LinkBack URL
About LinkBacks
El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Belfast0 Km
Teníem encara els bitllets del Citysightseeing tour i enlloc d'anar-lo a buscar al centre, ens vam acostar a la parada més propera, davant del Lanyon Building, l'imponent edifici principal de Queen's University.
El cert és que no les teníem totes que allà hi hagués la parada que estàvem buscant i a més no vam veure cap autobús durant força estona, encara que finalment va acabar apareixent-ne un.
En una concorregudíssima cruïlla que forma part d'una de les principals entrades a la ciutat, vam poder contemplar Rise, una espectacular escultura de 123 peus d'alt i 98 peus d'ample formada per dues esferes concèntriques conegudes popularment com The Balls on the Falls, en una clara referència a Falls Road, a la que s'accedeix des d'aquell punt per Broadway St. A més de ser l'obra d'art pública més gran de Belfast (és visible a milles de distància de la ciutat), és també una representació de l'esperança en forma d'un sol naixent per celebrar un nou capítol en la història de Belfast.
En el bus, vam accedir a Falls Road (zona catòlica), vam passar per Cupar Way (una de les peace lines o peace walls, els murs que separaven els barris catòlics i protestants) i vam acabar arribant a Shankill Road (zona protestant), on vam baixar-nos de l'autobús.
Moltes Union Jacks, banderes de l'Ulster, altres banderes que no vam reconèixer, referències a soldats morts durant les guerres mundials i a la casa reial britànica eren els trets identificatius. Vam començar a desfer camí i van desaparèixer en tombar a Lanark Way, on ens va cridar l'atenció la presència policial.
Un cop a Cupar Way, vam poder mirar amb deteniment el mur que havia separat ambdós bàndols i que havia acabat convertint-se en un llenç en blanc en el que personatges famosos i totalment desconeguts havien anat plasmant els seus anhels de pau i convivència.
Ens van colpir profundament els murs, les portes i la resta de mesures de seguretat en ple carrer, separant habitants d'una mateixa ciutat. De fet, en tot l'Ulster vam poder veure zones i edificis especialment protegits amb grans tanques, barrots, filferro espinós, vigilants, càmeres...
Prop d'allà i ja tocant amb Falls Road vam trobar el tros de mur on hi havia els International Wall Murals, una sèrie de murals reivindicatius en els que primen temes d'esquerres per la llibertat, la pau i la pervivència de la humanitat i el planeta.
Ja a Falls Road, vam accedir al Garden of Remembrance, un jardí on es recorda els combatents de l'IRA de Falls Road morts, amb dates i dades, tractant-los com a herois d'un exèrcit combatent per la llibertat.
Potser per com de colpidor estava sent tot, vam anar cap a on hi havia d'haver un espai alternatiu amb un mercat i obres d'art, però que va resultar només una pèrdua de temps. Ens va semblar una manera estranya i mig encoberta per aconseguir fons per recolzar la causa nacionalista, tot i que potser estem totalment eqjuivocats.
També a Falls Road hi ha una de les seus del més conegut partit republicà nacionalista irlandès, el Sinn Féin, que sota la direcció d'en Gerry Adams va ser un dels protagonistes de l'abandonament de la lluita armada per part de l'IRA en comprometre's en els acords del divendres sant de 1998.
Els murals de la zona catòlica contenen missatges molt més combatius i hi destaca per sobre de tots el dedicat a Bobby Sands, un membre de l'IRA que va ser empresonat, va arribar a parlamentari de Westminster i va liderar la vaga de fam del 1981 en què l'exèrcit republicà reclamava un estatus de presoner de guerra pels seus membres presos. Davant la passivitat del govern de Margaret Tatcher, va morir (amb només 27 anys) i darrera seu encara van caure nou presos més.
