Tema: Anada i tornada al senegal

Aiiii, Àfrica, Àfrica, fa temps que no hi baixo ... i aquesta crònica em fa somiar molt.

El 15 d'agost ens despertem en un "campament" gràcies a la vista d'àliga de la Sira.

A l'arribar més o menys d'hora a Kaolak ens feia gràcia veure el Delta de Saloum, però abans volíem trobar un lloc per dormir.
Entrant, als afores de Kaolak, ella em va senyalar un possible campament, però no vaig poder fer-li molt cas a la seva indicació, ja que el transit començava a ser africà...

Ja a Kaolak mirem si tenim referències d'algun lloc, preguntem i tots ens indicaven el mateix lloc a l'entrada de la ciutat.
En l'entrada del campament ens saludaren i ens donaren pas uns guardes vestits de militar, seguim per una avinguda d'arbres per arribar a l'aparcament.
El campament resultà un ressort de certa categoria, la gran piscina i altres estàncies estaven en un segon pla, enfront a les cabanes que estaven a la bora del riu Saloum... realment un lloc paradisíac, i va ser difícil... impossible no quedar-s'hi, així compensà la nit passada a Mbacké.





Per l'etapa 15 tenia vàries rutes, segons on haguéssim arribat, el temps, cansament... finalment en decidim per la més evident per on estàvem.
Però encara somio com deuria ser el recorregut de Kaffrine fins a Toubakouta (magneta), gairebé 200km de pista...
Els track: magenta Kaffrine-Toubakota; blau Kaolak-Toubakouta; vermell Toubakouta-Ndangane




Pel meu consol, penso que vàrem prendre una bona decisió, al ser més relaxada vàrem poder gaudir-la sense entrebancs, en aquesta ruta no tenia dubtes de si trobaríem trams de sorra, cosa que amb les altres crec que hi hagués hagut una mica de tot... vés a saber com haguéssim acabat.




Si ahir el paisatge ens sorprenia, avui tornàvem a capbussar-nos en ell fins als últims kms que foren per carretera fins a Toubakouta.






El trajecte triat era el més curt vist els altres, però així ens donà temps per arribar al lodge Àfrica Strike deixar la moto per unes hores i navegar pel Delta du Saloum en piragua, passejar per una illa de petxines, veure els ocells arribar al manglar per anar a dormir...






És curiós el que diuen de les illes de petxines que hi ha al delta.
Segons estudis aquestes illes és formaren degut a poblacions antigues, on el menjar estava basat en el peix i les petxines del delta, i durant cents i cents d'anys les petxines s'amuntegaren formant aquests illots... a mi em sorprengué fins al punt de crear-me cert dubte, però aquí ho deixo per si algú vol indagar més en el tema.








Avui un dia variat on les últimes llums es mantingueren sobre l'aigua just fins a arribar a port.

Despertar en l'Àfrica Strike és fer-ho en una antiga casa colonial reconvertida en un agradable lodge de 6 habitacions.
Un lloc recollit al costat de la calma del delta, on tot va a ritme pausat per no perdre l'essncia africana, sense cap luxe i el polit del mobiliari d'on aquell toc de solera.

Els trofeus de pesca enumerats en un tauló amb les fotos, i detalls de les captures substitueixen les escenes de caça, ens situa en el marc d'on som en el Delta de Saloum, però l'esmorzar de pa amb mantega, i cafè amb llet segueix omnipresent en el dissetè dia.





Foto de google

El trajecte previst fins a Ndangane és bàsicament per carretera i la travessa del riu Saloum en ferri, el més exòtic.










I nosaltres donarem la pinzellada de color... amb el taxista Pape Ndiaye tornem a gaudir de la sociabilitat de la gent del país. Un tipus simpàtic, amb la seva xerrada va fer que el trajecte fos més amè.




Potser el paisatge avui no fos tan exuberant com el d'ahir, però sempre amb la guàrdia alta, els vianats eren de talla XXL




El delta present en tot moment, ens donava mostres que era un "riu viu" amb les seves anades i vingudes.



A mesura que ens acostem a Ndangane els baobabs donen pas a les palmeres.
Ens atansem al mar.




Arribem d'ora a el nostre destinació, volíem tornar al mantra relaxant de navegar.

