LinkBack URL
About LinkBacks
El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Espectacular la quantitat de parks i llocs herbats per anar a estirar-se a prendre el sol, llàstima que plogui tant i hi faci tant de fred.
De tota manera aquesta gent del nord em sembla que aprofiten m´´es els dies de sol que nosaltres ... només fa falta que un dia faci bo per que tothom surti.
Bona crònica.
Galway - Grange365 Km
L'habitació de Corrib Village era molt petita i molt senzilleta, però amb lloc per aparcar, botiga, bar, bugaderia... L'únic però que li podríem posar és que quedava allunyada del centre i que el shuttle tenia un horari bastant limitat, tot i que crec que hi havia autobusos que t'hi acostaven en menys de mitja hora.
Com que ja teníem Galway bastant per la mà, vam sortir ràpidament i vam encarar l'N59 i va ser en aquesta mateixa carretera i poc abans d'arribar a Oughterard que vam trobar el trencall per anar a Aughnabnure Castle. Vam deixar les motos i les pertinences ben lligades a l'aparcament i ens hi vam acostar a l'entrada mentre descobríem que no només estava molt a la vora de Lough Corrib, sinó que estava rodejat pel petit riu Drimneen com si d'un fossar es tractés.
Es tracta d'un castell amb la típica estructura de casa torre, dels que hi ha més de doscents al comptat de Galway, data del segle XVI i el va edificar la família O'Flaherty sobre una fortalesa del segle XIII que ja l'hi pertanyia.
Sense ser res espectacular, la visita ens va agradar, no ens va costar gens arribar-hi des de la carretera per la que hi circulàvem, la tarjeta d'OPW ens va permetre entrar-hi, vam poder aprofitar per anar al lavabo i a més ens va fer bon dia, què més podíem demanar?
De tota manera, entrant ja a Connemara National Park es va anar tapant i ens van començar a caure gotes mentre els núvols es feien més i més amenaçadors, així que vam aturar-nos i ens vam posar els impermeables.
Per aquesta zona també va ser constant anar-nos trobant ovelles soles o en petits grups o en ramats al mig de la carretera fent camí cap a millors pastures.
Ens havien parlat molt bé de Connemara i jo esperava alguna cosa semblant a Snowdonia a Gal·les, però tot i ser força maco potser no em va agradar tant, malgrat que hi havia tot de llacs connectats els uns amb els altres amb el perfil de les muntayes a l'horitzó. De fet, crec que el més maco hauria estat circular per les carreteres que passen entre aquestes muntanyes, però nosaltres no teníem pas tant temps.
Quan vam arribar a Kylemore Abbey, vam trobar-nos un munt de vehicles que volien entrar o sortir de l'aparcament mentre unes quantes persones tractaven d'organitzar-los. A nosaltres, per anar en moto, no ens van desviar cap a la zona més allunyada, sinó que ens van indicar un lloc on aparcar prop de l'entrada i des d'on ja es podia veure el famós edifici.
Es tracta d'una mansió edificada el s. XIX pel metge i polític Mitchell Henry que actualment pertany a una comunitat de monges benedictines que van arribar el 1920 fugint dels horrors de la I Guerra Mundial a la seva Bèlgica natal. El conjunt visitable està format per la fotogènica mansió, un jardí victorià de sis acres envoltat d'una tanca, una església gòtica també del s. XIX, una enorme botiga de records, un restaurant, un bar i uns quants quilòmetres de camins per fer senderisme. A nosaltres ens va fer mandra pagar l'entrada (11,70 €) i més veient la cua que hi havia per agafar el bus que et permetia estalviar-te tota la patejada i fer la visita en un temps raonable, així que ens vam limitar a fer algunes fotos, visitar la botiga i prendre una Coca-Cola i un te que van acompanyar els petits entrepans que ens havíem preparat al matí.
Vam continuar per l'N59 cap a la costa meridional del magnífic Killary Harbour, en un fiord vigilat pel cim Mweelrea (817 m.) i al final del qual hi ha Leenane, on vam trencar cap a l'R336 per endinsar-nos a Joyce Country, un suggerent territori de pendents pedregoses dominades per incomptables xais que s'estén fins a Cong, una ciutat entre els llacs Corrib i Mask coneguda principalment perquè als seus voltants es va rodar la famosa pel·lícula 'The quiet man' (es conserva la cabana moblada), tot i tenir molts altres atractius.