Així com a Derry ens havia semblat que entre ambdós bàndols enfrontats hi havia hagut un abisme que no era només ideològic o sentimental, a Belfast vam tenir la sensació que aquests bàndols enfrontats eren dues parts d'un mateix tot, doncs semblaven barris pobres, marginals i als afores de la gran ciutat.
De fet, des de Falls Road s'accedia a Broadway Street, que com havíem vist abans, donava a la rotonda on hi havia Rise, un accés a la ciutat que no créiem que existís vint o trenta anys abans, és a dir que es tractava d'uns barris allunyats del centre i potser una mica aillats i tot.
Amb el dubte de saber si estàvem al lloc correcte per fer-ho, vam esperar l'autobús i vam tornar a pujar-hi, tornant a fer el recorregut cap a Shankill Road, visitant el centre, anant cap a la zona del Titanic Experience i passant pel port, on vam veure Samsó i Goliat, les enormes grues de pòrtic bessones per a la construcció naval a Queen's Island, tot un símbol de la nova Belfast i de Harland & Wolf Heavy Industries, la companyia responsable, entre altres, de tots els vaixells de la White Star Line.
També vam veure l'aeroport, que està dedicat a l'emblemàtic jugador i a la polèmica persona de George Best, estrella del Manchester United dels anys seixanta del segle XX.
Stormont Parliament Buildings és la seu de la Northern Ireland Assembly, la cambra legislativa de l'Ulster i durant el nostre pas vam tornar a sentir-nos molt vigilats, però potser era normal en una instal·lació d'aquest tipus.
Vam creuar un altre cop el riu Lagan per Bridge End, passant més a la vora de Lula with the Hula del que ho havíem fet el dia anterior.
No vam trigar gaire a baixar un altre cop de l'autobús i vam entrar a Saint George's Market, un dels millors (sinó el millor) mercat del Regne Unit, edificat a les acaballes del segle XIX. A més, sent dissabte, vam poder gaudir del mercat de menjar i artesania de la ciutat, el que ens va donar la possibilitat de menjar alguna cosa i d'escoltar el final de l'actuació musical que s'hi celebrava. El problema el vam tenir a l'hora de pagar, doncs l'últim bitllet de 50 lliures que teníem ens van dir que era antic i que no ens el acceptaven, així que vam haver de pagar amb les monedes i algun bitllet petit.
Més al centre, vam intentar canviar el bitllet (eren tots els diners en lliures que ens quedaven) en un parell de bancs i en una oficina de correus, però no va haver manera i ens van acabar dient que havíem de tornar a casa amb ell, portar-lo a un banc, que el banc l'enviés al Banc de l'Ulster i que aquest ens enviaria un de vàlid...
No vam voler deixar passar l'oportunitat de prendre unes pintes al White's Tavern, el pub més antic de Belfast, que a més ens donava l'oportunitat de pagar amb el problemàtic bitllet, tot i que tampoc no ens el van acceptar, el que ens obligà a pagar amb targeta.
No vam entrar pas a veure l'enorme cúpula de vidre de Victoria Square Shopping Centre, però sí que ens vam mirar alguns dels aparadors de les botigues que donen al carrer.
Tornant cap a l'hotel, on vam acabar picant alguna cosa comprada en un supermercat, vam entrar a The Bridge House, un pub inmens amb una carta enorme de cerveses en el que vam aconseguir pagar amb el bitllet antic, tot i que ens van dir que teòricament no ens el podien agafar.
El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Belfast - Dublin140 Km + grua
Havíem reservat hotel a Dublin prop del concessionari (sí, a Dublin n'hi havia) Kawasaki per si de cas i no va ser pas cap mala pensada, doncs res més agafar el puny de l'accelerador ja vaig notar que allò no anava bé, quedant-se pràcticament bloquejat, el que em feia molt i molt complicat circular per la ciutat, però com que era diumenge al matí no hi havia gaire trànsit.
Abans de marxar de Belfast, però, vam passar un altre cop pels International Wall Murals, doncs ens havíem adonat que ens havíem deixat per veure una part.
