Tema: Juliol 2016 a Irlanda

Vam tornar a arrencar les motos per continuar la ruta pel Wild Atlantic Way, que ens va dur per l'R572 en sentit est fins que ens va fer agafar l'R575 per anar cap al nord.

En tot el viatge no vam trobar gaires motos, però en aquest tram ens vam creuar (i saludar amb un moviment del cap, com és costum allà on se circula per l'esquerra) amb un grupet que circulava amb motos de turisme.

Les platges s'anaven succeïnt l'una darrera de l'altra, separades per petits turons de roques cobertes per mantells verds que semblaven sortir de l'interior del mar, mentre la carretera anava fent ziga-zagues com intentant escapar de la vegetació que se la volia cruspir.

El ritme que dúiem era molt tranquil perquè a més de circular embadalits pel paisatge, la carretera era molt estreta, però és que a sobre podies trobar-te ovelles creuant la carretera, pasturant o corrent al teu costat en qualsevol moment, doncs tenien forats a les tanques que coneixien perfectament i per on entraven i sortien contínuament.

L'asfalt, molt rugós (o amb molt de grip, com diuen els entesos), sí que convidava a prendre algunes corbes una mica ràpid, però la sensació era de l'estil no vull que això s'acabi i m'hi tiraria hores només circulant i mirant bocabadat el paisatge, doncs quan somniava fa anys el que era anar en moto era justament això.

De tant en tant, ens aturàvem per mirar amb més deteniment el paisatge, de tal forma que algunes vegades ja ni ens trèiem els cascs per no perdre més temps.

De tota manera, anàvem veient cases i granges de tant en tant i fins i tot vam travessar alguns poblets que tenien les cases pintades en colors cridaners.

I, com és lògic, també vam passar a tocar de cementiris, que ens seguien cridant l'atenció per les creus celtes esculpides en pedra.

Si un però havíem de posar-li al dia, apart del fet d'haver-me fet enrera a l'hora de pujar al telefèric de Dursey, podia ser el temps, que no era l'ideal, però vet aquí que els núvols van començar a obrir-se i va aparèixer el sol per tal que el dia fos rodó.

Vam aturar-nos al bucòlic Helen's bar de Killmackillogue Quay, a Bunaw, per prendre alguna cosa fresqueta i descansar en una taula a la vora del petit moll pesquer.

Però és que al cap de no res estàvem un altre cop aturats en una àrea de pícnic des d'on es tenien unes vistes precioses d'una petita badia en forma de ferradura que formava un port natural.

Per si tot això no fos suficient, quan perdíem de vista la badia i l'aigua, normalment era perquè ens endinsàvem en túnels de vegetació.

Vam sortir de la preciosa península de Beara pel Kenmare Suspension Bridge, que com el seu nom indica condueix cap a la localitat de Kenmare, on vam aturar-nos per decidir què fer, doncs estava clar que la península de Kerry no podríem veure-la aquell dia, com ja sospitàvem de bon matí i teníem l'opció de quedar-nos allà, tot i que encara no eren ni les cinc de la tarda, començar l'anell de Kerry o anar cap a Killarney, que era una ciutat amb un cert interès i des d'on poder fer l'endemà la volta a la península.

Abans d'arribar a Killarney, vam travessar el Killarney National Park, passant a la vora de l'Upper Lake, el Muckross Lake i el Lough Leane, una zona molt maca, però més turística, així que no ens va venir tan de gust aturar-nos per la quantitat de cotxes i autocars que hi havia a cada mirador, tot i que sí que ho vàrem fer un cop.

Ens va costar una mica entrar a Killarney perquè hi havia un petit embús al afores de la ciutat, on hi havia uns quants hotels i molts B&B. Al centre, només vam veure un hotel que ens va semblar car i que estava ple, vam donar una petita volta i vam trobar un carrer en el que hi havia uns quants bed & breakfast, reservant finalment a Roisin House, un lloc molt recomanable, just abans de descarregar i anar cap al centre.