Però aquest no era només el nostre objectiu, el fet que escollísim anara Ndangane fou per col·laborar en el projecte de la Fundació Talibes entregant un pc que vàrem entregar la gent de Labdoo (www.labdoo.org).
Un pc reciclat on havien instal·lat un paquet educatiu per l'us dels nens de la fundació.
http://www.fundaciotalibes.org/

www.fundaciotalibes.org/images/stories/continguts/inici/video.jpg

Per la tarde tornarem a endinsar-nos en el delta fins a l'illa de Mar Lodj.
La localitat un autèntic paradís natural i humà on s'ha agrupaven diferents poblats.
Mar Soulou, la que visitarem nosaltres, vàrem poder contemplar la majestuositat de un Ceiba Fromager, l'arbre sagrat del poble de dimensions gegantines, on els ancians és reineixen a "la Casa de la Paraula", un petit cobert de poca alçada, el just per estar asseguts, que és on és discuteixen el quefer del poble. La poca alçada de la teulada de palla i bambú és per que tothom estigui a la mateixa alçada, on ningú es pogues "créixer" per sobre l'altre (la Casa de la Palabra és comuna en moltes cultures africanes).


foto google (Ceiba Fromager, àrbre sagrat)






A Ndangane ens allotgem en una caseta que te en Hadji, un pescador de la zona reconvertit a guia pel delta, taxista, i col·laborador amb el projecte Talibes.
Caseta que ens va "apropar" un xic més a la realitat del pais, equipada amb l'imprescindible i un ventilador que funcionà de manera breu fins al tall de llum, freqüent en la zona, i no tornà fins al dia després.




El dia anterior no vaig pensar a possar el gps a cero, aixi que varen ser setsseè dia 161,35km.

El 17 d'agost ens acomiadem de la gent de la Fundació Talibes i de Ndangane, sabent que ens emportem molt més que records... vivències, sensacions expressades només amb la mirada, el gest, o senzillament agafant-nos la mà.

L'itinerari per avui ens porta a prop de la costa, on hi ha la major oferta hotelera al turisme, sense que aparentment arribi tota aquesta bonança a la població, on els murs dels ressorts separen dos estils de vida.








Les pistes de terra queden enrere,



l'asfalt ens portarà fins a Dakar.















A mesura que ens apropem a Dakar el transit va intensificant-se a poc a poc... sabent el que es cou per allà tornem on la tranquil·litat i la bona acollida és assegurada, al hotel Arc en Ciel del llac Rosa, lac Retba.

Ibou, l'hiperactiu director de l'hotel, al veure-ns s'atansà amb una rialla i mil preguntes de com ens havia anat el viatge. És un tipus molt maco.
Després de la xerrada m'instal·lo i en taxi acompanyo a la Sira a l'aeroport... quan la vaig anar a recollir a l'aeroport el trajecte fou de 40 minuts, aquesta vegada més de dues hores!!! sort que vàrem sortir amb temps de sobres, l'embús era fins i tot inhumà pels que es dedicaven a vendre els seus productes en l'autopista, arribant uns minuts més tard de l'embarcament... ens quedava l'esperança que el ritme africà continues dins l'aeroport!!!
Amb els nervis i les preses, la Sira baixà del taxi i se'n va anar amb un "que tinguis bon viatge", que quedà en l'aire sense resposta.

Per sort durant les gairebé tres hores de tornada a l'hotel no vaig rebre cap trucada, senyal que el "canvi de ritme" és deuria fer en aterrar.

Al arribar l'Ibo em crida per sopar amb ell i els cuiners i cambreres, després a la sobretaula ens dediquem tots junts a jugar a endivinar paraules en un app del telèfon d'un d'ells... és sorprenent l'espontanïetat i senzillesa de la gent, aquesta calidesa és el que fa que Senegal sigui especial.

18 d'agost
Llac Rosa -Lac Retba-, Saint Louis. Senegal.

El dia començà cobert, res de nou que no hagués vist dies abans.

Tot esmorzant em va passar pel cap tot el recorregut fet de baixada... ara toca fer el mateix!!!
Els dubtes em voltaren de si se'm farà etern... els mateixos paisatges, la mateixa carretera, les mateixes peripècies en les duanes... i la pista de Dyama, estarà seca?