Va ser molt pràctic anar a veure'ls perquè la ruta per arribar-hi era senzilla i allà al costat podíem agafar l'M1 per sortir de la ciutat passant per sota de Rise, mentre que si haguéssim volgut marxar de Belfast directamente des de l'hotel probablement ens hagués resultat més complicat.
No vam buscar rutes alternatives, doncs teníem seriosos dubtes d'acabar arribant a Dublin per culpa del cable de l'accelerador, així que vam anar fent per autovia, entrant de nou a la República d'Irlanda i creuant el Riu Boyne pel Mary McAleese Boyne Valley Bridge, un espectacular pont atirantat aixecat el 2003 com el més llarg d'Irlanda, tot i que posteriorment el va superar el River Suir Bridge a l'N25.
Vam sortir de l'autovia per anar a fer la primera visita del dia i uns tres-cent metres abans d'arribar, el cable va dir prou i es va deixar anar. Vaig intentar recomposar-ho, però estava trabat i vaig acabar lligant-hi un cordill d'una bossa a la peça que obre el flux de gasolina (vaig decidir dir-li accelerador suïcida, en una clara al·lusió als canvis suïcides comuns al món custom), aconseguint d'aquesta manera arribar fins l'aparcament per motos de Brú na Bóinne després que la Núria anés a veure a quina distància ens hi havíem quedat.
Al centre de visitants, vam agafar (estaven incloses en la nostra magnífica targeta d'OPW) les entrades, amb les que teníem assignades les hores de visita als monuments. Fent temps, vam veure un àudiovisual i vam visitar les diferents sales en què s'explicava què anàvem a veure, a més de fer un mos en el bar.
Amb unes enganxines de colors t'identificaven per saber què havies de visitar i a quina hora, així el control a l'hora de pujar als atrotinats autobusos que ens portaven a un lloc i a un altre era suficientment àgil.
Primer vam anar a Knowth, que tot i no ser el més conegut dels tres emplaçaments, és el més gran i més important arqueològicament parlant. La guia ens va donar una bona explicació de la necròpoli prehistòrica que és Patrimoni de la Humanitat des del 1993.
Així com a tot Irlanda hi ha cercles de pedres com el Drombeg Stone Circle, que vam visitar el tercer dia a l'illa, aquí n'hi havia un format per troncs, però la seva finalitat era exactament la mateixa.
De tota manera, el que ha aconseguit que aquest jaciment sigui reconegut per l'UNESCO són els túmuls en l'interior dels quals hi ha tombes de corredor. Grans lloses gravades dibuixen el cercle exterior i moltes altres construeixen a l'interior el corredor d'est a oest i les diferents estances.
A Knowth hi havia un túmul gran que contenia dues tombes de corredor i estava rodejat de divuit monticles més petits, alguns dels quals comunicaven amb el gran, al qual s'hi podia pujar per l'exterior.
Les lloses, principalment de quars, granit i pedres de bandes, van arribar de terres llunyanes, fet sorprenent per a unes construccions de fa sis mil anys, però no és l'únic misteri, doncs els coneixements d'arquitectura, enginyeria, astronomia i art necessaris són molt avançats per a l'època.
Després de fer l'última part de la visita pel nostre compte, vam agafar l'autobús a l'hora acordada i vam arribar a Newgrange, on una altra guia també molt amable ens va anar explicant el més important.
A Newgrange sí que vam poder accedir a l'interior i admirar la seva construcció, mentre ens explicaven que durant el solstici d'hivern els primers raigs de sol del dia entren per una obertura sobre la porta i es projecten al llarg del passadís fins a l'interior de la cambra central. A més, vam poder fer-nos a la idea mercès a la il·uminació que ho simula.