Era el dia amb més quilòmetres i bona part d'ells els estàvem fent deixant de banda el Wild Atlantic Way i fent una certa volta per passar per Tuam i veure la magnífica i fotogènica High Cross (s. XII), ubicada des de feia uns anys dins de St. Mary's Cathedral, però ens vam trobar la porta tancada i sense horari ni cap indicació.
La nostra decepció va anar en augment quan vam veure que l'oficina de turisme, on pensàvem informar-nos, no era allà on estava indicada. Ens va començar a ploure lleugerament, vam aprofitar per menjar una pasta comprada en una bonica pastisseria i vam decidir passejar una mica per veure el centre de Tuam i fer una mica de temps, tot esperant que obrís la catedral una mica més tard.
Vam trobar per casualitat l'oficina de turisme, però estava tancada i en un cartell s'indicava que s'havia traslladat a una altra adreça, que vam buscar i trobar, per tornar-nos a trobar una oficina de turisme tancada.
Vam acabar de fer la volta i vam tornar a la catedral, on teníem aparcades les motos sense saber ben bé si estaven ben aparcades o si ens tancarien la porta en algun moment, per canviar-nos i seguir el nostre camí.
Si bé és cert que teníem molts quilòmetres per endavant (havíem pensat arribar a la vora d'Sligo per l'endemà entrar a l'Ulster, visitar Derry i acostar-nos a la Giant Causeway i això volia dir que ens en quedaven més de la meitat), les carreteres prometien velocitats més altes, tot i que va haver alguns trams en obres que ens van fer alentir la marxa.
El temps s'havia portat molt bé amb nosaltres i només ens havien caigut unes gotes a Tuam i de sobte va aparèixer un núvol amb ganes de fer la guitza, però aquest cop no vam fer el ximple com uns dies abans, sinó que ens vam equipar completament. Fins i tot vam estrenar les manyoples impermeables...
Malgrat tot, es tractava només d'un núvol i no va durar gaire, així que van anar caient els quilòmetres a bon ritme i fins i tot vam deixar enrera Sligo abans de començar a buscar allotjament i escric buscar perquè no en trobàvem (segons ens van dir) perquè era festa a l'Ulster i hi havia molta gent de pont. Per sort, a Morans Bar (Grange Co. Sligeach) ens van dir que hi havia un B&B acabat d'obrir que segurament tindria lloc, com així va ser. La Mairie, la mestressa, ens va dir que érem els seus segons hostes i va ser molt amable, deixant-nos lloc per aparcar les motos, reservant-nos on sopar (dels dos pubs propers, un no feia menjars i l'altre tenia festa setmanal) i oferint-se per dur-nos i després recollir-nos. Ens va temptar força amb l'oferiment, però no el vam acceptar i vam anar a sopar en una moto.
Com sempre, el reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
Grange - Portrush216 Km
El llit, enorme i còmode, ens va regalar el descans que necessitàvem i el full irish breakfast ens va carregar d'energia, així que ja només ens quedava carregar les motos i acomiadar-nos de l'amfitriona perfecte tot desitjant-li molta sort en la seva aventura empresarial.
Des de Grange i els seus voltants es pot gaudir de l'aclaparadora vista de Benbulben Mountain, una formació rocosa de 1.726 peus que ha protagonitzat passatges d'història (un parell d'accidents d'aviació i l'assassinat el 1922 dels "Noble Six", sis soldats de l'IRA), llegendes (les caceres dels Fianna, la lluita entre un senglar encantat i el guerrer Diarmuid Ua Duibhne enganyat pel gegant Finn McCool, l'enfrontament del s. VI entre St. Columba i Cúl Dreimhne per un llibre de salms de St. Finnian...) i poesies de W. B. Yeats (The Celtic Twilight i Under Ben Bulben). A més, tant la seva fauna (espècies de llebres i guineus) com la seva flora (l'Arenaria ciliata, que només viu a Groenlàndia i a Benbulben, i altres espècies de plantes de categoria àrtic-alpina) són excepcionals perquè tenen avantpassats a l'era glaciar i han sobreviscut pel microclima que els garanteixen l'alçada i l'exposició als vents de l'oceà.