Havent-me acomiadat de l'Ibou, estava acabant de muntar l'equipatge en la moto i aparagué Pahtrice, el gerent d'Arc en Ciel, em digué amb to seriós que no marxes encara, "fa massa vent, i no és pruent marxar ara, aquells núvols negres porten aigua..." no varen passar ni dos minuts que el vent es va refermar i darrere d'ell una cortina d'aigua que durà gairebé una hora.
La idea d'anar a Saint Louis passant per la pista de Keur Momar-Sarr es diluïa en la mateixa tempesta només pensant com podria estar de fang.

Vaig estar en l'aparcament sota cobert fins que va deixar de ploure, mentre l'Ibou i tres més obrien rases per anar buidant els enormes bassals que s'havien fet.
Podria pensar-se que aquestes pluges torrencials els fos nosa, res més lluny de la realitat, era aigua ben acollida, ja que aquest mes d'agost el règim de plujes no era el normal.
Així que, si per ells és bo per a mi també.
Dedico el temps a escriure mentre la tempesta escampa i deixà una temperatura agradable.

És el que te aquestes pluges monsòniques, tan aviat sembla que hagí d'acabar-se el món, com que surt el sol i el blau o cobreix tot.

Tot i que prescindí de passar per Keur Mommar-Sarr la ruta tampoc va ser directe i el temps em respectà.





Tot i que sempre hi ha algú que espera que alguna cosa no surti bé...



Arribat a Saint Louis, vaig a el segur, m'instal·lo en l'hotel Palace.

19 d'agost
Saint Louis, Senegal- Nouakchot, Mauritània.

Aquesta vegada pujar i baixar la moto pels esglaons de l'hotel Palace per aparcar en la recepció va ser feina fàcil.

També podrien haver sigut més fàcils els tràmits en la frontera Senegal-Mauritània... i ho varen ser però em quedà el dubte si els CFAs que em demanà un policia senegals per sellar-me el passaport era del tot correcte, com tampoc deu ser del tot obligat fer-se l'assegurança per la moto i conductor per creuar Mauritània, que me'l vaig fer...tot i que després vaig veure que a l'anada no me l'havia fet, ni ho havia necessitat.

Però del que si que estic segur, que l'inefable guarda del PN de Diawling Omar Ba, a la sortida de Dyama, em demanà 5000 ouguiyas quan eren 3000.
Intuint que no era la taxa li digué "tu, com jo sabem que aquest no és el preu per passar pel PN, i quan recordi, o algú em pregunti, sempre diré que Omar Ba no fou una persona honesta amb mi"...
Seguí per la pista que al baixar era un fangà, ara seca, amb la certesa que aquell no era el preu, però només per posar a prova la integritat d'aquell individuo vaig pagar i continuar el camí.







Vaig recordar que al baixar, en una parada entre Nouakchott i el Senegal, vaig parar en un forn de pa per comprar.
Just baixar de la moto un nano d'uns 10 anys vingué a demanar, de la millor manera que vaig saber li digué que no. Compro pa i me'n vaig a un altra botiga una mica més enllà a comprar aigua.
Sortint recordà que m`havia deixat el casc sobre la moto i les claus posades... en arribar aquell noi encara estava allà, havia tingut temps per endur-se el cas, les claus i remenar la maleta sobre-diposit... estava tot intacte, en el seu lloc.
Com som les persones, un guarda que deu tenir un sou, possiblement baix però un sou, perdent la seva dignitat estafant per uns ouguiyas de més, i aquell nano, aparentment més necessitat, no toca res d'aquell blanc despreocupat que ho deixa tot de qualsevol manera...
Potser ell no va saber perquè li vaig donar la meitat del meu entrepà, però jo si.






Passada la pista del PN de Diawling tornà la cara eixuta i delicada de Mauritània.







Arribant a Nouakchott em digué "prova de veure si hi ha lloc en el Jeloua, i sinó vas al camping Les Sultans"... l'endemà vaig anar al camping sortint de Nouakchott

20 agost.
Nouakchott, Mauritània - Nouadhibou, Mauritània.

Aquesta vegada també plogué al matí a la capital mauritana, un xirimiri d'aigua i arena.