També vam tenir una estoneta per passejar al nostre aire abans que arribés l'autobús que ens havia de dur un altre cop a la parada del centre de visitants, doncs la visita a Dowth no es fa a través del centre de visitants, sinó que s'hi accedeix directament perquè les excavacions no estan gaire avançades i l'entorn no està gaire acondicionat, el que no la converteix en una visita massa atractiva.
Com que el complex estava a punt de tancar, vam decidir anar fins al primer poble, Donore, i allà buscar un lloc on estar còmodes i trucar al RACC, doncs la Núria no confiava en el meu invent i no volia anar patint i amb l'afegit de poder-nos quedar tirats a qualsevol banda.
Un cop ho vam tenir tot en marxa i vam haver descansat una mica, la Núria va agafar la seva moto i va marxar cap a Dublin, doncs no tenia cap sentit que s'hagués d'esperar allà i després conduir de fosc.
Com que jo no havuia de conduir, vaig poder aprofitar per prendre'm unes pintes mentre esperava, gaudint de la música en viu del diumenge al vespre en companyia de gent del poble i dels voltants, sense cap altre turista apart d'un motxiler que va arribar fent dit.
I sort que estava en el Dalys Inn i que hi havia diversió, doncs vaig acabar esperant més de tres hores... Vam pujar la moto a la grua i vam tirar cap a Dublin, on anàvem a deixar la moto al taller i a mi a l'hotel, que estava a la vora del taller, però el gruista es va confondre quan sortia de l'autovia (no em va fer cas) i vam anar cap a l'hotel, on li vaig dir que descarregués la moto i que ja la duria jo l'endemà. Tot i arribar força tard, la Núria es va encarregar que em preparessin un sandvitx i així poder sopar alguna cosa.
El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Dublin14 Km + bus + ghostbus
El primer que vam fer va ser acostar-nos a Bike world, el concessionari, on ens van dir que els dilluns no obrien el taller i que no podrien fer res fins l'endemà i això si per casualitat tenien el cable original al magatzem.
Vam anar cap al centre en la moto de la Núria i la vam aparcar a Ormond Quay Upper, pràcticament davant i a l'altra banda del riu Liffey de The Clarence Hotel, l'hotel propietat de Bono i The Edge del grup U2.
Encara més popular és Ha'penny Bridge (el pont del mig penic), un pont peatonal de ferro colat sobre el riu Liffey que data del 1816. Originalment, va rebre el nom de Wellington Bridge en honor a Arthur Wellesley, originari de Dublin i primer duc de Wellington, però popularment se'l va conèixer pel nom actual, no se sap si perquè recorda el perfil de la moneda, perquè era el peatge a pagar o per ambdues teories alhora.
Ens va agradar trobar-nos durant la passejada amb una Kawasaki Vulcan 800, que si bé no l'havien personalitzat en un estil que ens agradés, seguia conservant aquesta essència que les fa tan especials.
A O'Connell Street vam visitar An Post General Post Office, un emblemàtic edifici en estil neoclàssic de més de dos-cents anys d'història, que va ser el principal bastió dels voluntaris irlandesos de l'aixecament del 1916. Amb els anys i des de la seva privilegiada situació, a més de seguir oferint els serveis propis de la seva activitat, és un punt de referència i un dels llocs on s'acostuma a quedar, a imatge de la terrassa del Zuric o la porta d'El Corte Inglés a la Plaça Catalunya de Barcelona o la cua del cavall del Ban Josip Jelačić a Zagreb.
Al número 9 d'Earl Street vam aturar-nos per fer un cop d'ull a la botiga d'audífons Bonavox, una botiga amb una història al seu darrera: durant la dècada dels setanta del segle passat, un grup de nois que passejava per davant seu es va fixar en el nom, va comentar que era "bona veu" en llatí i una cosa va portar l'altra i finalment en Paul Hewson, el cantant dels Lypton Village, va acabar adoptant l'àlies Bono Vox com a nom artístic. Poc més tard, va formar amb altres tres nois el grup U2 i va perdre pel camí el cognom Vox.
