LinkBack URL
About LinkBacks
Bona crònica Sergi ... bé encara no l'he llegit, ara no puc que estic a la feina ... però coneixent-vos seguir que disfrutaré molt llegint-la.
Gràcies !
Gràcies a les explicacions d'en Panotxa, he pogut fer unes modificacions per tal que sigui més agradable llegir la crònica, tot i que us recomano llegir-la i veure-la a sergibuda.cat i així podreu veure les fotos a la mida original.
Si, la crònica està optimitzada a les característiques de la teva pàgina i es més de bon seguir.Iniciat per sergibuda
Vacances d'estiu 2016
Irlanda
Skibbereen - Glengarriff183 Km
Vam esmorzar a l'habitació pa, embotit i formatge i abans de carregar les motos vam anar a buscar-les al carrer del darrera, doncs no estava permès aparcar davant de l'alberg.
No dúiem gaire estona de ruta que ens vam trobar amb la carretera en obres, amb l'asfalt completament trencat i plena de grava durant trenta quilòmetres! I a més estava plovent, no gaire, però plovent al cap i a la fi.
Ja ho diuen, ja, que les desgràcies no vénen mai soles, així que a la pluja i a l'estat de la carretera vam haver d'afegir la boira que a més de complicar-nos la conducció ens limitava el camp de visió i per tant el paisatge que tant ens estava agradant.
No dúiem una hora encara de ruta quan vam aturar-nos passat Schull en un aparcament a peu de l'R592 per visitar Altar Wedge Tomb, una tomba megalítica conformada per una sèrie de lloses que formen una cambra i un parell més que fan de sostre. És del tercer mil·leni abans de crist, a la península de Mizen n'hi ha un total de dotze i es va utilitzar fins a l'arribada del cristianisme, quan canvià la seva funció per la d'altar per monjos que tenien prohibit dir missa en una església.
Estava enganxat al mar, a l'entrada a la badia de Toormore, en una zona molt humida i no només perquè hi hagués boira aquell dia, doncs les falgueres arribaven ben bé fins a tocar l'aigua salada.
Vam tornar a agafar les motos, ja no plovia i la boira ara quedava just per sobre nostre, el que ens permetia anar una mica més ràpid, tot i que a voltes tornàvem a ficar-nos dintre.
La nostra destinació era el punt més al sudoest de tota l'illa maragda, el Mizen Head Signal Station & Visitors Centre i cap allà hi vam anar.
Després de passar per la guixeta corresponent, pagar l'entrada al recinte i que un senyor molt amable ens digués que sentia molt que estés tan tapat, però que allà era normal i encara hauríem pogut trobar pitjor climatologia, que gaudíssim de la visita i que si teníem qualsevol dubte li preguntéssim, vam sortir del centre de visitants disposats a aprofitar el millor possible la visita i vam tenir la gran sort que la boira decidís que ja n'havia tingut prou i en pocs minuts ens deixés.
Abans d'anar cap a l'estació pròpiament dita, vam agafar el camí cap a Sea Arch View o el que és el mateix, el mirador cap a l'arc que el mar ha format a la roca amb el pas del temps.
Apart dels interessos paisatgístics, històrics i antropològics de Mizen Head, també en desperta en temes de flora i fauna i bona prova d'això últim és el lleó marí que va poder veure la Núria i que forma part del conjunt d'animals que acostumen a ser vistos des d'aquest punt de la costa, com dofins, balenes, foques, mascarells, gavines, gralles i moltes altres espècies d'aus migratòries.
Hi ha diversos camins per fer apart del de Sea Arch View, com Dunlough View, un mirador un cop passat el pont, després d'una escala molt llarga i costeruda, des d'on es feien els senyals de boira amb material explosiu i des d'on s'hi gaudeix de vistes panoràmiques, Derrick Path, un petit camí que baixa cap on s'embarcava per anar a Mizen Head abans de la construcció del pont, i Bridge View, un altre mirador, tot i que a aquest no costa tant arribar-hi amb vistes al pont i amb vistes a la Península de Beara cap al nord.
Per acostar-nos als edificis que formen l'estació, on hi ha exposicions sobre la vida dels farers, els senyals marítims i la fauna, vam creuar el pont del 1909, que, com diu a la web "es veu tan emocionant creuar-lo com és, però no s'ha de tenir por perquè és prou tancat i sòlid". Per tornar, apart de creuar el pont en sentit contrari, vam fer el camí que puja nouranta-nou graons i que són tota una prova per a les cames poc entrenades.