Vam entrar al Charlie Foleys, un pub amb un cartell on es llegia: established 1896, però no feien menjars i vam haver de conformar-nos amb una pausada pinta de cervesa alhora que comentàvem com havia anat el dia i fèiem plans pel dia següent. Finalment, vam decidir que faríem dues nits a Killarney, descartant visitar res més que la península de Kerry l'endemà, i que soparíem en un altre pub a High Street.

Malgrat que el Laurel's Pub & Restaurant va resultar més un restaurant que no pas un pub, que era el que estàvem buscant per sopar, vam acabar menjant molt bé. Això sí, en acabar de sopar, pràcticament no vam ni passejar i vam anar a dormir, doncs estàvem rebentats.

06/07/16

Menú vacances

08/07/16

El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat

Aquí no hi ha icones per picar de mans, llàstima ja que amb la lectura dels escrits estic disfrutant moltíssim.

Encara no he anat mai a Irlanda però amb aquesta crònica m'ho estic repensant seriosament.

Salut i endavant 1

Killarney - Killarney

183 Km

Ring of Kerry

07/07/16

Menú vacances

09/07/16

El vespre abans ja havíem acordat amb la Mary, la propietària de Roisin House, allotjar-nos dues nits, el que volíem esmorzar i l'hora a la que volíem fer-ho, així que quan vam baixar al menjador només ens calia seure i esmorzar.

A l'hora de sortir amb les motos, que havíen dormit a l'aparcament privat del Bed & Breakfast en el que ens allotjàvem, vam posar-nos els pantalons dels impermeables, doncs el terra estava moll, queia alguna gota de tant en tant i estava encara més tapat que el dia anterior.

La volta al Ring of Kerry teníem previst fer-la, com en les anteriors penínsules de Mizen, de Sheep's Head i de Beara, en el sentit de les agulles del rellotge, quedant-nos el mar a mà esquerra principalment.

Tot i que vist des de la nostra perspectiva europea continental pugui resultar lògic, no ens va semblar coherent que de tant en tant hi hagués cartells indicant que el sentit de la circulació és per l'esquerra.

Creuant Sneem, vam decidir aturar-nos perquè el poble ens va agradar, vam fer-hi una volteta, vam descobrir que havia guanyat la competició de les Irish Tidy Towns i que reservava fonts per a aquesta fita, assolint un nivell cada cop més alt. A més, vam aprofitar per prendre alguna cosa, anar al lavabo i ajudar a aixecar la moto a una motorista alemanya a qui se li va vèncer quan estava a punt de marxar.

Entre Caherdaniel i Castlecove, vam haver d'aturar-nos per acabar-nos d'equipar contra la pluja, mentre véiem la platja i el Glenbeg Caravan and Camping Park, el que en realitat era una espècie d'urbanització amb mòduls, un model que vam veure repetit davant de moltes platges durant tot el viatge.

La següent aturada no va ser per necessitat, sinó que vam visitar la Derrynane House de Daniel o'Connell, que és la casa que el cèlebre polític irlandès tenia a Derrynane i on s'escapava per buscar la tranquil·litat. Vam poder visitar les estances, veure la col·lecció de retrats familiars i conèixer la seva història.

La visita a la mansió va ser profitosa i ens va salvar d'una bona remullada, tot i que també ens va ploure mentre donàvem una volta per l'enorme jardí, que més que un jardí era un bosc.

A l'hora de marxar de Derrynane ens va acompanyar una mica de pluja, però tan aviat com la carretera va començar a ascendir, va deixar de ploure i ens vam endinsar a la boira, que va tornar a desaparèixer quan vam tornar al nivell del mar.

Amb aquest temps, vam decidir que el millor era anar a la platja, No, no és conya! Vam anar a la platja per veure el que queda de Ballinskelligs Castle, un castell a peu de platja més conegut com McCarthy Mór Castle que va servir primer per defensar-se dels atacs dels pirates i després per assegurar-se el cobrament dels impostos de les mercaderies que entraven per allà.

