb els dipòsits plens.















    El que ens va sorprendre va ser veure un munt de paradetes a banda i banda de la carretera on s'oferien maduixes i altres berries de la zona de Wexford.















    També vam poder veure els primers senyals indicadors de controls de velocitat per radar, malgrat que no vam ser capaços de veure'n cap d'aparell.













    Creuant New Ross, vam veure tot de paradetes i l'SS Dunbrody i vam decidir aturar-nos per veure què feien, coincidint amb un francès que viatjava en una Triumph amb la seva filla i una parella d'italians en una BMW, tots ells arribats en el nostre ferri. Hi havia un monument en memòria de tots els emigrants amb una flama encesa que es va portar de la tomba de John F. Kenedy, que havia visitat New Ross, bressol dels seus avantpassats, el 1963. A més, hi havia l'Irish Emigrant Experience, un centre interpretatiu del fenòmen migratori, i l'SS Dunbrody, un vaixell de mitjans del segle XIX.










    En arribar a Carrick-on-Suir, vam buscar Ormond Castle i vam aturar-nos-hi, però vam trobar-nos-el tancat per obres de restauració i, malgrat que hi havia uns panells explicant-nos el que ens havíem perdut i la seva història, no vam marxar pas contents, doncs ens vam perdre el millor exemple d'una residència d'estil isabelí en tota Irlanda, l'únic habitatge gran no fortificat d'aquell període (s. XVI), les dues torres del segle XV adosades i algunes de les millors decoracions en guix del país, incloent-hi retrats en guix.










    Menys d'una hora més tard, el perfil de Rock of Cashel per damunt de les cases d'Upper Friar Street ens indicava que arribàvem a Cashel, després de desviar-nos a Clonmel, on ens va sorprendre la quantitat de gent que anava a les curses de cavalls.










    El centre de Cashel (Caisel en gaèlic, que significa fortalesa) és prou maco, hi destaca una creu a tocar de l'oficina de turisme que es va traslladar allà per evitar el seu deteriorament per la contaminació i pels accidents automobilístics i un hotel instal·lat en un edifici georgià amb una torre adosada.










    Ens vam acostar a Rock of Cashel i vam deixar les motos a l'aparcament de pagament que hi ha per a continuació fer els últims metres d'ascensió a l'elevació natural del terreny sobre la plana fèrtil coneguda com a Golden Vale degut a la roca calcària que hi ha sota la superfície i que dóna nom al conjunt arquitectònic.












    Es tracta d'una de les atraccions turístiques més espectaculars i una de les més visitades d'Irlanda, reflexa en els seus edificis la rica història de Cashel des dels temps prehistòrics fins a l'Edat Mitjana i és conegut també com a Cashel dels reis o Saint Patrick's Rock.










    El conjunt monumental està format principalment per la completa round tower i la capella romànica del segle XII, la catedral gòtica del segle XIII, el castell i la restaurada sala del cor dels vicaris del segle XV, a més de la bastida del segle XXI que va canviant de posició a mesura que es van enllestint parts dels inacabables treballs de manteniment.










    En la capella romànica, hi destaquen els frescos (o les restes que en queden) que la decoraven i que són dels més antics que es conserven en tota l'Illa Maragda. Com és oportú en aquests casos, les visites són limitades, l'exposició a la llum controlada i les fotografies prohibides.










    El cementiri, des del que es gaudeix de la vista de la plana coberta d'herba del comtat de Tipperary, és impressionant, ple de creus celtes, entre les que hi destaca la monumental creu Scully del segle XIX, erigida per la família de terratinents local anomenada Scully i escapçada per un llamp el 1976.










    Un cop visitat tot el conjunt emmurallat, vam decidir baixar cap al poble per passejar una miqueta. A més, vam aprofitar per comprar alguna cosa per picar en un supermercat i així amb deu minuts en un banc públic vam tenir enllestit el nostre dinar de supervivència.










    Un cop a l'aparcament, li vaig proposar a la Núria passar pel costat de la barrera i així estalviar-nos de pagar el tiquet, però a ella no li va semblar bé i va anar a pagar a la màquina, que va rebutjar els nostres tiquets (suposo que no havia pogut llegir la matrícula, és l'única explicació que li vam trobar). De tota manera, encara vam trobar un mètode pel qual vam poder pagar com si haguéssim extraviat el tiquet.