Com és habitual en nosaltres, vam anar a buscar un autobús turístic i ens vam trobar que hi havia vàries companyies. Vam estudiar, preus, recorreguts i opcions i finalment ens vam decidir pel Dublin Bus Tour perquè el podíem combinar amb el Ghostbus al vespre.
Tot i no ser sant de la meva devoció, s'ha de reconèixer que el Samuel Beckett Bridge de Santiago Calatrava és preciós. Recorda la típica arpa irlandesa i a més és pivotant, el que permet que es col·loqui en un angle de 90 graus per deixar passar els vaixells que naveguen pel riu Liffey, on també hi ha el James Joyce Bridge del mateix polèmic arquitecte.
En aquesta zona de la ciutat que anteriorment ocupaven molls s'han construit edificis moderns de disseny, com el Bord Gáis Energy Theatre, un magnífic teatre per més de dos mil espectadors amb una acústica increïble.
Encara hi ha, però, alguns edificis que es resisteixen als plans d'expansió que promou Dublin Docklands Developement Authority, com els antics magatzems de Hanover Quay en els que els U2 hi tenen el seu estudi de gravació des de finals de 1994.
Entre els nous i emblemàtics edificis de la zona dels molls, també hi ha The Convention Center Dublin, de l'arquitecte americà amb arrels irlandeses Kevin Roche, que va ser inaugurat el 2010, que es va endur el Engineering Project of the Year en els Engineers Ireland Excellence Awards i que va rebre el gràfic nom popular de tube in the cube.
El passeig en l'autobús turístic estava sent molt agradable, anàvem coneixent la capital irlandesa alhora que anàvem escoltant la seva història i vam poder veure un munt de pubs, l'alt i propagandístic edifici del principal sindicat, el neoclàssic edifici de la casa de duanes i l'estàtua de James Connolly.
A Merrion Square Park, una de les cinc històriques places georgianes de la ciutat, vam baixar de l'autobús per admirar el memorial a Oscar Wilde, just davant de l'edifici amb el número 1, on va nèixer el 1854. Consta de tres peces: una escultura de pedra de l'autor teatral i poeta a l'edat de quaranta anys, un pilar amb la figura en bronze de la seva esposa prenyada i un altre amb un tors masculí despullat també en bronze. En els pilars hi ha gravades les frases manuscrites d'irlandesos famosos, entre els que hi ha en Bono amb Man is least himself when he talks in his own person. Give him a mask and he will tell you the truth. ('Un home és menys ell mateix quan parla en primera persona. Dóna-li una màscara i et dirà la veritat.').
Vam tornar a agafar l'autobús per continuar amb la visita a la ciutat, vam seguir veient pubs i vam passar per l'estació del ferrocarril i per la porta del Castell de Dublin.
Tot i que la Catedral de la Santíssima Trinitat és alhora la seu de la diòcesi de Dublín i Glendalough i també de província de Dublín i Cashel de l'Església d'Irlanda, en la pràctica ha estat la seu de l'Església d'Irlanda mentre que l'Església Catòlica Romana ha utilitzat la Pro-Catedral de Santa Maria del Malborough Street. Es tracta d'una construcció medieval, tot i que a primera vista potser no ho sembla perquè està envoltada de grans carrers i nous edificis, doncs la demolició de gran part del laberint de carrers que conformava el barri residencial de Wood Quay la va aïllar de l'entramat medieval original.
Vam passar per una zona de la ciutat que no surt a les guies turístiques ni a les webs de viatges, més pobre, però molt més real, fruit d'anys de prosperitat industrial i precarietat laboral.
Vam baixar-nos a la següent aturada de l'autobús per entrar a The Guinness Storehouse, el centre de visitants de la cervesa Guinness, una de les principals atraccions turístiques de Dublin.
La primera planta de l'edifici està dedicada a la història d'Arthur Guinness, a la història de la companyia i al procés d'elaboració de la cervesa, mentre que la segona estava dedicada als gustos i a les olors.