Uns pocs metres més enllà hi ha The Abbey, que és com es coneix col·loquialment Ballinskelligs Priory, que va ser fundada durant el segle XII per monjos d'Skellig Michael que van fugir dels nombrosos atacs dels víkings i van adoptar l'ordre dels agustins.

A partir d'aquest punt la pluja es va començar a intensificar i la veritat és que ja no vam gaudir gens les vistes, però també és cert que les carreteres et donaven molta seguretat a l'hora de circular.

A Portmagee, una petita vila de pescadors davant de Valentia Island i en la zona més occidental de la península, estàvem empapats de dalt a baix i vam aturarnos davant del The Moorings & Bridge Bar, on vam entrar per dinar alguna cosa. No van ser els més simpàtics del món, però tant el lloc com el menjar van estar prou bé.

La pluja ens va seguir acompanyant quan vam acabar de dinar i va ser una pena, doncs no ens va deixar aprofitar com hauríem aprofitat amb un altre temps.

A Rossbeigh Beach, una llarga llengua de sorra on relaxar-se, passejar o muntar a cavall (en realitat, s'hi celebren curses), ni tan sols vam aturar-nos i vam continuar fins a Killarney, arribant-hi a quarts de vuit del vespre, doncs no ens calia buscar allotjament.

Després de canviar-nos, vam anar cap al centre per sopar pràcticament davant d'on ho havíem fet el dia anterior, al Quinlan's Seafood Bar, un local altament recomanat a totes les guies. Tant és així, que vam haver de fer cua una bona estona i compartir taula amb uns italians.

Després de sopar, volíem anar a algun pub a prendre una cervesa i escoltar música en viu, però vam escollir malament i ens vam ficar en un restaurant on sí que hi havia música, però la gent era de fora i no estava pendent d'ella i vam decidir anar a dormir. Pel camí, ens va sorprendre la quantitat de corbs que hi havia i ens va recordar la famosa pel·lícula de l'Alfred Hitchcock i un cop al bed & breakfast, vam veure un cartell molt interessant que ja ens hauria agradat trobar-lo a cada allotjament durant el viatge.

07/07/16

Menú vacances

09/07/16

Com sempre, el reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat

Killarney - Liscannor

340 Km

La península de Dingle i el ferri sobre el Shannon

08/07/16

Menú vacances

10/07/16

Roisin House estava plena de records i trofejos de l'Ambrose 'Rosie' O'Donovan, pel que vam suposar que devia ser el marit de la Mary, en tot cas vam tornar a esmorzar força bé i en resum, es tracta d'un bed & breakfast molt recomanable.

Entre una cosa i una altra, Killarney, que ens havia semblat força interessant, no l'havíem visitat, així que per no marxar sense haver vist pràcticament res, vam acostar-nos al castell de Killarney, que es diu Ross Castle, està a tocar de Lough Leane, ja dins del Parc Nacional de Killarney i va pertànyer durant molt de temps d'ençà de la seva construcció el segle XV al clan dels O'Donoghue.

Durant la nit, havia plogut bastant, estava tot moll i de tant en tant es posava a ploure i per tant dúiem els impermeables, que no són el millor vestit per fer visites, el què sumat a que tot i estar inclosa en la nostra OPW Heritage Card, havia de ser una visita guiada, ens va fer decidir no entrar-hi.

Tot i que volíem fer una mica de via d'una vegada, no vam poder estar-nos de seguir els cartells del Wild Atlantic Way cap a la Península de Dingle i visitar Inch Beach, una paradisíaca platja pels amants del surf.

El cel seguia tapadot, feia una mica de fresqueta i de tant en tant queia alguna gota, però no era pas desagradable, així que vam seguir endavant i vam travessar la ciutat de Dingle.

Els paisatges continuaven sent espectaculars tot i la boira, que potser els feia més místics o màgics, i nosaltres els podíem gaudir des dels molts miradors que hi havia a la carretera.