    Vam desfer el camí cap a Clonmel, coincidint amb un prospect de Bandidos MC en sortir de Cashel i encarar la carretera R688, ara en sentit contrari.












    En planificar el primer dia a Irlanda, no havíem volgut ser massa ambiciosos, doncs no sabíem si el ferri arribaria a l'hora, si podríem sortir ràpid del ferri i del port o si la conducció anava a ser més o menys lenta, així que com aquell qui diu, ja ho teníem tot fet, encara que també havíem pensat en anar cap a la costa si ens donava temps, així que un cop a Clonmel vam agafar la carretera R671, encara més estreta i amb més vegetació ficant-se dins i sobre l'asfalt que les anteriors, per anar cap a Youghal.










    - - - Actual.litzat - - -




    La zona, dintre del comtat de Waterford, era molt tranquil·la, la carretera tenia un asfalt molt rugós i el temps era espectacular, condicions que convertien la conducció en un plaer per als sentits. De tant en tant, travessàvem un petit nucli molt diseminat en el que destacaven les banderes de recolzament a l'equip local de hurling i les mostres religioses.










    Vam arribar a la costa, vam trobar Youghal i ens hi vam ficar per un cop al centre localitzar un lloc on dormir i la casualitat va voler que ens aturéssim davant mateix del pub Paddy Linehan, local en el que es van rodar vàries escenes de la pel·lícula Moby Dick el 1954 amb Gregory Peck com a actor principal y John Houston com a director.











    Al primer bed & breakfast al que vam demanar disponibilitat i preu ens van dir que estaven plens (tenien un parell d'habitacions) i ens van enviar a un altre no gaire lluny d'allà, però vam aturar-nos abans en un segon amb el mateix resultat. No sabíem si picar a la porta del recomenat perquè ja teníem clar que seria per sobre del nostre pressupost, però finalment ho vam fer i també estava ple. Anant cap al centre un altre cop, vam veure un cartell i vam seguir les indicacions muntanya amunt fins arribar a una caseta en què una senyora molt amable ens va dir que tenia habitació i que el preu ens encaixava, es tractava de Glen House, un lloc molt recomenable, amb aparcament i molt a prop del centre.






    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:20.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  6. #16
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297

    Un cop instal·lats, passeig cap al centre, que sí que es veia molt turístic, amb aparadors del segle XIX en llocs medievals originals, però amb molts negocis tancats i d'altres en hores baixes, com un lloc de costa al mes de febrer, tot i que estàvem al juliol. És a dir que o bé la crisi havia afectat molt aquella zona o bé l'oferta turística s'havia desplaçat cap a altres destinacions.










    Vam sopar al pub The Quays Bar and Night Club, que com el seu nom indica és el local total, en el que hi ha gent fent copes, gent prenent alguna cosa abans de sopar i gent sopant alhora. El menjar estava molt bo, el vam pagar en proporció a la qualitat rebuda i en sortir vam recordar el gran èxit d'Otis Redding.




    A més de l'espectacular Clockgate Tower, també vam poder veure Watergate, la porta més important de l'antiga muralla medieval (s. XIII) que connectava amb el port i (també es coneix com Arc de Cromwell perquè d'allà partí Oliver Cromwell el 1650), l'Ajuntament (1753) i les cases de la caritat (s. XVII). A més de ser una ciutat coneguda per les puntes de coixí i la ceràmica, es una de les poques ciutats irlandeses que conserven les muralles medievals, ha estat designada com Patrimoni de la Junta de Turisme d'Irlanda, ja era nomenada a la constitució de 1275, havia estat usada com a base pels víkings i (potser el fet menys glamurós, però el més cabdal en la història d'Irlanda) pel seu port va introduir Sir Walter Raleigh les patates a l'Illa Maragda.





    El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:21.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  7. #17
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    Youghal - Kinsale
    221 Km
    The Jameson Experience i Blarney Stone
    A les vuit del matí, tal i com havíem acordat amb Mrs. Mary Goggin, vam seure a taula per gaudir del nostre primer traditional irish breakfast, tot i que aquesta versió no duia mongetes ni pudding.