En canvi, la tercera planta estava dedicada al màrqueting i la publicitat, on la marca ha mantingut una trajectòria creativa i valenta que ha catapultat la seva imatge.
En una d'aquestes campanyes publicitàries, es va declarar com una companyia ferma a l'hora de defensar el paper de les dones a la societat i fins i tot va arribar a utilitzar el lema feminista A woman needs a man like a fish needs a bicycle ('una dona necessita un home de la mateixa manera que un peix necessita una bicicleta'), una frase de l'escriptora australiana Irina Dunn, popularitzada per Gloria Steinem i posteriorment part de la lletra de la cançó Tryin' to throw your arms around the world dels U2.
I com que està malament que jo ho digui, no ho diré, però sí que demanaré que mireu aquesta fotografia en la que queda ben palesa l'opinió de Guinness & Co. sobre mi.
A la quarta planta vam entrar en una sala de formació per aprendre a tirar la pinta perfecta de Guinness. Vam rebre la instrucció teòrica tot veient un professional i vam assolir la graduacio i el certificat corresponent.
Amb la nostra pinta perfectament tirada a la mà, vam acabar de pujar fins a la setena planta, on hi ha un bar circular amb les parets de vidre en el que es pot gaudir de la vista panoràmica de la ciutat de Dublin, tot i que estava tant i tant ple de gent que ens vam acabar agobiant i vam decidir acabar-nos el beure en un bar de la planta cinquena.
En total, vam estar gairebé tres hores per visitar The Guinness Storehouse, però van ser tres hores ben emprades, no en va es tractava d'una de les visites obligades, igual que ho va ser la visita al Titanic Experience de Belfast.
Tot i començar a ser una mica tard, encara vam poder tornar a pujar a l'autobús turístic per veure l'entrada de l'Irish Museum of Modern Art, algun altre pub, la xarxa ferroviària, l'immens Phoenix Park amb el Wellington Monument, un obelisc de 203 peus d'alçada (el més alt d'Europa), i Áras an Uachtaráin, la residència del President d'Irlanda, el modern edifici dels tribunals de justícia, la nova factoria de Guinness & Co., les indicacions de la vella destileria de Jameson's i el Croppies Acre Memorial Park, un memorial en record dels nois caiguts en l'aixecament del 1798.
De tornada al centre, vam aprofitar l'estona que teníem per creuar el riu Liffey per endinsar-nos en el conegut barri The Temple Bar, on vam buscar un pub on seure a fer una pinta fresca de cervesa.
A les vuit del vespre, vam pujar al ghostbus, un autobús de dues plantes totalment ambientat en el que el nostre guia o mestre de cerimònies ens va començar a relatar històries misterioses mentreels efectes de llum i so creaven l'atmòsfera ideal.
Com és lògic, l'autobús va anar movent-se i quan ens van fer baixar estava davant del Castell de Dublin, on vam entrar, tot un punt perquè estàvem fora de l'horari de visita, és a dir que només hi érem nosaltres i algun treballador de les instal·lacions.
I què hi fèiem allà? Doncs escoltar la història de l'autor de la novel·la Dràcula, l'escriptor Bram Stroker, que va treballar en aquelles oficines i que, segons les explicacions del nostre guia, va ser influenciat per forces d'una altra dimensió tant en la seva pròpia vida com en la creació dels seus personatges i les seves històries.
Per entendre millor les explicacions i per crear l'ambient oportú per sentir-les, vam baixar al soterrani, on hi ha les restes de les antigues muralles de la ciutat, però jo crec que és més adient que aquí expliqui que en aquest punt s'uneixen els rius Liffey i Poddle i que a Irlanda aquestes confluències es coneixen com piscines negres ('dubh linn' en irlandès) i que aquest és l'orígen del nom de la ciutat.