Als comptats de Clare i de Kerry hi ha la majoria de les localitzacions de la doblement oscaritzada La filla de Ryan, rodada el 1970 pel David Lean i en una de les més famoses, Slea Head Beach, prop de Coumeenoole hi ha una espècie de làpida que ho recorda.

Als afores de Dunquin, vam accedir al Blasket Centre, un centre interpretatiu que tracta la història i sobretot la personalitat dels antics habitants (està deshabitat des del 1953) de l'arxipèlag de les Blasket. Sorprèn la quantitat d'escriptors que van crèixer en ell, no pas tant que conservessin l'irish i que fos objecte d'estudi.

Ja que no havíem hagut de pagar l'entrada mercès a la nostra tarjeta màgica, vam aprofitar per dinar alguna cosa al bar i entremig d'un munt d'estudiants adolescents que havien anat d'excursió. Un cop en marxa altre cop, no vam poder estar-nos de fer alguna fotografia amb Great Blasket Island al fons.

Mentre acabàvem de fer el recorregut panoràmic circular de 42 Km de longitut de Dingle al punt més occidental de l'illa maragda, el cel va començar a obrir-se una mica.

De tota manera, a Dingle vam agafar la carretera R560, que es van enfilar cap a Conor Pass (An Chonair en irlandès), un dels ports de muntanya asfaltats més alts d'Irlanda i ens vam endinsar en una boira molt densa que ens va impedir gaudir d'una de les rutes panoràmiques més famoses entre els motards i els ciclistes.

Tot i així, quan ja havíem enfilat la baixada per la sinuosa carretera d'un únic carril, la pared de roques esmolades de la nostra dreta es va obrir una mica i ens va deixar veure un magnífic salt d'aigua.

Va ser una pena el temps que vam enganxar, doncs hi ha més salts d'aigua i tot de llacs de diferents tamanys. Nosaltres vam poder veure una mica d'aquest espectacle un cop aturats i quan vam baixar una mica més i vam començar a sortir del núvol que ens encegava.

En arribar a la costa nord de la península, ens vam acostar a Brandon Point, un mirador natural des del que podíem veure les Magharee Islands.

No vam poder estar-nos de trepitjar una de les llargues platges de la zona, on ens van sorprendre les pedres amb verdet a tocar de l'aigua i on vam aprofitar per anar a un lavabo públic, doncs a Brandon Point vam coincidir amb un grup de joves que havien anat a beure, fumar i escoltar música i uns quants turistes que passejaven per tot arreu i no vam poder sortir del camp de visió dels uns i els altres.

Vam abandonar la península de Dingle per Tralee, on vam iniciar un viatge diferent, doncs abandonàvem les penínsules del sudoest i intentàvem augmentar la mitjana quilomètrica per aconseguir visitar els imprescindibles que ens havíem marcat la nit anterior i que ens obligaven a renunciar a moltes altres visites que en un principi prevèiem possibles, com Limerick, una de les ciutats més importants d'Irlanda, famosa pel llibre Les cendres de l'Àngela, i que nosaltres vam evitar agafant un ferri a Tarbert per creuar a l'altra banda del riu Shannon.

També vam renunciar a seguir estrictament el Wild Atlantic Way, tot resseguint la costa, i vam mirar-nos el mapa per tirar pel dret i acostar-nos el màxim possible cap a la zona dels Cliffs of Moher, circulant per carreteres interiors i sense gaire interès.

A la zona de la costa hi vam trobar, apart d'algun il·luminat, molt trànsit i molt turisme, així que vam aprofitar per buscar allotjament, però a totes bandes ens deien que eren plens. Quan ja començàvem a desesperar-nos, doncs pensàvem que com més aprop dels Cliffs of Moher menys oportunitats tindríem, vam trobar Carrig House als afores de Liscannor just quan començava a ploure.

Ens vam instal·lar i posar còmodes i vam aprofitar que havia acabat de ploure per acostar-nos a Liscannor per buscar un lloc on sopar. Ho vàrem fer en una espècie de pub, el Vaughans Anchor Inn, que tenia botiga i que a l'interior era un restaurant bastant pijo i una mica car.