    Vam sortir de Youghal amb els pantalons de l'impermeable posats, doncs a més d'estar molt tapat, el terra era una mica moll i s'escapava alguna goteta. En agafar l'N-25, però, vam recular cap allà d'on veníem el dia anterior i vam posar gasolina abans de continuar en paral·lel a la costa i en sentit antihorari .







    La nostra destinació era Ardmore, una localitat costanera amb la seva població durant molts anys dedicada majoritàriament a la pesca i coneguda per ser una destinació turística i per ser considerada el primer assentament cristià a Irlanda.















    A la part alta d'Ardmore i dominant la badia, hi ha el conjunt format per una round tower, la catedral i el monestir de Saint Declan, l'introductor del cristianisme. La torre, del segle XII, té una alçada de 29 metres i és un exemple perfecte d'aquest tipus de construccions. També són de destacar els relleus que hi ha a la catedral i que representen escenes bíbliques i de la vida de Saint Declan, però que nosaltres no vam poder veure.

















    Amb tanta història a les seves esquenes i amb la religió pel mig, és normal que hi hagi supersticions i llegendes, com la que rodeja una roca que inexplicablement va aparèixer a la platja i que teòricament va arribar-hi surant a l'aigua per fer arribar la campana del sant.


    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:25.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  8. #18
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    La visita era a la vella destil·leria de whiskey de la casa Jameson en aquesta població que havia estat transformada en un centre de visitants on gaudir de The Jameson Experience, un tour a través de les instal·lacions, de la història i del procés d'elaboració del whiskey.















    Malgrat no haver comprat les entrades per avançat, no vam tenir problema per comprar-les allà mateix i només vam haver d'esperar uns minutets a la següent visita.














    Desconeixedors com érem de tot el procés (estàvem avesats a la vinificació), ens va semblar una visita interessantíssima, sorprenent-nos molt que es destil·li cervesa de baixa qualitat per arribar al whiskey.












    Després de prop de dues hores i com era d'esperar, l'experiència va concloure amb una visita al bar, on vam gaudir d'una dura (a les dotze del migdia un whiskey no entra igual que en altres moments del dia) degustació, i a la botiga de records, on vam poder trobar merchandising de tot tipus.










    Cobh és una població costanera del comtat de Cork coneguda per ser l'últim port que va visitar el Titanic abans d'enfonsar-se. Vam anar cap al centre, tot buscant on aparcar o l'oficina de turisme i vam anar a parar a una plaça davant d'un centre comercial on vam veure l'estàtua de l'Annie Moore, una noieta que va ser la primera persona admesa al Estats Units a través del centre d'acollida d'immigrants d'Ellis Island. Vam continuar fins trobar la veritable oficina de turisme i allà ens van dir on podríem aparcar, tot i que l'aparcament més proper que ens van indicar estava tancat. L'altre, estava darrera de la catedral de Saint Colman, després de fer unes rampes bastant costerudes, però un cop allà ens va semblar que potser no valia la pena tota la caminada que havíem de fer per simplement passejar per on ja havíem passat un parell de cops amb les motos i vam decidir marxar.










    Com que Cobh està a l'est del riu Lee, que una mica més amunt forma el llac Mahon, per continuar el viatge per carretera havíem de fer una gran volta i pràcticament entrar a Cork, una gran ciutat amb força trànsit, així que vam decidir agafar el ferri que creua el riu per estalviar temps.










    Vam seguir ruta fins a Kinsale, un altre port pesquer i estratègic, on vam trobar un lloc on dormir, vam descarregar les motos, vam instal·lar-nos, sense sortir de l'habitació vam picar una mica d'embotit i formatge del nostre rebost i ràpidament vam tornar a sortir per aprofitar la tarda per fer turisme.










    Un cop a Blarney, vam aparcar les motos a l'aparcament de franc que hi havia i de camí a l'entrada a Blarney Castle vam trobar una botiga de souvenirs que li va fer molta gràcia a la Núria perquè duia el nom del protagonista de la novel·la que estava escrivint.










    Després de pagar l'entrada, no ens vam entretenir gaire a la botiga de records i vam passar pel magnífic jardí a corre-cuita perquè en realitat no teníem massa temps per visitar-lo.