Acabat el ritual d'omplir el dipòst i els auxiliars, poso rumb a Lamhairiz (hotel Barbas), però abans passo pel càmping Les Sultanes.
Un lloc tranquil a pocs kms de Nouakchott, i una platja solitària només per mi sol!!!






Però es veu millor des d'aquí

https://youtu.be/SLNb6W1mUMk




Ja se sap que sortir-se del carril pavimentat te les seves coses... volia fer el "refueling" i menjar alguna cosa sota l'arbre del fons...

Mentre estava concentrat desenterrant la moto, aparegueren un parell de mauritans i s'oferiren a ajudar-me!!!
Entregat en la feina no me n'adonà que havien caminat des d'on tenien el cotxe.
Un d'ells havia treballat a España i parlava una mica d'español.
Amb un parell d'intent la vàrem treure.
Els digué, com agraïment, si volien menjar quelcom del que portava, o preferien anar al poblat més proper ... em donaren les gràcies, però no podien quedar-se perquè havien trobat un treball de dos o tres dies a no recordo quin poble, i se'n van anar.
Si, em varen donar les gràcies!!! a mi, que m'havien ajudat!!!... realment, són situacions a què un no està acostumat, la senzillesa d'aquesta gent és sorprenent i a vegades tens la sensació que no fas mai prou.

En arribar a la duana mauritana em digueren que els marroquins tancaven la frontera a les 19h, i que no tindria temps de fer tots els tràmits.
Si volia, em podia quedar en un hotel que hi havia allà mateix o anar a Noaudhibou... i és cap allà on vaig anar.

A Nouadhibou vaig preguntar a un policia on estava un hotel que m'havien comentat.
Mentre m'explicava va venir un altre policia, aquest li va semblar més fàcil anar per un altre carrer, fins que arribà un tercer, alt i prim, amb una moto de policia municipal, guarnida amb unes alforges i uns retrovisors llaaaargs, que li quedava un bon tros petita.
Aquest últim, veient que els altres no es decidien, em digué que el seguis... em deixà a la mateixa porta de l'hotel, no sense abans fer gala de l'accelaeració de la 125 que portava entre el transit d'una gran avinguda.

Vaig sopar en un bar on un camioner de Vigo em recomana el menú... sopa de marisc, llagosta a la planxa, i tiramisú... per un bon preu vaig treure de penes el meu estómac, ja que les sardines del "refueling" estaven més que païdes.

Molt bona crònica, em porta molts records

21 agost.
Nouadhibou, Mauritània - Daklha, Marroc.

Avui ha sigut un dia complet... hi han mil regals i maneres de celebrar un aniversari.

Just sortir de Noaudhibou un soldat em demanà que el portes... sense preguntar, ni saber on va, el pujo.
Seu sobre el petate, no vaig caure que l'espai del passatger estava ocupat... al poc arribem a un control de policia i baixa amb un "gràcies".

Una vegada arribat a la frontera mauritana presento el passaport al policia, i em preguntà si havia pagat l'hotel amb la targeta de crèdit, li contesto que si.
Aquest em diu que m'esperi aquí... em comenta que un cotxe ve de Noaudhibou amb la meva targeta que m'havia deixat al pagar...
Passada una mitja hora una senyora des del cotxe em cridà i em pregunta si estic esperant la targeta, li dic que si!!
Era una família mauritana que tornava de vacances a França, i anys abans havien treballat a España, em dona el plàstic esperat.
El meu agraïment quedà ofegat per l'admiració i la sorpresa davant aquella situació.
Ella i el seu marit s'oferiren per ajudar-me en els tràmits de la frontera, al mateix temps, un canvista fent-me la guitza d'ençà que vaig arribar perquè li faci el canvi de moneda!! Li comento a la senyora que ja no sé com dir-li de bones maneres que quan acabi amb això li faig el canvi... ella es dirigí al senyor en qüestió i li explicà les meves intencions.
De manera infructuosa els proposo convidar-los a menjar alguna cosa... m'ho agraeixen però no tenien pensat parar.

Passo la frontera mauritana, marroquí sense més problemes que el d'anar a segellar aquí, ara allà, presentar aquest paper, ara falta no se sap quin segell... el més curiós fou l'escàner que tenen per inspeccionar si duus quelcom il·legal. Dins d'un hangar hi ha un camió que és desplaça endavant i endarrere del teu vehicle amb l'enorme escàner.

