LinkBack URL
About LinkBacks
Per cert, octubre de 2010, Senegal, per la pista de Kedougou a les cascades de Didenfelo erem 3 tubab amb 3 motos i vam patir força.
El desè dia, aprofitant que no havia de recollir a la Sira fins d'aquí dos dies a l'aeroport, tenia pensat fer una ruta fins a Doundodji per veure com eren les pistes al Senegal, però com que anava amb la moral baixa preferí passar el dia intentant adreçar les maletes en algun taller, a més, vaig conèixer un sabadellenc, l'Oriol, allotjat en el mateix hotel i on m'explicà el seu viatge fins a St. Louis en transport públic... ell si que tenia vivències amb la gent sensacionals, i d'altres no tant com l'atracament a Rosso, l'altra entrada al Senegal.
No vaig haver de caminar massa per trobar un concessionari oficial Yamaha just davant del riu Senegal. El cap del taller i jo ens disposarem adreçar-les en la mesura del possible, ja no tornarien a ser estanques... foren unes hores, i quan li digué per pagar em va dir "no!!" gairebé ofès... no em va semblar just i veient que tenia un rentacotxes li preguntà que valia rentar la moto?... així vaig "pagar" dos ocells d'un tret.
La tarda la vaig passar de turista pel port nou de pescadors, l'antic moll ha desaparegut per la pujada del nivell del mar per culpa del canvi climàtic, m'explicà l'Oriol coneixedor del lloc.
Última edición por Ricard66; 16/07/2018 a las 17:59
L'onzé dia trobo motiu per agafar la moto, acompanyar l'Oriol a Dakar, on prendria un vaixell fins a Zinguinchor per continuar fins a Guinea Bissau.
En un primer moment no vaig caure que ell no portava casc!!! Però en el primer control vaig constatar que també era invisible als ulls de la benemèrita senegalesa.
L'entrada a Dakar és caòtica, i decidim agafar l'autopista que et deixa al mateix centre de la ciutat... però no sense abans haver-nos empassat tot el fum del món en els monumentals embussaments que es feien en cada sortida. En l'última sortida els venedors ambulants venien pals d'escombra, samarretes del madrid, aigua, menjar, llibres... tot l'imaginable en mig de l'autopista.
En aquell embús la xafogor creixia junt amb la meva incredulitat que em trobes allà al mig, sabent de la meva al·lèrgia a les ciutats... esperava trobar més tranquil·litat en el llac Rosa, on la Sira havia reservat habitació per demà.
Una vegada deixo a l'Oriol en el port de Dakar sortí d'allí el més ràpit que vaig saber.
Arribat al llac Rosa, lac Retba ni diuen els autòctons, em donà la sensació que allà també havien canviat les coses, ho recordava més salvatge... ja se sap que els records és distorsionen amb el temps.
Vaig a l'hotel on teníem reserva per demà, però no em va vagar pagar aquells cèntims per mi sol. Així que me'n vaig a un altre, a l'hotel Arc en Ciel i negocio el preu... al final aconsegueixo dormir de franc en un cobert, només em cobren el sopar i l'esmorzar, ah i lliure disposició de la piscina!!!
Amb l'Ibou, el director de l'hotel un apassionat de les motos, i de tot el que fa, vaig a visitar el llac Rosa on m'ensenya la seva Super Tenere 750 que tenia per acabar de repassar.
Sense dubte el fet d'anar en moto fou l'entrada per dormir a bon preu a l'hotel.
Tant ell com el gerent, Pahtrice, varen ser molt atents, encara que l'endemà ens allotgéssim en l'hotel del costat.
Per la nit amb la calor i la humitat vaig posar a prova l'efectivitat de la loció antimosquits.... costà agafar el son!!
El 12 d'agost no va tenir més història que el canvi d'hotel on la Sira havia reservat, i la seva recollida en taxi a l'aeroport.