    Com la majoria dels castells irlandesos, està mig derruït i bàsicament es conserven la torre de l'homenatge, que en una de les reconstruccions va passar a ser el doble d'ample que l'original del segle XII, i unes torres circulars pertanyents al sistema defensiu.












    Vam pujar a la torre de l'homenatge, aprofitant per visitar les diferents estances en les que no hi ha res, fins arribar a la part més alta, on hi ha l'atracció turística que li dona fama al castell: la pedra de Blarney. Es tracta d'una pedra d'orígen desconegut (hi ha qui diu que la va portar el profeta Jeremia, com n'hi ha d'altres que diuen que va ser part del botí a les croades...) que va quedar partida, es va col·locar en aquesta part de l'edificació i té atribuïda la màgia de concedir el do de la paraula a qui li fa un petó. De fet, més que el do de la paraula, es un do per parlar i parlar sense dir pràcticament res i acabar sortint-se'n enganyant l'oient. Com és lògic, vam vèncer la nostra recança i la nostra por a caure (unes barres ho impedirien) o perdre algun dels objectes de les nostres butxaques i vam besar la pedra.













    Un cop abaix, vam pagar per quedar-nos les fotos que ens havien fet i vam llegir els panells informatius que hi ha en un parell de dependències, on s'explica la història del castell i de la regió per una banda i el mite i les llegendes al voltant de la pedra per una altra, destacant la quantitat de personalitats que han pujat la torre per besar la pedra i els intents de compra de la pedra i del castell sencer. A continuació, ens vam acostar als bars que hi ha als estables, però ja havien tancat i vam aprofitar per visitar les coves que hi ha a tocar del castell.










    En sortir del recinte, teníem pensat anar a beure alguna cosa, però l'aparcament ja estava pràcticament tancat, així que vam agafar les motos i vam moure-les uns cent metres fins a deixar-les a la plaça del poble, sorprenent-nos perquè el rectangle central amb gespa s'havia convertit en un camp de futbol i dos equips perfectament uniformats anaven a enfrontar-se oficialment. De tota manera, nosaltres anàvem a allò que anàvem i vam entrar en un pub per refrescar-nos una mica.










    Esquivant una pilota que es va escapar en la nostra direcció, vam equipar-nos i vam agafar les motos per tornar cap a Kinsale, però ens vam equivocar en alguna cruïlla i vam acabar entrant a Cork. El nostre sentit de l'orientació afegit al fet que sabíem que la carretera que havíem d'agafar conduia cap a l'aeroport va aconseguir que no perdéssim temps i a més veiéssim una part d'Irlanda diferent, urbana i bastant pobre, abans d'arribar a The White Lady.










    Havíem d'anar a sopar alguna cosa i ens vam acostar a un local molt modern que havíem vist tot passant on servien traditional fish & chips, però el restaurant estava ple, no vam voler agafar el menjar del take away i ens vam acostar més al centre, on vam descobrir el Kitty O Se's, un pub en el que vam menjar la mar de bé.










    A més, tal i com estava anunciat, aquella nit (i crec que totes durant l'estiu) hi havia live music amb un grup que ens va agradar força i que va aconseguir que hi hagués un ambient fantàstic.




    La Núria, com sempre amb molt més bon criteri que no pas jo, va pensar que no podíem seguir animant-nos sense posar en perill l'aprofitament de l'endemà i em va convèncer d'anar a dormir després d'una passejada pel moll.









    El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:31.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  9. #19
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297
    Kinsale - Skibbereen
    158 Km
    Drombeg Stone Circle, The Wild Atlantic Way i el pitjor allotjament
    L'esmorzar al White Lady el demanaves i tant podia ser un irish breakfast com un salmó amb torradetes i ous remenats o uns ous ferrats amb bacó. El cas és que vam esmorzar força, vam recollir i vam carregar les motos.




    Segons la guia, hi havia una petita passejada fins a Charles Fort, una fortalesa baluardada amb planta d'estel, construïda el segle XVII i situada a l'entrada del port natural de Kinsale, però nosaltres ens hi vam acostar en les motos i el cert és que no ens vam penedir pas, doncs la passejadeta de petita no en tenia res. També ens va sorprendre el tamany de la fortalesa, molt més gran que no ens pensàvem, i per això vam decidir no entrar-hi i donar mitja volta.