No havia transcorregut mitja hora encara de la nostra sortida d'Amarillo B&B que ja ens va caure el primer ruixat del dia, tot i que a continuació va tornar a sortir el sol per recordar-nos que érem a Irlanda i que allà el temps és així de boig.
Vam entrar a l'Ulster i la veritat és que vam notar certes diferències: més trànsit, més gent, carreteres més modernes, moltes union jack i policia molt militaritzada.
Vam anar cap al centre de Derry, però no véiem on aturar-nos i aparcar les motos, així que finalment vam entrar a l'aparcament d'un centre comercial i les vam deixar a la vista del vigilant.
El centre històric encara conserva la muralla defensiva, nosaltres la vam travessar per Ferryquay Gate i vam dirigir-nos cap a The Diamond, on hi ha un memorial als habitants de la ciutat que van morir a la I Guerra Mundial, vam acabar de creuar tot el centre i vam pujar a la muralla per recòrrer-la sencera.
Ens va estranyar veure com feien pràctiques els bombers de la ciutat, calant foc en el pati just davant del parc per a continuació apagar-lo.
Mentre el temps semblava que voiia tornar-nos bojos (s'alternaven la pluja i el sol sense donar-nos temps per treure'ns el barret, obrir-nos la jaqueta i posar-nos les ulleres de sol, de tal forma que fins i tot vam arribar a necessitar-ho tot alhora), encara ens va estranyar més veure com els canons apuntaven cap a una zona de la ciutat i no pas cap als accessos dels possibles invasors.
Aquesta zona era la zona catòlica, la més pobre, i en ella eren clarament visibles els murals i altres pintades amb missatges polítics i de denúncia tant als sostres com a les parets dels edificis del barri catòlic, on hi destacaven el cementiri, el Celtic Park i St. Eugene's Cathedral.
En tot cas, nosaltres vam seguir el recorregut de la muralla, aprofitant el recorregut per fer un altre cop d'ull a The Diamond, visitar St. Agustine's Church, descobrir la combinació arquitectònica del Tower Museum i escoltar una mica de música tradicional.
Vam baixar de la muralla i ens vam dirigir cap al Riu Foyle, passant per davant de The Guildhall, l'edifici de 1890 que fa de seu del Derry and Strabane District Council, i encara vam poder veure pancartes de la campanya del referèndum per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
S'estava celebrant The Foyle Maritime Festival que, entre altres activitats, acollia l'arribada de la Clipper Round the World Race, el que ens va permetre veure un d'aquests espectaculars vaixells.
Tot i que paral·lelament s'estava celebrant el Clipper Quay Kitchen Food Festival, vam controlar els nostres impulsos i vam dinar alguna cosa dels stands que hi havia a la riba del riu. El més curiós és que es va posar a ploure (quina novetat!) i la gent va seguir asseguda a les llargues taules menjant com si res i només es va aixoplugar quan es va intensificar.
Vam tornar a creuar el centre per The Diamond per arribar-nos a Bogside, el barri catòlic, i veure de prop les pintades murals i els cartells reivindicatius i de denúncia.
Per no deixar caure a l'oblit els fets del 30 de gener de 1972 coneguts com el Bloody Sunday, a més de l'himne creat pels U2, hi ha un petit obelisc amb els noms dels 14 manifestants morts gravats, però va coincidir que estaven fent treballs de manteniment i pràcticament no el vam poder veure perquè a més l'havien d'anar protegint de la pluja.
Tampoc no vam poder entrar al Free Derry Museum perquè estava en obres a causa d'una ampliació, així que ja no ens va quedar gaire més per veure d'aquest històric barri que encara manté viu el seu esperit combatiu, reivindicatiu, alternatiu i nacionalista, tot i que ha girat pàgina i ja no creu en la violència.
Vam anar cap a les motos i vam preparar-nos per marxar, però havíem de validar els tiquets de l'aparcament i per a això havíem de pagar... Vam creure que no era just pagar com dos cotxes i vam anar a parlar amb els vigilants que hi havia a la guixeta, que ens van contestar que podíem passar per la sortida de vianants, com així vam acabar fent per tot seguit agafar l'A2, creuar el Riu Foyle i seguir el nostre camí.