La següent parada va ser en un antic cementiri, també obert només per a nosaltres, en el que ens va explicar l'extranya història d'un home que va veure la seva làpida abans de morir i com en una època va haver lladres de tombes que van haver de conviure amb morts que tornaven a la vida.
El nostre fantasmagòric guia ho va fer molt bé i va ser una activitat força interessant que ens va ajudar a omplir una franja horària que és difícil d'omplir més amunt dels Pirineus. De fet, tan bon punt com vam acabar, vam comprar unes begudes en una botiga de conveniència i vam tornar a l'hotel per posar-nos a dormir.
El reportatge original (amb els vídeos) a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Dublin32 Km + bus
Per tercera vegada, vam visitar Bikeworld, on la Núria es va estar mirant una alforja per a la seva Triumph mentre a mi m'explicaven que tenien molta feina, que treballaven amb hores concertades i que no tenien el cable en stock, però que mirarien de treure una mica de temps i de buscar algun tipus de solució.
Un cop al centre, després d'haver-hi arribat en la moto de la Núria, vam entrar a O'Connell Street i vam passejar fins a Parnell Street, on el traçat fou modificat per encabir-hi l'estàtua de Charles Stewart Parnell, un polític irlandès del segle XIX. El monument, a més de la pròpia estàtua, consta d'un obelisc massís de 57 peus d'alçada de granit de Galway i va ser finançat per suscripció pública a començaments del segle XX.
Però si hi ha un monument que destaca a O'Connell Street, fins i tot per sobre del monument al qui dóna nom al carrer i propietari de la mansió que havíem visitat nosaltres onze dies abans, és The Spire, oficialment el Monument de la Llum, una llarga escultura de 120 m d'alçada feta en acer inoxidable que en realitat és un con truncat amb 3 m de diàmetre en la base i 15 cm en la part més alta. És considerada l'escultura més alta del món i s'ubica on hi va haver un obelisc en honor a l'almirall Horatio Nelson que l'IRA va destruir el 1966.
Volíem tornar a agafar l'autobús turístic, però no volíem tornar a fer-ho al mateix lloc que el dia abans, així que vam decidir anar a buscar-lo a una altra parada, aprofitant per passejar.
Vam tornar a passar a tocar de l'alt i propagandístic edifici del principal sindicat de treballadors irlandès i, després d'estar esperant a Gardiner Street, ens vam dirigir a l'estació d'autobusos, on suposadament hi havia d'haver la parada.
Resulta que a Dublin no tenien autorització per posar indicadors de les parades dels autobusos i a més el plànol que hi havia al tríptic era molt poc precís, així que es feia una mica difícil trobar les parades, però finalment vam ser al lloc que tocava i vam poder pujar-hi.
Vam tornar a passar per O'Connell Street, aquest cop per davant del monument a Daniel O'Connell i poc després per davant de l'edifici principal de Trinity College, formalment College of the Holy and Undivided Trinity of Queen Elizabeth near Dublin, enfrontat al que havia estat edifici del Parlament abans de ser seu del Banc d'irlanda i enmig d'un mar d'obres públiques que feien caòtic el trànsit.
Però el que més ens cridava l'atenció, com no, seguien sent els pubs, com el Kennedy's, dels antics, doncs data de 1850. En la botiga que tenia adjacent, hi va treballar per guanyar unes monedes l'Oscar Wilde, que més tard passaria a gastar-ne al pub, com també ho van fer en el seu moment en Samuel Beckett i en James Joyce.
Vam baixar del bus per entrar a The Little Museum of Dublin, la millor experiència museística de Dublin, segons l'Irish Times i el número 1 dels museus d'Irlanda a TripAdvisor. Es tracta d'un petit museu amb una col·lecció aconseguida amb donacions públiques que explica la història més recent de Dublin en visites guiades.