    Encara que a l'anada cap a la fortalesa no ens hi havíem aturat, sí que havíem vist que hi havia un parell de punts a la carretera que eren un mirador perfecte sobre la badia i el port natural i per tant a la tornada ens hi vam aturar.

















    Una de les curiositats que vam trobar a les carreteres, va ser la senyalització del treballs de poda de les plantes que intenten fer-se seva la carretera, no tant perquè es facin aquests treballs, que hauria de ser normal i habitual, sinó perquè molts cops eren els propis veïns els que s'ocupaven de fer-ho, fins i tot senyalitzant-ho i donant pas alternatiu als vehicles.













    També vam poder veure unes estructures que ens van semblar metàl·liques i que ens van recordar les típiques muscleres, però no estaven surant a l'aigua ni d'elles penjaven llargues cordes, tot i que vam acabar suposant que la seva finalitat seria molt semblant.













    Circulàvem pel tipus de carreteres que et venen al cap quan penses en Irlanda: estretetes, amb murs baixos de pedra als costats, amb petits ponts i amb un fons de color verd.















    I a més, de tant en tant podíem veure castells o altres edificacions de l'edat mitjana, com l'Abadia de Timoleague, edificada el 1240 pel monjos franciscans sobre els terrenys d'un antic monestir del segle sisè fundat per Saint Molaga, el sant que al cap i a la fi li acabà donant el nom a la ciutat (Timoleague és una deformació de la locució la casa de Molaga en gaèlic).















    Un cop a la bonica localitat de Clonakilty, vam aturar-nos perquè volíem descansar una miqueta i la Núria havia d'anar al lavabo. Vam prendre alguna cosa fresqueta a la terrassa del Richys Bar & Bistro, que va posar els seus serveis a la nostra disposició, i vam entrar a l'oficina de turisme de Visit Ireland, on vam poder agafar de franc uns llibrets amb la informació turística de les diferents zones del Wild Atlantic Way.







    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:34.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

  10. #20
    Usuari Registrat Avatar de sergibuda
    Data d'ingrés
    18 ago, 13
    Localització
    Sitges
    Missatges
    297

    Si la ruta conté el nom Atlantic, és normal que ens portés constantment cap a la costa i és per això que vam veure algunes platges, com Red Strand Beach, una platja en una badia en forma de ferradura que acostuma a fer les delícies dels amants del surf.












    Separant Red Strand Beach de Long Strand Beach hi ha Galley Head, un petit cap que s'endinsa al mar des d'una alçada de 133 peus (més de 40 m en el SMI) i que té al seu damunt un far i la vivenda del lighthouse keeper, erigits el segle XIX i als quals s'hi arriba per una carretereta la mar de mona.










    Ens vam trobar un cartell en el mur que delimita el conjunt i que van formar part de la fortalesa normanda Dun Deidi pertanyent al clan dels O'Cowhig en el que s'indicava que es tractava d'una propietat privada amb l'accés prohibit. De tota manera, com que érem en un lloc força interessant, vam buscar on aparcar les motos i vam passejar una mica, admirant el paisatge i jugant amb l'herba, que era tan espessa i flonja que podies saltar com si es tractés d'un matalàs d'espuma.










    Decebuts per no haver pogut visitar el far, però contents per com ens ho estàvem passant i per tot el que estàvem veient, vam tornar enrera, doncs la carretera s'havia acabat a l'entrada al recinte del far.










    La carretera R998 ens va dur a través de Long Strand, després vam agafar l'N71 fins a la turística localitat de Rosscarbery, on ens vam desviar cap a la carretera R597.










    Vam aparcar les motos al petit descampat que serveix d'aparcament a l'hora de visitar el cercle de pedres de Drombeg i un home assegut en un cotxe i llegint un llibre ens va demanar d'on érem, doncs encara que no es pagui entrada, sí que hi ha un control dels visitants, però cap infraestructura.