Com aquell qui diu, ja havíem fet el que volíem fer, que era visitar Derry, i només havíem de trobar un lloc per dormir prop d'un pub entre Derry i la Calçada del Gegant, però no es veien tants bed & breakfast com a la República d'Irlanda i alguns dels pobles en els que vam entrar, com Portstewart, semblaven més urbanitzacions que no pas pobles, així que quan vam trobar un cartell indicatiu entre Coleraine i Portrush, el vam seguir fins a arribar a Maddybenny Farm B&B, que estava al mig del no res, però que tenia una habitació lliure.
El lloc era molt maco i ens van donar una habitació en la que teníem tres llits grans, però no teníem possibilitat de sopar ni pub a la vora i ens feia mandra anar a sopar a alguna banda, tal i com havíem fet el dia anterior, així que em vaig acostar a Coleraine i vaig comprar alguna cosa per menjar en una gasolinera.
De tornada a la granja, vam fer una petita passejada, vam veure que una zona estava preparada per acampar (de fet, hi havia gent acampada), que tenien tot tipus d'animals i que hi havia una sala de jocs i una pista per fer exhibicions hípiques, però el que més ens va cridar l'atenció va ser la inesperada visita que ens va fer un paó, que es va estar passejant per davant de les nostres finestres.
- - - Actual.litzat - - -
El reportatge original a http://www.sergibuda.cat/2016/0701/13/1316.html
Portrush - Belfast161 Km
L'esmorzar a Maddybenny Farm no va ser el típic full irish breakfast, sinó una truita de riu per mi i un tall de salmó per a la Núria, a més de cereals i fruita. Ens el vam prendre a la taula del menjador amb la resta d'hostes i amb el que vam suposar que era el marit de la Karen, molt mudat per a l'ocasió i fent d'amfitrió. En acabat, vam recollir i vam continuar el viatge, aprofitant el magnífic dia que feia.
Un quart d'hora més tard, aparcàvem les motos davant de Dunluce Castle, un espectacular castell edificat sobre la fortalesa del s. XII de Richard Óg de Burgh en un penyal basàltic molt escarpat.
El va construir la família McQuillan el 1513 i va ser la llar de Sorley Boy McDonnell, el cap del clan McDonnell d'Antrim i del clan MacDonald de Dunnyveg (Escòcia). Com a curiositat, el 1588, es va produir l'enfonsament de la galera La Girona per culpa d'una tempesta i els McDonnell aprofitaren per instal·lar-hi els canons i vendre la càrrega per aconseguir fons per restaurar el castell. L'altre fet rellevant de la seva història va ser que es va convertir en la casa dels comtes d'Antrim que, segons la llegenda, van abandonar el castell a partir de l'ensorrament i posterior caiguda al mar de la cuina el 1639, del que només es va salvar un noi assegut en una cantonada.
Tenint en compte que estava en runes, vam pensar, encertadament o no, que ja el véiem prou bé des de fora i vam decidir no pagar l'entrada i seguir el nostre camí, malgrat que hauríem pogut "aprofitar" una visita guiada en català que se sentia sense necessitat d'integrar-se al grup.
De tota manera, el camí a fer no era pas llarg i en menys de deu minuts estàvem al centre històric de Bushmills, buscant indicacions per arribar a la nostra destinació.
La nostra destinació era The Giant's Causeway, als voltants de Bushmills. Vam deixar les motos a l'aparcament i vam pagar l'entrada al centre de visitants, que era de l'estil del que hi ha als penya-segats de Moher: gran, modern i força interactiu. De tota manera, el que paga la pena veure són les formacions rocoses, així que vam començar a caminar el quilòmetre que ens hi separava.
Les audioguies (NOTA: porteu sempre uns auriculars al damunt i així, en cas que no vinguin inclosos, podreu penjar-vos l'audioguia i no haureu de dur-la enganxada a l'orella) ens van ajudar a fer el camí alhora que ens van servir per documentar-nos sobre les més de 40.000 columnes basàltiques, la seva formació, la vida a la zona i les llegendes al seu voltant.
Era realment espectacular i vam acabar fent força fotografies, tot i que se't treien una mica les ganes perquè miressis on miressis sempre hi havia un munt de gent. Per veure la resta de fotografies, cliqueu el següent botó.