De tornada al centre de visitants i un cop vam tornar a saludar el senyor de la porta i li vam reconèixer que pagava la pena arribar-s'hi fins allà, vam aprofitar per anar al lavabo, prendre alguna cosa fresqueta i descansar una mica les cames, el just per tornar-nos a posar en marxa.
Vam travessar Goleen i algun altre nucli semiurbà més que ja haviem vist a l'anada, però no podíem tornar per cap altre banda, doncs no hi ha més carreteres asfaltades fins a Toormore, on vam girar cap al nordest.
En arribar a Durrus, vam deixar l'R591 per agafar l'L4704 per endinsar-nos en la península de Sheep's Head, que està separada de la de Mizen Head per la Badia Dunmanus.
És tanta la quantitat de castells i fortificacions que hi ha que t'atures a qualsevol banda per pixar i acabes trobant-ne algun al mig d'un camp sembrat.
Durant l'últim tram de carretera abans d'arribar al cap el que ens va sorprendre va ser anar veient mar a totes dues bandes, tot i que l'orografia i la vegetació de vegades no permetien que fos alhora. I és que el final de la península és una llengua de terra molt estreta.
Un cop vam arribar al final de la carretera, teníem a una banda la península de Mizen Head i a l'altra la de Beara i estàvem rodejats de mar.
Davant mateix d'on vam aparcar, hi havia un petit edifici que feia de bar i de botiga de records, el Bernie's Cupán Tae, però per arribar al far encara calia fer una caminada que a la Núria li va fer mandra fer. De tota manera, al cap d'uns minuts va sortir darrera meu i jo, en adonar-me que venia, la vaig esperar. De tota manera, quan ja vèiem el llac Akeen ens va semblar que encara quedava molt per arribar-hi i vam donar mitja volta.
La temperatura no era baixa, però feia vent a ràfegues i a més aquest vent era fred, així que encara que el més conegut del Bernie's Cupán Tae siguin els scones (una espècie de panets que serveixen per acompanyar el te de mitja tarda o fins i tot per esmorzar) i els sandvitxos de salmó, la Núria va preferir demanar-se una sopa calentona. L'anècdota, però, va ser la visita d'una gavina que es va quedr una bona estona mirant-nos per la finestra.
Vam tornar enrera fins a Kilcrohane, l'últim poble a la península i allà vam deixar la carretera per la que havíem arribat per agafar-ne una altra que creuava la península cap a la costa nord, però abans vam haver de superar un petit port amb les seves paelles i tot, el Finn McCool's Seat, des d'on es veuen alhora les dues costes (a la foto panoràmica es veuen) i on hi ha una escultura blanca de La Pietat.
Ens vam saludar amb el grup de motards que vam coincidir, però tampoc no ens hi vam quedar gaire estona, només la justa per gaudir de les vistes i fer les fotos que hi ha aquí penjades. Continuant per la mateixa carretera, vam començar el descens per l'altra banda de Finn McCool's Seat, per on no hi ha cap paella, però per on hi ha unes vistes espectaculars de la badia.
Vam retrobar la civilització a Bantry, un bonic poble en el que ens hi vam aturar per descansar una mica i per treure diners d'un caixer. De fet, ens va agradar tant que vam dubtar si quedar-nos a passar la tarda i dormir, doncs era molt maco i a més tenia molta vida.
Encara vam continuar de ruta pràcticament una hora més fins que ens vam aturar a posar gasolina a Reenmeen i allà vam decidir buscar lloc per dormir. Just a l'entrada de Glengarriff, vam veure el cartell de The Perrin Inn, vam confirmar el preu i vam mirar-nos l'allotjament, que era una habitació en una de les cases de colors que quedaven darrera del pub.
Mentre jo descarregava i obria l'equipatge, la Núria va travessar la carretera per visitar una botiga amb articles de llana i records, doncs tenia por que tanquessin. Jo m'hi vaig acostar i vaig poder comprovar que tenien coses força interessants. De fet, vam acabar comprant uns barrets i un record, a més de quedar-nos amb el dubte de comprar alguna cosa més, però vam decidir pensar-nos-ho una mica més i si de cas comprar-ho en alguna altra botiga de les que anàvem a trobar-nos, doncs es tractava d'una petita cadena de la que ja havíem vist l'aparador d'una altra botiga a Bantry.
Malgrat que havia refrescat una mica i que semblava que o hi havia gaire més per veure al poble, vam voler passejar ni que fos per escollir on sopar, però va començar a ploure molt i vam refugiar-nos al The Perry Inn, on vam aprofitar que per ser hostes del bed & breakfast teníem una petita oferta.
Vam sopar molt bé, doncs era menjar casolà, i l'ambient del pub també ens va agradar. En acabat, però, seguia plovent i vam anar cap a l'habitació, on vam aprofitar per carregar els aparells electrònics, descarregar fotos i descansar una mica.