Segueixo el camí per les dilatades rectes sense més distracció que alguns dromedaris aiïlats.








En mig del no re, aparegué un pastor fent-me senyals per que pares.
Així que me n'adono ja l'havia passat.
Giro uns metres més enllà i torno cap a ell.
Em va dient repetidament "briket briket"!!! i jo pensava "a que em sonarà això de briket..." però no queia que volia dir-me, fins que amb senyals em donà a entendre que volia un encenedor...
Li digué que no fumo i ell em contestà que no era per fumar, era per la haima, la casa... intento fer-li entendre que no tinc encenedor per que no fumo no el necessito.
La cara d'aquell home sé "iluminà" amb una rialla i comprengué que m'havia entès.
Em va agafar la mà i sentí com una esgarrifança, l'agraïment que em transmeté aquella persona amb aquelles mans aspres em va arribar... sense refusar-lo també vaig dibuixar una rialla

Continuant el meu camí vaig recordar l'expressió de la Sira quan una nena li agafà la mà i seguí caminant com si re al seu costat a Ndangane... ara començo a entendre el que devia sentir.

Crec que anem perdent aquella capacitat de transmetre emocions sense paraules, amb un gest, mirada o una abraçada... potser ens em anat allunyant d'aquell ésser primitiu que sabia intuir i percebre emocions i sensacions.
Aquí en la gent segueix persistint aquest sèptim sentit que potser, per la nostra evolució, s'ha anat esvaint.




Sense sortir de la meva sorpresa segueixo el meu camí.

A 124 km de Daklha en una desolada gasolinera em trobo un home que poc més li entenc que "si vaig a Daklha". Sense pensar-m'ho li dic que si, recol·loco l'equipatge perqué pugui seure, i pujà.
L'home sense cas, ni ulleres a 100-120km/h arribà amb les parpelles girades... el que tenia clar és que no aniria a 40-50 km/h com amb aquells nois que vaig remolcar 70 kms fins a Nouakchott...

En els controls de policia se'l miraven, i com a molt li van preguntar pel casc... no sé què els deuria dir, però "pa lante" a mi no em comentaren mai res.

En arribar a Dakha potser el regal m'ho va fer ell a mi, estava més agraït que deu, "shukraan, shukraan" i petons... en férem fotos fins i tot!!!
No sóc de celebrar aniversaris , però aquest any a sigut especial, segur que no en tindré mai més un altre com aquest, sense pastís, ni espelmes però cap tan sentit com aquest.




I després de tantes emocions em vaig instal·lar en l'hotel de baixada, i me'n vaig anar a sopar en un bar la mar de simpàtic.

Per avui ja no podia demanar més.

22 agost
Daklha, Marroc - Laayoune, Marroc.

Deixant l'hotel vaig passar pel taller a recollir la roda vella que 15 dies abans vaig canviar, i seguí direcció Laayoune.

Avui tenia pensat passar pel llac Naila, i així ho vaig fer, passant una agradable estona amb el sr. Khabizi del que havia sigut el llac Naila per ell i els pescadors... una vida dura, sense dubte, però plena de vivències.

https://www.laverdad.es/verano/repor...6004631-v.html

El que no podia imaginar era la trobada amb Stefano Medvedich "un viaggiatore" dels que en queden pocs, amb la seva vespa ha voltat per parts del món on encara és possible fer volar la imaginació... -fa uns dies vaig rebre el seu llibre dedicat-.








Aprofito que passo per Boudjour per parar i menjar quelcom, que encara no he millorat els esmorzars.




Amb les històries del Stefano i la xerrada amb el sr. Khabizi el temps passà depressa, la nit se'm tirà sobre, i el joc de llums curtes i llargues començà, això els cotxes que en porten.
Sempre hi ha qui "no se n'adonen" que van amb les llargues i et deixen cec... aquesta vegada tinc avantatge sobre el parc automobilístic marroquí, quan "s'els oblidà" els poso les llums de llarga distància...

L'entrada a Laayoune em trobo un control de policia, el ritual de la fitxa, però aquesta vegada em recomanen on dormir, i m'ho escriu en una fulla de la meva libreta... despres li faig saber que "parlo l'àrab, però no encara llegir-lo", i em traduí les adreçes.