Després de sopar, vam canviar de local, entrant al Joseph McHugh, un pub molt senzill, però amb molt ambient (abans de sopar ja l'havíem vist a reventar de gent que seguia un partit d'algun esport a la televisió) i música en viu.

08/07/16

Menú vacances

10/07/16

El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat

Sergi,
veig que vareu aprofitar el temps, tots els ingredients d'un bon viatge, de dia moto i a la nit conèixer una mica la "vida local".

És un dels viatges que tinc a la llarga llista de pendents.

Gràcies per seguir-nos-ho explicant!

Sergi, una crònica molt elaborada, ideal per engrescar a la gent per fer el mateix recorregut ... a mi ja m'has engrescat, jeje.

Liscannor - Galway

116 Km

The Cliffs of Moher, The Burren, Galway i la pluja

09/07/16

Menú vacances

11/07/16

Un cop més, l'havíem encertat i Carrig House va resultar un bed & breakfast excel·lent i els Glennon un amfitrions gairebé perfectes: el Maurice tot un showman i la Shirley una boníssima cuinera, molt organitzada i molt ràpida. Per tant, és obvi que vam esmorzar la mar de bé en un menjador ple de detallets, més ben dit carregadíssim de detallets de tota mena, destacant-hi les fundes de ganxet per qualsevol estri.

I si el vent no havia parat des que havíem arribat el dia abans (el Maurice ja ens va avisar que allà sempre en bufava perquè el primer arbre que podia aturar-lo estava a Boston, Massachusetts), la pluja no el volia deixar sol a l'hora de fer-nos la guitza, així que vam haver de posar-nos els impermeables per marxar.

Havíem llegit que no calia pagar l'entrada per gaudir de les vistes dels Cliffs of Moher, doncs la pagues quan deixes el vehicle a l'enorme aparcament, però en el petit tram de menys de deu minuts des de Carrig House ja anàvem totalment xops i no calia voltar més del necessari. Hi havia moltíssima gent, però tot el que es podia veure era una petita ombra dels penya-segats, doncs la boira impedia gaudir-los correctament.

Plovia molt, a estones moltíssim i a més feia vent (ja ens havia avisat en Maurice), el que feia inútils els paraigües. De fet, érem l'enveja de molta gent perquè dúiem pantalons impermeables i no anàvem molls per sota de la cintura com el 99% de la gent que hi havia, però fos com fos, vam decidir que no calia passejar de punta a punta pels camins asfaltats que vorejen els penya-segats, tot i que semblava que la boira volia aixecar-se.

Aprofitant l'aixecament parcial de la boira i que no plovia tant (o ja ens havíem acostumat a anar regalimant aigua per totes bandes), vam pagar per pujar a O'Brien's Tower, la torre que hi ha al punt més alt dels Cliffs of Moher i que rep el nom de Sir Cornellius O'Brien, que segons una versió va fer edificar la torre el 1835 per tal que els turistes de l'època victoriana gaudissin d'unes vistes impressionants (en dies clars, lògicament) i que segons l'altra versió va formar part del pla per festejar una dona.

Vam voltar una mica més, però vam haver de refugiar-nos al Cliffs of Moher Visitor Experience, que és inmens i molt respectuós amb l'entorn, doncs està sota terra. Suposo que com que acostuma a fer mal temps ja està preparat per rebre molts visitants i l'exposició és bastant interactiva, el que la fa més entretinguda. Nosaltres vam aprofitar per fer el ximple davant entre l'objectiu d'una càmera i un croma.

De tornada a la carretera, vam travessar Doolin sota una intensa pluja, que ens va seguir acompanyant, molestant-nos, limitant-nos la visió, però sense fer-nos sentir insegurs sobre l'asfalt, que per gastat o en mal estat que el trobéssim, no formava dolls.

Just per sobre de Doolin hi ha The Burren, amb un marcat caràcter desolat, castigat pels vents i la pluja i dur en general, però també captivador, tot i que en realitat, malgrat que aquell no fos un dia que es notés, gaudeix d'un clima suau per la influència del corrent del golf.