    Es tracta d'una construcció megalítica formada per disset grans pedres organitzades en cercle i ordenades simètricament on se celebraven rituals i cerimònies. L'alçada de les pedres també té el seu significat, les dues més altes marquen l'entrada al cercle i l'eix a través d'aquesta "porta" està aliniat d'est a oest, de tal forma que el 21 de desembre, durant el solstici d'hivern, el sol forma part d'aquest eix. A més, la pedra més a l'oest, l'oposada a l'entrada i la més baixa de totes, té sobre seu les marques de dues copes.










    En el mateix prat, però una mica a l'oest, hi ha també les restes de dues cabanes de pedra de planta rodona i, el que és més sorprenent, un fulacht fiadh, una combinació de pou i forn que s'omplia d'aigua que es feia bullir amb pedres escalfades en una foguera propera i així es cuinava la carn.










    Vam tenir molta sort perquè vam poder visitar-ho pràcticament sols (hi havia una parella i uns pares amb el seu fill) i només va aparèixer un grup d'unes vuit persones quan ja estàvem a punt de sortir i tornar a agafar les motos per continuar el camí.












    El Wild Atlantic Way ens estava enamorant, doncs miressis on miressis tenies una postal al teu davant i tant és així que no només vam circular per carreteres estretes que s'intentaven menjar les plantes dels voltants, amb sots i amb una franja d'herba al mig, sinó que fins i tot vam arribar a ficar-nos en alguna petita pista per arribar allà on volíem anar.














    Pensàvem quedar-nos a Skibbereen (en irlandès An Sciobairín, port per petites embarcacions), doncs la guia en parlava molt bé de la ciutat més meridional d'Irlanda i res més entrar-hi vam veure l'anunci d'un B&B força econòmic i, segons la propaganda, el que tenia millor preu en tota la ciutat, així que ens vam acostar al pub on s'havia de contactar. Allà, un home amb bastant mal aspecte ens va acompanyar a un alberg al carrer principal on ens va ensenyar una habitació per sis persones que ens va assegurar que seria per nosaltres sols. Estava que es queia i bastant més brut del que ens va semblar a primera vista, però ens hi vam quedar.










    Es tracta d'una de les ciutats que més van patir La Gran Fam irlandesa i hi ha un memorial dedicat que no vam poder visitar per l'hora que era, però sí que vam aprofitar per comprar una mica de pa, fer una bona passejada i descobrir que la crisi l'havia tornat a maltractar.




    Durant la passejada vam anar fixant-nos-hi en els llocs que hi havia per sopar: un kebab, una pizzeria, el restaurant de l'hotel "maco", un pub on no quedava clar que donessin de menjar, un bar en el que només posava el preu de les cerveses, una església transformada en restaurant formal i car i el pub on havíem recollit les claus i on s'oferia menjar casolà i música en viu, que és el que finalment vam acabar triant, tot i que no vam aguantar fins l'inici de l'actuació musical.






    El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
    L'última edició per sergibuda; 25/02/2017 a les 08:45.
    A Panotxa i Ramon els agrada.
    sergibuda
    Els motards som els únics que entenem per què els gossos treuen el cap per la finestra dels cotxes

    Citar Citar      

Pàgina 2 de 7 PrimerPrimer 1234 ... L'últimL'últim

Informació de tema

Usuaris veient aquest tema

Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)

Temes similars

  1. Nocturna 24-25 de juliol
    Per Ramon en el fòrum SORTIDES I TROBADES
    Respostes: 45
    Últim missatge: 27/07/2015, 22:36
  2. Irlanda 2015
    Per kuk100 en el fòrum CRÒNIQUES DE VIATGES
    Respostes: 20
    Últim missatge: 22/07/2015, 17:16
  3. Dissabte, 5 de juliol de 2014, anem a fer quatre revolts ?
    Per Ramon en el fòrum SORTIDES I TROBADES
    Respostes: 15
    Últim missatge: 09/07/2014, 13:02
  4. Irlanda 2010
    Per Panotxa en el fòrum CRÒNIQUES DE VIATGES
    Respostes: 8
    Últim missatge: 09/06/2013, 06:15

Permissos de publicació

  • No pots crear nous temes
  • No pots respondre temes
  • No pots pujar arxius adjunts
  • No pots editar els teus missatges
  •