El millor de tot el museu és que té una sala sencera dedicada als U2. A l'exposició U2: Made in Dublin hi sona constantment música d'ells, hi ha una figura a tamany real del Bono caracteritzat de MacPhisto, al centre de l'estança han aparcat mig Trabant, la mare de la Gibson Explorer de The Edge s'ho mira tot des d'una cantonada i les parets són plenes de cartells, pòsters i fotografies.
Clicka sobre la foto per veure-la a tamany gran
Teòricament, la visita al museu havia de ser de mitja hora, però nosaltres ens hi vam estar una bona estona més i perquè la Núria em va fotre pressa que si no... De tornada a la realitat i passejant per Dawson Street, vam veure l'equivalent al RACC i no vaig poder-me estar de fer-me unes fotos.
A la cantonada de Sufolk Street amb St. Andrew's Street vam veure la Molly Malone tirant del carro amb els cistells plens d'escopinyes i musclos, tal i com diu la cançó que duu el seu nom i que és l'himne no oficial de la capital irlandesa.
Després de caminar entre botigues de luxe i de les principals cadenes comercials que omplen la majoria dels centres urbans de tot Europa, vam entrar en l'animat i popular barri The Temple Bar.
Tot i que el conegudíssim pub The Temple Bar porta el nom del barri, la seva fama ha aconseguit que la llegenda urbana digui que és el barri el que porta el nom del local d'oci. El que no queda clar del tot és l'origen del nom, que sembla que és la combinació entre haver acollit la casa de Sir William Temple i l'existència d'un barri homònim a Londres.
Una altra de les atraccions d'aquesta zona de la ciutat és l'Irish Rock'N'Roll Museum, que a la façana de Temple Ln Street ofereix a tots els vianants el seu tribut a U2, Phil Lynott, Rory Gallagher, Sinead O’Connor, Shane MacGowan, Bob Geldof, The Undertones i Luke Kelly en el Wall of Fame.
Es tracta de la zona compresa entre el riu Liffey, Dame Street, el pont O'Connell i la catedral Christ Church i és la zona d'animació nocturna més popular entre els turistes, amb un munt de pubs que ofereixen música en viu.
De tota manera, a l'hora d'escollir un lloc on prendre unes cerveses i menjar alguna cosa, ens vam decidir per entrar al típic i turístic The Temple Bar, que ens va sorprendre amb una carta que no aprofitava la fama per tenir uns preus abusius.
Ens va sorprendre llegir a una barana del Restaurant Milano un fragment de la cançó Where the streets have no name dels U2, però és que també n'hi havia de The rocky road to Dublin del poeta de Galway D.K. Gavan i d'Elevation també dels U2.
Amb tota la pena del món, però, vam haver de marxar per tornar a visitar Bikeworld, on ens van dir que havien pogut utilitzar un kit de reparació de cables que venien allà i que estaven a punt d'acabar la moto. La vam recollir després de pagar una bona factura, de no rebre la resta del kit de reparació de cables, però sí rebre l'explicació que el cable que ens havien instal·lat a Belfast era un pèl ample i per això s'encallava.
Era massa tard per tornar cap al centre de Dublin, però era massa d'hora per tancar-nos a l'habitació de l'hotel, així que vam decidir anar fins al nucli urbà de Clondalkin, que era on érem en definitiva. A més, resulta que tenia una round tower del segle VIII molt ben preservada, amb 25,6 m d'alçada i amb la teulada cònica original.
Vam anar al Quinlan's (o al The Black Lion, doncs era un d'aquests pubs que exteriorment semblen dos i fins i tot tenen dos noms, però que en realitat són un) i vam seure a la terrassa per sopar, abans d'anar a dormir per encarar a partir de l'endemà la tornada cap a casa.
Aquells qui encara teniu esma de seguir la crònica d'aquest viatge, si-us-plau, clickeu el link de la cançó de Molly Malone que us he posat perquè en sembla una versió extraordinàriament exquisida i això que no és dels U2!!!
Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)
Permissos de publicació
12M'agrada
Citar