Es tracta d'un altiplà calcari que es correspon aproximadament amb la baronia de Burren amb un gran interès geològic pels nombrosos fenòmens càrstics, rius soterrats, coves i abundants acumulacions d'aigua que apareixen i desapareixen als prats en menys d'una hora. S'exté des de Doolin fins la badia de Galway, amb una extensió aproximada de quaranta per vint-i-cinc quilòmetres i per tant vam tenir moltes oportunitats d'aprofitar els aparcaments i els miradors que vam anar trobant, tot i que la persistent pluja no ens va convidar a posar-nos còmodes i passejar.

La pluja no s'aturava, sinó que anava a més, i vam passar just a tocar de Dunguaire Castle i les gotes no ens el van deixar veure, ni tan sols ens van deixar veure on aturar-nos, així que vam seguir fins entrar a Galway, enmig d'un trànsit molt intens.

Vam anar cap al centre i vam començar a buscar on allotjar-nos, però no véiem cap bed & breakfast, ens vam allunyar una mica del centre i vam començar a trobar-ne, però a tot arreu ens deien que estaven plens. La pluja només afluixava algun moment per tornar-s'hi a posar. Vam buscar a booking, però no trobàvem el que podíem reservar ni ens contestaven al telèfon. Al final, em vaig desesperar una mica i li vaig dir a la Núria que demanàvem habitació en un hotel cèntric perquè ja no podia més. Un cop instal·lats i aixuts, vam berenar un sandvitx en una granja, vam passejar pel cosmopolita centre peatonal i vam acabar prenent una pinta en un pub.

09/07/16

Menú vacances

11/07/16

El reportatge original a http://www.sergibuda.cat/2016/0701/10/1016.html

Sergi, resto a l'espera de noves entregues.

Irlanda sense pluja no seria Irlanda, oi?

Gràcies per compartir-ho!

Efectivament, sense pluja no seria Irlanda i de fet només ens va molestar aquest dia, la resta dels dies vam tenir sort i va ser molt "portable".

Galway - Galway

109 Km

Oranmore Castle, Athenry Heritage Village, Dunguaire Castle i bugada

10/07/16

Menú vacances

12/07/16

La tarda anterior no vam ser capaços de localitzar cap bugaderia al centre, però sí que vam poder reservar un allotjament econòmic que en tenia, així que vam programar la bugada per a la tarda, quan ja haguéssim fet el check-in, i, aprofitant les previsions meteorològiques que vaticinaven una millora del temps, pel matí vam decidir visitar els voltants de Galway, començant per Oranmore Castle, un castell de propietat privada que ens vam trobar tancat (l'horari de la guia no coincidia amb el que hi havia penjat a la reixa).

En uns vint minuts ens vam plantar a Athenry, una ciutat històrica medieval situada a uns 23 km de Galway, fundada en el segle XIII per Meiler de Birmingham, qui la va envoltar amb un mur. És la ciutat murallada d'Irlanda que millor manté les parets, les quals encara són clarament visibles pels visitants com nosaltres. Athenry està situada en el cor d'un país ric en agricultura i es va fer famosa per la cançó tradicional The Fields of Athenry. El reconegut Festival Medieval d'Agost s'ha convertit en una atracció turística molt popular.

Vam dirigir-nos cap al castell, vam aparcar les motos al davant i vam entrar a visitar-lo. Bàsicament, vam visitar la torre de l'homenatge, com en la majoria de castells irlandesos. Paradoxalment, és conegut localment com King John's Castle, tot i que no es va edificar fins vint anys després del seu regnat.

Vam rodejar els murs i ens vam endinsar en el centre històric d'Athenry, on hi destaquen el priorat dominic i l'església de Saint Mary, des d'on s'accedeix a l'Athenry Heritage Centre, una sèrie d'exposicions interactives sobre el poble i la seva història. Vam veure uns altres turistes mig disfressats que entraven, però nosaltres volíem arribar a la visita guiada d'Oranmore i vam decidir no pagar els 7,50 € per persona que costava l'entrada.