Hi havia zones en què les formacions basàltiques quedaven molt més a la vista i fins i tot hi havia una espècie de porta formada per les columnes. Nosaltres vam decidir que no calia anar a veure algunes altres formacions que es veien més enllà perquè implicaven una bona caminada i eren més petites que les que teníem a tocar.
Vam tornar cap a Bushmills i ens vam acostar a la destileria de whisky local per visitar-la, vam comprar les entrades i vam aprofitar l'espera per fer una trucada urgent, comprar uns sandvitxos en un supermercat i dinar.
Es tracta de l'Old Bushmills' Distillery Co. Ltd. i en aquell moment estava sota mínims perquè era l'època de l'any en que es feien els treballs de manteniment, com vam poder comprovar quan van arribar unes enormes peces de coure del sistema d'alambins.
El procés, com no podia ser d'una altra manera, era el mateix que a la destileria de Jameson's, però és que a més totes dues marques són del mateix grup i fins i tot vam poder veure una línia omplint ampolles del whisky de Middleton. Per acabar, al bar vam fer un petit tast, donant per conclosa la nostra visita i sentint-nos força cansats per estar aprofitant tant el dia.
Vam posar gasolina i ens vam saludar amb dos motoristes locals que ens van avisar que anéssim amb compte amb els moltíssims tractors que hi havia per la zona. Tot seguit, vam anar cap a Ballycastle, on comença l'Atrim Coastroad, la ruta que segueix la costa de Glens of Atrim, un paisatge espectacular ple de cales que donen sortida a nou valls ("glens" en irish) que s'endinsen a l'illa transversalment al litoral.
Als afores de Carrickfergus, vam entrar en un supermercat per vam comprar pa i a més vam firar-nos uns calçotets que estaven d'oferta, aprofitant per estudiar la manera d'arribar a Belfast sense haver de pagar peatge, el que ens va costar donar alguna volta de més.
De tota manera, no vam acabar perdent més d'uns deu minuts i finalment vam arribar a Belfast, on havíem de trobar l'hotel que havíem reservat per no trobar-nos amb els problemes que havíem tingut a Galway.
Vam arribar al centre sense problemes, però un cop allà ens va costar una mica orientar-nos, el que sumat a que era complicat donar la volta o tornar enrera ens va fer voltar més del necessari. Vam consultar el mòbil, així vam tornar a saber on érem i cap on havíem d'anar i quan estàvem a punt d'arribar-hi, el cable de l'accelerador de la meva moto va petar, o sigui que vam acabar a la porta de l'hotel a empentes i rodolons i amb poques ganes per res més, sopant en una hamburgueseria propera després d'unes pintes al bar de l'hotel.
El reportatge original a Estiu 2016 - Irlanda - sergibuda.cat
I el botó que no es veu us porta a aquestes fotos http://www.sergibuda.cat/2016/0701/1...sor160714.html
Sergi, això més que una crònica és una autèntica Guia de Viatge
Impressionants les colades basàltiques, res a veure amb les que tenim a la Garrotxa.
Belfast0 Km
Vam posar el despertador ben d'hora i vaig trucar al RACC. Al cap d'una estoneta em va trucar el mecànic, que ja estava al costat de la moto, vaig baixar, li vaig explicar què passava i s'ho va estar mirant. Duia cable, però no tenia l'escanyacables adient, així que va marxar a buscar-ne un. Un cop de tornada, va fer la reparació sota una intensíssima pluja que ens va obligar a obrir la porta del darrere de la furgoneta i refugiar-nos sota seu, tot i que finalment vaig acabar amb els pantalons ben xops.
Quan ho vam tenir enllestit, vam reservar una nit més a l'hotel perquè havíem perdut més de mig matí i vam passejar cap al centre de la ciutat, arribant a Donegall Square, on hi ha el Belfast City Hall, l'ajuntament, vaja.
Pels voltants, ens vam deixar aconsellar per dos nois que venien bitllets de tours turístics en bus i, malgrat que un d'ells va fer bastant millor la seva feina, vam acabar agafant el City Sightseeing per conegut. Vam pagar amb un bitllet de cinquanta lliures que teníem del nostre viatge del 2009 i vam començar la volta, que ens va dur cap a les drassanes, on hi havia el H.M.S. Caroline, un vaixell de guerra de més d'un segle d'antiguitat que va participar a la batalla de Jutlàndia durant la I Guerra Mundial.