Una altra etapa ben interessant, malgrat el temps, la boira i les carreteres humides, però allà deu ser lo més normal.
Molt interessant també els Aran Stitches i segur que els jerseys deuen abrigar molt.
Salut !
Glengarriff - Killarney252 Km
Durant la nit va seguir plovent, però ja no ho feia quan ens vam llevar, tot i així vam haver d'eixugar una mica les motos per carregar l'equipatge, poc abans d'anar al menjador del pub a esmorzar.
En vista de com estava anant el viatge, el nostre plantejament era seguir el Wild Atlantic Way, que ens havia enamorat totalment, per recòrrer la Península de Beara i passar després a la Península de Kerry, si és que ens donava temps, així que les vistes de la badia van ser constants.
A més a més, conscients de l'espectacularitat de les vistes, els irlandesos han decidit que de tant en tant hi hagi petits miradors en els punts precisos des d'on gaudir-les millor i, com és lògic, no t'hi pots estar i t'atures.
De tota manera, l'espectacularitat de les vistes cap a la badia amb la Península de Mizen al fons no haurien de fer menysprear el paisatge quan la carretera s'endinsa a la península.
També aquí hi havia torres perdudes enmig del no res, reminiscència d'antics castells medievals, que feien de fons perfecte per fer fotos, com en aquest petit embarcador en el que vam aturar-nos i des d'on es podia una torre.
I tal i com ens havia passat el dia anterior, vam tornar a trobar-nos amb aigua tant a la dreta com a l'esquerra quan ens vam acostar al Dursey Island Cable Car.
El nostre objectiu era visitar l'illa de Dursey, a la que només es pot arribar pujant en un telefèric, i per això vam agafar els tiquets i vam estar fent cua, però poc abans de poder agafar-lo va arribar una família d'habitants de l'illa, que tenen preferència per a la utilització del medi de transport, però com que érem els primers no vam tenir problema per encabir-nos-hi.
Així doncs, ens vam separar i a més va ser tan de sobte que ni tan sols vam poder acordar què fer, de tal forma que jo vaig decidir quedar-me esperant la seva tornada.
En arribar a Dursey, la Núria va poder mirar els horaris i va llegir que no podria tornar fins unes quantes hores més tard, va anar a preguntar i li van dir que si hi havia turistes, com era el cas, no aturaven el servei a migdia.
Passat l'ensurt inicial, va començar el seu passeig per l'illa mentre jo l'observava des de l'altra banda i el primer que va veure va ser que la població d'ovelles és molt més alta que no pas la de persones.
Com que la intenció era tornar aviat, enlloc d'agafar el camí (a Dursey Island no hi ha pas carreteres i de fet els medis de transport més habituals són ases, motocicletes i les pròpies cames) que recorre les sis quilòmetres i mig de l'illa de punta a punta, va agafar el camí que duia cap a un embarcador de pescadors i allà va trobar més ovelles.
També va tenir temps d'acostar-se a les runes del Dunboy Castle, l'antiga església i el cementiri, on es recorda les víctimes de la massacre de Dursey, un episodi de la Guerra dels Nou Anys entre finals del segle XVI i començaments del segle XVII en què les tropes angleses van llençar a la majoria dels habitants de l'illa i dels partidaris dels propietaris del castell per uns penya-segats. Ja en el segle XXI, quan en aquell indret s'hi havien fet fortes les ovelles, les va visitar la Núria i va fer aquestes fotos.
El cert és que ens feia molta il·lusió veure tantes ovelles, doncs tothom sempre parla de les moltíssimes ovelles que hi ha a Irlanda i nosaltres fins aquell dia havíem vist moltes més vaques, però les ovelles no són pas l'únic atractiu de Dursey Island (Oileán Baoi en Irish, que es tradueix com l'illa groga), doncs és un passeig agradable, refugi d'aus migratòries i a més de les restes del castell i l'església tambe hi ha una torre de senyals de l'època napoleònica que nosaltres no vam arribar a veure.
Un altre cop al telefèric, la Núria es va començar a allunyar de l'illa mentre s'anava apropant a la Península de Beara, on jo l'havia estat esperant tot mirant el repicar de les ones a les roques.
Després de comprar unes begudes al food truck que hi havia, allà mateix i utilitzant un banc i una tanca de pedra, vam dinar del nostre particular rebost mentre una gavina procurava recollir tot allò que caiguès a terra i ens sorpreníem amb l'avís per propietaris de gossos que es podia llegir.
Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)
Permissos de publicació
12M'agrada
Citar