Anava fent ruixats curts i intermitents que ens van obligar a aixoplugar-nos en algun moment, però que no ens van impedir passejar per la ciutat, que ja des d'antic tenia el privilegi de celebrar mercat a la plaça anomenada The Square, on s'alcen les restes d'una market cross (una creu que indicava aquest privilegi) de finals del s. XV.

Encara teníem una miqueta de temps i vam aprofitar per entrar en un pub (beneïts pubs) per hidratar-nos, escalfar-nos (en el cas de la Núria, que es va prendre un te), anar al lavabo i descansar una miqueta.

El 70% de la muralla que encara es conserva el composen algunes iardes de mur, algunes torres i una única porta, la North Gate, que és per on vam sortir de la ciutat per anar a buscar les motos.

No anàvem pas sobrats de temps quan vam sortir d'Athenry, però vam arribar a l'aparcament del Callasantius College d'Oranmore amb temps per lligar-ho tot ràpidament i dirigir-nos a l'entrada del castell, on ens vam tornar a trobar la porta tancada.

Vam tornar a equipar-nos i vam agafar l'N18 en direcció contrària a Galway fins a Kilcolgan, on ens vam desviar cap a l'N67, desfent el camí del dia anterior fins a Dunguaire Castle.

Es tracta del castell més fotografiat d'Irlanda (nosaltres només havíem aconseguit una taca el dia anterior) i es compon d'una torre-residència de 75 peus d'alçada amb una muralla de protecció a tocar de l'aigua de la badia de Galway en una petita llengua de terra poc més gran que el perímetre del castell.

És de propietat privada, de fet ho ha estat sempre, des que el clan Hynes el va edificar el 1520: va pertànyer a aquest clan fins el s. XVII, quan el va adquirir Oliver Martin, pare de l'alcalde de Galway Richard Martin Fitz. Aquesta família, tot i fer vida principalment al voltant de Tullira Castle, el va posseïr fins el 1924, quan Oliver St. John Gogarty el va comprar i el va fer reviure amb una restauració a fons i establint-hi el lloc de trobada de les principals figures del moviment conegut com Celtic Revival. En aquestes reunions era habitual veure W.B. Yeats, George Bernard Shaw, Augusta, Lady Gregory i John Millington Synge. El penúltim propietari, des del 1954 fins el 1965, va ser Lady Christobel Ampthill, que el va acabar de restaurar i hi va viure. En l'actualitat, és Shannon Development, una corporació que gestiona nombrosos llocs històrics que ha convertit en atraccions turístiques .

De fet, hi ha un menjador amb llargues taules en el que s'hi celebren sopars medievals totes les nits dels mesos d'estiu amb actors caracteritzats que reciten literatura irlandesa i toquen música tradicional.

Tot passejant, ens vam acostar a Kinvara (Cinn Mhara en irlandès, que vol dir "cap del mar"), una petita vila antigament portuària que té en el castell veí el seu principal atractiu.

Vam mirar-nos les diferents ofertes gastronòmiques i ens vam acabar decidint per entrar a dinar a The Merriman Inn, on unes grans racions ens van fer sortir amb la panxa ben plena.

Tornant cap a les motos, no podíem apartar la mirada del castell, que ens atreia, com va atraure el 1969 a gent de Walt Disney, que hi va rodar Guns in the Heather, amb en Kurt Russell, o com va atraure deu anys més tard el Roger Moore, el James Mason i l'Anthony Perkins per protagonitzar North Sea Hijack (Rescate en el Mar del Norte).

De tornada a Galway, no ens va costar gens trobar Corrib Village, la residència d'estudiants on havíem reservat, perquè abans de sortir al matí ja l'havíem localitzat. Vam fer la bugada i vam aprofitar per descarregar fotos de les càmeres i per preparar la ruta dels següents dies.

10/07/16

Menú vacances

12/07/16