Menys mal que vaig triar d'anar-hi en taxi, si arrivo anar-hi en moto de nit, a les 19h fosqueja, el mateix caos circulatori, i el cansament que portava... va ser un encert.
Si, l'autopista de Dakar, sembla més un carrer comercial del centre d'una ciutat, ho recordo
Una ciutat curiosa, recordo els cafès ambulants (un paio amb un carretó) que hi havia als matins a molts carrers on podies esmorzar un cafè (en pols) amb llet (en pols) i menjar un tros de bagette sucada amb no-se-que al mig d'un carrer ple de pols ... i ben bo que era !
El 13 d'agost és despartà amb tempesta i com no hi havia obligació de fer molts qms, no hi havia pressa... al cap de poc escampà i el sol va fer acte de presència.
Després de l'esmorzar veient que en el menjador tenien penjades samarretes i escrits en les parets de records d'altres viatgers, ens va fer gràcia deixar una samarreta que em va acompanyar durant molts dies....
Després la volta obligada al llac Rosa.
El bo d'aquestes pluges monsòniques és que tan aviat sembla que hagí d'acabar-se el món, om que surt el sol i el blau o cobreix tot.
Muntanyes de sal collida a mà, trencant la crosta de sal amb una massa i pujant-la a la piragua per portar-la a la bora assecar, un treball tan dur com bucòlic.
Realment és soprenent com canvia la vegetació, el colorit, i la gent només travessa'n el riu Senegal, la frontera.
Si a Mauritània l'àrides de la sorra crea grans planes, l'arrodoniment de les dunes temperamets discrets. Al Senegal el verd omple tot el paisatge, a conjunt amb la indumentària i la sociabilitat de la gent.
És l'época de l'any de major esplendor, on el camp és ric en aliment, l'aigua corre, tot i no ser un bon any de pluges, i la gent se la veu feliç.
Segueixo.
La intenció era sortir del llac Rosa i arribar fins a Kaffrine, però veient l'hora que sortim ho deixem per un potser.
Direcció a Touba, la ciutat santa pels musulmans al Senegal. Era el primer dia de ruta per la Sira i la intenció no era fer moltes hores de carretera, preferim anar parant i al nostre ritme, que no és l'africà per segons com ho semblava.
La carretera en perfecte estat, el transit de cotxes i camions era constant.
El pas per les ciutats grans com Thies o ralentitza tot, però en general rodar per la N3 és àgil i amè. El pas per petites poblacions és atraient, sempre hi ha alguna cosa que sorpren, però no es pot perdre l'atenció, la gent circula, entra i surt de la carretera, i els guals per ralentitzar la velocitat fan la seva funció.
Normalment al Senegal no es condueix de pressa, bàsicament per l'estat dels cotxes i perquè l'africà en general el fet d'anar rapit és quelcom que no li és molt propi, així calcular que podriem tardar en un trajecte o altre es feia difícil, a més nosaltres anàvem parant... tota previsió era vana.
El Clima és calorós i molt humit a l'agost.
Mentre circulàvem la temperatura era càlida i es suportava be, però en reduir travessant una població la sensació creixia...
Arribats a Mbake, ens allotgem en l'únic campament que hi ha en la zona, almenys conegut.
La segona nit de la Sira en terres africanes ja començà a fer-se a l'estàndar confort, neteja... venia avisada que no caiguis en l'error de comparar les qualificacions europees amb les africanes, la mateixa recomanació que amb l'entrada de l'euro, acostumar-se a pensar en euros i no fer el canvi, i aquí igual, no perquè sigui un hotel de tres estrelles l'estàndar de qualitat serà el mateix, i igual amb els campaments, menjar...
Aquest en concret tenia tots els serveis que oferia, tot funcionava, però a Europa potser necessitaria una bona rehabilitació, però aquí és correcte, i el donem com bo... i aquí ens quedem.
La ruta d'avui fou de 165qms, però sumats als 302,5qms de Saint Louis-Dakar-llac Rosa d'ahir el resultat és el que dóna el gps.