És una ciutat que no és que hagi crescut de cara al mar, sinó que ho ha fet de cara a les drassanes, que han anat canviant al llarg dels anys. Bona prova d'això són les fotografies i els plànols que es conserven, però encara més gràfic és veure infraestructures per a la construcció naval del segle XXI a tocar d'altres de la primera meitat del segle XX.
De fet, la principal atracció turística de la capital de l'Úlster és The Titanic Experience, un centre d'interpretació al voltant del mític vaixell en un edifici espectacular de nova construcció. Nosaltres dos no ens ho volíem perdre i vam decidir baixar-nos de l'autobús.
Vam agafar les entrades i per aprofitar l'estona que havíem d'esperar per entrar, ens vam acostar al bar que hi havia davant de la parada del bus turístic a menjar alguna cosa ràpida.
Ens hi vam estar una bona estona perquè és molt entretingut i interactiu. A més, explica la història de la ciutat, del país, de la indústria naviliera, de les condicions de treball, dels materials... Veus el que va representar el vaixell i la seva construcció, com es vivia en ell, les diferents classes, els diferents acabats, però per sobre de tot, la tragèdia del seu enfonsament, tant en el sentit de com es va produir, com en el sentit més humà, explicant moltes petites històries dels protagonistes.
Amb l'entrada que vam adquirir teníem inclosa la visita a l'SS Nomadic, un vaixell de transport de passatgers des del moll fins a vaixells més grans fondejats en aigües profundes, ancorat actualment a la històrica drassana Hamilton. També pertanyent a la White Star Luxury, és una espècie de petita rèplica del gran transatlàntic amb un estil molt similar i amb la mateixa divisió per categories. A més, té una llarga història que inclou no només la funció per la qual va ser dissenyat, sinó també la participació en ambdues guerres mundials i una trentena d'anys com a restaurant varat al Sena prop de la torre Eiffel.
Eren quarts de set de la tarda quan vam donar per conclosa la visita al Titanic Centre i els seus voltants, així que ja no teníem opció de tornar a agafar el bus turístic. Vam passejar per la riba del riu Lagan i el vam travessar pel pont per sobra de la presa que controla el nivell del riu, mantenint-lo constant alhora que més net, en combinar-ho amb dragatges massius i un sistema submergit d'aireació .
Des d'allà, vam poder fer un cop d'ull al Queen Elizabeth II Bridge, a l'escultura de 19,5 metres d'alçada Beacon of Hope ('far d'esperança', popularment coneguda també com Lula with the Hula, Belle on the Ball i Thing with the Ring) i a la panoràmica cúpula del centre comercial Victoria Square.
A l'altra riba del Lagan, vam trobar-nos un inmens salmó de 32 peus de llargada conegut com The Big Fish que celebra la tornada al riu de la seva espècie el 1999, després de la regeneració en la que tanta influència hi va tenir la presa. Les escates són rajoles de ceràmica on hi ha escenes i històries quotidianes de Belfast.
A Queen's Square, vam veure l'Albert Memorial Clock Tower, erigida el 1865 amb semblança al Big Ben londinenc, però ens vam fixar més en el pub McHughs, un dels més coneguts i més antics, que a més és a l'edifici més antic de Belfast. També ens va fer gràcia la font i ens vam arriscar a acabar molls passejant entre els dolls.
En ple centre, al creuament de Cornmarket St. amb Ann St., Arthur St. i William St., el que des de fa uns anys l'ajuntament ha intentat que es conegui com Arthur Square, hi ha des de setembre del 2009 l'escultura The Spirit of Belfast, que (com gairebé tot a Belfast) es per un altre nom, en aquest cas Onion Rings. Com la majoria de les obres d'art dels últims anys, representa la diversitat de cultures i la seva vida en comú en la capital de l'Ulster.
Vam acabar d'arribar a l'hotel tot passejant pels carrers i vam anar a sopar a un pub/restaurant que ens havia fet gràcia el dia anterior, però estava ple i vam acabar en un japonès en el que vam pagar amb el nostre segon bitllet de 50 lliures.
Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)
Permissos de publicació
12M'agrada
Citar