Fora de la "cabana" del campament els núvols estaven bregant la seva batalla matinera, però a dins regnava la tranquil·litat, no hi havia horari fix de sortida, encara que avui la intenció fora arribar fins a Kaffrine o Kaolak com a mínim.
Acabat l'esmorzar i aclarit la falta de llençols i tovalloles que havíem demanat... si demanes llençols i tovallola, i et contesten que no en tenen ho acceptes, però si et diuen que sí, "després t'ho porto", i no arriben... aleshores els hi vaig fer notar en la factura, vaig pagar l'esmorzar complet però els vaig arrodonir el preu de l'habitació de 11000cfa a 10000 cfa... al final va acceptar-ho.
Espero que servís de lliçó per un altre cop quan algú demani qualsevol cosa responguin de manera responsable o sincera.
A Marràqueix, on vaig allotjar-me, els demanà el comandament de l'aire condicionat, i amb veu molt fina em confessaren que només tenien un comandament per totes les habitacions de l'hotel... no em quedà més remei que acceptar. Mentre fora feia una xafogor de por, jo dormí amb una manta i el cobrellit.
El 14 d'agost es despertà tempestuós i quan vàrem enllestir l'esmorzar, carregar la moto, i el pagament la pluja havia escampat.
Era nou per nosaltres veure que passades dues hores de l'aiguat no hi havia rastre del diluvi... les basses formades en l'època de pluges ho veiem com quelcom inherent al paisatge, sense ser realment així, ja que en uns mesos desapareixen, però la resta estava sec, la terra més que absorbir filtrava, ja que alguns camps de conreu el sol era una barreja de terra i arena, i en les basses el sol bàsicament era argilos.
Sorprèn encara més ara, l'escriure i repassar les fotos amb més dedicació, el canvi radical del paisatge, el verd o cobreix tot.
No és un verd gratuït, el que a primer cop d'ull sembla un camp sense més, són conreus, i rebuscant amb la vista entre ells sempre hi ha gent que treballa.
Passant per Touba, la ciutat santa pels musulmans, allà s'alça la major mesquita del Senegal.
foto de google maps
Una ciutat que s'extén de manera depredadora per l'estepa senegalesa, on el trànsit i la munió de gent torna a ser protagonista, no voldria imaginar com deu estar en la festivitat de gran Magal, on peregrinen milions de musulmans.
Sortir de Touba i de la N3 va ser començar a descobrir el Senegal.
Segons m'explicaven, el govern no disposa de recursos per asfaltar totes les carreteres, i el que fa és a condicionar pistes en talussos de terra, així la seva conservació, per mitjà d'un rasclet que les allisen després de les pluges, és més econòmica.
Els poblats es succeeïxen amb dos costats de la pista on el temps sembla anar més a poc a poc, tot i que els telèfons mòbils són visibles en els llogarets més remots i humils.
Sembla que la connexió a internet és assequible, el que és realment costos és l'aparell.
Sense necessitat de sortir de la pista al Senegal és poden fer kms i kms sense trepitjar l'asfalt, passant per poblats més o menys grans i l'hospitalitat és de cinc estrelles!!
Potser no trobem totes les comoditats a les què estem acostumats, però rebem una quantitat d'amabilitat que és difícil de gestionar.
Surtin de les pistes, s'obre un món de delicat equilibri, "no tot el camp és orenga" em de vigilar per on passem, aquí la collita és escassa, qualsevol sortida del corriol espatllaria el sosteniment de moltes famílies.
Continuem per corriols de sorra durant alguns kms.
Ens bellugem per escenaris gairebé irreals.
Arribats a Kaffrine prenem la N1 direcció Kaolak, el final d'etapa.
Un dia on descobrim nous horitzons i ens faltaren paraules per descriure-ls.
Actualment hi ha 1 usuaris veient aquest tema. (0 membres i 1 visitants)
Permissos de publicació
57M'agrada
Citar
Iniciat per Ramon 
com totes les que hi ha per allà
